28/5/11

A Storify li interessa el meu experiment


Tres vies

L’experiment “Interviewing the world”, que anunciava en un apunt anterior, progressa.

S’hi han afegit més recreacions de la conversa desfragmentada i ara comença a tenir una certa direcció.

Hi ha, per ara, tres vies.

La primera vol reconstruir peces existents prèviament.

L’exemple inicial és “Imagine”, de John Lennon. Però n’hi ha més.

La qüestió és aquesta: si es poden trobar uns quants “tuits” que, sense saber-ho, recomponen una cançó en pocs dies, quants cops en cinc anys hi ha “Imagine” i moltes altres cançons al “núvol del Twitter”?

La segona via és quasi ficció. Simula entrevistes irreals. Faig les preguntes i persones anònimes (no són anònimes, simplement no sé qui són) responen. En realitat no responen, és una creació amb fragments per assajar fins a quin punt expressem la nostra intimitat.

La tercera tendeix més a l’article de reflexió, no és ficció ni reconstrueix. Un comentari sobre els colors preferits seria l’exemple. Em permet fixar algunes idees que amb les altres dues vies apunto i insinuo.

Ressò més enllà

A més, la peça “Imagine” ha captivat unes quantes persones i va interessar Burt Herman, el CEO de Storify, que em va escriure des de San Francisco.

Sense aquesta eina i les ganes d’utilitzar-la tot això no hauria estat possible. Bo Hee Kim em va entrevistar fa uns quants dies. Han publicat un resum de la nostra conversa al blog de Storify.





Sense soroll

Com es pot suposar, agraeixo molt aquest interès. Però també sé avaluar les dades. Les últimes creacions han tingut poques visites en comparació amb la cançó de Lennon.

De manera que, més enllà del guspireig que ara m’arriba des de la costa oest dels Estats Units, i que em fa il·lusió, esclar, sé que es tracta d’un projecte modest que progressa sense fer gaire soroll, amb un recorregut encara imprevisible.

Suposo que és normal.

Fins ara no m’havia proposat mai un repte tan estrany i ampli com “entrevistar el món”.



27/5/11

Crònica d'una actuació policial i molt més

ATENCIÓ: els partidaris del blanc o negre no cal que llegeixin aquest apunt. Hi ha força informació i uns quants enllaços. Demana una lectura desapassionada i tranquil·la. Qui vulgui treure conclusions amb una lectura en diagonal més val que ho deixi córrer. De debò.

Sincerament

No simpatitzo amb l’acampada. Em costa una mica exposar les raons amb brevetat però en faré un resum apressat.

No m’agrada que no hi hagi objectius clars. Els pocs objectius que he entès no em satisfan. Observo una actitud una mica maniquea i simplista en molts arguments de la protesta, amb tot de tòpics del segle passat sobre els bancs, la política i fins i tot la comunicació.

Sí, jo també he vist "Inside Job" i em va interessar molt a pesar d'algunes petites trampes narratives. I sí, he llegit el llibre tan citat de Stéphane Hessel. Diria que se'l cita molt sense haver passat per la lectura. No és gaire bo. Emotiu, si de cas, però mal argumentat i massa pamfletari pels que exigim qualitat i rigor en un llibre d'aquestes característiques.

No m’agraden gens les votacions a mà alçada, no m’han agradat mai. Crec que la democràcia exigeix garanties com ara el vot secret, l’escrutini públic i una urna vigilada (sigui física o electrònica).

No m’agraden la majoria dels eslogans dels acampats. Els més imaginatius solen estar inspirats en eslogans francesos de fa quaranta anys. No comparteixo la visió que tota la culpa de la crisi és d’uns malvats perversos i tendeixo a creure en el repartiment de responsabilitats.

Vaig trobar ofensiva la comparació amb Egipte, on els manifestants s'enfrontaven a una dictadura i als tancs. No sóc l'únic que ha vist en molts eslogans una actitud simplista i carregada de cofoïsme.

No m'ha agradat com han reaccionat quan se'ls ha criticat, sense saber entomar la ironia, atacant la discrepància amb xiulets (ep, és una metàfora!). Ara mateix, no estic segur com es rebrà aquest article. Confio que algú que demana democràcia sabrà respectar la divergència.

No m'agrada quan diuen que ells són el poble. El poble som tots, també els milions d'electors que vam anar a votar el dia 22, els que omplen estadis de futbol o el circuit de Montmeló.

No m'agrada tampoc una protesta que alça la bandera "spanishrevolution". A mi ja no em convoca res que sigui "spanish". Ho sento. Ja ho he explicat aquí.

No vull arreglar Espanya, vull anar-me'n.

I no crec que qualsevol grup de més de cinquanta persones tingui dret a ocupar de manera permanent un espai públic. Sincerament.

La feina d’informar

No m’ha semblat bé la complaença que molts col·legues d’ofici han exposat aquests dies, sovint, a parer meu, sense ni gota d’esperit crític.

Crec que als que informem ens toca ser prudents, continguts, no deixar-nos dur per les passions. Hem de mirar d’informar sempre des d’una posició distant, per no caure en favoritismes.

He tingut la sort que no he hagut d’escriure gaire sobre aquest assumpte. Només una primera crònica d’urgència, on deixava anotades entre línies algunes crítiques i, al cap de poc, una llista de llocs on hi ha informació.

Ara bé, dit tot això, avui m’han encarregat la crònica de l’actuació policial d’aquest matí. Volien que ho seguís a la xarxa.

Mentre anava mirant què es deia al Twitter, seguia la retransmissió en directe de TV3.

Faig aquí un parèntesi per anotar una altra crítica als manifestants: mentre TV3 informava ells deien que manipulava. Però si estaven ensenyant la càrrega policial en directe! Quina manipulació hi ha aquí? És una altra prova dels prejudicis que tenen molts dels protagonistes d’aquestes acampades. En general, tendeixo a desconfiar dels tòpics, de les frases comunes, del maniqueisme, de les conspiranoies, de les sentències definitives...

Reprenc el fil, però.

Crònica de l'actuació

Al cap d'una estona he acabat la meva peça. I s’ha publicat.

Crec que, tot i ser una crònica personal, anota amb certa concisió què ha passat.

O el que he vist que ha passat.

I el que he vist que passava era que la policia, acostumada potser a empaitar encaputxats, estava desconcertada.

S’ha vist a la tele pública i també en aquest vídeo que algú dels que eren allà ha penjat a internet.

S’hi veuen uns quants policies que peguen gent que seu.

Peguen amb ràbia, amb mala bava.

Si duguessin la cara destapada hauríem aconseguit unes imatges semblants a les que hi ha d’aquelles manifestacions pacífiques de febrer i març de 1976, en el benentès que el context és incomparable (afegeixo aquest aclariment, advertit per alguns comentaris al Twitter sobre el risc que se'm malinterpreti).

Les imatges que hi va captar Manel Armengol són encara el record d'una etapa amb esperança i violència, inoblidable pels que ja tenim una edat. Hi ha alguns rostres que costa d'oblidar.

Aquests policies que avui, tants anys després, feien això, de debò que no passaran cap vergonya? Són la policia de la democràcia que l'any 1976 demanàvem a crits. Són la policia de l'autonomia que aleshores reclamàvem de manera pacífica.

De debò que aniran a casa a sopar i parlaran de la feina amb els seus fills? I què els diran? “Pegàvem a gent jove que era asseguda”? “Pegàvem amb ràbia perquè no enteníem res”? Això els diran?

Càmeres com a garantia

Durant molt de temps, es van fer crítiques als politics que s’encarregaven de l’ordre públic perquè volien posar càmeres a les comissaries. Els que criticaven ara han de prendre les decisions.

Després de veure el que hem vist avui, ho tinc encara més clar: sí, necessitem càmeres a les comissaries. I a més llocs.

Allà on hi hagi un policia amb una porra a la mà hi ha d’haver una càmera.

Per saber si l’ús de la violència està justificat o no.

De vegades pot estar-ho.

Avui no ho estava. Gens.

I Felip Puig ho sap. Perquè no és pas un neci sinó algú preparat i amb molts anys d’experiència.

El dubte raonable és si donarà una ordre perquè la policia sigui millor o si s'intentarà que la tele no ensenyi això mai més.

Ja ho veurem. I tant que ho veurem.

L'altra pregunta raonable és si hi haurà alguna dimissió.

Si és que no, que no preguntin mai més per què hi ha tanta gent desencantada amb els polítics. La resposta ja la sabem.


S'ha entès?


No, no simpatitzo amb els acampats.

Però encara simpatitzo menys amb empleats públics que peguen amb ràbia gent asseguda que té les mans enlaire.

9/5/11

"Interviewing the world": projecte amb Storify

Assaig

L’assaig amb Storify que es va notificar en un altre apunt ha tingut continuïtat. S’ha repetit la prova d’incrustar una crònica de l’actualitat basada en les xarxes, aquest cop amb el pretext de l’inici de campanya electoral.

Però la via que ha tingut més recorregut és la que s’apuntava a l’intent de capturar la conversa d’un matí qualsevol.

Diagnòstic

La idea és simple i parteix d’un diagnòstic també senzill: tothom expressa opinions i comenta l’actualitat, a més d’anotar fets de la seva vida quotidiana.

És veritat que se sol tendir a menysprear aquest calaix de sastre infinit per la seva debilitat. A qui li interessa la vida quotidiana dels altres? Però la sospita que engega la recerca és que quan les persones comenten la seva vida de cada dia fan molt més que això.


És possible captar fragments inconnexos d’aquesta conversa i donar-los sentit? Es poden reconstruir, per exemple, per descobrir que entre una desena de persones que no es coneixen han citat una cançó.


Narracions

Storify permet recrear aquestes narracions amb molta comoditat. És cert que s’ha fet servir sobretot per llistar uns fets o atrapar una notícia des de diferents mirades.
Però s’ha de poder anar més enllà.

Per exemple:

És possible fer una entrevista al món a partir d’aquesta conversa global, transparent?


El projecte

El projecte consisteix a intentar-ho.

S’anomena “Interviewing the world” i adopta l’anglès, com a llengua de comunicació universal, perquè té vocació d’interessar qualsevol ciutadà del planeta. Per tant, l’apartat textual és d’un nivell molt bàsic. Però se suposa que l’accent és al material.

Al blog obert no hi haurà totes les històries creades amb Storify per l'autor d'aquest blog sinó aquelles que s’ajustin al pla. Quan el projecte arribi a la seva fi se’n farà aquí una avaluació.

6/5/11

Philippe de Jarandilla i el retrat del món


Jarandilla de la Vera és un poble d’una mica més de tres mil habitants no gaire allunyat de la serra de Gredos, a dos-cent quilòmetres de Madrid. Es troba a la província de Cáceres (Extremadura).

Els emigrants

Des d’aquest lloc van emigrar cap a França un home i una dona. A l’altre costat dels Pirineus hi van tenir un fill i de seguida van entendre que seria francès per sempre més. No fa gaire, Philippe Gonzalez va fer el recorregut invers, potser perquè necessitava saber què volia dir emigrar. Va deixar París i viu a la capital d'Espanya.


El blog

Ha treballat en una empresa important de telecomunicacions, s’ha abocat al canvi que internet i la digitalització empenyen i, entre altres activitats professionals, ha participat en projectes com Canal Cocina o Sol Música. A més, cada dia dedica més de tres hores al seu blog Instagramers, per atendre la comunitat d’usuaris de l’aplicació Instagram.

La marca

La manera com aquesta aplicació per a mòbil arriba a tenir un blog explica bastant bé un patró que les empreses no sempre entenen. Gonzalez va començar com un usuari més, però s’hi va aficionar amb una passió que només trobaria l’equilibri si la compartia.

Als creadors d’Instagram no els va agradar que algú fes servir el seu nom, que algú que no era un d’ells s’atrevís a escriure sobre el seu producte i a crear comunitat. De primer, van posar pegues al seu projecte. Fins que, després d’insistir-hi, va aconseguir que interpretessin com cal la situació.

Un usuari esdevé un “fan” i aleshores emprèn ell mateix la seva acció. No és el primer cop que passa ni serà l’últim. La marca ja sap que aquell que crea el producte o el servei no tindrà sempre el control de la difusió. Almenys, a internet no és sempre així.


La comunitat

Dijous, en Phil va ser al pis de dalt del Bar Velódromo de Barcelona, en una trobada patrocinada per un cerveser i explicada als mitjans.

Hi havia una setantena de fanàtics de l’Instagram que no paraven de disparar la càmera del seu mòbil. Es feien fotos els uns als altres mentre bevien cervesa i se saludaven. La majoria només es coneixien pel nom que cadascú fa servir quan comparteix les imatges a Instagram. En Phil explicava molt orgullós que ja hi ha més de vint grups com el de Barcelona.

Phil Gonzalez, com se’l coneix entre els fotògrafs d’Instagram, sosté que aquesta aplicació fa més fàcil que les persones tinguin ganes de compartir una imatge. També és veritat que en aquesta comunitat hi ha abundància de professionals de la publicitat, el màrqueting i el disseny. No és l’únic entorn de la xarxa on aquestes professions han actuat com a exploradors avançats.

La popularització

Quan Kodak va produir la seva Instamatic25 pretenia popularitzar la fotografia. No va pensar mai ningú que per aquesta raó deixés d’haver-hi fotògrafs professionals.

La digitalització posa a l’abast de tothom la captura d’imatges i l’oportunitat de compartir-les. A les galeries digitals desades en tots els servidors que conformen això que s’ha anomenat “el núvol” hi ha milions d’imatges del món capturades pels seus habitants, com les dues que il·lustren aquest apunt (es troben a @janquim).


El retrat global

És un garbuix, és veritat. Però aquest garbuix, aquest conjunt de visions compartides, és ara mateix un patrimoni únic que la humanitat no havia sigut capaç de construir fins avui dia. És la suma de milions de mirades que, si algú s’hi capbussa amb imaginació i rigor, proporciona un retrat global amb una quantitat infinita de narracions formidables.

De la mateixa manera que els processadors de textos i els blogs no fan que tothom sigui novel·lista, per exemple, però han aconseguit que moltes més persones puguin i vulguin crear textos i ensenyar-los, és evident que encara hi ha fotògrafs professionals. Però la fotografia popular ha trobat noves maneres d’estendre’s i Philippe Gonzalez s’ha convertit en un dels seus impulsors.

Els immigrants

La seva història conté encara una altra lliçó sobre el canvi. Als països europeus hi ha molts fills d’immigrants, que ja són d’allà on han nascut. Són persones amb dues llars a la memòria. Quan es presenta, en Phil diu, en un castellà afrancesat: “Soy francés, se nota en mi acento. Y soy hijo de extremeños.”


El món es ple de fills d’altres llocs però a mesura que el canvi progressa, tots els llocs conflueixen en el gran lloc que som tots, mitjançant els bits i la connexió a internet. Encara no s'ha entès?

5/5/11

Bon dia a Storify

Storify és una eina en aparença molt útil perquè permet agregar a una història linial continguts digitalitzats que provenen de les xarxes i del conjunt de continguts disponibles a internet.

Com és natural, de seguida ha cridat l’atenció dels que observen la comunicació i el periodisme. Hi ha periodistes que l’han fet servir per crear peces informatives i hi ha mitjans que ja hi tenen un canal més de relació amb els seus lectors.

Notícies

A Catalunya també s’ha comentat la seva aparició oberta (després d’un temps en què l’accés era restringit). I s’ha fet encara més: s’ha dut a terme un assaig, incrustant, potser per primer cop, una peça creada amb Storify en un mitjà informatiu digital del país.


Narracions

Però les possibilitats que Storify proposa van més enllà de la peça informativa. Per això es presenta aquest nou experiment, creat amb la voluntat d’assajar les possibilitats narratives de l’eina però també per fer evident el grau de transparència de la xarxa.

Com a les redaccions dels aprenents, s’ha triat un assumpte menor i simple, perquè quan s’aprèn a anar amb bicicleta prefereixes un terreny pla. Però tot és començar.