28/1/11

Yes, Tweet Minister

(Títol suggerit per Albert Cuesta. L'anterior, menys afortunat, era: "Yes, prime twitter").

Els polítics intenten ser allà on els sembla que es cou alguna cosa. De vegades l’encerten i de vegades no.

Twitter és un bon exemple de “cosa que cou”. O sigui que la política vol ser-hi. Hi ha polítics
que tenen més aptituds i n’hi ha que en tenen menys. En realitat, tot depèn d’un factor clau: l’autenticitat.

Però no sempre es pot detectar. Els gabinets professionals saben complir la seva tasca amb força habilitat i sovint la seva feina consisteix a simular aquesta autenticitat. És clar que a la llarga es nota, sobretot quan alguna situació de crisi posa les coses al descobert.


Les edicions de migdia i nit del Telenotícies de TV3 s’ocuparan d’aquesta relació entre la política i Twitter diumenge vinent, demà passat. Té sentit aquesta mirada del mitjà públic perquè un nombre elevat d’alts càrrecs del govern català actuen a les xarxes socials i n’hi ha una bona colla que s’expressen amb el Twitter.

La qüestió central no és la presència sinó l’ús. I no és tan simple. De vegades, s’ha dit, els polítics tenen al Twitter l’aspecte d’algú que se’n va a esquiar vestit de submarinista.

Mentre que el president basc s’encarrega ell mateix del seu compte en aquesta xarxa, algú ha agafat el nom del president català. No pot ser ell mateix perquè se suposa que disposa d’assessors prou bons per fer-li veure que tenir obert el compte sense escriure ni un sol missatge no té gaire sentit. Tot al contrari, perjudica la seva “reputació digital”. No és l'únic: al president del govern espanyol li han pres el nom i el logotip del seu partit.

La qüestió de l’autenticitat no és banal. Si només són portaveus de l’oficialitat no tenen gaire interès. Que expliquin amb qui dinen o quina instal·lació inauguren és més aviat avorrit. Els ciutadans tenen dret a confiar que la feina dels polítics sigui més complexa que menjar i tallar cintes amb els colors de la bandera nacional.

Poden rebre consells sobre l’ús d’aquesta eina i entendre que s’ha d’emprar amb intel·ligència. Tot i i això no es deslliuren de cometre errors, com ja ha passat arreu, amb un cert escàndol com els que hi va haver a Mèxic i a l’Argentina.

També hi ha polítics que neguen de manera clara que tingui cap interès fer servir el Twitter i asseguren que és una pèrdua de temps.

Però la realitat és que els polítics no poden evitar la temptació de ser allà on hi ha soroll. Per això un seguit de llistes demostren que a poc a poc opten per fer-se veure amb un màxim de cent quaranta caràcters, la majoria per aplegar els polítics dels Estats Units. La tendència a fer aquestes llistes s’estén pel món i aquesta de l’Índia (on hi ha casos destacats) serveix d'exemple.

Hi ha eines ciutadanes que actualitzen els missatges que els polítics llancen al Twitter, tant als Estats Units com a la Gran Bretanya.

Fins i tot els mitjans més clàssics s’han hagut de fer ressò d’aquests nous hàbits.

L’anàlisi completa de l’ús que aquests polítics fan a la xarxa exigeix un esforç més prolongat que una cerca apressada i un espai més gran que el d’un apunt. Però la constatació de la seva presència també és interessant i no demana gaire més que un parell de paràgrafs.

La llista de primers ministres i gabinets oficials que han decidit ser presents al Twitter és impressionant. Encara que els màxims responsables dels governs gairebé sempre es conformen amb això, amb ser-hi, sense haver entès del tot que es tracta de dir coses d’interès, de conversar, d’estar oberts a un cert diàleg intensiu i d’exercir amb autèntica transparència, la seva decisió d’obrir el compte demostra la influència que Twitter ja ha merescut.

Una cerca més profunda potser trobaria altres casos, però només com a primera aproximació val la pena saber que, a més de Barack Obama, tenen compte al Twitter els primers ministres, o el seu equivalent, de Rússia, Alemanya, Dinamarca, Noruega, Finlàndia, Lituània, Bèlgica, Austràlia, el Canadà, Israel, Grècia o Malaisia.

A més, al Twitter hi ha les presidències de Mèxic, Veneçuela, Costa Rica, Xile i Argentina. I els ministres d’Afers Exteriors de Suècia, Austràlia o la Gran Bretanya, país que també té un compte oficial del gabinet del primer ministre, com succeeix a Espanya o amb el temut Kremlin.

La majoria tenen molts seguidors. De què parlen? És una pregunta que es resol, potser amb decepció, seguint-los el rastre.

La qüestió interessa. Per això els usuaris de Quora es pregunten què fan els polítics al Twitter. Però, sempre una mica avançats, també s'interroguen per l'ús que fan d'altres possibilitats com ara Foursquare (la xarxa social basada en la geolocalització). Pas a pas.

Ja tenen prou feina "amb els diaris"...




24/1/11

Tots els colors de Julian Assange

Reinterpretar Julian Assange és ara un entreteniment artístic. Un web ofereix la possibilitat d’acolorir diversos retrats del creador de Wikileaks de manera que cadascú expressi o bé el suport o bé el rebuig amb aquest procediment tan propi del parvulari.

Hi ha obres interessants, perquè van més enllà de la distracció i proposen una visió d’Assange expressada amb la tria de la paleta o amb elements afegits que distorsionen el personatge i l’acosten a una caricatura.

Els llibres escolars d’aquest gènere han trobat a internet una altra via, amb col·leccions de dibuixos per imprimir o per pintar en línia, des dels típics animalons fins a una il·lustració de la Bíblia. Però també s’han fet servir abans com a instrument de comunicació política.

Un llibre per acolorir sobre el Tea Party ha suscitat una polèmica animada pels mitjans més dretans dels Estats Units, que han destacat com els seus editors han rebut insults de tota mena. És un llibre que pretén explicar les idees d’aquest moviment d’una manera que els nens l’entenguin... mentre posen color a les imatges que es mostren en traços negres sobre un fons blanc. Tot per aprendre.

Uns anys enrere, un llibre semblant va ser retirat a causa d’una pàgina dedicada als atacs de l’11-S. Es va considerar inadequat que els nens haguessin d’aportar els vermells i els taronges del foc. Els seus editors estaven convençuts que havien sigut prudents però que calia mostrar aquell atemptat d’una manera comprensible. El web va ser retirat però la il·lustració es pot descarregar.

Al grup terrorrista Hesbol·là se li ha atribuït la difusió d’un llibre per a nens, basat en la mateixa tècnica, que pretendria inculcar als menuts l’odi als jueus i donar-los justificacions per a l’ús de coets contra Israel. Potser sí.

Però també podria ser que no. Un suposat llibre per acolorir que s’atribuïa als Panteres Negres és posat com un exemple d’accions agitadores dels serveis secrets nord-americans. Sense proves, però amb certa insistència, s’assegura que els Panteres Negres van trobar odiós el contingut d’aquest llibret que presenta escenes en què uns “combatents” assassinen “porcs blancs” sense cap mirament.

L’ús d’aquests materials en política no és, per tant, cap novetat. Els presidents dels Estats Units es troben a disposició dels nens de tot el món perquè els pintin la cara com més bé els sembli.

L’arribada d’Assange a aquest país dels llapis de colors no sembla que sigui cap maniobra de distracció. En realitat, no cal. Ens hem distret amb la seva excursió sueca i ara mateix deu haver-hi més catalans que han sentit a parlar dels preservatius que aquest altre “combatent” es posava o no que no pas coneixedors de totes les referències a Catalunya que s’han fet en els documents diplomàtics desvelats fins a aquest moment.

Més aviat té l’aire d’un gest “pop”, com el signe d’aquesta època de recreacions i apropiacions degudes. Reaprofitar, reconvertir, mesclar i fer de l’obra derivada una obra nova són processos d’avui. La democratització de l’expressió també consisteix en aquest lleure amb substància.


Només hi ha un Julian Assange. Però a la galeria d’imatges que el núvol aplega s’hi van sumant tots els Assange que algú ha repensat.

La resta del món també és un gran dibuix. Fons blanc i línies fosques. Tothom pot triar entre pintar-lo, fins allà on es vegi amb cor, o deixar que se n’encarreguin els que acumulen els pots de pintura i pretenen el monopoli dels pinzells.

D'això parlava Assange, l’home que tothom acoloreix.

23/1/11

Reorientació del blog: un mitjà personal de comunicació

Decisió

He decidit canviar l’orientació d’aquest blog. Ho anunciava a la postil·la l'apunt anterior.

No és el primer cop i potser no serà l’últim. No pretenc convertir el blog en protagonista del blog però trobo raonable oferir una explicació per a aquells lectors que segueixin amb més o menys freqüència aquest espai.


Periodisme


Els últims catorze mesos he enfocat el blog cap a l’ofici del periodisme. Em va semblar que tenia sentit compartir el que aprenia, exposar exemples concrets i fer una mena de contracrònica de la meva feina. Pel que m’han dit, es veu que aquest recorregut ha interessat alguns col·legues, observadors dels mitjans i fins i tot estudiants.

Ha sigut interessant, m’he sentit recompensat i espero haver sigut una mica útil. Però ja està.

Voldria passar de "comentar l'ofici del periodisme" a "practicar alguna mena de periodisme". Des d'aquí.


Etapa


Hi rumiava feia setmanes però me’n vaig adonar del tot fa uns quants dies, quan vaig participar en un taller per a periodistes. D’una banda, tenia una mica de vergonya, perquè els altres ponents tenen una formació tèorica sobre l’entorn digital de què no disposo. Genís Roca o Juan Varela es dediquen a això. Jo només podia explicar què faig, de quina manera escric articles i com em sembla que és una redacció digital. D’una altra, vaig comprendre que repetia tot el que he anat dient aquest any llarg.


A partir d’ara, només em repetiria. L’essencial ja ha estat dit. Aquí i als actes on se m’ha convidat a parlar (Catosfera, Penedesfera...).

No tinc ganes de tornar a parlar de l'ofici, de les fonts i de la meva relació personal amb els que m'informen, de la immediatesa, dels enllaços i el seu ús informatiu, de la gestió dels comentaris o de l'excés d'intermediació...

Sobretot perquè res no ha canviat gaire.

Els continguts que podia aportar ja hi són. He sintetitzat el meu procés de producció de continguts informatius. He fet propostes concretes. Si hi ha algú que encara hi té interès, tots els materials són aquí, accessibles.

Nou enfocament

I què faré?

Qui hagi llegit el blog els últims mesos haurà vist que també em plantejava un altre canvi important.

Fa catorze mesos que em dedico a la divulgació de casos reals de l’ús de les TIC. Però ja vaig dir que cada vegada té menys sentit aquest esforç i que el que de debò caldria és fer servir els recursos TIC per “fer informació”. I vaig anunciar que pretenia acarar més reptes. Seguir posant exemples de l’ús de les TIC serà menys rellevant a mesura que aquest ús es normalitzi.

Però no veig fàcil encetar aquest canvi, si més no ara mateix, al mitjà on treballo. Hi ha unes rutines establertes, l’encàrrec que vaig rebre no ha caducat i em fa l’efecte que no és el moment d’obrir cap meló.

Realisme

Algú em podria preguntar si no m’agradaria influir d’alguna manera o altra perquè les redaccions digitals s’acostin una mica a allò que em sembla que haurien de ser, si no podria incidir una mica perquè incorporin alguns aspectes dels que s’han comentat aquí.

La veritat és que no és aquest el context. No crec que tingui aquesta capacitat d’incidència, ni ara ni a curt termini ni a mig termini. De manera que més val que no fiqui el nas on no em toca.

Una solució

He trobat la solució en aquest blog. El que vull fer, ho faré aquí.

No em vull repetir comentant el rerebotiga de la meva feina, ja he ensenyat la cuina durant catroze mesos i pel que veig ha interessat unes quantes persones. Ho agraeixo.

A partir d’ara intentaré que aquest blog sigui un mitjà.

Un mitjà molt modest, un espai per explicar coses que m’interessen i per explicar-les amb els recursos de les TIC, però sense que les TIC s’emportin sempre el protagonisme. Assumptes potser menors però amb una mirada pròpia.

Uns quants assajos amb eines de gràfics dinàmics o l’apunt sobre Wikileaks ensenyen una mica la ruta que voldré seguir.

M'interessen la visualització de dades, els jocs informatius, la tendència cap a textos més llargs que un article i altres formats informatius. Encara que de moment m'hauré de sostenir molt en la paraula, perquè és on em sento més capaç.

Riscos

Ja sé que quan un blog o qualsevol altre espai de comunicació canvia els continguts, ni que sigui una mica, corre el risc de decebre i perdre lectors. Però potser també és una oportunitat per conèixer més persones.

Des d’ara, provaré d’aportar informació que m’interessi. I potser no m’interessi només a mi.

Què, com i qui

El blog va començar com una manera d’aprendre què passava amb les noves eines. M’ocupava aleshores d’impulsar un projecte de gestió del coneixement, i exposava al blog les accions que empreníem, el que anava bé i també el que no acabava de sortir com volíem. Compartia l'optimisme i intentava ser realista.

Després, em sembla que el blog va viure un parèntesi d’indefinició, fins que, en aterrar a una redacció digital, vaig reorientar-lo cap al periodisme viscut. He compartit l'experiència de sentir-me un corresponsal al planeta Mart i fins i tot vaig escriure una "carta als marcians".

He explicat “com informava”. Ara provaré d’informar.

El “com” ha de formar part del “què”.

I el “qui” potser hauria de ser menys visible.

Gràcies a tothom que ha arribat fins a aquí.

22/1/11

Les marques TED i Barcelona, amb postil·la

Què és el TED

TED és una font molt valorada per un nombre elevat de persones. Com que emeten en forma de vídeo les breus xerrades que convoquen, les aportacions que s’hi fan circulen per tot el món.

La franquícia

A més, amb la mateixa idea d’estendre el coneixement, TED autoritza sessions locals, les TEDx. Pel que m’han explicat, aconseguir aquesta franquícia no és gaire complicat. S’ha d’omplir un formulari, acceptar unes condicions (com ara l’absència de publicitat a l’escenari o un aforament màxim de cent persones) i és obligat emetre uns vídeos durant l’acte. El més difícil és organitzar un acte com cal.

La informació

Un equip atrevit va agafar la marca TEDxBarcelona (un any després que la ciutat hagués acolit un TEDxArkitekts) i va convocar un acte. Vaig assistir-hi per informar-ne al mitjà on treballo i vaig tenir la sort que EyeOs va donar allà la primícia del seu acord amb IBM.

Això va salvar la peça informativa, al costat d'altres presentacions interessants, però l’acte no em va semblar prou encertat.

La sortida

Com que aquest acord permet disposar de l’etiqueta durant un cert temps, si algú altre volia organitzar un TED a la ciutat s’havia d’empescar una sortida. Això és el que han fet des de l’associació Espiral, que ja fa vint anys que es preocupa de les relacions entre l’educació i la tecnologia.

La decepció

Va ser així que fa pocs dies es va celebrar un TEDxRamblas, al Museu Marítim de Barcelona. Hi vaig acudir amb la confiança que també en podria escriure una peça informativa però en vaig sortir una mica decebut. No em veia en cor de traslladar aquella sessió a un públic generalista... ni tan sols a un lector d’atenció més segmentada.

La genialitat

Si de cas, em podia centrar en la manera com Neil Harbisson exposava la seva convicció que convertir-se en un cyborg li ha permès superar la seva acromatòpsia. És una persona increïble, amb una voluntat extraordinària i un do per explicar-se que ronda la genialitat.

Però l'artista Harbisson ja ha ocupat espai als mitjans fa poc perquè s’ha representat una obra en un teatre de la ciutat i no fa gaire va merèixer atenció per l’obtenció del premi Creatic a la seva fundació, una organització que vol ajudar les persones que poden trobar en artilugis com el seu una solució per viure millor. El seu eyeborg acumula premis des de l'any 2004. I pocs dies abans havia parlat Sabadell i Lleida. a No en podríem dir "novetat".



El risc

Però no escric aquest apunt per queixar-me de no haver convertit aquelles prop de cinc hores en un producte informatiu. És un risc assumit i molt poques vegades he sortit d’un encontre així sense res per escriure. Gairebé sempre en trec dues crònioques pel cap baix.

No, això no justificaria un apunt. El risc forma part de la feina i es tracta de cometre aquest error tan poques vegades com sigui possible. Els col·legues d’un programa de ràdio que eren allà van decidir fer un paquet de microentrevistes però no és un gènere que jo practiqui.

L’avaluació

El que intento posar sobre la taula és una avaluació del resultat de combinar TED amb la ciutat.

Crec que els dos casos que hi ha hagut no han sigut del tot adequats. Em sap greu dir-ho així, perquè és evident que els equips que ho han organitzat hi han dedicat molta estona de forma voluntarista i això sol ja mereix un primer aplaudiment.

De fet, el ressò que els assistents han desplegat a la xarxa és molt positiu, però em temo que una vegada més té a veure amb una actitud molt condescendent per part del públic habitual d’aquesta mena d’actes.

Ja he dit alguna altra vegada que amb la bona voluntat i l’esforç no n’hi ha prou.

Com és el TED

Anem a pams. Què és el més atractiu dels vídeos que veiem al TED?



Crec que el seu èxit es basa en dues característiques.

1.- Persones intel·ligents presenten novetats (productes, serveis, visualitzacions, projectes, idees, tesis) en què han participat. O bé presenten de manera nova alguna idea que no ho és.

2.- La manera com es fa aquesta presentació tendeix a l’excel·lència, és brillant, intensa, emotiva, comprensible, seductora, inspiradora.

Vet-ho aquí. (Hi ha una llista amb els que es poden seguir en català)

Barcelona

Als dos TED barcelonins que he acudit no he tingut la sensació que aquest segon aspecte fos ni tan sols considerat i sobre el primer hi hauria molts dubtes a plantejar (tot i que en aquest punt el TEDxBarcelona supera clarament el TEDxRamblas).

Sí, al Museu Marítim vaig escoltar intervencions d’interès. Sí, hi havia persones de reconeguda vàlua. Però podia ser qualsevol altra trobada amb pretensió d’observar l’efecte de les tecnologies en l’educació. No dic que no fos un acte d’un cert interès, dic que no era “TED”. No tenia el seu esperit. No brillava.

Pensem que aquesta és la visió que traslladem arreu del món. Els actes que es fan aquí amb aquest paraigua es veuen des d’on sigui. Estic segur que el món espera una mica més de la marca Barcelona. Tinc entès que el mes de juny es repetirà TEDxBarcelona. Valdrà la pena observar-ho.

La proposta

Però no té cap sentit mostrar-se crític sense aportar alguna proposta. Ho improviso però em sembla que no aniré tan desencaminat. La senzillesa de vegades és la millor resposta a la complexitat.

Com faria un TED a la ciutat?

Amb gent local, com ja s’ha fet, és clar (als dels altres països ja els podem veure per internet).

Amb brevetat (tres intervencions i prou).

Amb introduccions molt breus, molt ben fetes. Tant Alfons Cornella com Juanmi Muñoz van alentir massa la dinàmica de les sessions.

Escollint tres presentacions que compleixin tres condicions: novetat autèntica (un projecte que ja s’ha presentat en un altre lloc no hi hauria de ser), interès real (producte o servei amb aplicacions possibles, projecte ben orientat...) i exposició brillant (amb totes les característiques que he esmentat més amunt).



La qüestió és si tenim tot això. Si el país dóna per a aquest resultat. Tinc la intuïció que sí, però els dos intents que he vist fins ara no m’han semblat una prova concloent d’aquesta intuïció sinó la demostració que ens falta molt per acostar-nos a l’excel·lència.

La mirada

No estic segur com s’hi arriba però em fa l’efecte que hi ajudaria si es renuncia a l’afany de protagonisme, si es dedica temps a l’edició de la sessió (la línia editorial) en comptes d’amoïnar-se pels detalls guspirejants o la promoció d’una empresa o entitat.

També cal una cerca intensa per trobar els tres protagonistes, que han de ser excepcionals.

I posar els ulls més enllà del monument a Colom. Un acte així s’ha d’organitzar per als assistents locals però amb la convicció que els vídeos podran fer la volta al món amb el cap ben alt. Sense aquesta mirada global no val la pena ni començar.

Postil·la


No tinc cap vocació d’exercir de “crític d’esdeveniments” i si alguna vegada he comentat aquí la meva opinió és perquè, per feina, he assistit a unes quantes cites i m’ha semblat pertinent oferir una mena de contracrònica que completés la peça informativa.

Però no hi tornaré. Ho explicaré en el pròxim apunt.




20/1/11

Un cas a Quora: blogs africans i tecnologia

El dubte

He vist un “tuit” de @DonAire que planteja dubtes sobre la utilitat de Quora. A mi em passa el mateix tot sovint. Són dubtes raonables. Apareixen tantes oportunitats que sempre correm el risc de caure en algun parany, no saps mai si res val la pena sense provar-ho i això exigeix temps i després de tot, potser al cap d’uns quants mesos la teva opinió ja no és vàlida perquè tot ha canviat...

L’experiència

Jo també vaig tenir una pila de dubtes quan llançava el primer "tuit" i el professor gironí de turisme admet que també va patir aquesta síndrome, i això que ell va arribar a ser “el diputat tuitaire” (
http://www.3cat24.cat/noticia/448005/ciencia/El-diputat-mes-actiu-a-Twitter-abandona-la-politica), abans que l’ús d’aquest servei de missatges breus i converses àgils s’estengués amb més normalitat en la política institucional catalana.

El canvi

Potser m’equivoco i potser pel juny ho veuré d’una altra manera, però de moment sóc a Quora amb ganes d'entendre'n els avantatges. Hi ha qüestions molt ben plantejades que obtenen respostes fiables i que val la pena fer servir i compartir. En posaré un exemple tot seguit, però abans voldria comentar un aspecte que m’ha cridat molt l’atenció.

Les normes

A Quora, com a tants llocs, hi ha unes normes. Són força clares. Es tracta de formular preguntes interessants i de respondre si pots amb dades, enllaços i més enllà de l’opinió. I si s’emet una opinió, s’ha de fonamentar.

La inadaptació

Els usuaris internacionals s’adapten a aquest ús però tinc la sensació -i em disculpo d’entrada si m’equivoco- que els usuaris espanyols (catalans inclosos) no acaben de creure que un espai tingui unes normes.

Hi ha diàlegs oberts que no són preguntes, moltes queixes sobre l’idioma anglès com a llengua oficial del lloc i converses que no tenen res a veure amb Quora i que podrien tenir lloc ben tranquil·lament al Facebook i al Twitter. Com si fos el mateix. I no ho és.
Entenc que no ho vol ser.

Em sorprèn aquesta indisciplina, sobretot perquè l’actitud és un missatge i aquesta sensació -si fos certa- també arribaria als altres usuaris, per confirmar els pitjors tòpics. Per sort, hi ha persones que fan el que cal, com ara el professor Ramon Salaverría.


La font

He dit que és una font útil i que en posaria un exemple. Només un, segur que en els propers mesos tindré altres oportunitats de fer-ho evident (en això confio).

L'e
xemple

Vaig veure una pregunta que demanava quins són els blogs africans sobre tecnologia que val més la pena d’atendre.
La resposta citava un blog escrit des d’Accra per Ethan Zuckerman. I ell, en contraresposta, va proposar aquesta llista.


Afrigadget.com - founded by Erik Hersman of Ushahidi, but includes lots of contributors. More focused on low/approtech, but fascinating, and very much worth a read.


The Ushahidi crew, in general, has some great tech blogs. (And if you're not following their project - ushahidi.com - you're missing one of the most exciting African tech projects around).


- Juliana Rotich is Afromusing.

- Erik Hersman is White African
.
- Ory Okolloh is Kenyan Pundit, more political/policy than straight tech, but she just took over as Google's Africa policy lead
.
- David Kobia is DKFactor.

- Daudi Were - Mental Acrobatics - is wicked smart and deeply involved with the Kenyan geek/random hacks of kindness community.

- Moving out of East Africa: WebAddicts is a great South African tech blog - , and the author links to several other strong ZA tech blogs.
- David Ajao, a Nigerian internet entrepreneur in Ghana, is worth your time.

- Not all the best stuff is on blogs. Egghead Odewale's Twitter feed from Nigeria is consistently excellent.

La voluntat

És només un exemple, d’acord. Potser hauria pogut esbrinar més coses sobre aquesta mateixa qüestió d’una altra manera, però aquesta em sembla fiable i ràpida.

I sospito que si sé seguir els assumptes que m’interessen i aprenc a participar tard o d’hora podré aprofitar millor les possibilitats que Quora ens proposa.

La predicció

El que volia dir és que estic segur que ben aviat José Antonio Donaire s’haurà enganxat a qüestions com "turisme" i "e-turisme" i hi participarà, aportant tot el que sap i aprèn, com fa sempre. I molts usuaris n'estarem pendents.



19/1/11

Exposant la presència masiva del Govern a internet

Divulgar

Si la meva vocació actual és divulgar casos reals de l’ús de les TIC, té sentit que també em fixi en l’administració. Ja he escrit força peces informatives sobre aquesta qüestió. De fet, vaig tenir la sort d’informar abans que altres de l’aparició a Twitter dels aleshores consellers Nadal i Maragall. I amb motiu del canvi de govern vaig escriure tres peces consecutives, que ja vaig comentar aquí.

http://www.3cat24.cat/noticia/997006/ciencia/Al-mateix-instant-que-Mas-tingui-al-coll-la-medalla-de-president-sactivara-el-seu-web-al-portal-gencatcat

(publicat el dia 26 a les deu de la nit)

http://www.3cat24.cat/noticia/998646/ciencia/#presidentmas-pren-possessio-al-Twitter-abans-de-lacte-institucional

(publicat el dia 27 a migdia)

http://www.3cat24.cat/noticia/999546/ciencia/Els-nous-consellers-son-actius-de-forma-variada-a-les-xarxes-basades-en-internet

(publicat el dia 27 una mica abans de mitjanit)

Confiança

Fa pocs dies he tingut la sort de merèixer la confiança de moltes persones que treballen al departament de Cultura. Això em va permetre escriure sobre un cas concret, la promoció internacional de la cultura catalana mitjançant internet, però també insinuar quin serà el “capteniment digital” al departament.

Debat

Fa encara menys dies, gràcies a l’avís d’una altra persona que confia en la meva manera de treballar, vaig posar sobre la taula un debat obert entre els funcionaris de la Generalitat sobre la participació a les xarxes socials. Ha tingut diversos comentaris dels lectors.

Radiografia

Avui he fet un pas més. He volgut fer una primera radiografia provisional de l’ús d’internet que fan els alts càrrecs, l’anomenat “sotagovern”. És una peça llarga que es publica en dues parts.

http://www.3cat24.cat/noticia/1027007/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet

http://www.3cat24.cat/noticia/1027012/ciencia/Presencia-massiva-dels-nous-alts-carrecs-del-Govern-a-les-xarxes-socials-basades-en-internet-%28i-2%29%3Cbr-%3E

No he esmentat els que no hi són, no calia. M’he fixat en els que sí que actuen.

Conclusions

I en trec aquestes primeres conclusions:

- L’experiència en el camp local és clau. Els que l’han tinguda, valoren més l’acció amb eines com Facebook i Twitter.

- Té a veure amb una actitud generacional. Potser per això es percep aquesta presència massiva entre secretaris generals i directors generals.

- Si es miren els perfils a Facebook, es pot observar un canvi interessant. Molts alts càrrecs actuals hi consten com a “andorrans”, en un intent d’esquivar el reconeixement de la seva nacionalitat espanyola. I n’hi ha molts que manifesten amb naturalitat, en l’apartat de “creences”, el seu cristianisme, amb la mateixa naturalitat amb què en el govern anterior es podia observar un pes més gran de laïcisme. Hi ha un cas en què potser podria crear una certa polèmica i em temo que serà esmenat. Carles Flamerich diu que és un “cristià amic del sionisme”. No he volgut incorporar aquest detall, ni altres, perquè la meva peça no pretén polemitzar sinó demostrar l’ús quasi massiu de les TIC en el sotagovern. De les polèmiques que se n’ocupin els periodistes de política.

Marcià

Aquest és un detall que val la pena anotar. Per què em miro tot això? No ho hauria de fer jo. És feina dels redactors de les seccions de Política. Són ells els que de manera natural haurien d’accedir a les xarxes i emprar-les com a font. Que ho faci algú a qui s’encarrega que tingui la vista posada en aquest entorn és absurd, ja ho he dit molts cops. Però mentre sigui un corresponsal a Mart, miraré de fer el que em toca

Missatge

A banda de l’intent de “fotografiar” aquesta presència, goso des d’aquest espai personal convidar tots els que hi són a fer-ne un ús polític, és a dir, a compartir opinions, estendre relacions, conversar amb els ciutadans i provar de deixar rastre. Potser n’hi ha que ara s’espanten i es fan enrere o, com a mínim, modifiquen els atributs de privacitat. Ho entenc. És dur estar exposat d’aquesta manera.

Però als que em vulguin llegir els convido a ser valents. Tenim un sotagovern molt participatiu a les xarxes. Hauria de ser una gran oportunitat, no la perdem per timidesa o pànic escènic. Aprofitem aquesta ocasió. El país s’ho val.

14/1/11

No sóc "periodista de tecnologia", Quora

Com ha anat

Ja m’ha tornat a passar. He intentat explicar una cosa que en realitat no estic segur si l’he acabat d’entendre.

Un amic em va enviar una invitació i vaig treure el nas a Quora. Havia fet una ullada a altres serveis de preguntes i respostes i no m’havien inspirat gaire, encara que algun cop m’havien donat pistes.

Ja hi sóc

Quora és diferent. Segueixes temes, persones, votes, opines, i tens respostes fiables de gent valorada (per ara). A més, en les últimes dues setmanes, el meu correu ha rebut desenes de notificacions perquè hi ha més i més persones que s’hi han apuntat.

Explicar-ho

Encara és un lloc minoritari, encara parlem d’un entorn molt restringit, però el seu caràcter explosiu m’ha fet pensar que valia la pena intentar traslladar aquest fenomen a un mitjà generalista. Ho vaig consultar dues persones de qui em refio molt i em van dir que no en dubtés, que valia la pena.

De manera que al 3cat24 s’hi va publicar anit un article que intenta donar tantes claus com sigui possible, per fer-ho comprensible, sense oblidar-me d’enfocar la mirada cap a la incipient comunitat catalana o les preguntes que es refereixen al país.

Què faig
Avui, he intentat actualitzar el meu perfil. I m’he adonat que és possible construir-lo amb enllaços als temes que ja apareixen en fils de preguntes i respostes. Vlia posar que faig de periodista, perquè és el que faig, però l’opció més similar era “periodista de tecnologia”.

Ho he deixat, de moment, però siguem francs, no és el que sóc. Un periodista de tecnologia és algú que s’ha especialitzat en aquesta matèria (com hi ha el periodista especialitzat en economia o salut o...). Molts periodistes de tecnologia que escriuen en anglès són les persones que acabem seguint per saber què es cou a Califòrnia.

Aquí, se m’acut que l’Albert Cuesta respon a aquest perfil (espero que ho trobi bé). Ell sí que sap de què parla. I tants d'altres.

Aleshores, què diantre faig?

Divulgació
Faig divulgació generalista sobre les tecnologies de la informació i la comunicació, exposant casos reals d’aplicacions útils basades en les TIC i internet, en camps molt diversos (justícia, salut, educació, comerç, política, coneixement, turisme, lleure...).

I si puc poso l’accent en les creacions dels emprenedors locals (catalans) i les empreses del país, a més d’esbrinar quins serveis ofereix l’administració i destacar tots els que s’adrecin de forma directa a la ciutadania.

Això és el que faig. O el que intento fer.

Servei
I em sembla que això està encara més justificat. No estic segur si un mitjà públic ha de competir amb els altres, ensinistrant durant quatre o cinc anys algú perquè arribi a ser un bon periodista de tecnologia.

Però divulgar els beneficis de les TIC i demostrar-ho amb casos reals, observar l’administració amb objectivitat i esperit crític però també amb el desig de fer conèixer les noves possibilitats diria que s’ajusta molt bé a la missió d’un mitjà de comunicació públic i digital.

Estic segur que la CCMA pretén que l’ús de les TIC s’estengui i que el conjunt dels ciutadans treguin profit de totes les oportunitats que aquest canvi posa al nostre abast.

A més, per fer això amb una mica de dignitat no fan falta quatre o cinc anys d’aprenentatge. N’hi ha prou amb la dosi adequada d’entusiasme i l’esforç constant per no vessar-la... més del compte.

11/1/11

Quina bandera és aquesta?


Els fets

Una final de tennis a París. Juguen Söderling i Federer. De cop, el públic s’esvera. Què passa? Un home ha saltat a la pista. “Porta la gorra vermella preferida de madame Guillotine”, llegeixo. En realitat, el que du al cap aquest home és una barretina, encara que aquesta paraula no apareix enlloc.

L’escena l’he trobada a les pàgines 253 i 254 de la novel·la “Un traïdor com els nostres” ("Our Kind of Traitor"), de John Le Carré. Els protagonistes assiteixen a la final del Roland Garros i queden bocabadats quan aquest espontani salta a la posta i s’adreça al jugador suís.

Porta una bandera. Una dona creu que és la bandera d’Espanya i un home assegura que és la del Futbol Club Barcelona, però les pistes són clares: ha de ser la bandera catalana.I es tracta d'una acció de Jimmy Jump.

L'anècdota

És només una anècdota en una novel·la d’espies que descriu les actuacions de l’anomenada màfia russa però m’ha cridat l’atenció que l’autor hagi emprat aqust recurs.

Vet aquí que aquesta persona que empaita la popularitat com sigui, tot i que no s’esmenti el seu nom, ha trobat fortuna en una obra literària, menys efímera que la fama explosiva que ha obtingut amb les seves aparicions en actes esportius i en l’últim festival d’Eurovisió.

La notorietat

Aclareixo que no m’agrada aquest “saltador” professionalitzat. Em sembla algú que només busca notorietat i que en comptes de fer alguna cosa que pugui firmar interromp el que fan altres (esportistes, cantants...) per robar-los l’espai i el focus. Més aviat em sembla trist.

La causa

M’interessa més atendre els “salts” que tenen una causa: la protesta política o social, la reivindicació... Convertir un acció contestatària en una frivolitat personalista no em sembla cap mèrit.

Però no m’esperava que “saltés” al final del segon terç d’una novel·la que encara no he acabat.

No estic desvelant cap secret, el llibre s’ha publicat fa uns quants mesos i quan Xavi Ayen va entrevistar l’autor ja li va comentar aquesta qüestió.

La bandera

Però he cregut que valia la pena deixar-ne constància igualment. A l’obra Teledeum, del grup teatral Els Joglars, es proposava una situació còmica quan un capellà català mostrava la seva bandera i els altres personatges el rebien convençuts que duia l’ensenya del Congo. És a dir, que la nostra petitesa servia per alimentar un gag.

Aquesta vegada, els personatges Gail i Perry no saben ben bé si han vist la bandera espanyola o la d’un club de futbol.

Em sembla que hi ha molts catalans que no saben tampoc quina és la seva bandera, o en tenen més d’una i ja els està bé.

Potser no som gaire més que una anècdota en dues pàgines d'una novel·la d'espies.

10/1/11

Què s'ha de fer quan escrius una informació que altres ja han publicat?


La situació

Vet aquí una d’aquelles situacions peculiars quan es practica el periodisme. Remenava les meves fonts digitals, i començava a madurar uns quants possibles assumptes que podria tractar en dies propers, quan he topat, al blog de Xavier Peytibi, amb una informació que m’ha interessat, suposo que en part per la meva tendència a apreciar tot el que té a veure amb la història.

L'assumpte

Ell mateix i Juan Víctor Izquierdo han creat un nou projecte, ara amb un web que aplega una pila de discursos polítics. En fi, una d'aquestes feines que no tenen sentit sense internet i, per tant, un exemple de la mena de casos reals que m’agrada explicar al 3cat24.

El procés

He mirat el lloc, he fet una cerca per saber què més podia assemblar-s’hi i he començat a escriure. Aleshores, he enviat l’esborrany a un dels meus caps per consultar-li si ho trobava d’interès. I m’ha dit que li “sonava” haver-ho vist en algun altre mitjà.

Jo no ho havia vist enlloc.

Però ho he buscat i a la fi m’he adonat que ell tenia raó: el diari "Ara" ja ho havia publicat el 7 de gener, fa tres dies.

És un marge clar que evidencia que ells estaven al cas d’aquest assumpte i jo no, perquè no me n’he adonat fins que avui he fet el meu repàs al Google Reader.

En el benentès que no és cap exclusiva (la informació era a la xarxa, encara hi és) ni tampoc una primícia. Simplement, l'Oriol March (qui firma la peça a l'"Ara") va estar al cas d'aquest web mentre que jo no me n'he adonat fins avui.

Els dubtes

Què havíem de fer en un cas com aquest? Ja en vaig parlar un altre dia aquí. En aquella ocasió, es va decidir que no faríem un tema, que a parer meu era d’interès ciutadà, perquè ja ho havia donat un altre mitjà.

Aquesta vegada s’ha considerat que els nostres usuaris potser no consumeixen la informació que ha elaborat aquest mitjà de la competència i s'ha publicat la informació.

El cert és que és complicat. Si ho dónes, els col·legues diran: “Mira, aquests van tard”. Si no ho dónes, potser deixes persones sense una informació que has valorat com a interessant abans de saber que un altre mitjà ja n’ha parlat. Qui ens ha de preocupar, els col·legues o el públic? La resposta sembla òbvia.

La decisió

Però jo mateix he dubtat i de primer no ho pensava firmar. Al cap de cinc minuts he canviat d’opinió.

Després de tot, no ho he copiat, no estava fent un refregit. És més, crec que són dos textos força "diferents" tot i que parlen del mateix.

Ni tan sols sabia que un altre mitjà s’hi havia referit. Tinc el mal costum de no mirar premsa generalista i m’he acostumat a capbussar-me en les seccions que m’interessen (gràcies, RSS) o en matèries estranyes que a mi em distreuen. Potser no hauria d'admetre en públic aquests hàbits.

Potser és un error. Si ho hagués fet d'una altra manera, ja fa tres dies que sabria que l’"Ara" s’ha ocupat dels discursos. Però potser aleshores no ho hauria publicat mai. En canvi, la ignorància m’ha permès ficar-me en aquest assumpte sense cap vergonya.

El debat

Però la discussió queda oberta. Ho havia de fer encara que ho hagi escrit sense “mirar” l’altre mitjà? Ho havia de firmar encara que sigui un text original? No tinc les respostes.

Per això he decidit, cinc minuts després, que m’ho havia de preguntar en veu alta en aquest blog. Per si hi ha algú, també entre els amics de l’"Ara", que es veu amb cor de respondre’m.

El detall

Hi ha un detall que val la pena comentar. March és redactor de Política. I, per tant, està al cas dels temes "polítics" i segueix a les persones adequades a internet. Al mitjà on treballo NO HI HA redactors especialitzats que duguin temes concrets ni que, per tant, segueixin a les persones adequades.

Hi ha un "corresponsal a Mart" (ja ho he comentat diversos cops) de qui s'espera que segueixi a internet... qualsevol tema.

En fi, un model té periodistes que usen internet com a font amb tota naturalitat i l'altre té el gruix de l'equip fent actualització, sense temes propis, sense seguir a les fonts. Com diu l'acudit, amb el risc d'anar en bicicleta sense mans... i sense dents.

Ara bé, això no evita la discussió sobre com s'ha de reaccionar davant d'aquesta situació. Potser algun lector sàpiga oferir una mica de llum.