26/5/10

Què diem de Twitter al 3cat24

No fa gaire, vaig dir aquí que Twitter em sembla la sala de sortida de molts missatges i accions. I vaig comentar que em miro les etiquetes (hashtag) com la senyalètica d’aquest aeroport de la comunicació.

Tinc la sensació que els mitjans ens ocupem més de Twitter que fa un any, però potser és fruit d’una mirada massa subjectiva.

El cert és que al 3cat24 (que ja ha obert aquest canal com a mitjà de comunicació a les xarxes socials) sí que hem fet diverses peces, provant de tobar a Twitter un reflex mínim dels estats d’ànims col·lectius, tot i que és evident que encara és un servei minoritari i que no serveix ben bé de mirall. Sigui com sigui, l'eina ja ha arribat a l'espai.

Imperícia

M’agradaria saber quants usuaris hi ha a Catalunya i quin perfil tenen però la meva impericia com a periodista és molt alta perquè no sé com podria esbrinar aquesta informació.

De moment, anoto aquí una llista amb unes quantes de les peces informatives que hem publicat els últims mesos sobre Twitter per si de cas mostressin un panorama més o menys observable.

La llista

Aclareixo que he buscat peces del 3cat24. N'hi ha que les fetes jo mateix i moltes altres que hi són gràcies als companys de la redacció.

No és una llista exhaustiva sinó una mostra exemplar.


Els ciutadans s’organitzen i informen

Terratrèmol Haití

Protestes Iran

Trens Barcelona


Els ciutadans reaccionen o protesten


Reacció a les mesures econòmiques del govern

Reacció per l'acabament d'una sèrie de televisió

Reacció durant el debat de la ILC antitaurina


Els ciutadans agreguen informacio

Un exemple del Penedès

Un exemple del Maresme


Els ciutadans produeixen

Sis hores de Twitter a Catalunya Ràdio

Una pel·lícula

Una novel·la


Usos polítics i de l'administració

Montilla demana als ciberactivistes del PSC que l'ajudin sense rebre consignes

CDC distribueix un manual de ciberactivisme

El "diputat Twitter"

Un exemple: el departament de Política Territorial

Un altre exemple: Educació

Els museus del món

Chavez a Twitter

Càstig públic als conductors beguts


Els serveis públics i les emergències

Uns quants exemples en una peça valorativa


Conflictes legals i altres situacions semblants


Un fiscal dels EUA demana la identitat de dos usuaris


El cas de Paul Chambers a la Gran Bretanya


Ús ociós però amb una càrrega interessant d'idees i opinions


El cas “twetvintage”

El cas “algúhohaviadedir”


Pendent

A més, tot i que no n’hem fet cap peça encara, hi ha trobades com cava&twitts, impulsades per Marc Cortés, que és potser una de les persones que ara mateix sap més bé com funciona Twitter i quins usos té, si més no en l'entorn de les empreses i les institucions. Manté un registre imprescindible per saber què hi ha.

Hi ha encara molts més materials d’interès, provaré d’incorporar-los en altres apunts. De moment volia fer servir el blog per apuntar uns quants enllaços i compartir-los per si són d’alguna utilitat.

21/5/10

La navalla del radicalisme

Nota temporal

Ja fa dies que tenia escrits la majoria dels paràgrafs d’aquest apunt. Vaig desar-lo al calaix on sempre hi poso els textos que em provoquen dubtes, a l’espera que el pas del temps m’ajudés a donar-hi una forma millor.

Però avui he vist que un grup de 62 articulistes han firmat un text que té molt a veure amb el que havia apuntat aquí i m’he decidit a reprendre’l.

Com començava

La paraula “radical” se sol percebre associada als atributs negatius. La radicalitat sembla que consisteixi en expressions violentes d’una ideologia, en solucions massa seques i sense matisos per als problemes que s’acaren o en una visió poc elaborada d’un context, de manera que el diagnòstic només pugui ser inexacte i massa esbiaixat.

Quan el partit de Marco Panella tenia un paper a Itàlia, els radicals eren vistos com una nosa o, tot sovint, com aquells que s’ocupaven dels “afers menors”, mentre que els grans grups existien per sostenir la democràcia i resoldre els assumptes centrals del país.

Però, tal com ho veig, la radicalitat tan sols és una actitud, una manera d’entendre els fets que pretén anar més enllà dels “statu quo” i que proposa respostes que vagin a l’arrel de les preguntes que es formulen.

Miraré de posar un exemple que, per bé que és polèmic, tothom entendrà que el faci servir per la seva utilitat a l’hora d’expressar-me.

L’exemple de la sentència

Pensem per un moment en la ditxosa sentència pendent del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (ara anoto que devia començar a escriure aquest apunt aquell dia en què va semblar que sí que hi hauria sentència, fa poques setmanes).

La manera “oficial” d’observar aquest nus gordià proposa respostes dins del mateix cercle, perquè sortir-ne, justament, seria percebut com un acte de radicalitat.

Per això hi ha partits polítics que repeteixen a tort i a dret que per damunt de tot es tracta d’acatar la sentència, sigui quina sigui, perquè es veu que s’han de respectar les regles del joc.

És la típica mirada de qui no gosa anar més enllà (fa poc ja vaig opinar aquí sobre la importància de la gosadia).

Siguem sincers: si el tribunal decidís, per exemple, que el model escolar que Catalunya va posar en marxa ja fa dècades s’ha de corregir, i que la immersió lingüística s’ha d’acabar, el govern ho hauria d’acatar?

(Anoto ara: aquest és exactament l’exemple que també han triat els 62 articulistes, i per aquest motiu he cregut que en part, i només en part, estic d’acord amb la reflexió que ells fan).

La qüestió

De debò que s’ha d’acatar? De veritat que un tribunal podria trastocar d’aquesta manera un sistema que ha demostrat les seves virtuts i que és un dels pilars de la convivència lingüística que ara mateix hi ha a Catalunya?

La reacció dels dos principals grups polítics catalans sobre la reforma del tribunal em sembla una resposta dins del cercle i per això em sembla una mesura tenyida de covardia. Estan intentant que la sentència “no sigui dura” però no es plantegen actuar amb radicalitat.

I si en comptes de pretendre que hi ha un marc legal que s’ha de respectar, ens ho mirem d’una altra manera?

(Anoto ara que els 62 articulistes també segueixen aquesta pista. Ells parlen d’un retorn absurd i forçat al 1979).

Mirem-ho així: Catalunya elabora un Estatut nou i el presenta, amb una idea fonamental que el mateix president Maragall ja va expressar al seu moment: és l’últim intent. És a dir: Catalunya proposa de quina manera està disposada a seguir formant part d’Espanya.

Ara, fa falta una resposta. Política, no jurídica. O l’Estatut s’accepta, sense tocar-ne ni una sola coma (ja en van tocar unes quantes al Congrés dels Diputats) o els catalans hauran d’entendre que la resposta a la seva proposta és negativa i només quedarà una via: anar-se’n.

(Els articulistes diuen que una sentència negativa abocaria els catalans a la secessió. El meu matís és que no se m’acut que un afer tan important com la secessió pugui dependre d’una sentència. El sol fet que estigui pendent aquesta acció, el sol fet que un tribunal pugui actuar sobre l’Estatut ja podria ser suficient per donar la relació per esgotada).

L’exemple de l’Estatut

Però tornem a l’objecte d’aquest apunt: la radicalitat.

Assegurar que el TC no pot tocar ni una coma sembla radical. Potser ho és. Però és l’única solució si hi ha algú que encara pensa que es pot salvar l’Estatut i el sistema autonòmic.

Els partits polítics, en comptes de fer càlculs electorals, haurien de prendre una decisió que vagi a l’arrel de la qüestió.

Perquè els conflictes seriosos exigeixen solucions formulades des de la radicalitat.

L’Estatut no és un text legal que un tribunal pot esmenar. És una proposta política. Catalunya proposa seguir formant part d’Espanya i diu de quina manera (per això els independentistes van ser coherents quan s’hi van oposar).

Si l’Estatut es tomba, Catalunya ja no pot fer més propostes per seguir formant part d’Espanya. Se n’ha d’anar.

No dic que això sigui el que passi. No sóc politòleg i en general miro de no parlar gaire de política.

Només és un exemple.

No he decidit canviar aquest blog per una columna política. He triat un exemple polèmic per fer-me entendre més bé.

La noció

El que m’interessa de debò és la manera d’afrontar les coses. Fa uns anys, quan parlava, a l’empresa on treballo, de la fragmentació de l’audiència televisiva i de la necessitat d’actuar amb sentit de grup televisiu, més aviat trobava oposició, incomprensió i tot sovint se m’anomenava “radical” (no sols a mi, n’érem una bona colla).

Les dades que avui aporten els mitjans són contundents i hi ha competidors que ja actuen com a grup, sincronitzant la publicitat, per exemple, un repte que a TVC és objecte de debats fa temps però que encara no s’ha assolit del tot (ni s’assolirà mentre hi hagi la mirada posada de forma específica sobre un dels canals, el generalista).

Moltes de les propostes que he fet en aquest blog sobre la gestió dels comentaris d’usuaris o el model de redacció digital també provenen d’una mirada radical.

Per a mi, ser radical només vol dir ser agosarat, ser capaç de trencar l’esquema, tenir vocació de situar-se més enllà dels cercles establerts, superant les visions estàtiques.

Sóc radical

La radicalitat (no l’agressivitat, no la violència, no la falta de matisos, no tot això que els “clàssics” l’hi atribueixen) no em sembla una posició errònia sinó una actitud valenta, la voluntat d’anar més lluny de la cantonada, la vocació de mirar més enllà de les canyes de mongetera, l’ambició de trobar noves vies, la noció permanent de posar l’estratègia per damunt dels tacticismes de pa sucat amb oli.

Ser radical no vol dir ser pervers ni malvat ni menys encara, com se’ns fa creure, incompetent o poc pràctic. Tot al contrari.

Proclama

Les nostres empreses, les nostres ambicions personals i el nostre país exigeixen de nosaltres molta més radicalitat per descobrir solucions innovadores, que s’escapin dels cercles estandaritzats i de les avorrides repeticions esgotadores dels que ja no tenen cap més idea que mantenir la seva posició perquè, això sí, el canvi sempre els ha perjudicat i els seus interessos terrenals, no ens enganyem, són el que de veritat els preocupa.

Per això avui no em fa res admetre aquí que sempre he sigut radical. I que estic convençut que faig bé d’adoptar aquesta actitud, encara que sempre hi haurà qui es voldrà aprofitar d’aquesta declaració per tergiversar les meves idees, perquè sempre hi ha qui vol fer passar bou per bèstia grossa.

Què hi farem. Correré el risc.

Forma part de l’assumpció de la radicalitat com a navalla per desfer els nusos.

20/5/10

Dos interrogants, uns parèntesis i la llibertat

Primer interrogant

Fa pocs dies vaig redactar una informació sobre el servei de música Spotify. Com que partia d’¡una nota d’agència i d’una nota de l’empresa, vaig creure que no ho havia de firmar.

Un lector va deixar un comentari on feia notar que la peça no estava prou ben escrita perquè no s’aclaria que les novetats que l’empresa anunciava (limitació de les hores de consum musical per mes) no tenien efectes retroactius (és a dir, que en principi no afectaven als usuaris que ja ho són perquè han rebut una invitació).

Moderació aliena

Ja he explicat aquí que els redactors no participem de la moderació dels comentaris. És una de les moltes tasques que asumeixen els editors del mitjà on treballo. Per tant, no saps que hi ha un comentari si de tant en tant no revises el que t’han publicat.

He respost moltes vegades els comentaris dels lectors i sempre he firmat amb el mateix nom que firmo les peces i aquest blog. Fins i tot quan és una peça que no havia firmat, com aquesta sobre Spotify.Hauria pogut mantenir l’anonimat i no fer públic qui era el responsable de l’error advertit al comentari.
L’absència de firma m’hauria permès no dir res però vaig creure que tenia l’obligació de contestar.

Entre parèntesis


(Entre parèntesis diré que qui fos que moderés aquell comentari tampoc no me’n va advertir, però és que això no forma part de la missió de ningú).

(També entre parèntesis diré que tinc la sensació de ser l’únic redactor, de la vintena que treballem al 3ca24, que actua d’aquesta manera, però no crec que aquest detall tingui cap importància personal. És una qüestió que ateny als responsables del mitjà. Si tens comentaris potser has de pensar si consideraràs que una part del temps dels redactors s’ha de destinar a participar en aquest diàleg... però només he dit “potser”).

La pregunta

Vet aquí el primer interrogant que obro per als lectors d’aquest blog.Vaig fer bé de contestar el comentari i firmar-ho?

Podria acabar aquí però hi ha un altre detall de la meva experiència a la feina que també m’ha fet pensar.

Segon interrogant

He publicat fa poc una peça que m’ha agradat molt de fer sobre aquest entreteniment que ha circulat per Twitter amb l’etiqueta #tweetvintage (no en dic res més perquè allà ja queda explicat).

Mentre l’escrivia, em vaig trobar que havia d’explicar què és un “hashtag” i es donava la circumstància que ho havia explicat feia molt poc... en aquest blog. M’havia de repetir? Em vaig citar de forma indirecta amb un enllaç opac.

Al blog he citat sovint articles que he fet per al 3cat24. De fet, parlar de la meva feina i rumiar-hi és una de les accions que duc a terme aquí.

La Karma Peiro fa encara més: de vegades posa al seu blog allò que no ha cabut al mitjà, sempre més restrictiu, per raons òbvies, a l’hora d’assignar espai (ho explica ella mateixa).

Però la cita a l’inrevés no l’havia feta mai. És el primer cop en sis mesos que incloc un enllaç al meu blog des d’una peça del 3cat24.

La pregunta

Crec que oferia un servei correcte (ampliació d’un concepte) però sempre queda el dubte. No hauria d’evitar aquest tipus d’enllaç, a risc que algú hi vegi un intent de donar a comnèixer el meu blog entre els lectors del mitjà on treballo?

Suposo que encara ho podria mirar d’una altra forma. I si fos una obligació que els periodistes que escrivim en un mitjà digital donem a conèixer el nostre blog perquè sigui natural tenir-ne un?

Llibertat

En tot cas, els editors no han comentat res o sigui que puc interpretar el silenci com aquiescència.

Tinc l’hàbit de plantejar-me dubtes i tot sovint els comparteixo aquí, però el cert és que disposo de molta llibertat, que trobo força característica dels mitjans públics. La mateixa llibertat que vaig tenir, per exemple, per triar la manera com firmaria les peces al 3cat24 o per redactar una informació sobre l’empresa on treballo.

17/5/10

El futur d'internet i la glaçada de Barcelona

Aquest matí, la feina que faig m’ha regalat una d’aquestes oportunitats especials. Tenia previst acudir a la inaguració del congrés BDigital. La conferència inaugural era a càrrec del mediàtic Michio Kaku.

La importància de narrar

A l’hora de la veritat, l’home viu una mica del circ que ha creat. Vull dir que, com era d’esperar, ens ha llançat part d’una presentació que deu anar refent des de fa uns quants anys i, potser per descansar, ens ha col·locat un vídeo de més de cinc minuts... d’un dels programes que ell presenta.

Això ha fet evident que moltes de les seves prediccions ja s’han emès fa temps a les pantalles saxones... però tot i això ha valgut la pena. Estàvem davant d’un gran comunicador, d’algú que narrava amb energia i amb tots els trucs de l’ofici.

Massa populista?


A l’hora de redactar una crònica he decidit esquivar els seus artificis (irreproduïbles, he cregut, en estil indirecte) i he optat per “llistar” les seves visions, de manera que pogués interessar l’usuari del 3cat24 amb més facilitat (m’he deixat dur per un afany d’enfocar la peça amb massa “populisme” o se m'ha encomanat d'ell?).

A més de Kaku havia escoltat altres oradors i he cregut que valia la pena ampliar la mirada de la meva crònica.

L’oratòria política encara és pèssima


Anoto de passada que els oradors polítics i de l’organització han fet un paper una mica galdós. La introducció a Kaku ha durat quasi tant com ell mateix.

La concisió, la brevetat, i la claredat no són encara els trets principals de la nostra oratòria política. Aquest mes, durant la campanya britànica, la jornada electoral i els dies posteriors, mentre ho seguíem a la BBC, hem comprovat de nou que hi ha llocs on els polítics, si més no, saben parlar.

La glaçada

No és casual que el més hàbil (i breu!) d’avui hagi estat nou primer tinent d’alcalde, Jordi William, de formaciò saxona.

William Carnes s’ha referit a la consulta sobre la Diagonal i les conseqüències (les que l’han dut a ocupar el càrrec del dimitit Carles Martí) com “una glaçada que no matarà els brots verds”. I ha renovat l’aposta a favor de les noves tecnologies.

Ho he introduït a la crònica, que ha quedat llarga i ha exigit el truc de la doble pàgina enllaçada.

Els errors del canvi

No m’ocuparé en aquest blog dels aspectes politics d’aquesta consulta. He seguit alguns comentaris que m’han interessat i puc compartir aquí l’enllaç a la reflexió de Marc Garriga al seu "Brou Casolà".

Però sí que em veig capaç de subratllar tres qüestions sobre els aspectes que tenen a veure amb l’impuls de canvi.

Després de tot, durant un temps breu però emocionant vaig provar d’impulsar un projecte sobre gestió del coneixement en una organització poc disposada al canvi. I alguna cosa vaig aprendre dels fracassos.

1.- Les emocions poden més que la raó

És obvi però ens n’oblidem sovint. A qui se li ha acudit que algú votarà satisfet per triar entre “tres lletres”? El suposat afany de neutralitat ha sigut un pecat de racionalisme, el típic error de menystenir la potència de l’emoció com a motor.

2.- Els riscos, d’un en un

Els més agosarats emprenen operacions multirisc, però aquest tipus d’actuació està reservada als millors moments de Pasqual Maragall. Intentar tres salts en un resulta massa sofisticat. No pots fer la primera consulta de la teva història (aplicant la Carta Municipal), fer-la sobre un pla de reforma d’un carrer que va de punta a punta de la ciutat i a sobre estrenar el sistema de vot electrònic.

3.- El canvi no és un desig si no esdevé una necessitat

Els impulsors del canvi de vegades ens n’oblidem. Si no hi ha motius clars, avantatges constatables, la gent no es deixa empènyer cap al canvi només per raons estètiques o una actitud innovadora. Els impulsors sí que actuen així, però han de recordar que no tothom ha de veure les coses de la mateixa manera.

Un llençol a cada bugada

En el “cas Diagonal”, em temo que la ciutat ha fet un pas enrere molt important. Des d’ara, les consultes queden posposades llargament i la noció de democràcia deliberativa haurà d’esperar una oportunitat millor.

La reforma de l’Avinguda de la Diagonal i el tramvia com a solució perden punts i és una llàstima, si es mira amb una mica d’objectivitat.

La democràcia electrònica ha quedat en entredit i també és una llàstima.

I l'ambició?


Els errors tècnics han tingut un preu. L’error polític també, al màxim nivell.

Els mitjans de comunicació que han decidit llançar grans campanyes a favor de l'escepticisme i els regidors (del partit que siguin) que hi han vist una “jugada” política potser no pagaran mai cap preu per la seva responsabilitat, al contrari, és possible que en treguin rèdits.

Però la meva conclusió és que entre uns i altres han donat ales al tacticisme i la mirada estratègica ha perdut una altra batalla (en parlava en ocasió d'una derrota esportiva).

Avui, al congrés on Kaku ha predit un futur més competitiu, Mark Tulszcz ha animat els assistents a ser emprenedors. I ha recordat l’essencial: una bona idea i molta ambició.

Un país que té por dels vots electrònics, dels túnels pel tren d’alta velocitat i del tramvia, un país que adora el tacticisme i obvia el seu futur perquè prefereix recargolar-se sobre el seu melic a l’ambició dels grans reptes, és un país una mica més trist.

Aquest matí, després de Kaku, he tingut la sensació que el meu país era una mica més gris. Aquestes glaçades no van gens bé per als horts on tots plegats cultivem les TIC.

14/5/10

Què aprenc amb les etiquetes de Twitter

Coixinet

"Hash tag" vol dir “etiqueta precedida del signe #”, anomenat en anglès “hash sign” a més de “number sign”. En català en diem “coixinet”. Els “hash tag” serien, per tant, les “etiquetes coixinet”, però no crec que aquesta expressió tingués gaire fortuna.

Els usuaris de Twitter s’han acostumat a entendre que “hashtag” és la manera de referir-se a una etiqueta que aplega tots els missatges... als quals s’ha afegit aquesta etiqueta.

Sí, dit així no sembla un gran invent, però la seva funció socialitzadora és enorme.

No estic descobrint res. Però em sembla que val la pena fer-hi una ullada una mica més atenta.

Utilitats públiques

Gràcies a aquest procediment, els usuaris poden compartir opinions sobre una matèria i trobar un fil narratiu del debat o, si de cas, de les aportacions de tothom.

Aquest sistema d’etiquetes és el que permet que funcioni una proposta com el web sobre el servei ferroviari basat en la contribució informativa dels viatgers.

Debats ciutadans


I és el que em va permetre escriure una peça sobre les primeres reaccions a la xarxa davant les mesures econòmiques del govern espanyol. Quan el 3cat24 la va publicar, encara no s’havia acabat el debat al Congrés dels Diputats i ja hi havia centenars de “piulades” amb l’etiqueta #tijeretazo.

Popularitat

Aquest és un efecte imprecís del sistema. Davant d’un afer que genera molt d’interès, de manera natural hi sol haver una etiqueta que s’imposa davant d’altres propostes.

La idea de tothom és afegir-se a les més popular per formar part de la “gran conversa”. Per això la que engega abans o troba més suport inicial acaba essent l’etiqueta preferida i la que estira el fil.

Immediatesa i actualització

Com que la peça havia optat per la immediatesa, calia resoldre la qüestió de l’actualització sense haver d’estar reescrivint-la cada mitja hora.

Al contrari, valia la pena, vaig creure, que quedés com un petit testimoni d’aquella situació. És un retrat de la primera reacció, de res més. Més ben dit, els apunts d’un possible retrat.

Solucions a la xarxa

Per això vaig optar per afegir al final de la peça un widget de Twitter que permet agregar tots els missatges amb una cerca determinada.

Era el primer cop que feia servir aquest widget i la Karma Peiró em va donar un cop de mà. (De passada, més tard vaig provar d’incloure’n un en aquest blog, amb una altra finalitat).

La idea de combinar una eina externa amb la nostra editora de continguts va ser aprovada pels responsables del mitjà on treballo (no és el primer cop que es fa). I crec que va estar bé: si a la xarxa hi ha solucions als nostres conflictes informatius (com aportar actualització robotitzada a una peça testimonial d’una immediatesa concreta), per què les hauríem de rebutjar?

Cremant el hashtag

S’ha donat la coincidència que feia molt poc que havia fet un altre assaig amb els ditxós hashtag.

Quan faltaven poques hores per a la “cremada del dimoni” que es fa a Badalona la nit del 10 de maig, vigília de Sant Anastasi, vaig dir què cremaria (era una manera de dir, és clar) i vaig crear una d’aquestes etiquetes. Era la primera vegada que ho feia, sempre que les havia fet servir era per buscar o per apuntar-me a algun fil ja estès.

Ho vaig fer saber a unes quantes persones i encara que el resultat en termes de quantitat va ser molt modest (una trentena de participants, unes desenes de missatges), l’experiment em va ajudar a entendre més bé aquest operatiu.

Ho vaig intentar expressament amb una etiqueta molt llarga (#cremadadeldimoniabadalona), suposo que per fer-ho més complicat però també molt obvi.

El primer missatge duia una pregunta, per buscar respostes.

Encès el conflicte

Em vaig entretenir una estona, és veritat, però vaig aprendre alguna cosa i potser aquesta actitud em va fer reaccionar amb més encert mentre als televisors que hi ha a la redacció els diputats i el president del govern argumentaven i es replicaven.

Després d’haver “cremat el dimoni”, estava atent per detectar les flames del conflicte social que a la xarxa s’insinuava abans que enlloc.

Conclusió provisional

No tot passa a Twitter, però el més important hi passa abans d’anar a cap altra banda.

Twitter és la sala de sortida i els hashtags són la senyalètica.

11/5/10

Franco i la independència, Espanya i la urticària, rigor i intel·ligència

Fantasmes

Vaig fer un apunt sobre els fantasmes familiars i el franquisme que no estic segur que fos gaire ben entès (alguns comentaris pretenien recordar-me el dolor provocat per la guerra i la dictadura, com si jo no hagués deixat prou clara la meva oposició absoluta a Franco). Em passa de tant en tant, que escric sobre matèries esmolades i corro el risc que no se m’acabi d’entendre.


Victimisme


Al cap de poc escrivia sobre una aplicació d'iPhone dedicada a Franco i vaig pretendre enviar un missatge als lectors sobre la conveniència de crear coses a favor del país en comptes de lamentar que altres en facin d'altres que ens poden semblar un atac. En general trobo que el victimisme és una expressió covarda que implica una confessió d'incapacitat. Però segurament no era el lloc adequat on insinuar aquestes idees.


Vergonya


Ahir, quan escrivia una peça breu sobre el grup de Facebook que s’oposa al canvi de nom de l’Estadi Olímpic Lluís Companys, vaig tornar a pensar en l'apunt sobre Franco.


M'intriga una mica que comprovar que el PP de debò pensi que Samaranch pot competir amb Companys. Però el PP sembla que fa temps que no ens hauria de sorprendre.


Advertiment


Una prova és que algú tan moderat i equànime com el periodista Enric Juliana ha llançat un advertiment tan seriós com aquest:

“Seria viure en un mon al revés, significaria viure en un món moralment subvertit, que després de tant esforç acumulat, la gent de Badalona s'hagués d'avergonyir de la seva ciutat per culpa dels qui tenen ganes de jugar amb foc."

Juliana va proclamar aquest avís des del balcó de l’ajuntament, com a pregoner de les Festes de Maig d'aqeusta ciutat, en absència del màxim dirigent local del PP, Xavier Garcia Albiol, a qui ja he citat aquí a causa d’una altra de les seves provocacions d’estil ultradretà.


Urticària


Em ve de gust capgirar el to d’aquest comentari amb un altre aclariment. Estar a favor de la indepèndència de Catalunya no implica (no hauria d’implicar) la negació de la realitat. Que se sàpiga, ara mateix Catalunya forma part d’Espanya (una altra cosa és la legítima convicció que això hagi de canviar).


El negacionisme no m’ha semblat mai una bona estratègia (tinc un text inacabat sobre això, que he anat exposant a uns quants amics i que espero tenir a punt un dia o altre).


Ara bé, com se sap, hi ha persones que creuen que escriure la paraula “Espanya” els provocarà alguna urticària. És una idea absurda però està força estesa.


Per resoldre aquest inconvenient (la urticària és molt empipadora), s’han empescat una expressió més llarga: “Estat espanyol”.


Ridícul


El problema és que l’ús indiscriminat d’aquesta expressió porta molts periodistes a fer el ridícul. Com em deia un conegut, s’ha arribat a parlar de les “sabateries de l’Estat espanyol” (com si fóssim a l’antiga Unió Soviètica i els sabaters treballessin per a l’Estat).


Ahir en van enganxar una de bona: “El núvol de cendres volcànic podria travessar avui pel mig de l'estat espanyol.


Segur que no ho haurien escrit igual parlant de França o Itàlia. Haurien dit que el núvol travessa Itàlia o França, pèrò no el seu Estat.


Entre altres coses perquè els núvols de cendra, de política no en saben ni un borrall i, per tant, si de cas travessen valls i planes, serres i altiplans.


S’hauria pogut dir que el nuvol creuava la península o fins i tot s’hauria pogut dir que el nuvol creuava Espanya i haver-ho escrit així no hauria sigut cap acte anticatalà, no s'aniria en contra de cap convicció legítima.


Filar prim


Però dec filar massa prim.


Em costa d’entendre. Tal com ho veig, es pot estar a favor de la independència sense haver de limitar l’ús de les paraules. L’opció triada, pel meu gust atempta contra la intel·ligència. I això sí que em sembla greu.


Però, com de costum, dec anar mal fixat. Gairebé sempre m’adono (massa tard) que els detalls que m’amoïnen són del tot irrellevants per a la majoria de persones.


M’hauria de preocupar?

7/5/10

La màquina del temps al taller d’Elisava

Oportunitat

He tingut una oportunitat magnífica d’aprendre gràcies a la proposta que em van fer des d’Elisava. Vaig acceptar de fer un taller de vuit hores (4+4) per als professors d’aquest centre, per ajudar-los a fer anar les eines que ens proporciona internet.


Em diuen que els ha estat útil, i els ho agraeixo, però la veritat és que a qui de debò ha anat de primera fer aquest taller és a mi. He pogut repassar el que em semblava que sabia, per recordar allò que potser havia oblidat i endreçar el poc que sé.

Realisme

El primer efecte va ser recordar-me molt de Genís Roca, perquè va ser ell qui amb una xerrada estupenda em va animar a “fer el salt” i passar de la intuïció a la pràctica. També he tingut present la seva tesi sobre la necessitat d’accions 1.0 (no m’hi allargo perquè en Genís ho explica molt bé).


Les persones no volen gaires teories sinó, sobretot, alguns consells pràctics per treure el màxim profit dels enllaços compartits, les subscripcions, les possibilitats de comunicar-se...


Exposició

Més endavant, miraré si puc fer un resum del que hem après plegats i potser tingui alguna utilitat. De moment, disposem d’allò que un d’aquests “alumnes” ja ha fet, una mena de resum actualitzat en directe que Xavier Colomer comparteix amb els seus col·legues i amb tothom que vulgui.

Un sol món

Una de les recomanacions que els he fet és la lectura de La tierra es plana, de Thomas Friedman. Ja vaig parlar aquí de la impressió que em va provocar.


Per dir-ho amb poques paraules, exposa fins a quin punt la globalització és una realitat, d’una manera molt comprensible. Segurament a algú el podria disgustar la seva mirada liberal, però a mi em va ajudar a superar uns quants prejudicis.

Un mateix fil

El mateix fenomen de la “unificació” del món l’he entès més bé amb altres llibres que vull esmentar aquí. Comunicación y poder, del professor Manuel Castells, sosté un enfocament que se situa, en canvi, a l’esquerra (s'hi han referit com la prova del seu gir chomskià), i que, en determinats moments, tal com ho veig, confia massa en la capacitat ciutadana per actuar contra les decisions preses al més alt nivell.

Vaig dir que en faria un resum i no ho he fet (tot i que tinc el llibre ple d’anotacions i de marques del meu retolador fosforescent). Vaig creure que farien falta molts pràgrafs i em va semblar una mica inútil, perquè altres ja ho han fet i és millor enllaçar-hi.


Un altre best-seller

I ara fa pocs dies, una periodista multitasca m’ha deixat un altre llibre que crec que ajuda a tancar el cercle: The pleasures and sorrows of work. Es tracta de l’últim èxit de vendes d’Alain de Botton (quan tenia responsabilitats al canal 33, vaig preocupar-me d’adquirir i programar la seva sèrie Filosofia per ser feliços, que em va descobrir Francis Humble, i, després, la seva peça L’art de viatjar).


El llibre demostra la globalització de manera viscuda (perquè De Botton se’n va anar d’un lloc a l’altre del món per veure i comentar de primera mà les proves del fenomen). Encara no l’he acabat però em sembla un volum d’interès molt notable i estic segur que val la pena recomanar la seva lectura.

També estic llegint un altre èxit de vendes: After Tamerlane és un exercici que observa l’apogeu i la caiguda dels imperis a Euràsia des de l'any 1400 fins al 2000, una obra apassionant que ajuda a percebre millor la noció d’Europa.

Enllaçant visions

O sigui que el meu taller a Elisava m’ha ajudat a recuperar la meva vocació docent (que sempre he tingut amagada) i m’ha permès d’enllaçar lectures de fa mesos amb les que acabo d’encetar. I avui començo el segon torn, que em tindrà amb uns altres professors del mateix centre vuit hores més, les d'aquesta tarda i les de divendres vinent.

Cada vegada que estableixes un fil entre llibres que llegeixes i llibres que has llegit et sembla que enllaces molt més que unes pàgines i unes idees. De cop i volta també se solapen trajectes amb metro, vespres de sofà i matins a l’exterior.

Propòsits

Vet aquí una sensació de superació temporal que m’ha semblat agradable i que dec a l’oportunitat que Elisava i la seva gent estupenda m’han volgut regalar.

Ara, l’únic que necessito, és comprar d’una vegada un lector de llibres digitals i deixar de consumir paper.

La màquina del temps no és de paper sinó de paraules.

Comença la reunió

Sorpresa

L’altre dia em vaig sorprendre per les notícies que els mitjans digitals oferien sobre l’inici de la reunió entre el president del govern espanyol i el líder de l’oposició. Avui m’ha passat el mateix amb la reunió entre aquest últim i el president de la Generalitat.

Els titulars dels mitjans digitals, també el mitjà on treballo, deien coses com ara: “Comença la reunió entre...”. Em va estranyar perquè quan vaig aprendre l’abecedari d’aquest ofici ens semblava que l’inici d’una reunió no era cap noticia. Ho seria, si de cas, els acords que es presentessin al final de la reunió o, encara més (i això avui dia sembla impossible) una informació fiable sobre el contingut real de la trobada.

Actualització

Els companys de redacció m’han fet veure que aquest és un dels canvis que comporta el nou cicle informatiu, impulsat pels mitjans digitals i m’han recordat el sentit del terme “actualització”.

Cicle

Els canals televisius de 24 hores i les emissores de ràdio ja fa temps que es mouen amb aquest ritme, només els diaris impresos han hagut de competir amb els diaris digitals pel seu cicle de publicació 1/24 (en vaig parlar aquí).

De manera que el problema no era en realitat l’actualització, tot i que admeto que d’entrada m’ha semblat un argument sòlid.

Estil

La qüestió tenia a veure amb l’estil.

Obrir una portada (una “home”) amb l’anunci que comença una reunió... no m’acaba de satisfer.

Males portades als impresos

És clar que els mitjans impresos tampoc no han sabut anar més enllà, i el seu cas és més greu, perquè obrir la portada amb la prèvia d’una reunió sense dir res més provoca una sensació de pobres molt gran.


“El Periódico” va obrir portada amb una gran foto... d’arxiu. És clar, no podien oferir una fotografia d’una trobada entre Zapatero i Rajoy que no s’havia produït. Però obrir portada amb una foto d’arxiu gegantina... no sembla gaire adequat per a un mitjà que vol donar actualitat. A més, el títol era una pregunta i a mi m’ha semblat sempre que els titulars amb interrogant no poden ser gaire cosa més que una trampa o la confessió d’una incapacitat, excepte en alguns reportatges o cròniques que porten un títol al·lusiu (literari, cinematogràfic...).




El seu principal competidor no ho ha fet gaire millor. “La Vanguardia” va retallar les fotos (una manera d’admetre que eren d’arxiu, si més no) i va tacar la portada amb elements gràfics, en un estil gens propi d’aquest mitjà que va resultar tan poc interessant com l’anterior a més d'incoherent (sota la capçalera hi ha els elements tradicionals de la portada d'aquest diari, mesclats amb una creació poc afortunada).

Conclusió

O sigui que el problema no era dir que començava una reunió (des de primera hora, els impresos, i des del moment real d’inici, les teles i ràdios i els escrits digitals) sinó l’estil.

Opcions

S’hauria pogut fer un títol que es referís a la importància de la reunió, que donés detalls dels assumptes que s’hi tractarien, en el cas de titulars secs i informatius.

S’hauria pogut optar per titulars més interpretatius.

I també s’hauria pogut triar un titular imaginatiu.

Qualsevol de les tres opcions m’hauria semblat més interessant que dir: “Comença la reunió...”.

Actualitat

Però dec estar una mica estrany, perquè no he sentit que tot això amoïnés a gaire gent.

És clar que no és el moment. A mi sempre en vénen al cap aquesta mena de discussions d’aprenent mentre l’actualitat de debò es troba en alguna altra banda (el dia de la nevada se'm va acudir tractar l'assumpte del "copy-paste").

Aquesta nit, mentre escric aquest apunt amb una mica massa de pressa, escolto en directe com la BBC informa de les eleccions britàniques, gràcies al vídeo actiu en una altra pestanya del navegador.