Explicant la Catosfera per al 3cat24.cat

Dissabte a la nit vaig parlar amb el meu pare per telèfon. Com que ell sabia que havia anat a cobrir les jornades de la Catosfera, em va comentar que havia vist en algun informatiu televisiu que s'esmentava aquesta trobada. Em va dir: "Han explicat que Ernest Benach hi va anar, però no he pogut entendre què és això de la Catosfera. En realitat, la notícia era que Benach havia dit alguna cosa en algun lloc". 

No ho he vist, i només tinc la seva informació. Però és veritat que de vegades un actor de l'actualitat es converteix en una notícia pel que diu de manera que liquida el context. 

Li vaig contestar que jo havia mirat d'explicar-ho una mica en dues peces que vaig fer per al 3cat24. Però no estic gens segur que les meves cròniques de debò l'ajudin gaire. Potser, sense voler, vaig preparar uns materials que estaven massa influïts pel fet que em sento una mica part d'aquesta Catosfera. És complicat ser objectiu i no pensar massa en els mateixos assistents com a públic de la informació. I el públic de veritat era un altre. El públic d'un mitjà generalista. 

Crònica i actualitat 

Quan vaig a jornades d'aquest tipus (com vaig fer al PDF de Barcelona o al TEDxBarcelona) miro de mesclar sempre dos gèneres. Per una banda, la crònica permet repassar el conjunt de l'acte. Per una altra, busco sempre una punta d'actualitat que em permeti posar-hi un títol tan pròxim com sigui possible al títol informatiu d'actualitat. 

Amb la primera peça va ser fàcil. Hi havia una conferència inaugural, a càrrec del màxim responsable de Tuenti i aquesta xarxa social espanyola està fent una entrada destacada a Catalunya, amb un increment dels seus membres, amb la traducció dels seus serveis al català... 

Títol + resum 

Per tant, vaig obrir la peça amb aquestes declaracions d'Ícaro Moyano i vaig provar d'explicar a continuació què és la Catosfera. El preu va ser que l'última taula, dedicada als vídeobloguistes, no va "entrar" a la peça i això que em vaig quedar fins al final. Era una mica massa especialitzada per al públic d'un mitjà generalista. Però vaig citar i enllaçar els ponents per si algun usuari del 3cat24 volia fer-hi una ullada. 

Sense títol 

Amb la segona peça va ser més complicat. Havia calculat, malament, que a la taula dels partits polítics hi trobaria un bon títol. I no va ser així. José Antonio Donaire va estar brillant, pel meu gust personal, i va fer propostes sinceres sobre un canvi de mirada. Va venir  dir que més enllà del fet que alguns polítics emprin les eines de l'anomenada web 2.0, fa falta que el conjunt de l societat aposti per una altra manera de relacionar-se amb el concepte de la política. Però com que no és un politic en actiu (acaba d'abandonar el seu escó al Parlament), la seva proposta no era prou potent per orbrir. La resta de la taula em va semblar honesta però poc compromesa. Vaig pensar que si torno a ser en una sala on algun polític diu que han de millorar i connectar millor amb la gent m'aixecaré i me n'aniré. Aquesta pel·lícula ja l'he vista i no és gaire bona, la veritat.

O sigui que vaig recórrer a un truc una mica barat. Vaig fer un títol més genèric i vaig preparar una crònica en què, com és normal, no hi cabia tot. Aquesta vegada van quedar fora de la peça les taules dels emprenedors i la de l'acció de les empreses a les xarxes. Totes dues van ser molt interessants (no em vaig saltar cap ni una de les taules de divendres i dissabte) però també amb assumptes més propis d'algun mitjà més especialitzat (blogs inclosos). 

Notes i twitter 

Anotava el que passava i mirava d'anar nuant les diferents declaracions mentre les escoltava. De tant en tant, si tenia una frase curta que resumia una declaració, l'enviava a Twitter, perquè sabia que l'estava compartint amb la sala (gràcies a aquest costum d'incloure una pantalla on hi té lloc el "contradebat") i perquè sabia que em segueixen alguns companys de la redacció i també el compte de elmeu3cat24 (l'eina combinada de participació que és responsabilitat de Karma Peiró). 

Confiant en el núvol 

Al final de la jornada, gran retallada i la meitat dels paràgrafs fora, aquest és el resultat pràctic. Un detall que potser interessi algú és que treballava amb Google Docs. Bé, el primer dia vaig fer còpia a un document de Word un parell de cops. Però després em vaig quedar amb l'eina de Google i això vol dir que jo no tenia la peça en cap lloc físic de la meva propietat ni propietat de l'empresa on treballo. Corria el risc que si passava res... i vaig confiar en el núvol. 

Fa cinc anys, hauria negat rotundament que mai arribés a actuar d'aquesta manera. Tenir una peça per al mitjà que em paga posada a no sé on? I, en canvi, ho admeto, és el que vaig fer. Cada vegada m'hi estic acostumant més. Corro massa riscos?

Després, amb la pestanya "compartir", la crònica va arribar a la redacció. 

Aconseguir una imatge 

Les fotos que vam fer servir provenen del blog de la Catosfera (amb el seu permís, reitero l'agraïment) i les hem firmat a 1001medios, com ens van demanar. 

Però no les hem pagat. No és això un canvi important que ens hauria de fer pensar sobre els nous mitjans? Abans, s'enviava redactor i fotògraf. Ara, la teva missió és aconseguir informació i imatges. O faig una foto o n'aconsegueixo una. Gairebé sempre opto per aquesta segona opció. 

Control d'estil 

Un altre detall que permet veure com canvien els processos és que a la primera peça els editors lingüístics van respectar el meu ús del terme "bloguistes". El faig servir d'cord amb la preferència pel "blog amb ge". Però no hi devia haver un descuit o no tenim un criteri unificat perquè aquest matí m'he adonat que m'ho han canviat per "blocaires", que ve de "bloc amb ce" i que no faig servir mai. 

Doncs bé, cap problema. Això no està imprès. És digital! 

Dilluns al matí, quan arribi a la redacció, entraré a l'editor de contingutsi canviaré el text, tornaré a posar-hi" bloguistes". I ja està. Així de simple.  

Cita de blogs 

De passada, hi faré un altre afegitó que ahir encara era massa aviat per resoldre prou bé. Dilluns miraré si uns quants dels bloguistes presents a la sala n'han dit alguna cosa (que ja sé que sí) i en faré una selecció per enllaçar-los. Trobo raonable que els usuaris del 3cat24 tinguin accés a més informació que aquella que el mitjà elabora.   

Relacions personals 

Per fi, m'agradaria comentar encara una altra qüestió. Hi ha periodistes que són excel·lents a l'hora d'establir relacions personals. És clau, s'ha dit sempre, per obtenir informació de les fonts. Jo sóc un desastre. Mal fisonomista, no reconec persones que em saluden. Tímid fins a l'extrem de dissimular-ho amb sobreactuacions enganyoses, no sé què dir a les persones que conec. Sempre tinc la sensació que sóc una persona ideal per a internet, perquè quan conec la gent que ja coneixia (em sembla que en diuen "desvirtualitzar") sempre tinc la impressió que perdo molts punts, per dir-ho de forma col·loquial. Sempre tinc la idea que hauria sigut millor no arribar a saludar aquelles persones amb qui matinc bones relacions a través de les xarxes. 

No voldria semblar algú massa estrambòtic, però la veritat és que no m'ho passo prou bé quan m'he de "comportar" amb gent que no conec gaire. Sempre tinc la consicència que l'estic vessant. En canvi, moltes de les persones que vaig conèixer són fonts d'informacions futures i amb alguns ja vam quedar mig citats. O sigui que és imprescindible anar als llocs, passar pel tràngol de superar la timidesa i coèixer persones que un dia em poden ajudar a explicar la seva feina. 

Incapacitació tècnica

A la segona peça, vaig afegir-hi una nota (crec que és el primer cop a la vida que provo un invent com aquest) per explicar que no parlava de la taula de mitjans de comunicació perquè jo mateix hi havia participat. 

La qüestió és si la meva participació també m'incapacitava per a fer la crònica dels dos dies. No ho sé dir. Potser sí. 

Però també estic segur que si jo no hi hagués anat, si no ho hagués proposat als meus caps i ells no m'haguessin dit que sí, no hi hauria hagut cap informació de la Catosfera al mitjà públic digital. 

Fora d'una crònica televisiva sobre la presència d'un polític en un acte. Vaja, el que el meu pare em va explicar per telèfon. 

Criteri periodístic sobre l'empresa on treballes?

Quan treballes en una empresa és impossible estar sempre d'acord amb tots els criteris, tant aquells de tipus general com aquells que t'afecten més personalment. 

Sense traspassar els límits de la confidencialitat, sempre m'he expressat amb molta llibertat sobre aquestes qüestions i un repàs al blog ho demostra prou bé.

Si no he amagat gaire el meu esperit crític ni tampoc el meu entusiasme, quan un o altre m'han semblat importants, és raonable que quan tingui motius d'orgull els faci públics igualment.

Avui he confirmat una certesa molt notable que em ve de gust compartir aquí.

Els meus caps m'han enviat a un acte en què parlava el president de la CCMA, Albert Sáez. Quan he tornat a la redacció, he exposat el que em semblava que havia de ser l'enfocament i obertura de la peça, amb un titular clar.

Els meus caps hi han estat d'acord i he escrit una peça, potser massa de pressa però mirant d'explicar amb brevetat la notícia. 

Al cap de poc, els companys de Catalunya Ràdio han fet la seva crònica i obrien amb el mateix enfocament. El periodista de TVC que he trobat m'ha dit després que tenia la impressió clara de quina era la notícia. Tots coincidíem, cosa que sempre ajuda a descartar un error greu.

Més tard, hi ha hagut una nota de premsa oficial. Allò que a mi m'havia semblat de relleu, ni tan sols hi apareixia.

Hi ha hagut una contradicció? O només punts de vista diferents? 

I què ha passat? Doncs res.

Als mitjans de la CCMA, els que fem feina de periodista hem triat amb el nostre criteri què era notícia i no he rebut cap indicació per variar aquest enfocament, tot i que la seva omissió a la nota oficial podia fer creure que des del consell de govern de la CCMA no es considerava que l'assumpte fos rellevant.

Siguem sincers. 

Imaginem altres empreses de comunicació. El seu president deixaria que els periodistes decidissin amb criteris informatius com es narra una declaració seva? De veritat... pensem-hi. 

A quantes empreses no trobaria normal quasi tothom que una qüestió com aquesta es decidís a criteri del gabinet del president o de l'equip de comunicació corporatiu?

Crec de veritat que és molt difícil trobar una altra empresa de comunicació on el que avui ens ha passat a nosaltres, amb tota naturalitat, es pugui reproduir amb la mateixa llibertat.

Per això en dies com aquest em sento molt orgullós del criteri dels mitjans públics i d'un grau de llibertat que per a molts altres col·legues és gairebé una missió impossible. 

Tenim molts defectes, com tothom, però en aquesta virtut no sé veure gaire competència.

Hiperescriure: oferir l'experiència de la hiperlectura

Els enllaços que poso a les peces informatives es poden classificar en dos tipus bàsics, a banda que els faci servir, com he explicat, per citar una font, per aclarir o mostrar punts de vista.

Transparents

Els enllaços que em semblen transparents, deixen força clar què hi ha a l’altre costat del "clic".

Quan cito una font, un document, un web, una entitat o institució... normalment queda molt clar que l’enllaç va cap allà a on s’indica.

Si agafo les tres peces que he fet recentment sobre les TIC i el turisme (amb motiu de Fiturtech), trobo exemples d'enllaços transparents:

“www.costabrava.org és un portal amb accés a Facebook, www.barcelonaturisme.com permet accedir directament al portal de Tripadvisor”

Quan cito una persona, no queda tan clar, perquè l’enllaç pot dur a molts tipus d'informació, tot i que si hi ha un blog personal miro apuntar-hi de forma preferent. La raó és simple: si algú s’expressa a la xarxa té sentit enllaçar a aquesta veu quan s’esmenta aquesta persona.

En altres casos, s’enllaça sobre un nom per fer un aclariment (amb una cita enciclopèdica, per exemple).

Com en aquesta frase:

“Des dels temps de Thomas Cook, l'inventor del turisme i creador de la primera agència de viatges, el turisme s'ha basat en el valor de la informació”

És obvi que proposa anar més enllà però de seguida aporta la informació essencial sobre un nom que és probable que coneguin pocs usuaris. En un mitjà especialitzat, no hauria calgut l’explicació però s’hauria pogut mantenir l’enllaç, potser a una referència també més especialitzada.

Els enllaços translúcids no són ben bé transparents però deixen entendre una indicació. 

“Aquest darrer pas ha guanyat moltes possibilitats a partir del desenvolupament de l'anomenada realitat augmentada.”

“Una altra eina que s'intenta estendre són els codis QR de resposta ràpida.”

És molt evident que l’enllaç aporta un aclariment però no cita amb concreció el lloc que enllaça. Hi ha alguns mitjans que fa temps havien triat formes com ara dir entre parèntesi si és un article enciclopèdic o una altra font. És una modalitat d’enllaç que trobo una mica pesada i que no té gaire sentit si s’ha adquirit l’hàbit de la lectura hipertextual.

A la frase de més amunt "Si agafo les tres peces que he fet recentment", es pot suposar que cadascuna de les tres paraules amb enllaç porta, consecutivament, a la primera, a la segona i a la tercera de les peces que la frase esmenta. És un tipus d'enllaç translúcid que no faig servir gairebé mai al mitjà digital generalista on treballo i que, si de cas, faig servir al meu blog.  

Es podria dir que em sembla d'una hipertextualitat "massa col·loquial" per al formalisme d'un mitjà públic generalista. L'evito de la mateixa manera que esquivo segons quines construccions textuals massa col·loquials.   

Opacs

Hi ha una altra mena d’enllaços que no són tan evidents. No són transparents sinó opacs.

Em val aquest exemple de la mateixa peça:

“per atendre els solitaris que viatgen sols, els que es mouen amb nens, les dones que només volen viatjar amb altres dones, els gais i lesbianes o els amants de l'aventura.”

“Els turistes poden comparar preus, recombinar ofertes i decidir que viatgen sense maletes.”

Les paraules permeten creure que l’enllaç porta a algun lloc (un exemple o un aclariment) relacionat amb el sentit que tenen. Però no és tan obvi com en l’altre cas.

Els enllaços opacs poden ser encara menys clars que aquest he exposat. Com aquí:

“Les aplicacions de les TIC al turisme s'incrementen cada dia i encara queda un camí per recórrer en la direcció de l'absoluta virtualització del viatge.”

Sembla raonable sospitar que el primer porta fins a un conjunt d’aplicacions o potser a un aclariment sobre el concepte. Del segon costa encara més intuir-ne una destinació.

Claredat i obvietat

Els enllaços transparents són un servei a l’usuari. I ofereixen una opció clara. És fàcil decidir si vols clicar o no, si vols seguir una lectura línial o si vols fer un salt.

Els enllaços opacs no són tan útils perquè obliguen l’usuari a dubtar, potser l’aturen. Potser intriguen i inciten però potser també incomoden i destorben.

Però quan t’acostumes a una lectura hipertextual, seleccionar quins enllaços proves forma part de la mateixa lectura. Per això és hipertextual.

Això em fa creure que el risc de molestar és inferior al benefici dels materials que s’aporten.

Combinar amb encert els enllaços transparents i els opacs em sembla un repte complicat i atractiu. De vegades la claredat s’esfuma, de vegades l’obvietat reincideix. Però val la pena intentar-ho.

En el meu cas, gairebé sempre és amb dues intencions: oferir més informació (més qualitat) i donar a entendre o deixar clar d’on prové la informació que s’ha elaborat (més transparència).

Profunditat

Com a lector a la pantalla, tendeixo a valorar molt per damunt la informació hipertextual. Quan vull llegir textos sense enllaços (que és molt sovint) llegeixo novel·les, llibres d’assaig, poesia, articles d’opinió impresos, prospectes, revistes, còmics, la llista de la compra...

La lectura hipertextual no em sembla millor. És una altra modalitat. Els mitjans digitals hi tendeixen de manera natural.

Permeten una lectura profunda.

Els salts conformen una altra dimensió, allà on hi ha més informació relativa a la informació. I és probable que aquesta altra informació també contingui enllaços a més informació. Mesurar aquesta profunditat amb llibertat, però també en funció de la capacitat d’incitació de l’enllaç en funció dels nostres interessos o l’estat d’ànim, és una altra manera d’acostar-se a un mitjà.

La lectura profunda és més lliure, conté més dades i variables, modifica els punts de vista, conté salts temporals, proporciona una experiència més completa.

Hiperescriure

Intentar fer peces hipertextuals que proporcionin una experiència de lectura profunda satisfactòria és el repte que justifica la utilització dels enllaços.

Com es pot suposar no he pretès dictar cap sentència sinó explicar com em sembla que ho faig, després d’observar amb intenció crítica com afronto la feina.

És a dir que, de la mateixa manera que cada vegada que escrius un paràgraf sempre et sembla que si t’hi aturessis tres vegades podria millorar molt, cada vegada que fas una peça hipertextual et sembla que els enllaços s’haurien pogut millorar molt i que la seva combinació queda lluny de l’excel·lència. 

Vull dir que pensar-hi ja forma part de pensar en el text perquè miro de concebre’l com a hipertext des del primer moment, des de molt abans de començar a escriure. Però això potser que ho deixi per un altre apunt.

Noves eines d'informació al 3cat24

Aquest cap de setmana han passat coses al 3cat24. No hi era, o sigui que no estic parlant de la meva feina sinó del que ha fet un equip de la redacció, impulsat pels sots-editors del cap de setmana.

Mentre uns quants discutim si les peces informatives s’han de basar en alguna cosa més que en el text, mentre rumiem sobre la nostra manera de treballar, aquest equip va passar a l’acció.

Twitter de corresponsals 

En primer lloc, han fet servir l’eina Twitter per llançar actualitzacions sobre les cròniques que Antoni Bassas envia des d’Haití. Bassas ja tenia un compte a Twitter, però no l’havia actualitzat des del mes de maig i només hi ha fet dues anotacions.

En realitat, aquesta vegada Bassas no ha fet servir Twitter. Ho ha fet la redacció del 3cat24, que rebia els missatges del corresponsal de TVC com a peces de blog i les convertia en peces de Twitter. 

Després, el corresponsal ja enviava micropeces a la redacció, com se li va suggerir, i es redirigien al compte de Twitter un cop havien passat pel corrector lingüístic.

Tindrà continuïtat?

Sí, el procés no és prou directe i, de fet, el corresponsal no ha fet servir Twitter, però la redacció del 3cat24 sí que ho ha fet. 

No se sap encara si l’experiència tindrà continuïtat però és molt positiu, tal com ho veig, que la redacció busqui noves maneres d’informar. La novetat ha tingut molt de ressò a Twitter. Potser això animi altres corresponsals de TVC a fer servir aquesta possibilitat. Seria magnífic.

(Twitter ja va servir perquè se sabés amb anticipació que les campanades no serien en directe).

Cronograma del foc 

En aquesta mateixa direcció, i el mateix cap de setmana, els meus col·legues han fet servir una altra eina externa. Aquest cop, dipity , que ha permès elaborar un cronograma visual i documental sobre l’assumpte de l’incendi a Horta de Sant Joan, que s'actualitza i que s'incrusta al mitjà.

Encara més: el mitjà fa servir una eina per aportar continguts i el resultat és a la xarxa i qualsevol persona el pot incrustar al seu lloc web.

Incendi a Horta de Sant Joan on Dipity.

Ja s’havia assajat per destacar les notícies enviades pels usuaris de la secció elmeu3cat24.

Lliçó d'empenta 

Es tracta de dues iniciatives que s'han emprès aquests dos dies en una redacció on els hàbits solen estar enfocats cap a la selecció de teletips d’agència i cròniques de ràdio i televisió per traduir-ho i adaptar-ho al llenguatge escrit. Per tant, és un símptoma molt interessant. I una lliçó d’empenta per part d’uns companys que tot just començo a conèixer.

La claredat, el matís i la innovació

La claredat de les peces informatives no està sempre al servei del matís. Però hi ha vegades en què el matís és rellevant. Què hem de fer en aquests casos?

Aquest setmana vaig assistir a una presentació que es feia al departament d'Educació perquè uns quants periodistes entenguéssim com serà la nova plataforma de continguts digitals que l'administració prepara.

Vaig intentar fer una peça molt explicativa, a risc de semblar massa transmissor del missatge que ens donava el govern, perquè entenia que era l'ocasió de ser molt clar i provar de fer entendre un projecte molt innovador.

Però és tan innovador que costa d'explicar.

A la ràdio de l'empresa on treballo van optar per dir que a partir del setembre hi haurà llibres de text digitals gratis. En altres mitjans van optar per fer el mateix. 


Em sembla una mirada més "popular" i admeto que és molt comprensible i que de seguida atrau l'usuari.

Jo vaig preferir parlar d'una "plataforma de continguts digitals", perquè les persones que ens ho presentaven es referien tota l'estona a continguts digitals i no a llibres de text digitals.

Per què?

Adaptar-se o crear 


Perquè un llibre digital només és un llibre sense paper. Però un llibre. Per això ha aconseguit un IVA com els dels llibres.

Però els continguts docents digitals van molt més enllà dels llibres. Almenys és el que espero. Si només fem llibres de text digitals no anem gaire enllà. 

Seguiríem atrapats a la còpia absurda del model analògic. De la mateixa manera ridícula que la majoria de mitjans de comunicació digitals acaben imitant una portada de diari (dels diaris impresos, de paper), amb la diferència que "no hi cap tot" i has de fer anar avall el ratolí. Una simple còpia, sense imaginar un altre format més adequat a la pantalla.

Continguts i abstracció 

A l'acte explicatiu hi va haver un moment intens, quan un dels responsables d'innovació a Educació, David Medina, va ensenyar un telèfon i va al·ludir a les aplicacions. Posem per cas: una eina que faci amb el cos humà el mateix que fa amb el planeta Google Earth. No és un llibre. És un contingut docent digital.

Però la majoria dels usuaris del mitjà generalista des d'on emeto les peces informatives que elaboro potser no entenen tan de pressa l'expressió més inconcreta de "continguts digitals" i de seguida comprenen la idea de "llibre de text digital".

Què havia de fer? Ser més comprensible, com intento sempre? O mantenir el matís perquè em semblava rellevant tot i el risc de no ser prou clar?

La resposta l'hauria d'haver trobada en un detall de la presentació que mentre escrivia no vaig tenir prou present. El "polític" (en el sentit molt ampli del terme), o sigui, el director general Jaume Graells, va parlar de llibres de text, em sembla recordar. Els responsables del projecte, David Medina i Xavier Kirckner, van parlar sempre de continguts digitals.

No en tinc prou amb fer la feina. Necessito comprovar on m'he equivocat, rumiar-hi una mica i pensar com ho podria fer millor. 

Però a banda d'aquest debat sobre la manera de fer la meva feina, la feina de divendres em va provocar una altra reflexió que té a veure amb la innovació. 

El risc de l'ambició 

El projecte que ens explicaven no té referents, o això ens van dir i ens ho hem cregut. Els països amb ambició estan orgullosos de ser pioners, de provar coses noves. Els països mesquins, pobres d'esperit, desconfien d'allò que no han fet altres primer, s'apunten a la innovació però no innoven (és un matís, altre cop). 

Catalunya ha de decidir què vol ser. Durant dècades sembla que hem anat a copiar bones innovacions. I no ens ha anat tan malament. Però no en tinc prou. 

L'empresa on treballo, per exemple, s'ha distingit per adaptar innovacions d'altres amb molta eficàcia i qualitat. Jo mateix ho he fet (amb un matís: sempre vaig explicar a dins i a fora l'origen del model, sense amagar l'ou ni pretendre fer passar bou per bèstia grossa).

Però en principi m'interessa molt més la gent que s'arrisca, els països que tenen ambició autèntica. 

Crec que Educació té entre les mans un projecte tan innovador que trobarà (si ja no ho trobat) reticències internes entre el funcionariat del departament, desconfiança de les famílies, atacs fàcils d'adversaris polítics i incomprensió per part dels periodistes. 

Seria una llàstima que tot això fes fracassar un projecte que és estratègic, que no s'apunta a mesures populistes d'entregar ordinadors sense res més, que no vol viure de tacticismes perquè la política del peix al cove no construeix res de sòlid. 

Confio, si de cas, que els alumnes de seguida s'adonaran dels avantatges d'un canvi tan radical. 

El repte de la setmana 

Però tot això només és una intuïció. 

La meva feina no és intuir res. Consisteix a ser clar i a explicar les coses. I ara no estic segur que l'encertés prou. Aquesta és la qüestió. 

Ho sabré fer millor quan torni a la feina dilluns? Vet aquí el meu repte personal. 

Com poso enllaços a les peces informatives

Per defecte 

Un dels avantatges dels mitjans digitals és la seva possibilitat d’aportar informació a través de la hipertextualitat. Tot i això, als mitjans informatius és poc freqüent l’ús d’enllaços. I, quan hi són, es tracta quasi sempre d’autoreferències, una via cap a altres notícies del mateix mitjà. No és cap mala idea, així es conforma un cos informatiu més complet que permet a l’usuari comprendre l’abast d’aquella informació. Però sembla poca cosa.

Per excés 

Posar enllaços perquè sí, no és tampoc de gaire utilitat. Hi ha d’haver algun criteri. 

Per estil 

Ara mateix desconec si al llibre d’estil del mitjà on treballo queda regulat l’ús dels enllaços (ho hauré de mirar de seguida) però sí puc dir que en aquestes poques setmanes que duc a la redacció he mirat d’aportar enllaços a les peces informatives que he elaborat i he seguit, de moment, criteris personals que no m’ha discutit ningú però que potser hauria d’explicar.

Segur que són insuficients i que l’argumentació és millorable, però almenys deixarà constància del fet incontrovertible que hi he pensat i que, com de costum, després de donar-hi unes quantes voltes miro de compartir-ho aquí.

FONTS

Quan hi ha un font directa val la pena enllaçar-hi. Sovint, les notes d’agència remeten a una nota oficial d’algun organisme o de la Policia o d’una entitat... i aquestes notes solen trobar-se en algun web accessible. És freqüent que aquesta nota coincideixi quasi del tot amb la nota d’agència. L’accés a la font original elimina un intermediari que no ha aportat valor (fora de donar a conèixer una nota pública, un comunicat, un informe...) i permet a l’usuari comprovar per ell mateix l’origen de la informació.

Si les fonts són persones amb qui s’ha parlat, és possible donar-ne informació digital com ara el seu blog personal o una pàgina de referència bàsica.

No em sembla raonable enllaçar cada vegada amb organismes, entitats, institucions... perquè els usuaris ja saben com arribar-hi, si no són webs poc coneguts. En aquest cas, els he enllaçat, igual que he fet si es tracta de llocs de molta actualitat.

Si la informació es basa en un informe, un estudi, una enquesta o un article publicat en un altre mitjà sempre procuro donar accés a aquest element central. Que l’usuari hi tingui accés i es pugui fer la idea que cregui sobre la matèria. El periodista li ha resumit l’informe, però res no serà de tanta qualitat informativa com accedir al text original (o qualsevol altre format no textual).

 

SERVEI

Hi ha hagut algun cas en què he posar un enllaç perquè entenia que oferia un servei. Si fas un breu d’agència sobre les pistes d’esquí que tanquen a causa del vent, té sentit donar accés cadascuna d’aquestes pistes perquè l’usuari decideixi amb un sol clic si vol comprovar la vigència d’aquesta informació.

ACLARIMENTS

Hi ha alguns termes que molts usuaris poden no tenir clars. En general, segueixo un principi una mica primitiu però que em va bé. Quan a  mi mateix m’ha sorprès el terme, m’ha presentat dubtes i l’he hagut d’aclarir, per què no exposo la meva flaquesa i enllaço amb l’explicació que m’ha estat útil? Potser també ho serà a algú altre.

En aquests casos, opto per l’article de la Viquipèdia, si em sembla fiable. Si hi és en català, l’incloc (el mitjà on treballo és en català). Si no, passo al castellà. I si no hi és, en anglès o francès.

Però estic segur que podria ampliar aquests tipus d’enllaços a d’altres serveis enciclopèdics. I a d’altres modalitats (mapes, gràfics, presentacions...)

PUNTS DE VISTA

De vegades, sobre una informació concreta hi ha punts de vista diversos. Si trobo opinions de valor, com que ja estan publicades, per incloure-les no cal demanar permís a ningú, només enllaçar-hi (i fer-ho saber als autors de la peça enllaçada, per cortesia).

Els blogs esdevenen així una font molt valuosa i encara que se’ls cita poc sovint als mitjans generalistes miro de fer-ho sempre que em sembla que aporten valor a la informació. Que és molt sovint.

Un periodista pot demostrar que hi ha debat sobre un assumpte demanant a dues perosnes que li facin declaracions. Però com que a la blogosfera ja hi ha moltes opinions públiques, es poden citar sense cap inconvenient.

Hi ha algunes altres situacions en què també he mirat d’afegir enllaços, però continuaré amb aquesta qüestió en un altre apunt.

Una pregunta final

Anoto, de moment, que em sorprèn que els mitjans tendeixin a obviar l’enllaç, mentre es preocupen per l’actualització de forma quasi obsessiva i dediquen molta atenció als requeriments que el disseny imposa a l’aparença del web (de moment, encara a les beceroles, amb un format basat en la verticalitat i un altre de més recent que aposta per l’horitzontalitat). Fins que la tecnologia permeti una altra manera d’utilitzar un mitjà digital, com s’apunta en aquest vídeo de Sports Illustrated. 

Afegir enllaços és fàcil, no demana gaire temps, no és un gran esforç. Només depèn d’adquirir l’hàbit, d’estar convençut que aportar més informació és aportar valor i que permetre l’accés a les fonts i altres dades és un servei honest.

Pel meu gust personal, com a usuari, un mitjà que no enllaça és menys fiable i té menys qualitat.

No obstant això, en posem a molt poques peces informatives. Per què?