Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris debat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris debat. Mostrar tots els missatges

26/4/11

El mapa és el tresor

Mentre un grup d’activistes es proposa anotar en un “mapa lliure” el grau d’accessibilitat que permeten les instal·lacions del metro de Barcelona, diversos emprenedors presenten iniciatives ciutadanes relacionades amb la millora de la vida urbana.

La xarxa s’omple de propostes que incorporen un mapa. Una bona mostra d'aquest recurs és la informació concisa sobre les barraques de pedra seca que cataloga l’Observatori del Paisatge, en un web formidable que demostra que no hi ha cap assumpte que no pugui millorar la seva comprensió amb l’ajuda d’un mapa.


Retallades geolocalitzades

Des de fa poques setmanes, el grup polític Iniciativa Verds fa servir un “mapa de les retallades”, que vol exposar de forma clara les conseqüències de les decisions del govern de Catalunya sobre la disminució dels pressupostos en els serveis públics.

L’intent mereix un reconeixement perquè vol adoptar els avantatges que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) ofereixen, però hi ha uns quants defectes que l’invaliden més del compte.

Al mapa s’hi posicionen els efectes d’aquestes retallades però no hi ha enllaços a documents que provin l’afirmació. A més, no se sap qui filtra la informació col·lectiva ni amb quin criteri, de manera que el rigor queda molt disminuït. A sobre, la classificació no respon als departaments del govern ni tampoc a cap altra taxonomia coneguda o aceptada i això provoca la sensació que s’ha actuat amb més animositat que sensatesa.

Finalment, hi ha un detall del disseny que és intrigant. Per alguna raó que no se sap, els assumptes ecològics mereixen el color taronja en comptes del verd i la resta d’assignacions cromàtiques no respon tampoc a un codi comú.

És una llàstima, perquè l’assaig s’aproxima a la idea que la informació sobre un mapa funciona millor i també a la convicció que “entre moltes persones” s’obtenen més dades que amb poques persones, però no és prou reeixit.

En tot cas, confirma la tendència a atorgar als mapes un paper cada vegada més important.

Càmeres i privacitat


Ovi, el programa de Nokia, ja ha creat el seu “mapa del món”, i n’ofereix una visualització atractiva en tres dimensions aparents. Se suposa que és l’aportació que se situa al costat de StreetSide de Bing i StreetView de Google, els dos que, de moment, permeten accedir a una modalitat de visió fotogràfica real (aquest cercador porta de manera ràpida a una posició).


El debat sobre la privacitat que la versió de Google ha acarat a uns quants països europeus podria fer creure que aquests mapes no tenen futur però sembla que encara és massa aviat per fer prediccions. I si d’aquí a un parell de dècades els mapes del món no ensenyen només una imatge estàtica del passat més o menys recent sinó que mostren els llocs a temps real?

Ara pot semblar tan impossible com poc decent, però el món ja és ple de càmeres que se sobreposen als mapes que s’ofereixen mitjançant internet.


Aquests dies s’ha reobert el debat sobre l’ús de càmeres a les comissaries. És absurd creure que aquests aparells són la prova d’una sospita estesa sobre l’actuació de la policia, aquest argument és una fal·làcia quasi ridícula.

Les càmeres aporten una garantia més als ciutadans sobre el capteniment d’uns servidors públics molt especials, perquè la resta de la societat els ha atorgat armes i l’ús de la força, de manera que sembla raonable disposar d’un sistema que asseguri que si hi ha mals comportaments no quedaran encoberts i que tindran una reprovació.

Després de tot, als carrers hi ha moltes més càmeres que a les comissaries i els ciutadans no es queixen que se’ls tracti de sospitosos.

Transparència


Qui sap si la nova conversa serà sobre el coneixement que s’ofereix d’aquests ulls i no sobre la seva existència. El control del trànsit, la seguretat al carrer i l’entreteniment s’han convertit en una justificació força acceptada per a la instal·lació d’aquests aparells.

Potser la qüestió no és si les càmeres fereixen la intimitat sinó conèixer de debò quantes n’hi ha, a on són, qui accedeix als vídeos... Perquè les imatges hi són. I les que no pertanyen als cossos de seguretat sí que solen estar exposades al control de tothom. Almenys això és el que, sota la forma d'una proposta d'entreteniment resol en part un lloc com Geocam.

La intimitat en un arxiu ocult

De la mateixa manera que s’ha sabut fa poc que els models més recents d’Apple desen en un arxiu totes les posicions des d’on s’ha establert una connexió. Hi ha hagut una denúncia i s’ha sabut que altres aparells amb Android o el Windows 7 actuen d’una manera semblant. Però els autors de la descoberta no han presentat la denúncia, sinó que han posat a l’abast de tothom una aplicació que genera un mapa amb les dades d’aquest historial de connexions.

Tal vegada perquè no han vist raons per a la protesta i sí que n’han vist per millorar l’accés a aquesta informació. Per comptes d’alçar un manifest sobre el dret a la privacitat han creat un mapa que expliqui les dades.

Potser sigui un senyal del nou lema, que caldria anotar per si de cas: el mapa és el tresor.



8/12/10

Informar sobre una eina o fer-la servir per informar

Després d’escoltar Paul Bradshaw a Barcelona vaig compartir aquí una reflexió que mantinc: fa més d’un any que em fixo en casos reals d’un ús rellevant de les tecnologies de la informació i la comunicació però potser hauria d’abandonar aquest retrat que traço amb llambregades desiguals i fer servir les eines que les TIC proporcionen per atacar informacions corrents. És a dir: i si en comptes de “parlar de les TIC”, faig servir les TIC per “parlar del que sigui”?

Fa pocs dies he topat amb una situació que serveix d’exemple. És un assumpte menor però m’ha ajudat a entendre per on em sembla que hauria d’anar.

Parlar de l'eina

Vaig veure en un altre mitjà la menció d’un cercador anomenat Cablesearchs que serveix per capbussar-se en els missatges dilomàtics desvelats per Wikileaks. Del total de 250.000 anunciats, se n’han donat a conèixer prop d’un miler. Encara no és gaire, però fer cerques en tot aquest conjunt de documents és difícil i aquesta eina ho fa molt més fàcil. A mesura que es facin públics més missatges, la seva utilitat creixerà.

Em podia haver limitat a repetir la menció. Però això equivalia a “parlar de l’eina”.

Fer-la servir

En comptes d’això, vaig intentar fer-la servir. Als documents que ja són públics, com hi apareix Catalunya? Treballo per a un mitjà públic que dóna prioritat al punt de vista des del país. Era una pregunta òbvia. La resposta era previsible: poques mencions.

Però valia la pena provar d’oferir una crònica breu d’aquesta operació de cerca. Al públic li devia interessar perquè es va situar entre les més llegides, tot i que admeto que després de sentir-se atrets per la crida els lectors es podien decebre: poca molla.

Un intent

M’és igual, no pretenc valorar l’interès d’una peça publicada enmig d’un pont. Anoto només que en comptes d’anunciar l’existència d’una eina vaig provar de treure’n algun profit, per minso que fos.

Em sembla que aquesta ha de ser l’actitud i ho tinc tot per fer.

A més, amb aquest recurs hem pogut oferir un “tema propi” (tan menor com es vulgui però propi) sobre una qüestió que, com és natural, lideren els mitjans que han arribat a un acord amb Wikileaks. Els altres estem forçats a la repetició selectiva i només ens queda com a consol l’intent de reconvertir algun detall petit en una peça original. És el que vam fer. No és gaire, és clar, però és un intent. Veig que l'endemà s'ha repetit part del mateix tema, aquest cop amb una font aliena ("Le Monde").

Debat

L’altra aportació pròpia són els textos d’opinió. Hi ha al mitjà on treballo un debat interessant. D’una banda, Josep Cuní escriu un article en què no acabo d’entendre què pensa, potser perquè ja és el que vol, tot i que al final acusa els mitjans que difonen els missatges d'haver "comprat mercaderia robada". D’una altra, Antoni Bassas escriu al seu blog un text a favor de l’acció empresa per Julian Assange. Cuní no contesta cap dels comentaris i Bassas sí que ho fa.

Incapaç de participar en aquesta "discussió entre gegants", vaig apostar per un missatge subtil que em permetia afegir-me als recordatoris d'un aniversari.

NOTA

He tractat la qüestió de les eines a propòsit dels "jocs informatius" i dels "jocs seriosos".


14/9/10

La campanya digital del 28-N

Els partits polítics catalans preparen la campanya i també ho fan a la xarxa. Vaig escriure una peça fa molt poc on mirava de presentar la situació.

Anit, a més, vaig tenir l’oportunitat de moderar un debat que em semblar prou interessant. Política Redes és un acte nascut a Saragossa que ja ha passat per Madrid i que impulsa Carlos Gutierrez.

Durant quasi dues hores, els ponents que representaven l’arc parlamentari actual es van mostrar prou sincers i directes i van mantenir també alguna breu disputa amb molta correcció i esportivitat.

No sóc capaç de resumir l’acte sencer perquè s’hi van dir moltes coses i perquè tenia feina a mirar de complir la tasca que se m’havia assignat, gràcies a la confiança que em van fer tant la direcció del 3cat24.cat com la de TVC quan van suggerir el meu nom als organitzadors.

Però sí que puc intentar anotar amb brevetat uns quants detalls que val la pena observar com a mostra de les diferències que hi ha, per descomptat, però també com la prova que la política catalana ja es troba ficada de cap en aquest canvi que les noves tecnologies faciliten (Antoni Gutiérrez-Rubí ha penjat un llistat dels recursos d'aquests partits).

CiU (el ponent era Edgar Rovira - @erovira)

Aposten des de fa temps per una xarxa social pròpia inspirada en accions primerenques com la del candidat nordamericà Howard Dean. Han produït més vídeos que ningú en els darrers mesos.

El seu candidat no tecleja la resposta però sí que es comunica a través de Facebook, segueix els comentaris i n’indica les respostes.

PSC (la ponent era Raquel Querol - @rquerolbello)

Aposten per la seva xarxa de blogs, des d’on pensen mobilitzar els ciberactivistes que els donen suport. El seu lema a la xarxa és la “participació”.

El seu candidiat no fa anar de forma directa aquestes eines però ha inclòs la seva revisió en la rutina diària i cada matí comunica a l’equip pertinent quins assumptes vol que apareguin a la seva pàgina de Facebook, que no és un perfil personal. No té compte personal de Twitter.

ERC (el ponent era Ignasi Llorente - @illorente
)

Renuncien a utilitzar massa recursos i creuen que és millor fer servir aquells que els siguin més pràctics.

El seu candidat no fa anar un compte a Twitter però sí que gestiona de forma personal el compte a Facebook. Va sorprendre el seu equip quan un diumenge va publicar-hi una recepta per preparar un arròs.

IC (la ponent era Eva Marin - @marinpei
)

Aposten pel vídeo i el seu canal de Youtube els sembla l’eina més útil. Creuen que així arriben als seus simpatitzants i més enllà i confien en la viralitat d’aquestes produccions audiovisuals.

El seu candidat ha renunciat a Twitter però segueix Facebook, sense intervenir-hi sempre de forma personal.

PP (el ponent era Carlos Parry - @carlosparry)

Prefereixen Facebook a Twitter, que els sembla una eina menys útil. Aposten per aquesta xarxa social potser més que cap altre grup.

La seva candidata no fa anar directament aquestes eines però n’està al corrent i dóna les indicacions corresponents.

Ciudadanos (el ponent era Fran Hervías - @franhervias)

També aposten pel vídeo i llueixen els números que els presenten com un equip exitós en aquest terreny. Són partidaris d’un estil més desenfadat i no consideren cap agressió participar en el mur d’un contrincant. Solen fer-ho al del PP.

El seu candidat és qui “tuiteja” la majoria de missatges tot i que el compte personal també té suport del seu equip.

21/7/10

Explicacions: què és això de la finestra

Explicar la posició

Jeff Jarvis ofereix al seu blog una explicació clara de les seves posicions, per evitar malentesos amb els seus lectors i fins i tot anota quina mena d’interessos econòmics pot tenir, i les seves creences religioses, perquè troba més honest deixar clar al lector el seu punt de partida.

Els lectors d’aquest blog ja saben que no m’ocupo de política. M’interessen aquí molts altres assumptes que tenen a veure amb el canvi que les TIC ens ajuden a fer i, des de fa uns mesos, des de la feina de periodista, he intentat aportar reflexions sobre la manera com expliquem les coses.

Per tant, em podria estalviar cap mena d’explicació.

Una acció audaç o ingènua

Però els últims dies circula per la xarxa un document que potser té sentit que miri d’explicar aquí.

No sé si és una acció audaç o només ingènua.

Sigui com sigui, confio que aquest posicionament no desviarà l’atenció de cap lector. Aquest blog seguirà sent el mateix. No canvia.

Però vull donar una explicació sobre una proposta que aquí només havia insinuat.

Posició

En termes polítics, sóc pragmàtic i divideixo l’espectre entre dues grans posicions, les més socialdemòcrates i les més liberals. M’inclino sense vergonya per les primeres, encara que molts amics em diuen que de vegades no ho sembla. Dec ser una mena de socialdemòcrata liberal, no ho sé.

En qüestions de drets civils i altres assumptes morals, em sento més aviat radical (en el sentit recte de la paraula, en vaig parlar un dia aquí).

Pel que fa a les propostes de solució per a Catalunya, després d’una joventut nacionalista em vaig anar acostant al federalisme, sobretot seguint les idees i propostes de persones com Pasqual Maragall o Quim Nadal. De fet, durant uns quants anys, vaig adqurir una experiència, que encara m’és útil, treballant en algunes campanyes electorals, sempre per a candidats del PSC.

És una de la desena de feines que he fet en els últims vint-i-cinc anys i des d'aquest blog sempre hi ha hagut i hi ha un enllaç a la meva biografia professional.

Una fallida

Em vaig desvincular de la política quan vaig emprendre un projecte que no volia que tingués cap mena de risc a causa d’això i, com tothom, una mica per esgotament.

Durant els darrers anys, he mantingut les meves opcions personals i he sigut un votant de l’actual govern de Catalunya, tot i que en els últims dos o tres anys he anat rumiant amb amics sobre la fallida de la proposta federal de manera cada vegada més intensa.

No estic sol. L'estadística diu que formo part d'un moviment ampli de persones que compartíem una posició i que avui creiem que hi ha una urgència a resoldre d'una vegada per totes.

Els darrers mesos, he mirat de resumir la meva mirada i me n’ha sortit un document que em sembla que conté crítiques força dures a l’independentisme i al nacionalisme, tot i que sense aquesta aportació no seríem a on som, i que convida els federalistes a ser col·laboradors d’un projecte que ens permeti sortir de l’atzucac, d’aquest bucle del qual tinc la impressió que la classe política no vol acabar de sortir.

Compartir-ho

Crec que s’equivoquen. Crec que hi ha una sortida. Ho he explicat. Ho he escrit. Per a mi, per entendre’m, però m’ha semblat que podia ser útil si ho compartia.

En aquest document, enfoco la qüestió de la independència d’una altra manera. No dic que sigui bona ni tan sols és original. Hi ha desenes d'articles i llibres que ho saben dir millor.

I segur que no hauria estat capaç d’escriure res sense totes les aportacions de persones que sí que estan preparades per tractar d’aquests assumptes. Jo no sé res. Només he escrit el que m’ha semblat entendre.

Interès

Però m'ha sobtat que el text ha tingut força lectures (o visites) i he rebut comentaris que demostraven molt d’interès, en pocs dies. I això que som a l'estiu.

És veritat que m'he preocupat de fer-lo arribar a uns quants amics i coneguts, però també ho és que he rebut notes de persones que no coneixia de res i que subratllaven aspectes del text que trobaven d'interès.

Per això vaig decidir fer una presentació que ajudés els posibles lectors a entrar una mica en el text, abans de decidir que hi podien dedicar mitja hora.

Ja està, ara ha quedat explicat.

Sortir del bucle

Mantinc en general les meves preferències. Per entendre’ns: l’endemà de la independència, és molt probable que torni a votar la socialdemocràcia, tingui les sigles que tingui. Encara que molts amics em trobin una mica liberal i que jo em senti en molts aspectes més radical.

Però ara mateix crec que és una urgència sortir del bucle. La proposta d’estar 30 anys més negociant, discutint, al bucle, no m’il·lusiona gens ni mica. I el concert econòmic em sembla una jugada més o menys vivaç però dins del mateix bucle.

Vet-ho aquí.

Ja està. Ja no caldrà que aquí en parlem més.

En aquest blog no faig política.

I els lectors saben que no és el que ofereixo.

Però he volgut donar una explicació.

Per evitar malentesos.

Tots som moltes coses alhora.

I una d’aquests “coses” que sóc és el document que he escrit i la presentació que n'he fet.

La presentació és aquesta:

15/6/10

Burca com a vuvuzela

Un seguit d’ajuntaments, i entre ells el de Barcelona, han aprovat normes per evitar que s’accedeixi a les instal·lacions municipals amb un burca.

Debat sobre normes socials

Hi ha persones que mantenen un debat sobre si té sentit prohibir o no una manera de vestir determinada. I n’hi ha que tot seguit obren un debat més ampli sobre la integració de les persones immigrades a la cultura o el tarannà o el que es vulgui dir d’això que ara s’anomena “país d’acollida”.

Com que ja hi ha moltes veus, m’abstinc d’entrar en aquest terreny.

Preguntes per respondre

El que m’interessa és el significat d’aquest debat i la seva aparició. I em faig unes quantes preguntes que comparteixo aquí per si de cas algú pot aportar respostes que ens ajudin a entendre-ho millor.

1.- S’ha argumentat que aquest vestuari degrada la condició de la dona, fins i tot si no hi hagués obligació.

El que em pregunto és si aquesta condició de “dona humiliada” es resol amb la prohibició d’acudir vestida així a les dependències d’un ajuntament.

2.- S’ha argumentat que aquest vestuari impedeix la el reconeixement de les persones.

El que em pregunto és si la nova normativa també esmenta els cascs de moto (els missatgers saben de què va) i quin és el marge previst de millora a la seguretat dels edificis municipals. Podran reduir la despesa en seguretat gràcies a aquesta mesura?

També em demano si una qüestió de seguretat s'ha d'incorporar a una llei de llibertat religiosa, com s'ha anunciat.

El context

Em sembla que tothom n’és conscient, però estarà bé tenir una mica de context.

Aquestes mesures s’han pres mentre l’assumpte de la immigració ocupa de forma cada vegada més desacomplexada les declaracions dels polítics.

Hi ha hagut referències clares que han insinuat o afirmat que la inseguretat té a veure amb la procedència de les persones (rètols sobre Romania) o amb la llengua que parlen (declaracions sobre l’àrab). S’ha aixecat un debat sobre l’empadronament d’immigrants.

Imitació política

En un paisatge en què s’alcen cada dia aquests arguments com a tema, els ajuntaments (és a dir, els polítics) comencen a prendre la decisió sobre el burca. És molt interessant observar que primer va ser un consell plenari i que després a d’altres ciutats van decidir que el mateix assumpte també era molt urgent (fins aleshores no hi havien pensat, pel que es veu). Fa tota la pinta que hi ha hagut un comportament basat en la imitació (i encara continuarà).

No estic dient si el burca és una bona idea, ni si ofega els drets de la dona, no estic discutint si cadascú té dret a vestir com vulgui o si està bé que els governs de tota mena regulin aquests detalls... tot i que ho podria fer.

No, el que em plantejo és per què de cop i volta aquest tema és tan important, tan urgent.

Urgència!

I em pregunto si respon a un problema real.

Vull dir: als edificis municipals hi havia centenars de persones amb el burca posat que neguitejaven els de seguretat i provocaven queixes entre els altres visitants per la humiliació al gènere femení?

De debò? Era aquest el panorama? Si era així, ja entenc que era molt urgent respondre de seguida a aquest assumpte de primer ordre.

Si no fos així, dec tenir dret a sospitar que els polítics han decidit posar el burca sobre la taula perquè hi ha eleccions.

Puc concloure que CiU va decidir empaitar el PP per no regalar vots a la dreta més espantadissa i que el PSC ha decidit sumar-s’hi per no regalar vots de centre (ara que el tema és a la taula ja no és de dreta sinó de la centralitat, qui vulgui governar ha de tenir una idea clara sobre “el tema burca”).

Liderar o empaitar

Vaig llegir ja fa anys, en un llibre de John Rawls que em va deixar Pep Subirós, si no m’equivoco, que el lideratge consisteix a aixecar una bandera (una idea, un programa) i posar-se al capdavant de la societat per defensar una visió, un projecte, tot el contrari de situar-se darrere de l’electorat amb els resultats d’un sondeig a les mans.

Quan els principals partits polítics decideixen (a pocs mesos de les eleccions) que no tenen gaire interès assumptes com la crisi econòmica, l’estat del planeta, el repte de la innovació, trobar un sistema educatiu que de debò ens permeti canviar, o tantes altres coses, i aposten per regular amb urgència l’accés amb burca en un edifici municipal m’adono que ja fa temps que m’he distanciat de la política, dels polítics i de les seves trampes.

Minories

Però també m’he allunyat dels comentaristes que han preferit els debats aparents i de la majoria de ciutadans, d’aquesta majoria silenciosa que en comptes de buscar un lideratge que ens faci avançar prefereix que algú doni la raó a les seves pors, d'aquestes persones que aplaudeixen quan algú els esvera encara més perquè ja estan tan esverats que només poden aplaudir una altra dosi d'esverament.

Seria injust si digués que la cursa del burca només em fa tenir una opinió poc amable dels polítics. La veritat és que també em fa tenir una opinió menys amable sobre bona part dels meus compatriotes, de tot de persones que no conec però que sembla que estaven esperant que això passés i que ara aplaudeixen amb les mans i els peus.

Dec formar part de la minoria dels necis que no sabem veure les qüestions urgents.

Soroll

Ho sento. A mi aquesta norma del burca no em resol res ni crec que resolgui res a ningú. Són ganes de fer soroll. Una mena de soroll que m’avorreix molt.

Em distreu més el so eixordador de les vuvuzeles (aquestes trompetes que el públic fa sonar als estadis del Campionat Mundia de Futbol, a Sudàfrica) i tinc la impressió que això és exactament el que es pretén: que el burca sigui una vuvuzela electoral.

Però aquestes trompetes, encara que ens han cridat molt l'atenció, només són una anècdota. El que compta en el campionat de futbol és el que passa damunt la gespa, oi?