30/12/07

Sarsanedas: internet és estratègica

El director de les emissores públiques catalanes de ràdio, Oleguer Sarsanedas, ha acceptat de molt bon grat la publicació d'aquesta conversa electrònica, amb la qual tanco, almenys per ara, una sèrie de preguntes i respostes sobre el canvi que té lloc a l'organització on treballo. Pot tenir interès de llegir-la al costat de les converses amb Francesc Escribano, Ferran Clavell i Jaume Masdeu.

En el diàleg que ara presento, trobo a faltar una mica més de gosadia en la resposta sobre prospectiva (però m'adono que això deu correspondre al grau de responsabilitat, perquè vaig lamentar el mateix amb Escribano).

Quan parlo amb Oleguer Sarsanedas solem estar força d'acord i això em converteix en un mal introductor d'aquesta breu entrevista escrita, o sigui que provaré de subratllar els desacords. Sarsanedas afirma aquí que els oficis de fer ràdio i fer tele són i seran molt diferents. No ho veig igual. Tinc la impressió que aquests oficis, per dir-ne com ell, també canvien i aquesta transformació és molt rellevant en el sector de la comunicació. Crec que els directius de la CCMA haurien de ser molt més incisius en aquest punt. Mantenir les estructures d'oficis, les relacions laborals i els mecanismes productius del passat no servirà per sobreviure en el paisatge del futur a mig termini. Tampoc no comparteixo la idea que els mitjans hagin d'educar els ciutadans sobre l'ús dels mitjans (qui són els professionals de la comunicació per educar a ningú?), penso més aviat que han de posar a l'abast dels ciutadans continguts d'interès.

Ara bé, expressades aquestes discrepàncies, el que explica Sarsanedas sembla que està en prou bona sintonia amb el que passa a l'entorn.

Un èxit que ha rebut aprovació unànime ha sigut la transformació de Catalunya Cultura en l'actual icatfm. Els oients us poden escoltar amb un aparell de ràdio, amb un ordinador o amb el portàtil que vulguin si han triat els vostres podcasts. Fa l'efecte que ja no poseu l'accent en la tria de l'electrodomèstic...

Ateses les pràctiques comunicacionals que generen els nostres conciutadans a partir de les possibilitats que els ofereixen les tecnologies de la informació i, més concretament, atesos els hàbits de consum de mitjans audiovisuals dels públics emergents (menors de 35 anys), sembla força absurd continuar, com al segle passat, classificant aquests mitjans en termes d’un electrodomèstic (la ràdio, el televisor) que, de manera creixent, representa només una de les diverses opcions que tenim a l’abast per connectar-nos-hi. Només cal observar què fan aquests ciutadans de menys de 35 anys i, molt més accentuadament encara, els de menys de 25: aquells que, segons pròpia confessió, consideren que no hi ha res pitjor en aquesta vida que deixar-se caure al sofà de casa i posar la tele. O la ràdio. Ells fan servir la pantalla de l’ordinador i opten per fer-ne dues o tres alhora: que si el YouTube, que si el LinkedIn, el CurrentTV o el Delicious. No ens ha de sorprendre, doncs, que el seu consum de ràdio i televisió (o d’àudio i de video, com solen dir ells) el facin, de manera creixent, a través de la mateixa pantalla. És a dir, a través d’internet. Per això, quan va ser hora de redefinir Catalunya Cultura, el canal cultural del grup d’emissores de Catalunya Ràdio, quan vàrem apuntar a un sector social emergent, els consumidors culturals, com a públic objectiu de l’emissora, vàrem identificar internet com a absolutament estratègica. És per això que iCat és com és: una emissora pensada al mateix temps, d’entrada, com a canal FM i canal internet. Sintonitzable com qualsevol altra emissora de ràdio mitjançant un receptor, però també per internet on, sincrònicament, apareixen al web dades, textos, imatges i enllaços relatius a allò que s’escolta, en alta qualitat digital. Des del mateix web s’accedeix a 4 emissores més, especialitzades, que permeten ampliar l’oferta d’iCat i atendre públics amb gustos musicals específics: iCatJazz, MusiCatles, TotCat i Mediterràdio. I tot això, com es mesura? Doncs ara per ara no gaire bé, francament. Segons les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, iCat té actualment 38.000 oients per FM i, segons l’Estudi General de Mitjans, 20.000. Pel que fa a Internet, l’OJD ens dóna 24.5 milions de pàgines vistes el 2007 (un creixement d’un 250% respecte de l’any passat), Akamai ens diu que hem servit enguany més de 600.000 hores d’àudio i Nielsen ens parla de 32.000 visitants únics... Fins que al sector de la comunicació no ens posem d’acord en com hem de mesurar les coses, no tindrem més remei que navegar enmig d’aquesta sopa de dades.


En tot cas, l'èxit de l'aposta per internet és força clar. Per això als despatxos de Catalunya Ràdio es parla del procés d'icatització com una experiència replicable. Què més hi ha darrere d'aquest nou verb?

Sí, estem molt satisfets de contribuir a l’enriquiment de la llengua: icatitzar vol dir aplicar processos provats a iCat a d’altres emissores. Sempre hem concebut iCat com un a mena de punta de llança, o de banc de proves de les TIC: tot allò que veiem que ens hi funciona, pensem quines aplicacions pot tenir a d’altres indrets. En el benentès que cada emissora té, com és lògic, les seves coordenades temàtiques i els seus públics i que, per tant, en cap cas no podem transferir simplement tecnologia, sinó més aviat adaptar-la a nous usos i contextos. Actualment tenim endegats processos d’icatització a Catalunya Ràdio i a Catalunya Música. A Catalunya Ràdio, aquest procés passa per un web sincrònic programa a programa, diferent l’un de l’altre ateses les característiques de cada programa, del seu públic i del realitzador. A Catalunya Música, la sincronia del web és per al conjunt de la programació, malgrat que la diferència d’oferta i de públics respecte d’iCat implica informacions i enllaços ben diferents. El web de Catalunya Música també comptarà, molt aviat (el 21 de gener), amb una emissora específica per internet (CatClàssica) dedicada exclusivament a compositors i intèrprets catalans. Cal dir potser també que aquests processos d’icatització són la base per a introduir decididament, a totes les emissores del grup, conceptes 2.0. Però aquesta ja és una altra història.

No fa gaire hi va haver una declaració de la direcció general de la CCMA on es va afirmar: "Caldrà una revisió estructural de la CCRTV (ara CCMA) per configurar-la cada vegada més per continguts temàtics i no per plataformes d’emissió". Quina opinió et mereix aquest enfocament?

Crec sincerament que allò que és fonamental són els continguts i que, en aquest sentit, les plataformes d’emissió són secundàries. Estic d’acord, per tant, amb la declaració que cites, però hi afegiria que em sembla que en certa manera, si hi reflexionem una mica, sempre ha estat així. El que passa és que, en unes primeres fases d’evolució dels mitjans, els aspectes tecnològics ocupaven un primer pla. I en certa manera és lògic que fos així: va passar el mateix amb els cotxes, que les primeres generacions d’usuaris contemplaven de maneres ben diferents a les generacions següents, per a les quals són només uns enginys per a desplaçar-se d’un lloc a l’altre. Actualment, la multiplicitat de tecnologies de la informació les relativitza i, per tant, aflora allò que és realment important, troncal, de la comunicació: el que es diu. En aquest sentit, té la seva lògica proposar maneres d’organitzar els grups de comunicació en funció dels continguts i no, com fins ara, en funció d’unes plataformes d’emissió de contorns cada vegada més borrosos i sotmeses a processos de canvi accelerat. Tanmateix, cal tenir present que allò que en cap cas que no podem oblidar, per molt convençuts de les bondats de la confluència de mitjans, són els oficis: fer ràdio és fer ràdio i fer tele és fer tele i malament anirem si en perdem la traça: ens passaria com a aquells malaurats països en què s’ha perdut el saber cuinar gràcies al fast-food.

Pensant en els usuaris, què et sembla que passarà de rellevant els pròxims cinc anys en matèria de continguts audiovisuals?

En l’estat actual de les coses, atesa la velocitat de canvi tecnològic i de tot plegat, cinc anys és una eternitat. No crec que ningú pugui respondre seriosament a aquesta pregunta, a menys que li agradi jugar a fer de profeta. Hi ha, certament, una tendència cap a que els mitjans siguin cada vegada més participatius, menys unidireccionals, més “personalitzats”. Però és una tendència que depèn de si el context (polític, social, econòmic, ecològic) permet aquesta evolució. I depèn també de si, de la mateixa manera que els nostres avis van lluitar per una educació per tothom per tal de garantir l’exercici de la ciutadania en sistemes democràtics, nosaltres som capaços d’educar els nostres conciutadans respecte dels mitjans (com funcionen, quins interessos hi intervenen, com s’han d’utilitzar).

M'agradaria tenir una resposta a la mateixa reflexió però que no se centri en els usuaris sinó en els professionals que ara mateix treballen a la CCMA.
Crec que el millor que podem dir als professionals és que es preparin activament pel canvi, atès que en els propers anys els tocarà de fer coses que mai no havien fet fins ara. I això, més d’una vegada i més de dues. Que no pensin, per tant, que el seu lloc de treball i les seves habilitats professionals són, com es deia abans, “per tota la vida”. Que es preparin per a poder respondre amb èxit a la novetat i a l’imprevist. En aquest sentit, el meu humil consell és gairebé de caire gimnàstic: adoptar el costum de qüestionar-nos les idees rebudes, allò que fem i com ho fem.

16/12/07

Resum de l'assistència a Le Web 3

Els meus posts sobre Le Web 3

la xarxa és d’aquest món

individus o multituds

el món tal com és

la tv que hi ha, les tv que hi haurà

tenim la tecnologia: es diu web

més claus per la innovació


Altres cròniques

David Lenehan a Read /Write Web

Una visió sobre la rellevància del vídeo com a opció de negoci

Una valoració sobre la intervenció de Doc Searls

Un comentari sobre Mahalo

Algunes opinions personals

ACTUALITZACIÓ (05/01/08): Hi ha disponibles els vídeos de LeWeb3.

Valoració personal

El pitjor de programa


La frivolitat estel·lar d’alguns convidats com el dissenyador Phillip Starck, que no sabem ben bé què va aportar; les entrevistes “massatge” de Loïc Le Meur, que no valdria de periodista incisiu; l’afany de notorietat de Robert Scoble des del primer minut del primer dia.

El millor del programa

Les presències que anaven més enllà de la mateixa xarxa. Les aportacions de Rosling, Itgo i altres construïen un discurs clar sobre el món i la importància de la xarxa.

Esperit pervers


La manera com es va arribar va parlar dels diners en algunes sessions resultava ofensiva. Una cosa és estar d’acord que és important que hi hagi emprenedors i que posar en marxa una start-up és una acció valenta, i una altra és parlar d’ingressos astronòmics amb un desdeny de nou ric impropi de persones responsables; hi ha en aquest entorn un egocentrisme adolescent que necessita madurar i aportar alguna proposta al món que vagi més enllà de la convicció que es poden crear fortunes del no res sense cap esforç.

Bones intencions

La decisió de cedir espais a les organitzacions ninemillion.org i pangeaday.org, dedicades al suport als refugiats i al canvi climàtic i que van tenir oportunitat de fer evident que el canvi cultural que permeten les tecnologies pot contenir posicions ideològiques.

El millor de l’organització

La possibilitat d’endollar els ordinadors portàtils. Les miserables bateries no permeten mai atendre una jornada com aquesta. Estar endollats tota l’estona va permetre veure centenars d’assistents que escoltaven amb el portàtil a la falda i treballaven sense parar.


El pitjor de l’organització


Que en una conferència com aquesta la connexió wifi falli tant demostra que la tecnologia encara no està al nivell d’allò que se’ns promet. La publicitat ha de seguir una regla d’or que consisteix a no permetre mai que la promesa falli.

ACTUALITZACIÓ (febrer 2008): La revista If..., d'Infonomia, publica un text que em va demanar, resum de les meves cròniques a París.

15/12/07

La xarxa és d'aquest món

A la conferència LeWeb3 també hi van ser presents visions més crítiques amb la realitat de la xarxa. Miro de fer-ne aquí una síntesi.

Els pioners i el paradís

En part, la qüestió principal té a veure amb l’enfocament. La tecnologia ens posa a l’abast unes eines noves que permeten una altra manera de comunicar-nos i, per tant, afavoreixen un canvi cultural molt potent. Aquells que ja fa anys que les fan anar, van tendir a creure, com és natural, que el terreny que trepitjaven era un desert conquerit i això els provocava la sensació de trobar-se en un altre lloc. És un sentiment propi dels pioners. El problema és que van arribar a creure que el seu món era un altre món. Per això parlaven de la blocosfera com d’un món a part, com si diguéssim que la gent que llegeix novel·la és un món a part o la gent que fa servir el telèfon de dotze a una. Els primers conductors també van creure que formaven part d’una casta. Els embussos que ara tenim deixen clar que el cotxe no era un altre territori sinó una utilitat.

Amb això vull dir que l’enfocament una mica sectari dels pioners a vegades els ha fet creure que la xarxa és el seu món i han pretès que el seu món fos millor (aquí cadascú ho ha pintat amb els seus matisos, però millor ha sigut gairebé sempre una barreja d’una actitud àcrata i d’un pensament neoliberal, com correspon a l’inici de la xarxa i en general als iniciadors d’un corrent de canvi poderós).

Els professionals o els aficionats

Andrew Keen, que ha escrit un llibre polèmic, es va esforçar per mostrar un to antipàtic mentre defensava les seves posicions crítiques, com ens va subratllar Genís Roca. Al seu davant, Emily Bell, de The Guardian, va sostenir arguments a favor de la xarxa.

La síntesi és que Keen defensa la necessitat de professionals contra la cultura de l'amateur i posa l’accent en la frivolitat que hi ha a internet (obviant la frivolitat que hi ha a la tv o als mitjans escrits i en general al món) mentre que Bell, que s’encarrega d’aprovar continguts des d’una actuació professional, admetia amb una modèstia molt noble que els periodistes han d’aprendre dels usuaris perquè ara el públic té una altra manera d’informar-se.

Keen insistia que calen més gatekeepers com ella i ella refusava aquest rol i es proclama seguidora del ciutadà.

L'excés de bullshit

Doc Searls ens va advertir sobre l’abús d’un llenguatge propi, però el ridícul del buzz no prové de la xarxa. A màrqueting i a comercial fa anys i panys que saben quin pa s’hi dóna en això de vendre fum.

En tot cas, la prevenció de Searls contra l’excés de bullshit, com ho va dir ell, refermava aquesta sensació que després de tot estem a les mans dels anunciants. Em va agradar la seva pregunta radical: per què Google distingeix entre una cerca de blocs i una cerca general? És que els blocs són un món a part? Tornem a ser al principi d’aquest post. Els pioners encara creuen que ser blocaire és alguna cosa. A mi em sembla que no és alguna cosa sinó moltes coses. No hi ha una comunitat de blocaires. Hi ha milions de persones que publiquen blocs i cadascú ho fa per raons diferents, amb finalitats diferents i amb objectius de comunicació diferents. Searls defensava a la conferència la posició de VRM.

M’agrada més quan Belly sostenia que la xarxa és una eina inclusiva. Tot el contrari de l’esperit sectari.

Perseguiu el mal!

Ara, l’atac més dur (perquè el de Searls era obvi i el de Keen interessat i forçadament polèmic) va provenir de Jason Calcanis.

En resum, ens va dir:

- Molta gent pretén que no veu l’abús i la pol·lució que hi ha a la xarxa. Creuen que per fer diners s’hi val tot i si això implica tancar els ulls s’accepta i ja està.

- Som els mateixos usuaris els que podem destruir la xarxa de la mateixa manera que es va fer malbé usenet.

- Com que hi ha la oportunitat tecnològica de creae spam, es crea i com que l’spam sindicat i els abusos comercials proporcionen ingressos, sembla legítim.

- El que recomana és rotund: reduir els anonimats i castigar els mals comportaments.

Posava d’exemple que mentre facebook accepta anonimats i, per tant, personatges falsos, likedIn és una xarxa de reputació perquè sols s’hi poden apuntar noms reals de persones reals. Altres casos serien l’oposició entre la wikipèdia amb posibles errors pendents de correcció voluntària o una veropedia produïda per experts. De fet, Calcanis no deixava de presentar arguments a favor de la seva empresa, Mahalo, on responen les cerques sense motors i amb participació de persones expertes.

Es pot discutir però sembla raonable que en nom de la llibertat a la xarxa s'hi perseguiran els mateixos delictes que fora de la xarxa. O és que els conductors de cotxe poden fer el que vulguin perquè els agrada conduir? O és que es popden fer negocis de qualsevol mena sense atenir-se a les normes que amb més o menys encert regulen el mercat? O és que com que fer diners és legítim estafar no és un delicte ni robar està castigat?

Un sol món

En deinitiva, es tracta d'entendre, com va dir Joi Ito, que no hi ha un món real i un altre món anomenat xarxa on habiten uns pioners amb aire sectari. La xarxa és part del món real. Per això és tan important.

Com ja s'havia dit en la primera sessió de totes. Aquí n'hi ha un bon resum, amb un punt d'ironia.

14/12/07

Individus o multituds

En general s’accepta que una de les virtuts de les noves eines és l’accés a la individualització. En realitat ja sabem que el que hi ha al darrere és l’intent de les empreses que accedeixen a la nostra informació per comprendre millor el nostre comportament i ser més útils als anunciants. Però és innegable que una part d’aquest procés de doble direcció passa per la personalització.

Cadascú es pot exposar fins a on vulgui a les xarxes socials, escrivint un bloc, compartint continguts audiovisuals... De la mateixa manera que “decorem la nostra vida”, com diu una marca poderosa que ens vol vendre objectes de la llar, acabem “decorant la nostra personalitat”.

És veritat que al final hi ha corrents massius i que ens trobem davant de multituds on tot d’individus pretenen ser individus encara que formin part de multituds. Però això no desmenteix que la personalització, que em sembla un concepte més intens que l'estrangerisme 'customització', sigui una tendència molt clara.

D’això també se'n va parlar en algunes presentacions de LeWeb3 de París.

Jonathan Medved, de Vringo, va subratllar el recorregut d’aquest mercat. La seva empresa no es conforma amb els tons sinó que confia que els usuaris de mòbil voldran tenir una identitat, compartir-la.

Ari Virtanen, de Nokia, va presentar el projecte Ovi d’aquesta firma.

Fins l’any vinent no estarà disponible però la idea que vam entendre semblava molt potent. El finlandès tenia clar que la veu representa un percentatge menor del negoci dels mòbils i exposava la voluntat de l’empresa nòrdica de convertir-se en un proveïdor de serveis. Es tracta de permetre combinacions entre el mòbil i la web, amb implicació de xarxes socials, estocs personals i altres possibilitats, amb una interfície senzilla i atractiva.

El món tal com és

A Leweb3 també hi va haver temps per fer una mirada més enllà de la xarxa i provar d’entendre millor què és el que passa al món on vivim. Per això es va escoltar amb atenció Tom Raftery quan va exposar el seu model de gestió de l’energia per reduir els efectes contaminants de la seva obtenció.

Però el més destacat sota aquest epígraf relatiu al món tal com és va ser, almenys pels que no l’havíem vist mai, la presentació de Hans Rosling. Aquest expert suec en gestió sanitària i altres assumptes va impressionar l’audiència amb una manera diferent de tractar les dades estadístiques.

En contra de les simplificacions, Rosling demostrava l’existència de molts matisos i deixava clar que nosaltres, els humans, necessitem el món molt més del que ell ens necessita. Una declaració que Raftery hauria subscrit.

La millor manera d’entendre el que diu Rosling no és llegint un resum de ningú. Per això incrusto el vídeo de la ponència que va fer ara fa un any i mig en una convocatòria de les TED-Talks, que esmentava al post anterior, i el de l'estiu d'aquest mateix any.

El vídeo demana vint minuts d’atenció però a aquells que no l’hagin vist mai els suggereixo de buscar aquests vint minuts. Val molt la pena.

Només hi afegiré, per ajudar a comprendre la posició, que Rosling va acabar la seva intervenció amb una comparació significativa. Va dir que ell sols coneixia dues menes de vins. Els blancs i els negres. Però que hi ha persones que saben distingir entre moltes més menes de vins. Són capaços de dominar els matisos de tal manera que poden individualitzar i entendre desenes o centenars de menes de vins. També hi ha persones que sols veuen dos móns. El món occidental i la resta, anomenada de forma genèrica “el tercer món” o “l’altre món”. Ho va rematar així: “En aquest món no necessitem tanta gent que distingeixi entre tants vins i ens fa falta molta més gent que sigui capaç de veure molt més que dos móns”.

Vídeo 2007




Vídeo 2006


La tv que hi ha, les tv que hi haurà

A Leweb3 també s’ha parlat de televisió. Miro de fer un resum de què s’ha dit, amb uns quants comentaris més personals.

La tv massiva sobreviu

- La televisió produïda amb criteris de qualitat i costos elevats, per atraure masses, es mantindrà com a forma de lleure per força temps. Hi ha molt de públic passiu i els seus estàndards no tenen competència ara mateix.

- L’èxit d’aquesta modalitat serà la televisió per IP. Aquí voldria afegir-hi:

. Ara com ara aquesta és una modalitat de pagament i això es contradiu amb els hàbits llatins de consum massiu. La seva gratuïtat proporciona a la TDT una finestra de vida més àmplia que no sembla.

. Les xarxes espanyoles són encara inadequades.

- El primetime de la televisió massiva coincideixen i això fa pensar a Nir Ofir que a poc a poc un es menjarà l’altre. Sobre aquest punt, em fa l’efecte que tard o d’hora els primetimes se sumaran i combinaran. És que no mirem la tele amb un llibre a la falda o el diari a la mà? Que no conversem mentre mirem les notícies? Mirar la tele i consumir missatgeria instàntania, gestionar el correu, xatejar, participar en xarxes socials, comentar què vus i fer-ne recomanacions, en fi, tota aquesta activitat formarà part de “mirar la tele”. I ho farem amb una sola pantalla. No sóc capaç d’anticipar quan passarà però em sembla la confluència més raonable.

La tv de la gent

- Al marge o al costat o en paral·lel a la televisió produïda per professionals creixerà, i a un ritme molt veloç, una altra modalitat de televisió. Els continguts elaborats per ciutadans que els volen compartir són l’essència d’aquesta altra tv. Són els canals de youtube però també els de tants altres espais per compartir vídeos. Tindrem milions de canals personals. Robert Scoble ha repetit que els seus vídeos són llargs i pesats pel públic generalista però que són adequats pel públic que ell pretén tenir. La majoria, diu ell que s’hi guanya la vida, no ho fa per diners. Mentre la tv massiva es concentra en realities i telenovel·les, els mateixos usuaris elaboren una gamma molt més àmplia de continguts encara que amb una qualitat menor. En aquests nous canals és possible controlar les imatges (com en asterpix), participar en una conversa sobre l que veus (seesmic) o emetre en directe des d’un mòbil (kyte). Aquesta nova televisió de la gent no substituirà la televisió de les empreses de broadcast però s’hi afegirà i el seu pes tendirà a créixer.

Entre les mencions a la tv que s’han fet a la trobada parisenca destaca la presència de Janus Friis un dels creadors de Skype i ara de Joost. Va insistir en la seva vocació d’emetre productes autoritzats i va demostrar una actitud molt interessant amb Joost: no vol competir amb el que ja hi ha a la xarxa sinó crear un espai nou on creu que hi ha recorregut. Per dir-ho segons Chan Kim i Renée Mauborgne, prefereix un oceà blau on tot està per inventar que competir en un oceà vermell (poblat de productes similars) on l’única arma està vinculada al preu i per tant a la rebaixa de costos.

Alguna cosa per explicar

També ha tingut interès escoltar June Cohen, de TedTalks, defensant la idea que l’important és tenir coses per explicar (storytelling), un pensament que havia expressat Francesc Escribano en aquest bloc.

Cohen creu que no ens hem de concentrar en la tecnologia sinó en el comportament de les persones i assegura que la majoria dels blocaires i altres generadors de continguts de la xarxa no pretenen competir amb els media sinó, simplement, ser-hi. L’únic que passa és que ser-hi, avui, ja implica generar continguts i ja hi ha una generació que quan pensa en continguts no es limita als escrits i també actua amb els audiovisuals.

Sobre els TEDTalks cal dir, si de cas, que quan van decidir traslladar aquestes presentacions i conferències a la xarxa, a la vista de tothom, no sols no van matar la idea de la trobada presencial sinó que a més han arribat a un altre públic que no haurien assolit mai.

Si hi ha d’haver canals diversos per públics diversos, els directius d’empreses dedicades a la fabricació de continguts no s’haurien de perdre un canal televisiu com aquest perquè hi ha expressions molt interessants sobre l’esdevenidor. No podran tenir mai un prime time capaç de competir amb el safareig i la telenovel·la, però són un canal preferent per un col·lectiu professional nombrós que s’hauria d’interessar pels canvis que tenen lloc en el nostre entorn.

12/12/07

Nou portal informatiu de la CCMA

Faig un parèntesi en els posts sobre Le Web 3 de París perquè en Ferran Clavell m'informa per e-correu que ja s'ha obert el nou portal informatiu de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en teoria el primer pas cap a la confluència dels serveis d'informació. Hi ha un espai amb participació dels usuaris. Ara s'haurà de veure com surt tot això. En tot cas, molts ànims a tot l'equip que hi treballa.

Tenim la tecnologia: es diu web

Escriure de pressa sobre el que acabes d’escoltar és arriscat perquè falta el temps de reflexió, per integrar les idees i mesurar-les. Però no m’hi vull resistir i escric aquestes notes des de la mateixa sala on escoltem tos els debats d’aquesta quarta edició de LeWeb3.

L’economista indi J.P. Rangaswami ha fet una declaració sincera i radical sobre el canvi necessari a les empreses. Com que treballo en una empresa avançada (el sector de les comunicacions és encara un terreny fèrtil per la innovació), i com que em correspon impulsar projectes relacionats amb aquests canvis, la seva intervenció m’ha impressionat força. Miro de llançar, de manera telegràfica, uns quants apunts que em semblen rellevants (i anoto aquí el seu bloc).

- Ha costat molt de temps permetre a la gent d’accedir a informació no estructurada perquè ells mateixos la manipulin i transformin. Ara en tenim l’oportunitat.

- Es tracta de donar capacitat a les persones (“empowering individuals”) en comptes de seguir la tendència de les organitzacions a estandarditzar les “desviacions”.

- Els fanàtics del control s’espanten davant d’aquests canvis. Són un fre. El fre del terror.

- Els departaments d’informàtica han actuat a vegades com a bruixots o capellans o metges: tenen un llenguatge propi, et demanen que no et preocupis per detalls que de tota manera no entendries i mantenen quotes de poder basades en aquest secretisme. Ho escric tal com ell ho ha dit perquè n’hem parlat obertament amb els meus amics de la nostra àmplia àrea informàtica a CCMA, on diria que trobo per ara més complicitats que rebutjos.

- Hi ha pràctiques personals que trenquen la confiança, com ara la ditxosa còpia al cap. Si tu i jo conversem i tu envies una còpia al meu cap, per què he de confiar que sabràs conversar amb mi la pròxima vegada?

- Les empreses tendeixen a organitzar-se per no compartir. Per això tindran problemes.

- Si només mires els inputs, et preocupa que la gent tingui telèfon a la taula (podrien perdre el temps), que tinguin correu electrònic i accés a internet (podrien perdre el temps) o accés a xarxes socials i blocs (podrien perdre el temps). Però aquesta és la mirada que correspon al passat. Si mires els outputs, el que vols és que les persones aportin valor a l’empresa i tant te fa a quina hora ho facin, des de quin lloc ho facin i quants accessos tinguin cap a l’exterior. Més ben dit: només hi haurà bons outputs si dediquen el seu temps a totes aquestes activitats.

- En aquest punt ha estat crític amb Google, on diuen que tothom té dret al 20% del temps de treball en projectes propis. Rangaswami ens ha dit: “El 20%? A la meva gent els dic que el 100% del seu temps han de fer el que els sembli si aporta valor a l’empresa i fa progressar els nostres projectes”.

- Les noves eines poden subvertir les jerarquies i crear noves experiències a l’empresa

Ha proposat que ens mirem les noves generacions. Que mirem què fan en el seu dia a dia i que intentem aplicar aquests conceptes a l’empresa.

Al final, ha deixat clara una idea fonamental: la gent espera que les coses es facin d’una altra manera, tenim les eines per fer-ho d’una altra manera.

I ha acabat amb una declaració que em sembla rotunda i assenyala la ruta amb claredat: “Tenim la tecnologia, es diu web”.

11/12/07

"Le web 3" de París: més claus per la innovació

Assisteixo a les sessions de Le Web 3, convocades per Loic Le Meur En aquest post i els pròxims provaré de resumir què s’hi cou, des de la meva mirada, és clar. No ho faré en ordre cronològic dels que intervenen sinó a partir de les qüestions que em criden l’atenció. Començo per tot el que fins ara s’ha dit sobre innovació.

Suprimir, reduir pes

Evan Williams, un dels creadors de Blogger i després de Twitter, ha exposat aquesta experiència com a exemple. Una de les maneres d’innovar és suprimir (ja consta en el famós mètode “scamper” que a la CCMA ens va ensenyar ja fa temps en Franc Ponti).

Si a un bloc li treus comentaris, llargada de text, imatges i li continues traient coses, al final et queda el microbloc, o sigui, twitter, ens ha dit.

I ens ha proposat d’imaginar què passaria si seguíssim aquest camí. Per exemple: i si es crea una xarxa social on hi hagi un límit de contactes (tots els “col·leccionistes de contactes” que vampiregen per facebook o xing no sabrien pas què fer).

Una idea i cent còpies

Kevin Rose, creador de Digg, s’ha mostrat jovial i confiat i ha deixat clar que no hi ha tanta innovació com ens podria semblar perquè veu que al voltant de cada idea nova hi ha centenars de repeticions i còpies de tota mena. Per això ha dit que aquest esperit d’imitació, si de cas, és el risc real que això sigui “bombolla”.

Manté una empresa petita i confia que sabrà conservar l'estil de l'inici.

Google i la cultura veloç

Nelson Mattos, de Google, ens ha recordat quina és la situació: les connexions esdevenen ubíques, es democratitzen (jo no elegiria aquesta paraula) les eines de producció i els preus d’emmagatzematge baixen molt.

El repàs al paisatge inclou la confirmació que utilitzem la xarxa per obtenir, en aquest ordre: informació (cerques, premsa digital), comunicació (correus, missatges instantanis), comerç (encara hi ha molt de recorregut per fer) i creació de comunitats (en expansió). .

En el cas de Google, la innovació es basa en tres elements clau: la cultura (s’ha d’entendre què demana l’usuari i comprendre que aquesta demanda canvia segons el país, les tradicions, els hàbits i raons d’índole diversa a més de facilitar una feina sense frens jeràrquics), la col•laboració (compartir dóna valor i s’avança més de pressa, sobretot si això es fa amb equips petits) i la velocitat (no pots córrer el risc que preparis un producte i que quan el treguis al mercat sigui tard, t’has d’anticipar ensumant què voldran i a més ho has d’enllestir de pressa).

6/12/07

Bones pràctiques a l'administració

No fa gaires dies, un destacat representant de l'entorn empresarial va llançar una crítica molt dura contra el funcionariat, força basada en tòpics, i la va reiterar en diversos llocs, com ara quan se'l va entrevistar en el programa de televisió que dirigeix el meu amic Albert Closas.

Avui, Francisco Longo, un expert de primer nivell, es refereix a la necessària reforma de la funció pública en un article de premsa i deixa molt clar que el terreny on s'ha de treballar no és tant l'estatal com l'autonòmic.

Doncs bé, com que a tot arreu hi ha exemples diferents, m'agrada explicar que ahir al matí vaig acudir a la II Jornada de Bones Pràctiques de Gestió del Coneixement del Departament de Justícia. Altres cops m'he referit aquí a la feina destacada que allà s'hi porta a terme des de fa uns quants anys.

El projecte que impulso de gestió del coneixement a la CCMA haurà d'aprendre força de l'experiència d'aquells que se'ns han avançat i que, a més, ho han fet amb un cert èxit. Des de la utilització de l'eina bloc a les presons fins a la decisió transparent d'exposar vídeos i altres documents a la mirada de tothom, perquè el responsable de difusió, Jordi Graells, considera que allò que fan ha de portar una llicència Creativa Commons i que ha d'estar obert a tots els ciutadans. És una lliçó indiscutible. Però a més d'això va resultar molt simptomàtic comprovar com tot de persones d'entorns diversos, psicòlegs o personal dels arxius judicials, treballaven maneres de donar a conèixer allò que fan, cercaven estàndards i es posaven d'acord per millorar la qualitat de la seva feina a més de compartir els resultats mitjançant un espai comú al seu portal.

Va ser tot un exemple de bones pràctiques, amb el suport d'acadèmics com Mario Pérez-Montoro i Sergio Vasquez Bronfman i amb la implicació d'altres persones que s'esforcen per millorar l'administració, com ara Borja Riu, que al seu bloc també explica aquesta sessió tan interessant.

ACTUALITZACIÓ (12/12/07): Tots els materials estan disponibles aquí

4/12/07

Més sessions 2.0 a la CCMA, la mateixa voluntat de servei

No fa gaire explicava que en Genís Roca havia protagonitzat una sessió adreçada a l'alta direcció de la CCMA sobre el concepte de web 2.0. És el que en termes de l'empresa on treballo s'anomena "nivell 1" i s'hi compten unes 30 persones. Doncs bé, d'acord amb la gent de Formació Corporativa, ja tenim a punt dues sessions més amb en Genís, ara amb l'anomenat "nivell 2", que inclou unes 180 persones més. Es faran el dia 13 d'aquest mes.

Per què ho explico? És ben simple: perquè, entre altres motivacions, aquest bloc té vocació de servei. L'esforç d'oferir rutes més fàcils que les que hem hagut de seguir els autodidactes sembla que té força sentit. Compartir el que aprens és un plaer immens.

Per si ha de de ser útil, doncs, llisto aquí algunes rutes d'interès que altres puguin seguir amb més comoditat:

1.- El mateix Genís Roca dedica els darrers posts del seu bloc a explicar amb molta claredat conceptes com ara la subscripció per RSS, el microblogging o les alertes a la xarxa.

2.- Vaig provar d'explicar per què m'interessava la idea del social bookmarking. I exposava els meus enllaços a tothom que hi tingués interès.

3.- Tal com vaig parlar del concepte d'empresa 2.0 i vaig referir una presentació força popular anomenada "Meet Charlie", ara vull oferir aquesta altra presentació on també s'exposa de quina manera la noció 2.0 incideix en l'empresa. Aquesta altra presentació (que incrusto a continuació) està relacionada amb l'informe del grup BPMO que fa poques setmanes vaig enviar a uns quants directius de la CCMA, com una acció més de la meva feina d'exploració, i que es pot descarregar aquí.

28/11/07

El meu twitter

Aquest bloc està dedicat a uns quants assumptes que m’interessen però no pas a tot el que m’interessa, ni de bon tros. Va ser una decisió rotunda des del principi, volia deixar clar què s’hi podria trobar. Em sembla que aquest pas és quasi una obligació quan fas un bloc. El lector té dret a preguntar-se: “I això de què va?” i hauria de trobar una resposta més o menys neta.

La conseqüència és que en quedaven fora els comentaris i situacions més personals.

Per una altra banda, he volgut pensar de què em podia servir la idea del microblog. Com se sap, el que twitter permet són dues coses: la immediatesa i la brevetat, a més del contacte ràpid amb altres persones. La majoria de persones fan servir aquesta eina per explicar-nos què fan, on són, a qui veuen...

He trigat una mica perquè abans de llançar-m’hi volia tenir clar què hi faria, és a dir, què volia compartir. A Twitter hi ha qui en treu profit per donar a conèixer les activitats de la seva empresa, per servir notícies, per difondre activitats culturals o per respondre a emergències.

Mirant de ser fidel a les dues normes (immediatesa i brevetat) però sense deixar que aquesta regulació m’angoixi, he decidit una manera pròpia de ser a twitter: provo d’exposar part de les meves opinions i comentaris amb tots els sentits. Això vol dir que explico què he vist (i llegit), sentit (o escoltat), tastat, ensumat (aquí hauria de preferir la prospectiva a l’aroma) o tocat. Em sembla que és una aposta sincera i personal a la vegada que, per algú, podria ser un complement d’aquest bloc. Confio que l’intent sigui comprès.

A tothom que m’hi vulgui seguir, per tant, només li cal anar a http://twitter.com/janquim. Si aquest lector també s’anima a tenir el seu propi espai a twitter i s’hi registra, em podrà afegir a la llista d’aquells a qui segueix.

Genís Roca ha explicat molt bé què és el microblogging i què representa twitter. També he vist aquests altres articles on hi ha aclariments interessants sobre aquesta eina.

Benvinguts al meu twitter.

22/11/07

Escribano: "els espectadors poden girar la truita"

En aquest bloc hem llegit què pensen, en forma de respostes, Ferran Clavell i Jaume Masdeu. Continuo aquesta sèrie de converses escrites i ho faig amb Francesc Escribano, director de Televisió de Catalunya.

Els comentaris haurien de servir per ampliar aquesta conversa i generar un debat, ni que sigui reduït a l'àmbit modest d'aquest bloc. Hi ha algunes idees que poden suscitar controvèrsia (considerar internet com un complement de la tele, per exemple) i d'altres que poden comptar amb més suports (com aquest accent que sempre posa en la qualitat).

Crec que es mostra un Escribano més 'polític', amb afirmacions genèriques, i he trobat a faltar més concrecions i capacitat de projecció. Però per damunt de tot li agraeixo molt de veritat que hagi acceptat la conversa.

Amb Francesc Escribano hem treballat junts prou temps com per creure que ens coneixem una mica. Que hagi volgut mantenir i reproduir aquest diàleg electrònic és una prova d'un estil que mereix un reconeixement sincer.

Paco, la televisió s'acaba mesurant per l'audiència que té cada canal. Però tu sempre has defensat que hi havia altres indicadors a considerar. Ens ho pots explicar? Què et sembla que ha de servir per mesurar una televisió que existeix gràcies a la contribució de tothom?


Els sistemes per mesurar l’audiència de televisió són tan ràpids i exhaustius que condicionen els continguts i la nostra percepció sobre el mitjà . Sembla que només valgui la llei del mercat i que la valoració quantitativa sigui la única referència per jutjar el que fem. Vivim en un món on només importa quanta gent mira un programa i no el que opinen d’allò que han vist, si els ha agradat o no.

N’estàs segur? Més aviat fa l’efecte que es pugui opinar més que mai. Sobre els productes, sobre els serveis. Tothom pot fer de crític d’hotels o de concerts. També de televisió. Hi ha molts blocs que en parlen

Saps què passa, que la quantitat és fàcil de mesurar i la qualitat no. Poden haver-hi molts blocs, moltes opinions, tants caps tants barrets, però com pots saber quina opinió pesa més que l’altra? Si vols ser diferent, si vols ser millor que els altres, has d’apostar per la qualitat de manera decidida. Qualitat vol dir risc, voluntat d’innovació, gust per la diferència i cura pels detalls, voler que els teus espectadors se sentin orgullosos del fet diferencial que suposa la teva oferta. És el que volem fer a TV3.

De quina manera et sembla que s'adaptarà la televisió pública catalana als canvis que tenen lloc a l'entorn?

El principal repte que tenim de futur és aconseguir que la llengua catalana tingui un paper de primer nivell en el nostre univers audiovisual. El català s’enfrontarà en aquest entorn canviant amb continguts en castellà i en anglès que poden competir millor que els nostres. Hem d’apostar pels continguts, creure que el nostre imaginari col•lectiu és tan bo com els imaginaris més grans i consolidats, i no defallir. Hem d’estar molt atents a la nova manera que tindran els ciutadans de relacionar-se amb els continguts audiovisuals. Les famoses ‘patates de sofà’ que s’escarxofen davant la tele continuaran existint i seran majoritaris però si fem i pensem els continguts per a ells no guanyarem el futur.

Em sembla una declaració de principis: parles de reforçar un imaginari determinat i no desatendre els escarxofats, si ho entenc bé. Però què diries que haurà de fer TVC?

Hem de mirar què fan els joves, què fan els nens, què fan aquelles persones per les quals les noves tecnologies no són les ‘noves’ tecnologies sinó simplement les tecnologies amb les que es comuniquen perquè han nascut i crescut amb elles. Hem de mirar aquests grups socials i humans per modelar els continguts del futur. També hem de continuar apostant per la producció de continguts, tant de línia generalista com alguns de més minoritaris. Hem de continuar produint documentals, informatius, dramàtics, esports i tots els altres continguts que fem adreçats a públics majoritaris, però hem de valorar cada vegada més els targets específics, fer programes per a segments determinats de públic que volem fer nostre. Finalment hem d’aprofundir els dos adjectius que més ens defineixen i que més ens diferencien com a televisió: l’aposta pel servei públic i pel servei al país.

Recentment, des de la direcció general de la CCMA es va fer una declaració sobre la necessitat de revisar l'estructura de la Corporació per configurar-la per continguts temàtics i no per plataformes d’emissió. Quina opinió et mereix aquest enfocament?

És un enfocament totalment necessari si volem ser una empresa del segle XXI. Abans, tenir un canal era sinònim de tenir poder i per tant les plataformes d’emissió eren molt cobejades. Ara continuen sent importants, però si no ets capaç d’omplir-les amb continguts propis i diferenciats no valen res.

Com et sembla que ens mirarem la tele d'aquí a 5 anys?

Veurem més televisió a més llocs i la combinarem amb més suports. La nostra relació amb el mitjà s’assemblarà més a la que mantenim ara amb Internet. Penso que en el futur Internet i la televisió convergiran encara més. Després del Youtube la televisió no pot ser el mateix.

Estem d’acord que ja no serà igual. Però com a màxim responsable d’una cadena tan important, què preveus que passarà? Què farem els espectadors que ara no fem?

En aquest negoci ple de profetes del passat sempre és difícil fer prediccions. Però per dir alguna cosa, crec que els espectadors, en aquest futur multiplataforma, multipantalla i hipercomunicat que ens espera, faran una cosa no han fet fins ara que és demanar de debò. Fins ara l’oferta ha condicionat la demanda, a partir d’ara els espectadors tenen elements suficients per girar la truita i descartar aquells continguts que no tenen valor comunicatiu afegit. Els programes de televisió han de deixar de pensar-se ‘només’ per a televisió, s’han de pensar com un contingut que necessita complementar-se en altres suports (internet, telèfon mòbil, ràdio...).

Què creus que canviarà en la manera de treballar dels que ara fan televisió?

Als professionals ens canviarà la manera de relacionar-nos amb el nostre públic, haurem de dominar més llenguatges, ser més conscients de la necessitat de dominar altres plataformes... Però hi ha una cosa que no canviarà: continuarem buscant històries per explicar. En un món on les veus es multipliquen, on l’accés als mitjans és més fàcil i democràtic, la línia que separarà els professionals dels qui ho volen ser és que els professionals són aquells que tenen alguna cosa a dir i, per tant, els que es fan escoltar.

Amb això vols dir que tothom que es faci escoltar serà un professional? Hi ha milers de ciutadans amb coses a dir i sovint es fan escoltar. El que dius implica un canvi molt gran, estàs dient que la televisió de tots la farem entre tots?

Vull dir que no et pots considerar professional si no tens res a dir, si no pots aportar alguna cosa nova, per petita que sigui. I, sí, és un canvi molt gran. Hi ha molta gent que no porta el títol de professional que es podria plantejar viure de la seva habilitat comunicativa en aquest nou entorn que vivim.

Per facilitar un diàleg obert, via comentaris, estarà bé disposar d'altres materials. Aquí es pot llegir què declarava Escribano poc després del seu nomenament i aquí es pot veure una entrevista que li van fer a Vilanova Digital.

20/11/07

Continguts a internet: preguntes a Ferran Clavell

Una de les empreses poc conegudes de la CCMA és Interactiva. El seu director de continguts és en Ferran Clavell, que abans havia treballat de periodista i guionista a TV3. Publico aquí la conversa escrita que hem mantingut. L'antecedent és la conversa amb Jaume Masdeu. I n'hi haurà més ben aviat, amb la idea d'explicar què pensen els màxims responsables de la CCMA sobre els canvis que modifiquen l'entorn.

Tu ets el director de continguts. Comencem per aquí. Potser moltes persones creuen que els continguts els fan a la tele i la ràdio i que vosaltres feu... com es podria dir?, les webs d’aquests continguts. Per què no expliques què vol dir ‘continguts’ en una empresa com la vostra?

No és el primer cop que em fan aquesta pregunta però t'asseguro que no acabo d'entendre quin és el dubte exactament. Fer continguts vol dir simplemenet això: fer continguts. A la televisió s'han de fer d'una manera, a la ràdio d'una altra i a internet encara d'una altra manera.

Pensar que en un grup de comunicació com la CCMA l'únic que s'ha de fer a internet és posar-hi els continguts que ja s'han emès per televisió i per ràdio em sembla una visió molt pobre de la jugada. La xarxa no és només un aparador on abocar-hi continguts pensats per a un altre mitjà i encara menys una eina per captar audiència per a la TV i la ràdio.

És precisament per tot això que em sembla indispensable que existeixi un equip que s'encarregui dels continguts en els mitjans interactius, on es necessiten uns perfils professionals que no trobem en una televisió ni en una ràdio. Tampoc no som tan originals: gairebé tots els grups de comunicació d'arreu del món tenen la seva divisió de continguts interactius.

Dit això, també és cert que la nostra principal dedicació consisteix a pensar com adaptar els continguts que ja existeixen a TV3 i a Catalunya Ràdio pels mitjans interactius, que són principalment internet i els mòbils. I la veritat és que tenim la sort de partir d'una matèria primera de molt bona qualitat i amb grans possibilitats. A part, des d'Interactiva també fem els continguts per al portal d'esports, el portal musical o el portal juvenil entre d'altres.

Quan es comença a creure de veritat que internet és un altre canal on també volem ser rellevants amb continguts propis es pot dir que hi ha un canvi real. Què significa aquest canvi?

Ser rellevants en els mitjans interactius és precisament un dels nostres principals objectius. Per aconseguir-ho primer hem de convèncer a la nostra pròpia organització que internet no és un complement als mitjans tradicionals, sinó un canal amb identitat pròpia i on hi ha unes noves regles del joc. Crec que el pojecte iCat fm és un bon exemple d'una aposta seriosa per ser presents a la xarxa. Estem treballant en altres projectes en aquesta línia.

I m'agradaria que la CCMA, aprofitant que ara ha canviat el seu nom, apostés de veritat per la creació de continguts i serveis propis a la xarxa, encara que no tinguin cap vincle amb un producte televisiu o radiofònic. Els mitjans públics del segle XXI haurien de donar molta més importància a internet per seguir complint amb la seva missió.

Una aposta més o menys recent consisteix a ser presents a llocs diversos. Portals, interfícies, xarxes. Què esteu fent en aquesta direcció?

És una estratègia de posicionament i visibilitat a internet. Ens hem fixat un full de ruta per ser presents a les principals xarxes socials com ara Facebook o Twitter i en altres entorns com Netvibes o iGoogle. Però no volem fer-ho de qualsevol manera. Creiem que cal pensar bé en quines plataformes ens interessa tenir presència i amb quins objectius.

És per això que per exemple encara no hem fet res a Second Life, tot i que aviat hi haurà novetats. Moltes marques han volgut ser els primers a fer no-se-què dins de Second life i finalment el què fan és el ridícul perquè el seu espai està totalment buit o bé ocupat per personatges virtuals fent coses que ara no vénen al cas...

En definitiva, el fenòmen de les xarxes socials ens ha de servir per entendre de quina manera els usuaris volen utilitzar internet. Si ens fixem en el que ells hi fan, sabrem clarament què hi hem de fer nosaltres. Entre les coses que ja tenim en marxa hi ha els canals a YouTube de TV3 i Catalunya Ràdio, la creació d'universos a Netvibes, un canal de notícies a Twitter, widgets per a mòbils, extensions per al navegador Firefox, etc. També voldria destacar que els propis usuaris de la xarxa comencen a fer coses amb els nostres continguts. Per exemple, una persona que ni coneixem ha creat una extensió de Firefox que és un cercador de les receptes de cuina que tenim al web de 'Cuines'. Això em sembla molt interessant i ho volem potenciar.

No estic segur que estar al youtube sigui gaire innovador. Vull dir que nosaltres podem penjar la nostra versió oficial al youtube però al final els usuaris d'aquesta eina hi pengen el que els sembla...

És que aquesta és l'autèntica essència de YouTube: que els usuaris hi posen allò que ells volen. Com bé dius, el fet que TV3 hagi obert un canal dins de YouTube no en té res d'innovador, però hi haviem de ser. Molts continguts de TV3 ja eren disponibles a YouTube abans d'obrir el nostre canal perquè els hi havien posat els mateixos usuaris de manera espontània. Amb el canal propi de TV3 dins de YouTube el que procurem és mostrar aquests continguts d'una manera més ordenada i, al mateix temps, donar a conèixer que al web de TV3 hi ha el servei '3alacarta', que ja ofereix més de 50.000 vídeos.

Les audiències de televisió es troben en moments complicats i les d'internet van en augment. Creus que això s'hauria de reflectir d'alguna manera en els objectius estratègics de la nova CCMA?

Totalment. La tendència és aquesta però hi ha molta diferència entre els volums d'audiència de la TV i els d'internet. I seguirà sent així encara durant molt de temps ja que la TV segueix sent un mitjà de masses molt potent. El que hem de fer és començar a sumar els resultats d'audiència que tenim als diversos mitjans on difonem els nostres continguts.

A la CCMA ja estem començant a treballar en aquesta línia. Si ho mirem així, no ens ha d'importar que algú deixi de veure un programa per TV si després el veu a través d'internet. Un exemple: un episodi de 'Ventdelplà' del mes de juny va tenir prop de 900.000 espectadors. El mateix capítol el vam posar al '3alacarta' i en 7 dies l'havien vist unes 100.000 persones més. Per tant, en conjunt haviem obtingut 1 milió d'espectadors. La clau és que tot això suma.

16/11/07

Televisió: desapareixerà, canviarà o només es vendrà d'una altra manera?

“Desapareixeran la ràdio i la televisió tal i com les coneixem avui?”. Així ha començat Josep Maria Ferrer Arpi (director d’Innovació a la CCMA) la sessió ‘Provocacions’ al Broadcat d’aquest any, al CaixaForum de Barcelona.

No hi hagut temps pel debat i ens hem quedat amb un seguit de breus monòlegs. Tot i amb això, ha suscitat interès entre les més de dues-centes persones que hi assistíem. Miro d’apuntar amb brevetat el que m’ha cridat l’atenció.

Alfons Cornella, fundador i president d’Infonomia

La tendència a buscar la màxima eficàcia fa que l’esforç se centri ara a entendre millor com funciona el cervell humà per aconseguir que els missatges hi puguin incidir amb més precisió. Creu que el desenvolupament de l’audiovisual va cap aquesta direcció.

Sobre la distribució, ha apostat pels nanocanals, adreçats a targets reduïts, seguint la teoria de la llarga cua, sense esmentar-la.

El més important serà la manera com aquests canals sàpiguen arribar a qui els pugui voler veure i això m’ha fet pensar en un dels comentaris que es van fer en aquest post, on insinuava posicions sobre la televisió participativa i el periodisme ciutadà.

Oleguer Sarsanedas, director de les emissores de Catalunya Ràdio

Ha defensat una visió humanista, que ha volgut contraposar a la que ha qualificat de massa cientifista per part d’Alfons Cornella. Des d’aquesta perspectiva, ha reclamat la capacitat dels mitjans per servir elements als ciutadans que els permetin ser més lliures. Ha confiat en més exigència sobre el valor i la qualitat de la informació.

Ha posat com a exemple de transformació que els redactors de ràdio surten al carrer amb càmeres de vídeo i ha apostat per un canvi on la distribució encara tingui sentit.

Sarsanedas ha acabat el seu últim torn amb una apel·lació molt directa a Ferrer Arpí, quan li ha dit: “D’algunes coses que hem dit avui ja fa més de deu anys que en parlem. Potser que ja és hora que ens hi posem".

Franc Ponti, expert en creativitat i professor d’una escola de negocis

Ha sostingut un missatge a favor de la interculturalitat i la mescla per aconseguir més creativitat i innovació.

Està convençut que tots els canvis que tenen lloc han de servir per fer-nos més feliços i aquest enfocament tant centrat en les persones m’ha fet pensar en aquest post, que encara em sembla que és on m’he compromès més des que vaig començar a anotar observacions i reflexions en aquest bloc.

La seva aposta a favor de la felicitat és sincera i ha coincidit amb Sarsanedas i amb Cornella en la idea que a l’empresa s’ha d’acabar l’organització jeràrquica tradicional a on, a més, els més joves ja no s’hi volen adaptar.

Imma Tubella, rectora de la UOC

Ha participat des d'un vídeo enregistrat de manera que la interactuació era impossible. Però ha donat pistes molt clares, a part de mostrar-se singularment escèptica amb la política.

Creu amb fermesa que els mitjans han de ser més participatius si volen connectar amb el nou públic. Ha explicat que els estudiants més joves de la UOC ja els demanen continguts wiki, volen participar en l’elaboració dels continguts.

I ha confiat en el paper dels mitjans de gran abast per dur a termne accions d’acollida i integració.

A la sessió de la tarda, Thebe Ikalafeng, ha fet evident com es mira aquest canvi amb ulls de màrqueting.

L’expert sud africà en branding ha assegurat que la tele persistirà però que serà diferent. No ha dit com però en la seva intervenció havia insistit en la idea que les marques busquen noves maneres d’acostar-se al públic perquè el públic pensa diferent.

Està bé que ho miri com un canvi cultural però fa una mica de por la sensació que el canvi que preveu a la televisió no té a veure amb una altra televisió sinó amb una altra manera de vendre-la i poca cosa més.

15/11/07

El poder de les persones

A l'últim número de la revista If... hi trobo una reflexió firmada per Alfons Cornella sobre la relació entre les noves eines i la voluntat de les persones. Cornella proposa un esquema dels moviments que espera veure: que la creativitat passi de la individualitat al grup mentre la productivitat passa del grup a l'individu.

De fet, aquesta visió se sosté en la convicció que són les persones les que poden transformar en valor les idees. Em sembla que he defensat aquí un enfocament semblant.

És un corrent molt estès i un dia n'hauré de donar més dades. Per ara hi afegeixo aquesta altra afirmació que he llegit a bokardo, un d'aquests 'desconeguts' a qui segueixo gràcies al RSS: "The one major idea behind the Del.icio.us Lesson is that personal value precedes network value.What this means is that if we are to build networks of value, then each person on the network needs to find value for themselves before they can contribute value to the network. In the case of Del.icio.us, people find value saving their personal bookmarks first and foremost. Allother usage is secondary."

Una d'aquestes persones que pel seu compte tenen la capacitat d'impulsar canvis de relleu és Jordi Graells. Fa tres mesos vaig dedicar un post a les activitats innovadores que ell impulsa al departament de Justícia: comparteixen amb tothom i des de la xarxa presentacions, calendari, vídeos... Ara ho explica en un article a la mateixa revista d'Infonomia.

14/11/07

Bon humor davant de l'immobilisme

L'últim post potser era massa crític. Voldria explicar per què.

Si entenem que el canvi consisteix a donar als continguts 2.0 una capsa particular (com es fa amb programes i canals especialitzats per cinèfils, melòmans, lletraferits...) atorguem a aquest canvi un paper molt restringit. No era un atac al programa sinó una crítica sobre la perspectiva que hi ha implícita.

El canvi de què parlem és d'un altre abast. Té a veure amb nous hàbits, que topen amb l'entorn inadaptat.

Si encapsar les imatges en funció de la seva procedència (es generen fora de la redacció? s'emeten en un programa especial) em sembla un error també m'ho sembla convertir la xarxa en un proveïdor barat de vídeos pels programes d'escudella.

No té sentit que es redueixi la transcendència del canvi com si fos una altra afició minoritària ni en té gaire més presentar la xarxa com una personificació del mal, com recorda Caspa TV en aquests posts. El paper de les plataformes es discuteix.

Per això ens trobem davant de situacions que no acabem d'entendre, com aquesta història d'una dona que penja un vídeo domèstic del seu fill, perquè el vegin uns parents, però que té de banda sonora una cançó de Prince. Els drets d'autor serveixen de pretext per prohibir el vídeo i la dona protesta. El resultat és previsible i segueix la Llei Mides de l'Expressió Lliure: ara l'han vist centenars de milers de persones. És el mateix que va passar amb la portada de 'El Jueves', que ha acabat amb una sentència molt discutida.

Aquest espai vol contribuir al canvi. Per això enllaço aquest vídeo, com a proposta exemplar del bon humor necessari davant de l'immobilisme. Un detall que no havia comentat sobre la sessió al voltant de la web 2.0 per l'alta direcció de la CCMA és que va començar amb aquest divertiment.

9/11/07

Un altre programa nou que no és nou

La2 presenta un programa nou que, com passa tants cops a la televisió, no és gaire nou. Recolliran vídeos enviats per ciutadans i els emetran de matinada.

Aplegar materials d'aquesta manera ja s'ha fet, per exemple amb els programes de vídeos domèstics que volien fer gràcia. També hi ha hagut programes de denúncia ciutadana de diversa mena. Ignoro per quina raó quan es pensa en continguts ciutadans només es pensa en la denúncia. Potser perquè no se'ls considera capacitats per una altra cosa si no formen part d'una redacció? Sigui com sigui, no es tractava d'això.

El canvi radical que es produeix té a veure amb una altra manera d'entendre l'elaboració de continguts i amb una altra manera de consumir-los. Un element d'aquest canvi és la participació: l'accés més fàcil a les eines que permeten nous hàbits i actituds.

Això que s'anomena periodisme ciutadà té a veure amb un pes cada vegada més gran als productes informatius de continguts elaborats fora de les redaccions, per exemple, però no consisteix a tancar aquests continguts en un espai que no es defineix per aquests continguts sinó per la seva procedència. És com si es fes un programa només amb els materials que arriben d'agència. Actuar així, encara que és una prova de bona voluntat, demostra que no s'ha acabat d'entendre de què parlem. És una llàstima perquè hi ha implicats periodistes amb molt d'ofici i d'altres amb experiència molt llarga en els blocs.

A banda d'aquesta qüestió fonamental n'hi ha una altra de menor que confirma l'error de perspectiva: el nom del programa. En diran "Cámara abierta 2.0". Amb aquesta etiqueta queda clar que a la resta de programes la càmera ciutadana estarà tancada i a més s'allunya l'espectador natural perquè es converteix en un producte sofisticat, només per entesos, amb el ditxós dos punt zero.

S'haurà d'esperar al dia 12 d'aquest mes, però la idea bàsica que el sosté, ara mateix, no sembla un encert.

Hi ha més informació a d'altres llocs, com ara aquests: tiscar, vertele i tvlia. També he vist altres materials sobre qüestions semblants als enllaços de Jaume Masdeu.

6/11/07

Tele i internet en un conte de Monzó

Els últims anys és comú el debat sobre la incidència del canvi d’hàbits a partir de l’arribada massiva dels ordinadors i les connexions de banda ampla. El motor d'aquesta transformació és aquesta generació de natius digitals que en Genís Roca estudia i presenta amb passió.

Molts professionals s’han preguntat fins a quin punt hi ha una altra manera de consumir continguts i si això allunya espectadors de la tele i, encara, com ha de canviar la manera de fer televisió. La pregunta que es fa força gent és més o menys aquesta: tv o internet? Com si per força s’haguessin d’oposar i no fos possible el futur d’una sola pantalla, la confluència radical dels electrodomèstics audiovisuals.

Aquests canvis són tan visibles que, a més del periodisme, immediat, la literatura també se’n fa ressò. N’hi ha d’haver exemples diversos però n’acabo de trobar un que m’ha semblat d’interès i per això l'esmento.

A l’últim llibre de Quim Monzó, Mil cretins, hi ha un conte amb una explicació molt ben esmolada de la vida domèstica on aquesta transformació dels costums trastoca la vida familiar. La visió de l’escriptor sobre aquests canvis no és gaire positiva però no en donaré detalls per no revelar el final del conte Qualsevol temps passat. Si de cas, podríem dir que el paisatge previ a la transformació no mereixia tampoc una visió gaire entusiasta.

La imatge de la portada del llibre prové del ws de Quaderns Crema.

29/10/07

El futur segons Attali

No tinc la intenció d’abocar en aquest espai els meus apunts de lectura. Però de tant en tant faré excepcions a la norma que m’he dictat i avui estreno aquesta “desviació” amb un llibre que ha d’interessar tothom que tingui curiositat pel futur, qualsevol que es deixi fascinar per les projeccions i la prospectiva.

Une brève histoire de l’avenir és l’últim llibre de Jacques Attali, un economista polèmic i escriptor brillant. Hi ha moments que l’estil visionari i el panorama que descriu fan pensar en una aproximació de pel•lícula, però tot el que sosté es basa en una anàlisi històrica i molt de coneixement acumulat. Alguns comentaris que he trobat al final d'aquesta entrevista l'acusen de ser massa simplista.

En tot cas, exposa unes repeticions històriques i les associa a uns controls determinats que s’oposen (el religiós, el militar i el mercader, que és ara mateix l’ànima que domina el món i que, per descomptat, és el millor dels tres). Amb aquest esquema, retrata el naixement del l’era dels mercaders i pinta els escenaris a què ens podem abocar d’aquí a cinquanta i cent anys.

El que situa com a més possible té a veure amb un futur força esgarrifós on el mercadeig arriba als cossos dels mateixos humans (“ja hem començat”, va repetint l’autor cada vegada que ensenya un altre llençol negre) i on no hi ha cap govern capaç d’imposar l’Estat per damunt del mercat. L’anomena l’hiperimperi i les seves víctimes preferides serien els infranòmades, milions i milions de pobres que s’arrosseguen pel planeta (“ja hem començat”, hem de convenir amb l’autor).

A aquest desastre només el podrà seguir un enfrontament global entre poders mafiosos i poders d’altres menes (religiosos i laïcs, pirates i corsaris) amb armes de destrucció massiva. D’aquesta etapa en diu hiperconflicte i les pàgines que s’hi refereixen són les més terribles perquè és fàcil adonar-se que les bases d’aquesta guerra oberta i paranoica no són tan llunyanes.

Però Attali no es conforma amb aquest dibuix ennegrit i, al final, proposa una solució rotunda i declara la seva convicció que les respostes són a les nostres mans. Per això, les pàgines dedicades a la utopia possible del que anomena hiperdemocràcia són una invitació a repensar el present més que no pas un esquema del futur.

Molt aviat en català

D’aquí a poques setmanes es publicarà la traducció catalana a Ara Llibres. Abans que se'n donin versions peculiars, anoto aquí que és veritat que s’esmenta la possibilitat que Catalunya s’independentitzi (a la pàgina 245 de l’edició que m’han deixat, gràcies Josep Maria), però no ho fa com a fruit d’un estudi sobre el cas sinó com un exemple possible en aquest context: “Plus de cent nations nouvelles pourraient naître avant la fin du siècle”.

26/10/07

L'alta direcció s'interessa per l'entorn 2.0

Si aquest espai té alguna vocació d'utilitat, a més de l'intent de compartir el que aprenc seria raonable esperar-ne un compromís de transparència amb l'experiència viscuda. A l'empresa on treballo (que acaba de canviar de nom i que viurà encara més canvis) impulso un projecte de gestió del coneixement i entre els objectius que ens hem proposat hi ha l'acció evangelitzadora de les eines 2.0 (encara que aquest nom ens destorbi).

Entre les accions que emprenem hi ha la difusió genèrica del concepte de web 2.0 i ho volem fer a diferents nivells i amb formats diversos. D'acord amb aquesta intenció de compartir també l'experiència a la feina, he de dir que hem viscut un moment de certa intensitat molt satisfactori.

Aquesta setmana hi ha hagut una activitat molt concreta: la trentena de membres de l'alta direcció de la CCMA (els directius corporatius i els directius de totes les empreses del grup) van atendre amb molt d'interès i durant tres hores una sessió conduïda per Genís Roca, una veu sòlida a Infonomia.

No és en aquest bloc on s'han de fer públics els detalls de la trobada però sí que en puc donar una impressió general i és molt positiva. Per l'interès suscitat, per les reaccions immediates (ja es parla d'alguns projectes que podrien tenir més en compte aquesta opció) i, és clar, per la manera brillant com l'orador es va explicar, amb una naturalitat i a la vegada una contundència que fan d'en Genís (per aquells que no el coneguin) algú que comunica molt bé i transmet una gran proximitat amb una qüestió que, més aviat, hi ha el risc de presentar com una quimera.

Tots els de l'organització que ens hem compromès amb aquesta evangelització creiem que això és tot just el principi del principi. Però com que el primer pas és el que fa més por, està molt bé que se sàpiga que ha sigut un pas ferm que dóna molta confiança.

16/10/07

Cinc raons per gairebé una causa

Es discuteix sovint sobre els avantatges i inconvenients de les eines de l’anomenada empresa 2.0, i quasi sempre s’enfoca des de la mateixa perspectiva: es debat si afavoreixen o no una manera de treballar que sigui millor i i més productiva. Des de la convicció que la resposta és que sí, voldria anar a la contra d’aquesta mirada.
Em toca impulsar una certa evangelització d’aquesta oportunitat a l’empresa on treballo i no he sabut trobar més arguments que aquells que em convencin a mi mateix. Hauré de fer-hi tantes esmenes com calgui (i accepto tantes aportacions com hi hagi) però per començar amb alguna cosa voldria defensar cinc afirmacions.

1.- Són un benefici per les persones

Les eines que les tecnologies ens proporcionen ens permeten, per damunt de tot, una manera més eficaç d’aprendre i de compartir (ens podríem estalviar el segon verb perquè està inclòs en la noció d’aprendre que es té en consideració aquí). Això ens permet millorar molt el nostre accés a la informació i a les persones i ens obre la possibilitat de gestionar el nostre temps (únic, el temps de la nostra vida) amb més eficàcia, amb un únic objectiu: ser més feliços. Les eines 2.0 tenen sentit perquè reporten un benefici personal. Si no fos així, encara que reportessin rendibilitat financera o eficàcia productiva, ens hi hauríem d’oposar en defensa de la nostra felicitat individual. No és el cas.

2.- Ens fan més lliures

Aquesta felicitat individual se sosté en la gestió del temps i en la sensació immediata de llibertat. Accedir a més dades compartides i a més continguts creats per altres ens allibera de la ignorància i la solitud. Desenvolupar aportacions personals i compartir opinions ens allibera de l’alienació. En general, ens doten de més llibertat d’elecció i més ocasions de participació. Contribueixen a l’aprenentatge (entès com una manera de viure) i això incideix en la nostra llibertat de pensament. Adquirim més llibertat d’opinió, de transmissió i de connexió amb altres. Les noves eines ens fan més lliures i si no fos així, encara que reportessin rendibilitat financera o eficàcia productiva, ens hi hauríem d’oposar. Tampoc no és el cas.

3.- Ens ajuden en la nostra rebel·lió contra l’esclavatge del lloc i el temps de treball


El temps és únic (la nostra vida). No n’hi ha un altre ni es pot compartimentar. Fins ara hem estat esclavitzats per la divisió entre el temps de feina i el temps personal. Durant anys s’ha lluitat per reduir-ne un d’abusiu i augmentar el que es considerava propi. Ara s’ha de canviar de direcció. No volem tenir més temps personal. Tenim dret a un sol temps, al temps de la nostra vida, únic. (Quan camines i dones forma a un projecte és el mateix temps quan quan t’asseus en un despatx i compres les vacances des de l’ordinador, no et deixis enganyar). Les noves eines permeten (i encara ho permetran molt més) que desenvolupar projectes no estigui atrapat per un temps i un espai. Encara costa molt d’entendre i sovint s’insisteix que això és vàlid en alguns casos molt selectes. Però aquest és un dels avantatges clau de les noves eines encara que l’immobilisme s’hi farà fort. Si aprenem a utilitzar-les ens ajudaran a rebel·lar-nos contra imposicions que superarem com a persones i també com a organitzacions. Fins i tot si reportessin rendibilitat financera... si no servissin per aquesta rebel·lió, ens hi hauríem d’oposar.

4.- Ens posen en contacte amb altres persones

Les empreses són organitzacions de persones. A més de significar un benefici per cadascun de nosaltres, de fer-nos més lliures i de permetre’ns una rebel·lió contra l’últim esclavatge de l’era anterior (ja toparem amb els que vindran), aquestes eines són les millors per garantir contactes amb les altres persones. Vist així, són un regal de la tecnologia (d’un tecnologia nascuda amb ideologia, la mescla d’una tendència d’esperit llibertari i d’una altra de liberal) per crear una altra manera de treballar. Ara com ara són les millors per establir vincles entre l’individu i l’equip, fan de la col·laboració la seva convicció de sortida i tendeixen a les formes sense jerarquia funcional, amb assumpcions provisionals de responsabilitats (lideratges), de manera que cada individu pertany a diverses xarxes i adopta rols diferents en cadascuna d’elles (incloses les xarxes d’amistat, les familiars, les de coneguts, les de causes, les d’aficions... i també, és clar, les professionals. La discussió sobre el terme ‘empresa 2.0’ prové d’aquesta visió utilitarista. Les empreses seran xarxes de persones que participen temporalment d’un projecte concret, més o menys llarg. Si les noves eines no ens permetessin establir xarxes arreu del planeta i en tots els plans del nostre temps únic, ens hi hauríem d’oposar encara que reportessin rendibilitat financera...

5.- Són universals

A moltes persones que ara mateix encara no ho veuen clar, no costaria demanar-los una certa aprovació ni que fos parcial dels punts anteriors. Però gairebé tots els reticents se sentirien segurs en aquest darrer punt. És una paradoxa perquè si algú opina que són eines d’eficàcia limitada a grups selectes és que accepta que són eines profitoses. Per què se n’hauria de restringir l’ús?
Sense aquest cinquè punt, els altres no se sostindrien. Si diem que són un benefici per les persones, que ens fan més lliures, que ens ajuden a viure un temps únic i un espai global i que ens posen en contacte amb altres persones, a qui s’hauria d’excloure de la felicitat, de la llibertat, de la rebel·lió contra l’esclavatge o del contacte amb altres? Ja es veu que a ningú.
Unes eines que ens permeten aprendre (compartir), accedir, intercanviar, participar, opinar, alliberar-nos, contactar-nos, crear millor i ser persones amb més oportunitats no es poden prendre a ningú. Una altra cosa és que aquesta riquesa estigui mal distribuïda (com altres). Però la situació actual no indica un estat desitjat.

És per això que té sentit evangelitzar, estendre’n l’ús i la ideologia. Té sentit si es considera un dret universal i un instrument preferit pels agents de canvi. Les ONG’s, les institucions polítiques i socials, l’administració pública, la comunicació i els serveis, en fi, tots els actors implicats en l’atenció a les persones s’hi haurien d’implicar per convicció. Universal en aquest sentit de transversalitat. Les necessitem a la vida familiar, a l’ensenyament, també a la feina, és clar, però no de manera singular per mor de la seva eficàcia productiva sinó com un element més d’aquesta universalitat. El contrari, seria com prohibir que al recinte de l’empresa on treballem no hi portem telèfon o que aquest no tingui càmera.

És veritat que per segons quins processos encara no s’han dissenyat les aplicacions adequades. Però, una altra vegada, l’estat actual no és l’estat desitjat.
Les botigues amb gestió computeritzada van millor que les botigues de caixa registradora. Un dia van començar a canviar. El paleta que pogués consultar els planells a peu d’obra en una pantalla clicable on pogués tenir desats els seus enllaços clau per altres consultes, a més de tenir videoconferència amb l’arquitecte, potser no hi veuria cap pega (a condició que l’arquitecte hi anés menys) i no hi hauria d’haver cap pega si aprofités la pantalla clicable per altres activitats, mentre l’obra s’acabés en el temps acordat. Em podria entretenir amb desenes d’exemples com aquest i tothom en podria inventar molts més amb el treball per objectius en forma de projectes d’equip com a referència.

Si haguéssim d’acceptar que aquestes eines no són universals, també, és clar, tocaria oposar-s’hi. Però no caldrà perquè fins i tot aquest punt, un dia, no es discutirà més.

Val la pena

En resum, les eines 2.0 ens interessen perquè ens fan més persones, ens doten de més llibertat, ens ajuden en una rebel·lió vital, ens posen en contacte amb altres persones de moltes menes diferents molt més enllà de les restriccions del lloc i i el temps de treball i són de caràcter universal. És per això que val la pena fer-ne gairebé una causa.

10/10/07

La força de l'optimisme (o la cuina de la innovació)

Més raons per innovar

Hi ha moltes raons per innovar al sector de la comunicació. Avui n'he sentides unes quantes en una presentació del navarrès Alfonso Sánchez Tabernero, de la UN.

- L'allau d'informació disponible permet un accés molt obert i alhora fa més necessària l'elaboració de continguts.
- És un sector on el canvi és accelerat i innovar s'ha convertit en una condició de supervivència.
- Competir només per l'audiència no serà suficient, caldrà ser rellevant i aquesta batalla es guanya a la pantalla del televisor però també més enllà d'aquest aparell.

Optimistes? Feliços!

De manera justa, a la proclamació de la necessitat l'ha seguida l'acceptació de les dificultats. N'ha esmentat de moltes menes però m'he quedat amb aquestes:

- El risc que les estructures ("necessàries, és clar", ha dit) provoquin paràlisi
- La por al risc i la comoditat
- El cinisme
- El pessimisme

M'ha agradat molt la seva claredat en aquest punt. No tenia pietat: els pessimistes no fan res perquè passi res perquè no val la pena fer res si res no ha de canviar. I com que no fan res veuen confirmats els seus designis.

No ho he sentit avui però hi afegiré que els pessimistes són més desgraciats, menys feliços. Hi pot haver raons pel pessimisme de llarg recorregut, sobre la condició humana, la supervivència de l'espècie o qui sap què. Però per viure cada dia i fer coses el pessimisme és destructiu fins i tot pels pessimistes. Perquè els força a convertir en realitat els malsons.

En canvi, la força de l'optimisme pot transformar les coses, encara que sigui només una mica i no sempre. Això no val només a la feina, és una manera d'entendre la vida. L'optimisme és part essencial del canvi. Un apunt personal: tendeixo a considerar optimistes la majoria de persones que afavoreixen canvis i em costa no imaginar menys feliços els immobilistes que arreu s'esforcen per aturar en comptes d'impulsar.

La recepta

A la tercera part, ens ha demostrat que els mitjans de comunicació clàssics no han destacat pel seu caràcter innovador. Però, optimista, ha aportat algunes propostes per afavorir la innovació:

- Explicar que cal innovar i per què (no ho ha dit així, però entenc que es refereix a una acció evangelitzadora)
- Elaborar anàlisis internes i externes per adonar-se de quines són les possibilitats certes d'innovació
- Detectar les persones favorables a la innovació
- Aconseguir resultats
- Augmentar la base que fa possible l'acció
- Arrelar l'enfocament innovador

Segur que hi ha altres receptes, però aquesta sembla realista i se l'han escoltada amb interès un centenar de professionals de la comunicació. Això sol convida a un optimisme prou fonamentat.

He trobat molt discutible, per aportar una crítica, l'elecció de l'última imatge, encara que entenc l'aire provocador que hi volia donar. Però estic segur que hauria pogut trobar una idea més encertada per establir un contrast potent entre el control de les idees i la cultura innovadora que un mapa de Corea del Nord i Corea del Sud. Què hi farem.

Convocats per una llista

Sánchez Tabernero és un expert en innovació als mitjans de comunicació. La seva conferència a l'auditori de Televisió de Catalunya, adreçada a la gent que treballa a la CCRTV (molt aviat CCMA) prova que hi ha ganes d'entendre, d'aprendre i de saber.

M'he decidit a parlar-ne perquè aquesta sessió formava part d'una activitat impulsada des de la direcció d'Innovació (que ostenta Josep M. Ferrer Arpí) que val la pena de comentar. Els últims mesos, el mateix auditori s'ha omplert de gom a gom per escoltar altres oradors. En destaco la intervenció d'Alfons Cornella, d'Infonomia, perquè va posar el llistó molt amunt.

La decisió d'organitzar aquests cicles és una demostració de vitalitat i d'atenció a l'entorn. No és la primera experiència d'aquesta mena. Tinc entès que el Consell Directiu de TVC ha fet sessions amb altres persones que podien aportar una visió del que passa al nostre entorn. No fa gaire, en un departament de TVC van comptar amb un guru de la comunicació (un dels assistents ho va reflectir al seu bloc).

La diferència, si de cas, és que aquestes sessions són més obertes i es convoquen a través d'una llista de distribució de cert èxit anomenada 'Club Innova' (en parlava aquí). Potser és que, d'una manera o altra, la recepta que ens han donat ja és a la cuina.