Benvolguts marcians, jo sóc humà

El planeta

Ja he dit aquí molts cops que internet és part del món i no un món a part, encara que des de molts llocs de decisió (des de la política i l’empresa fins als mitjans de comunicació) se’n parla com si fos un altre planeta. Per això he dit sovint que em sento com una mena de corresponsal a Mart.

Els habitants

Aquest rebuig provoca que els que ja han fet passos i són tractats com gent rara se sentin una mica marcians, habitants d’aquest planeta diferent.

La carta

Avui m’adreço als marcians del meu país, als que em llegeixin, és clar, per convidar-vos a una reflexió sincera.

La història

Internet és un sistema de connexions del qual se’n deriven moltes eines per canviar la nostra manera de viure i de fer les coses.

Va caldre que uns pioners obrissin camí. N’hi ha que són generosos (penso per exemple en el nombre ingent de persones que hem escoltat més d’un cop en Genís Roca). També n’hi ha que han preferit alçar murs fronterers.

Els hàbits

Hi ha molts marcians que ja es troben bé a Mart, allunyats del món real, perquè els sembla que així s’asseguren el protagonisme o el control o vés a saber què. O només pel gust de sentir-se millors.

Els jeroglífics

Cada vegada que es fa servir un llenguatge abstrús, s’allunyen les eines de la gent. Cada vegada que es posa la tecnologia per damunt dels resultats, s’allunya internet de les persones.

Els codis

Cada vegada que es diu com han de ser les coses, com si algú pogués ser el legislador de Mart, es converteix l’oportunitat en una porta selectiva.

Les persones

I si deixem de fer servir paraules i expressions tan ridícules com pròpies d’un esperit sectari? I si abandonem la creença que qui és més hàbil en l’ús d’una eina té més talent? I si deixem de considerar analfabets els que simplement en saben una mica menys? Jo no sé res de tecnologia, ni em compro els últims aparells, no hi entenc d’informàtica, no sóc enginyer. Però això no em converteix en un idiota. Em sembla. En tot cas, ho puc ser per altres raons.

Els exemples

No m’agrada que hi hagi un Parlament 2.0. No sé què vol dir. És clar que valoro i aplaudeixo la gran transformació que s'ha fet en aquesta institució. Però no m'agrada que s'hagi obert una "pestanya" especial, la "pestanya marciana".

Voldria que el Parlament fes servir molt bé eines que ens permeten disposar de les seves dades, conèixer la seva activitat, conversar amb els nostres representants, controlar més bé la seva funció. Però no necessito que hi posin una etiqueta.

No m’agrada això de la “política 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada la política més participativa, honesta, propera. I miro d'observar com canvia.

No m’agrada “l’empresa 2.0”. No sé què vol dir. M’agrada que les empreses aprenguin a transformar-se, m’agrada que vagin més enllà d’aprofitar eines de comunicació, m’agrada que vegin que la informació s’ha de compartir, que els lideratges es basen en aquesta actitud, que ja no poden deixar de conversar amb el client ni de creure en el diàleg intern. Crec que han d'incorporar amb naturalitat el canvi.

No m’agrada una “twittervista” amb els candidats. Entenc el concepte i les seves raons. Però el que de debò m'agrada és que els candidats responguin a les persones, sense intermediaris, i Twitter sembla que és per ara una bona opció. Demà no sé quina eina hi haurà, però m’agradarà la mateixa idea. No cal embolicar-ho amb un nom que eixampla la distància.

Els xamans

I si deixem de fer servir noms que sacralitzen, que són un argot distant, que només serveixen per satisfer egos i gurús? (Em repeteixo)

Podria continuar amb altres exemples però segur que ja ens hem entès.

Els amics

De vegades, fa l’efecte que tot plegat sigui “cosa de quatre amics”. Per això, quan algú emprèn una iniciativa que té a veure amb internet i les seves eines s’arriba a creure que pot exigir l’aplaudiment.

Estem entre amics, no hauríem de dir que el wifi ha fallat, no hauríem de subratllar el fiasco d’aquest o aquell projecte, no hauríem de ser crítics mai. Només hem de mostrar-nos severs amb “els analògics”. Els marcians no s’avaluen entre ells.

Els telefonautes

És un error. No som amics perquè siguem “internautes”. És més: procuro evitar sempre que puc aquesta paraula. No vol dir res, només indica que hi ha usuaris d‘internet però desapareixerà quan les TIC es normalitzin, oi que no parlem mai de “telefonautes”? Jo no en parlo, i això que la meva àvia Lluïsa era una de les més grans telefonautes que he conegut mai.

Els que ho saben tot

Ni els rebentaires que busquen notorietat gràcies a la rapidesa de les comunicacions representen aquest planeta ni els que hi van arribar primer tenen cap dret a dictar les normes mentre fan veure que creuen que les eines han d’arribar a tothom. Qui diantre ha decidit que el divendres s’ha de fer un #ff? Què volen dir aquestes lletres? Ah! Follow fridays, caram, sí que és que cool, oi?

La utilitat

Tinc unes nocions escasses del llenguatge HTML, per necessitat. Però prefereixo els sistemes "tal com ho veus". Vull entendre les eines. Condueixo però no sé res de mecànica. No em fa falta.

Em sembla que és per això que tinc la sensació que les "aplicacions" seran una bona ruta. Però això ho deixo per a un altre dia, perquè hi ha molts matisos per discutir.

El profit

Potser que ja n’hi ha prou de treure pit a internet, potser que de veritat fem tot el que estigui al nostre abast perquè tothom aprengui a viure millor gràcies a la utilitat d’unes eines noves i gràcies a uns sistemes de connexió que ens permeten canviar el món i les nostres vides, abans que la cobdícia de sempre, disfressada de tecnologia, no ens vengui gat per llebre.

La normalització

Es tracta de normalitzar, es tracta de deixar de ser un planeta rar, es tracta de compartir de debò. Fa onze mesos que intento exposar “casos reals” d’ús natural d’internet en un mitjà de comunicació, he aplegat unes quantes proves però no n’hi ha prou.

La demostració

S’ha d’anar més enllà. S’han de fer “demostracions reals”. Ho vaig insinuar en un apunt anterior, quan em preguntava si n’hi ha prou de fer "un periodisme que informa d’internet i les seves eines” i em demanava si no hauria de fer el pas següent: fer "un periodisme que usa amb naturalitat internet i les seves eines”.

Passar de la prova a la demostració.

La reflexió

Però aquest pas exigeix que abans m’aturi i exposi la reflexió. Perquè per normalitzar cal ser normal. I en un món normal, no som tots amics pel sol fet que siguem “telefonautes”.

En un món normal, els que s’han avançat segueixen caminant com una avantguarda permanent, però no s’aturen per dir-nos de quin color ha de ser Mart.

La normalitat

En un món normal, no hi ha marcians. Jo no vull ser un marcià. Sóc un humà. I m’agrada.

Per això m’agradaria que els altres humans aprenguessin a viure d’una altra manera i m’agradaria compartir el poc que aprenc perquè espero que ells faran el mateix. Podem imaginar junts com pot ser el futur, sense deixar de viure el nostre temps.

Vull tornar a la Terra, amb tot el que ara sé i amb tot el que m’adono que podré aprendre, per explicar-ho i compartir-ho.

La crida

Terra. Em sentiu? Atenció, Terra... Que hi ha algú?

Ah, vet aquí que torno al principi.

Per això som a Mart. A la base no ens escolten. S’han espatllat les antenes?

Terra, aquí Mart. Volem tornar. Que ens sentiu? Terra? Repeteixo: Terra? Em sentiu?