22/7/11

Quatre anys

Quatre anys exactes són els que avui compleix aquest mitjà d’expressió personal. No era el primer cop que escrivia per a un blog. Ho vaig explicar aleshores.

Amb aquest, hauré escrit 318 apunts. Potser no és gaire però com que sé el temps que he dedicat a cadascun dels textos tinc la impressió que és bastanta feina feta.

Vaig començar molt enfocat cap a això que se’n deia “gestió del coneixement” i mirava de compartir lectures i aprenentatge. Quan vaig aterrar a la redacció del 3cat24, el blog es va convertir en una mena de quadern d’anotacions, el lloc ideal des d’on podia exposar a la vista de tothom el rerebotiga de l’ofici que reemprenia.

Des de fa unes quantes setmanes preparo un canvi important i ho faig amb un professional. Encara no en puc desvelar la identitat però m’està ajudant molt i confiem que després de l’estiu podrem ensenyar els resultats. Avanço només que abandonaré Blogger, una eina que m’ha anat de primera per començar però que ja no m’ofereix tot el que necessito.

No escric aquest blog per caçar lectors. De vegades algun apunt ha tingut una mica de ressò i tot sovint la majoria sobreviuen amb discreció. No m’ha obsessionat mai la mètrica, sempre he pensat que n’hi ha prou de fer les coses amb convicció i un punt de coherència.

Però no seria prou sincer si no reconegués que escric un blog perquè algú o altre el llegeixi. De manera que ara que anoto aquí breument aquest minúscul aniversari vull donar les gràcies a totes les persones que en algun moment o altre m’han llegit i, molt especialment, a tots els que han volgut deixar un comentari o s’hi han subscrit amb el codi RSS.

Gràcies a tots.

Continuem.

Hi ha més idees i projectes en marxa.

He anticipat una d'aquestes novetats amb un missatge al Twitter, aquest matí. Em sembla que ben aviat podré explicar més coses...


15/7/11

Podria tancar la finestra però la deixo oberta


Un any

Ara fa un any, tal dia com avui vaig penjar a Scribd un document, que considerava un esborrany, amb un títol que volia ser una mica cridaner: “La finestra de la independència”.

Dotze mesos després, un centenar de vegades algú ha clicat sobre el botó del “M’agrada” del Facebook, ha merescut uns quants missatges al Twitter i ha tingut una mica més de 2.500 vistes, que no vol dir lectures senceres.

És evident que no és cap èxit però supera de bastant el nombre d’exemplars venuts de la meva última novel·la. Potser és perquè aquesta mena de textos són més “fàcils” que l’obra literària que procuro bastir, no en puc estar segur.

Esborrany

La meva intenció inicial era mantenir aquest esborrany un any a l’abast de tothom i després fer-lo desaparèixer, però hi renuncio.

De la mateixa manera que no he volgut liquidar el porc que vaig crear secretament al Twitter, he decidit que aquest esborrany pot seguir on és, com la mostra del que és, un text elaborat durant uns quants mesos i llegit durant aquest any que ha passat per qui ha volgut fer-ho. Ja en vaig donar aquí les explicacions pertinents.

El marc

Parlava allà d’una oportunitat que ara diria que s’esvaeix.

L’independentisme “oficial” viu una crisi descomunal i aquells que es van endur els vots sobiranistes han aconseguit en un temps rècord canviar el marc de les idees.

Des del poder és més fàcil influir amb missatges potents que converteixen una qüestió en la més relelvant i no s’escapa a ningú que ara mateix l’assumpte protagonista és l’economia. La manifestació de fa pocs dies no es pot comparar amb la de l’any 2010.

Sembla mentida com un escenari pot canviar tant de pressa però això és el que ha passat.

Decisió

De manera que conservo el text on és com un record del que un dia va succeir, com un exercici de memòria, acompanyat de la presentació que vaig fer. Però no modifico la seva condició d’esborrany i no ho faré si no veig que hi ha novetats en aquest front.

Tinc la sensació que, si segueixo aquesta norma, l’esborrany serà un esborrany per molt de temps, potser per sempre.

No em queixo. Les coses són com són.

Vaig creure que hi havia possibilitats d’aconseguir una certa unanimitat, vaig mirar de subratllar els problemes i vaig pretendre, amb molta ingenuïtat, demostrar que hi havia solucions.

Però ara he après que no és així. Malgrat les enquestes, una mica enganyoses, el marc ha canviat.

Fins que els que ara governen no facin el tomb res d’això no serà possible i no sembla que de moment tinguin cap predisposició per actuar d’una altra manera.

Compromís

Podria somicar que és una llàstima. Però no ho faré. Si als catalans els sembla bé continuar sent espanyols no sóc ningú per assenyalar un altre camí.

Aaixò no vol dir que un dia no el pugui emprendre pel meu compte.

Però d’això no en podré parlar fins d’aquí a uns quants anys.

O sigui que aquest apunt és només una manera de tancar l’experiment.

Em va agradar publicar un text en fase d’esborrany i ara anuncio que no el retocaré, no aquest any, ni l’esborraré.

Si no passa res de debò important que em faci canviar d’opinió, en principi no tornaré a parlar mai més de “La finestra de la independència”.

14/7/11

Cercles de ganxet al sofà d'un desconegut


El correu electrònic deixa a la bústia un missatge. Algú t’ha afegit en un dels seus cercles de Goggle+.

No saps qui és. Ni tan sols et sona el seu nom. Però la informació és rotunda. Aquest algú misteriós t’ha posat al seu món circular.


Normes

Solia tenir una norma privada, que ara faig pública. Al Facebook només agrego, en principi, persones amb les que ens hem conegut. Encara que sigui una coneixença breu en un acte públic. És com dir que només apunto a l’agenda les persones que m’han donat la seva targeta. Però sense agenda ni targetes.


La mateixa norma m’aconsellava ser més relaxat amb el LinkedIn. Potser no ens hem vist mai però compartim ofici o un sector professional o potser, això és tot, un dia ens podem ajudar. Doncs vinga, agregat, enxarxat.


Aquesta era la idea.


Fins que va arribar Google+.


I tot ha canviat.


Visibilitat

Gent desconeguda em reclou en alguna de les seves cirumferències personals.


Com que l’activitat professional m’empeny cap a la visibilitat, intueixo que deu ser bo que algú pensi que val la pena escollir-me. Ho agraeixo.

Gràcies, doncs, a tots els desconeguts que heu arrossegat la meva icona amb el ratolí o el mousepad del vostre maquinari.


Per a Google, l’expressió “request” no vol dir res. Animat per aquesta llibertat adquirida, m’he atrevit a fer el mateix.


I ara, com molta gent, ja tinc un cercle només per a aquelles persones que no conec però que m’agrada saber què diuen.


Perquè penso que m’anirà bé tenir més informació i que entre tots estem compartint el coneixement, de debò, sense grans escarafalls.


Potser un dia hi haurà tants noms que podré dividir l’espai en dos o més cercles.


Tot just acabo de traçar els meus primers cercles. Em fa por que l’allau em superi, ja ho vaig dir en l’apunt anterior.


Convidats

Però si una creació tan nova ja m’ha fet venir ganes d’escriure dos apunts seguits potser és que em comença a agradar de debò.


No puc predir si ho resistiré. Però m’estic acostumant sense gaire neguit a aquests missatges que rebo cada vegada que algú que no sé qui és em demostra que sí que sap qui sóc.


No és el primer cop que la xarxa m’obre les portes de cases desconegudes.


Sense haver-ho decidit, es veu que visc a uns quants cercles aliens.


Confio que em deixaran seure al sofà. Potser xerrarem una estona o ens hi quedarem ben escarxofats, no sé, per mirar un vídeo com aquest.





13/7/11

La virtut del cercle (vet aquí Google+)

L’expressió “cercle virtuós” sonava als mitjans de comunicació quan la van fer servir Jan Laporta i Sandro Rosell, aleshores amics i companys de candidatura, fins al punt que al web del Barça s'hi explica que la van popularitzar.


Fa pocs dies l’he sentida al president dels Estats Units, Barack Obama, quan responia les preguntes que li havien fet arribar amb el Twitter.


Història


En realitat, el cercle sempre ha sigut virtuós. És amb un cercle traçat damunt la sorra que es fundaven les ciutats i aquella marca polsegosa no es podia traspassar sense cometre un sacrilegi. És la forma màgica que els mandala tibetans recorden.



Llengua


Si ho he entès bé, el cercle és una àrea mentre que el perímetre seria la circumferència. Però de la circumferència, en anglès en diuen circle mentre que el cercle seria el disk. No sé si això és un embolic però ens haurem d'acostumar a parlar dels cercles, perquè és així com tothom es refereix a l'aparença del nou invent de Google.


Des de fa uns quants dies veig força persones que s’aboquen als cercles. Intenten aprendre com funciona aquesta nova xarxa social que figura que no és una xarxa social, aquest experiment que vol ser com el Facebook sense ser el Facebook, en fi, l’última idea amb què Google ens vol “ajudar” a moure’ns per internet.


Especialistes


Cadascú s’ha especialitzat en alguna cosa. Google sap buscar i indexar i, sembla, sap fer alguna altra cosa com ara endreçar un sistema de correu web. Però no podem estar segurs de la seva capacitat per a aquesta nova tasca. La seva eina de blogs, per exemple, va molt bé quan comences, és fàcil i intuïtiva, però quan aspires a alguna cosa més, la veritat és que el millor que pots fer amb Blogger és abandonar-lo.


Abans d'ara


Quan Google va estrenar el Buzz, vaig provar d’impedir que el seu spam infinit m’atabalés. Ho vaig aconseguir ignorant-lo. Encara que em sembla que moltes coses que faig a la xarxa s’hi acaben reflectint, per a mi no existeix.


Quan van crear Wave, admeto que em va impressionar i en vaig quedar fascinat. Però al cap de poc vaig comprendre que Wave només serveix per a desenvolupar un tipus concret de projectes... projectes com ara Wave. És la típica eina bucle que no és que no vagi enlloc sinó que només va allà d’on ve.


Gestió


A veure què passarà amb els cercles del Google+. Observo un cert encantament, hi ha gent que ho troba genial. Des de sòlides consultores estratègiques també s’hi mostren interessats, esclar, després de tot no hi ha més remei que aprendre com funciona cada eina nova que es posa en circulació.


De moment, no estic segur de voler gestionar tants contactes en tants llocs diferents.


Utilitat


Vaig abandonar Xing perquè em semblava que si estava a LinkedIn n’hi havia prou, pensava que amb una xarxa professional ja podia anar fent.


Faig servir el Facebook per estar en contacte amb amb la família extensa, amb els vells amics i amb els coneguts i també em serveix d’agenda de contactes per a la meva feina.


Però encara no estic segur que els cercles de Google puguin substituir tot això que trobo al Facebook.


El Facebook em resol els contactes i el Twitter em manté informat. Hauré de descobrir què més m’aporta l’últim invent de Google.


Jugar


Potser no sabré processar tot el que genera, tota la informació que hi circula. Però jugaré amb els cercles de la mateixa manera que els nens de dues generacions més amunt ho feien amb els cèrcols.


De moment hi he tret el nas, sé que em toca mirar-ho, sé que n’hauria de saber més i espero aprendre’n, però si la usabilitat no és òptima, si em demana un esforç innecessari i si en algun moment tendeix cap al spam, potser acabarem pensant en la quadratura del cercle.


Per ara, el millor que veig en aquests cercles és l’elecció d’una forma geomètrica que als humans sempre ens ha fascinat. (ACTUALITZACIÓ: També són els cercles, i altres característiques, el que destaca David Pogue en aquest article.)


Confiança


Confio que valgui la pena i tot i que no em deixaré dur per un apassionament desmesurat començo a pensar quins cercles nous podria crear. Aquest exercici ja em sembla prou atractiu.


Si algú ressenya aquest apunt amb Google+ no rondinaré. Per alguna cosa s’ha de començar i ja he dit més d’un cop que tornar a començar m’ha semblat sempre un bon lema.


3/7/11

El porc secret que vaig crear al Twitter

La bèstia

El 28 de març vaig crear un porc que només existeix al Twitter. No hi havia cap raó seriosa que justifiqués aquest acte imprudent. Volia fer unes quantes proves i, també, divertir-me, a la meva manera.

L'dioma

Es diu Cerdo_con_Twitter, fins avui ha llançat 188 missatges i s’expressa en castellà. Aquesta era una de les proves. Diuen que quan un narrador català tracta amb el castellà tendeix a fer servir un vocabulari exòtic, innecessari. El porc que vaig inventar tendia expressament al lèxic rocambolesc.
Aquest és un dels trets del seu caràcter.

El caràcter

Un altre atribut d’aquesta bèstia és la seva referència constant al lloc on viu i a la femta. Però volia fugir de la idea simple que un porc fa servir el Twitter per dir-hi porcades.

Aquestes mencions només volien ser un context paròdic d'un personatge irreal, que havia de ser egocèntric, havia de parlar com si treballés amb eines basades en internet i amb altres recursos "de despatx".

El to

Una altra característica del meu porc era la seva pretensió filosòfica, en el sentit pejoratiu del terme. Els seus missatges contenen frases sentencioses, afirmacions referencials, al·lusions capgirades.

La ideologia

A més, té una certa posició ideològica, confusa, entre el radicalisme i el cinisme. Les seves mencions a la producció i als processos de treball van per aquesta banda.

El tic

També es distingeix pel seu menyspreu cap als ànecs. Aquesta broma recurrent, que no ha tingut temps d'arrodonir-se, volia ser una comparació irònica entre el Twitter i el Facebook, reproduint la típica confrontació entre usuaris de serveis diferents (Microsoft/Apple, iPhone/Android, programari lliure/programari a la venda).

L'humor

Per fi, volia dotar-lo d’un sentit de l’humor, admeto que força peculiar i probablement desafortunat.

L'experiment

L’experiment, per dir-ho d’alguna manera, pretenia observar si uns continguts una mica singulars podien cridar l’atenció, sense tenir cap padrinatge o l’empenta d’una firma mediàtica. La hipòtesi era que el porc passaria tres mesos sense pena ni glòria, com un desconegut a la xarxa.

L'inici

El 5 d’abril vaig enviar un correu a unes quantes persones (gràcies per acceptar la confiança) i els vaig demanar que seguissin el compte del porc, però sense fer soroll ni comentar res.

Uns dies més tard, vaig fer que el porc fos seguidor d’alguns comptes molt populars que també escriuen en castellà.

Quan vaig començar a incloure-hi etiquetes, vaig fer algun intent perquè s'afegís a les més populars d'aleshores. I una sola vegada vaig fer un retuit d’un missatge emès per la meva personalitat secreta.

El monòleg

Tot i això, el porc ha sigut un monologuista solitari quasi perfecte. Mentre escric aquestes ratlles comprovo que té dotze seguidors. Si no en té més és que no els ha merescut.

No ha conversat, no ha fet res més que deixar anar les seves frases sense majúscules (excepte amb els noms propis).

L'eina

Al principi tenia uns quants tuits cada dia, després es va conformar amb un o dos per jornada. A partir de l’1 d’abril feia servir Twuffer i programava els missatges.

La feina

Cada tres o quatre dies hi treballava una estona i posava data i hora als missatges, que triava d’un document on anotava de tant en tant possibles tuits del porc, de vegades durant deu minuts, per recordar els que havia ideat durant el dia, i d’altres m’hi estava un parell d’hores, fins que aconseguia quedar una mica satisfet amb una desena d’opcions.

La fi

Tenia pensat liquidar-lo pels volts de Sant Joan. Fins i tot havia previst fer alguna broma sobre la revetlla de Sant Joan rellevant la mítica data porcina de Sant Martí. Però al final, després de dubtar, me’n vaig penedir, em vaig apiadar de la meva criatura.

La possibilitat

Per això des de fa uns quants dies ha emmudit però la bèstia encara és viva. Se m’ha acudit la possibilitat de posar el meu porc tuitaire a la venda, però, siguem sincers, qui voldrà comprar una marca sense gaire recorregut, un personatge que encara no ha mostrat del tot el seu perfil, un joc que no té jugadors, un compte sense seguidors?


L'apunt

De manera que he decidit escriure aquest apunt. Ara ja està, s’ha acabat el secret. El porc ja no és anònim. Hi és però no hi és. Corre el risc de convertir-se en un fantasma d’internet, un altre compte missatger abandonat que deixa de parlar i vagareja pels llimbs de la xarxa amb tot el que ja ha dit i, qui sap, tot el que potser un dia podrà dir.

La pregunta

Què més se’n podria fer? Fer pública la clau d’accés i que tothom que vulgui li faci dir coses? Regalar-la a algú que ho demani? Rifar-lo? Esborrar-lo per sempre? Esperar que el pas del temps se n’encarregui? Permetre que ho decideixi ell mateix?