29/9/10

Com i per què he escrit les cròniques des de Brussel·les


De viatge

Cada vegada que acudeixo a una trobada sobre usos diversos d’internet miro què hi puc aprendre. Des de fa un any, tambe tinc l’obligació d’intentar captar algun detall rellevant que valgui la pena transmetre al públic d’un mitjà digital generalista.

Amb angúnia

I sempre tinc la mateixa angúnia: trobar aquests elements aptes per al públic al que m’adreço, és a dir, aptes per a mi. Si jo no ho entenc, no ho sabré explicar.

Una missió

Al ICT Digitally Driven de Brussel·les, m’ha semblat que tenia una mena de missió que corresponia a un mitjà públic: ajudar a fer entendre que els recursos que s’obtenen amb els impostos tenen moltes finalitats i que una de les despeses aporta recursos a la recerca sobre les TIC. Potser sembla banal però no estic segur que tots plegats en siguem sempre conscients.

Tres cròniques

Per això vaig començar amb una peça de tipus general, que conté uns quants exemples.


Vaig continuar amb el fruit d’unes quantes converses amb una mostra dels delegats catalans, perquè crec que val la pena fer saber als conciutadans que hi ha gent que participa des d’aquí en tots aquests projectes.


I he acabat amb una mena de resum que subratlla l'orientació social d'aquesta recerca i que parteix del que s’exposava a la sala d’exposicions, les conferències a les que vaig assistir i una mirada al llistat de projectes.


Em sembla que potser és una mica massa per a un mitjà no especialitzat però tres cròniques no és tant si es considera que el viatge té unes despeses inevitables de transport i allotjament.

El sector

Ja havia parlat al 3cat24 d’aquests projectes, quan es va fer una reunió a Barcelona d’un dels sectors inclosos en els programes de R+D impulsats per la Comissió. I he cregut que tenia sentit recordar, amb un enllaç, que en un congrés d’aquest any es van presentar dades per demostrar que el sector de les TIC a Catalunya resisteix la crisi i genera ocupació.

Pistes

D’aquesta manera, no he sabut presentar un reportatge profund ni aconseguir uns grans titulars que trobin aplaudiments però miro d’oferir a l’usuari d’un mitjà que contribueix a finançar pistes més o menys clares sobre l’estat d’aquest sector a la vegada que intento compartir el respecte que sento per totes les persones que s’afanyen a millorar les nostres vides amb anys de recerca apassionada i parsimoniosa.

Dubtes

Ara bé, tot això no evita que tingui uns quants dubtes i a les cròniques que he escrit els he insinuat. Aquesta recerca corre el risc de tancar-se en ella mateixa, de buscar camins que satisfaran els seus autors però que potser no podran arribar com a retorn a la societat.


Vies de retorn


Tal com ho veig, hi ha dues vies de retorn essencials: la comercialització d’un servei o la creació d’una infrastructura o producte que permeti millores reals de la vida ciutadana.

O el resultat té mercat o mereix fons públics, però si no apunta a cap d’aquestes dues sortides, és una recerca una mica onanista o, per ser més elegant, com un castell de focs o un joc de llums com el que em va sorprendre l'última nit a la plaça més famosa de la ciutat.



L'art té l'avantatge que no inclou la utilitat en els seus requeriments (excepte si es mira des de la perspectiva marxista, que ha castigat tant la creació), però em temo que la recerca no té aquesta sort.

És clar que la recerca quasi sempre aporta coneixement però en el cas de les TIC (i en d’altres que per prudència no esmentaré) em sembla que hem d’anar més enllà.


NOTA:


He esmentat l’estada a Brussel·les en aquests altres apunts:

- Teletreballant a pesar dels controladors aeris belgues
- Sense endolls ni wifi en una trobada europea del màxim nivell

Teletreballant a pesar dels controladors aeris belgues

A pesar dels controladors aeris belgues, avui treballo. Miro d’explicar-ho tot seguit.

Wild strike

Era a Brussel·les, des d'on informava sobre la trobada "ICT Digitally Driven". Acabava d’enviar la crònica sobre la presència de catalans que busquen contactes europeus per a projectes de recerca, quan vaig saber que els controladors aeris belgues començaven una "vaga salvatge".

Així és com la va definir el periodista flamenc que me’n va informar (“I’m afraid it is a wild strike”). Perquè no estava anunciada ni hi havia serveis mínims. De cop i volta, l’espai aeri belga quedava fora de servei.

Europa connectada

Havia previst tornar ahir al vespre, per evitar un possible incident si pretenia tornar avui, jornada de vaga general a Espanya. Però va caldre improvisar.

Per sort, més enllà del Pirineu, Europa està ben connectada. El trajecte va ser aquest: metro des de la parada de Heisel fins a la Gare du Midi. Tren Thalys fins a París, a la gare du Nord. El RER em va dur fins a Anthony, on vaig agafar el metro lleuger sense conductor, l’Orlyval, fins a l’aeroport. Un vol des d’Orly fins a El Prat em va permetre ser a casa cap a la una de la matinada.

Seguir la vaga

Aquest matí m’he llevat d’hora com sempre i m’he connectat a internet. Havia convingut amb els meus caps que faria una peça sobre el ressò de la vaga a la xarxa.

Quan ja estava treballant, m’he adonat que altres mitjans cobrien el mateix objectiu. L’"ABC" ho fa amb una mirada immediata i "El Pais" ha publicat una peça (sense firma, suposo que a causa de la vaga) que estava molt centrada en el conjunt d’Espanya.

Quan ja estava acabant, he trobat la peça de BTV, molt més centrada a Catalunya. Una molt bona peça d’Albert Muñoz.

El que no havia detectat


N’he fet servir un parell d’enllaços que jo no havia detectat però no he citat BTV com a font perquè no estava utilitzant una informació exclusiva sinó dues adreces URL que no havia vist.

En tot cas, ho explico aquí. Em sembla que he actuat amb correcció, no és el mateix trobar un enllaç que copiar una informació pròpia.

De tota manera, crec que les dues peces són prou diferents. A la que he publicat fa una estona m’he permès (potser per això he trigat més) buscar detalls que em semblaven atractius, com ara un diàleg entre dos diputats.

Internet sí que funciona

Entre tots hem demostrat que a internet no hi ha vaga. Els operadors garanteixen la transmissió de dades. Les empreses globals no s’han vist afectades. I el subministrament d’electricitat no s’ha aturat.

Encara més: com que internet sí que funciona, vaguistes i no vaguistes han fet servir totes les eines que hi ha, perquè, com ha recordat Albert Medran, la batalla té a veure amb la comunicació.

I els que intentem informar sobre l’ús d’aquestes eines també hem treballat, cadascú amb el seu estil.


Consciència

Sí, treballo.

Teletreballo. Gràcies a les noves tecnologies: un ordinador portàtil, una connexió ADSL, una VPN per accedir a l'editora del mitjà on treballo... vet aquí les eines.

És el meu dret. I l’exerceixo a consciència, gràcies als serveis mínims que mantenen el 3cat24 actiu, de la mateixa manera que exerceixen el seu dret totes les persones que creuen que aquesta vaga és justa i eficaç.

Se suposa que en això consisteix la normalitat democràtica. Sense coaccions empresarials ni intimidacions sindicals. Encara que de vegades algú ho intenti esguerrar.

Els controladors aeris haurien de saber que tenen un problema d’imatge molt seriós. A Bèlgica i aquí. I els ciutadans hauríem de preguntar als governs si és raonable que unes quantes persones amb una feina de precisió molt important puguin bloquejar la sortida aèria d’un país.

27/9/10

Sense endolls ni wifi en una trobada europea del màxim nivell

El 3cat24 ha decidit cobrir una trobada important sobre la digitalització a Europa, que es fa a Brussel·les. Hi ha milers d’assistents i el que hi ha en joc són més de 2.800 milions d’euros per finançar o subvencionar projectes de recerca que tinguin a veure amb les TIC durant els pròxims dos anys.

Sorpresa

Però a primera hora del matí, quan he arribat a l’Expo on la conferència se celebra, m’he trobat amb una sorpresa poc agradable. A l’auditori principal, on hi ha els actes centrals, no hi ha connexió wifi.

He preguntat la raó i m’han dit que no volien que la gent comencés a enviar missatges a Twitter i estiguessin poc atents a la reunió. M’he quedat de pedra. En un "tuit" han insistit amb aquest argument.

Des de quan mentre envies un missatge no estàs atent? He assistit a una pila de conferències, com he anat explicant en aquest blog, i Twitter ja s’ha convertit en una eina imprescindible.

Parlant de Twitter, a Twitter

Naturalment, he expressat la meva sorpresa via Twitter (quan he sortit de la sala, és clar). I he comentat que l'organització sí que enviava missatges a aquest servei. Aleshores he rebut una resposta desconcertant. Des de l’organització deien que es podia fer amb un iPhone.

Frontera

És clar, però quan ets a l’estranger no fas servir l’iPhone, almenys jo no ho faig perquè els costos de la connexió 3G des de fora d’Espanya són d’una desproporció increïble.

Això em fa pensar que potser som una Unió Europea però a internet tenim fronteres, i tant, una frontera que es basa en els costos.

Moltes altres persones que es lamentaven del mateix. És estrany que una trobada d’aquest nivell, dedicada a les TIC, no inclogui un servei wifi a totes les sales i racons on es fa l’esdeveniment.

Per sort, a la sala de premsa hi ha connexió via cable i he pogut enviar la meva crònica.

Endolls!

A més, però, m’he vist forçat a prendre notes en paper, perquè no podia posar en risc la bateria del meu portàtil. Per què? Perquè no hi havia endolls, ni tan sols per a la premsa.

Cada vegada que assisteixo a un acte d’aquesta mena (i uns quants responsables de premsa ja ho saben) és el primer que pregunto: “on hi ha els endolls?”

Energia

La tecnologia digital ens fa oblidar tot sovint que sobretot necessitem energia perquè funcioni. Sense un endoll, l’autonomia dels portàtils queda molt restringida.

No escric aquest apunt per queixar-me. Només pretenc, com sempre, compartir la meva experiència. I estic convençut que en aquesta mena de congressos i trobades hi ha dues qüestons logístiques que són fonamentals: endolls i connexió a internet.

No em sentireu mai parlar ni bé ni malament del catering, de la temperatura, de les instal·lacions. La feina és la feina. Però sense llum ni internet, la feina es torna un objectiu complicat.

El pròxim

D’aquí a pocs dies seré al Personal Democracy Forum que es fa a Barcelona. L’any passat no hi havia endolls i la connexió era deficient. Confio que aquest any s’hagi resolt. És clar que no sé com els ho podré dir si a Brussel·les, en un acte multitudinari i organitzat per les màximes autoritats europees, no han sabut fer-ho millor.

24/9/10

"Està mort" (criteris i estímuls)

Decisions

Quan decidim que un “tema” està mort?

És una conversa freqüent a les redaccions. I no sempre és fàcil posar-se d’acord. Hi ha arguments bons que tot i això es poden rebatre.

Poso dos exemples recents.

Ja ho hem dit

A la redacció del 3cat24, hem rebut aquests dies una nota de premsa per advertir que el Govern presentava el nou servei de mobilitat “Mou-te”.


Hem decidit que no cobriríem aquesta informació perquè ja l’hem donada. Ho vam fer el mes de juliol. I TV3 també se'n va ocupar.

El nostre “client” ja té aquesta informació. Per tant, no fa falta tornar-hi. És un criteri.

No ho hem dit

Fa poc, vaig veure en un altre mitjà una informació que em va interessar. És la mena de peça que procuro fer per al 3cat24. Se m’havia passat per alt, per imperícia.


Transports Metropolitans de Barcelona ha posat en servei una aplicació per a mòbil basada en la “realitat augmentada”.

Me l’he descarregada, l’he provada i em sembla rellevant que hi hagi una eina com aquesta per a la ciutat de Barcelona.

Em vaig posar en contacte amb el servei de premsa de TMB, que des d’ara ja em tenen a les seves llistes, i em van ampliar una mica la informació. Més de sis mil descàrregues en pocs dies em sembla una prova contundent que al país hi ha bastantes persones que fan servir aquestes eines.

Els altres ho han dit

Però els responsables de la redacció van entendre que la mateixa informació ja havia aparegut en altres mitjans. I tenien raó.

Per tant, es va considerar que no calia fer-la. Observem que el criteri s’ha capgirat i ja no es basa en “els nostres usuaris”. Si nosaltres no n‘hem dit res, per als nostres “clients” la informació encara és nova.

Aquesta vegada hem fet servir un altre criteri. El que hem dit és que la informació ja ha sortit a altres llocs i si en parléssim “aniríem al darrere”.

Què hem de dir?

Que s’ha de fer en aquests casos? Pensar només en l’usuari? Pensar també en què puguin dir els nostres col·legues de la competència?

No comento tot això per discutir fora de la redacció les decisions que es prenen a la redacció. Seria tan absurd com deslleial.

Només provo de compartir els dubtes, com he fet sempre aquí, perquè m’adono que l’ofici no ha avançat gaire.

Un altre bucle

Quan vaig començar a fer feina de periodista, fa vint-i-cinc anys, ja teníem les mateixes converses sobre els mateixos assumptes. Des d’aleshores, encara no hem trobat una resposta que funcioni i, al final, sempre depèn de l’opinió personal d’una o dues persones que en aquell moment exerceixen una responsabilitat.

Jo mateix ho he fet en unes quantes redaccions i estic segur que m’he equivocat desenes de vegades. Potser el problema és que cada vegada ens ho haguem de preguntar de nou i que cada vegada torna a dependre d’un criteri personal.

El criteri


Seria més fàcil si hi hagués un criteri establert, si no estigués tan enganxat al risc d’error personal. Però em temo que d’aquí a deu anys podria escriure un apunt molt semblant a aquest.


Potser, això no és un defecte de l’ofici sinó un dels seus avantatges. Tenir-ho tot resolt seria avorrit mentre que topar amb els dubtes cada dia és una oportunitat per rumiar a fons i aprendre.


Ells o nosaltres


Per a mi això és un valor indubtable però tal vegada no ens ho hauríem de mirar des de la nostra perspectiva, la dels que produïm continguts informatius, sinó des del punt de vista dels usuaris.


Potser ells no necessiten que dubtem constantment encara que ens sembli fascinant, potser no volen que improvisem amb més o menys encert encara que el repte ens estimuli.

22/9/10

"Èxit" informatiu gràcies al taxista 2.0


Sense fer soroll

La feina que faig té una certa visibilitat, perquè publico peces informatives en un mitjà de comunicació, però en general és molt discreta. Els assumptes que provo de tractar no solen ser gaire espectaculars.


Però de vegades hi ha un “tema” que, no se sap per quina raó, aconsegueix cridar l’atenció dels usuaris. Fa pocs dies, vaig escriure sobre Ricard Tomàs, un taxista d’Igualada una mica particular.

Un "èxit"

Es va convertir en la notícia més llegida d’aquell dia al 3cat24, segons que em van dir els meus caps. No sé dir per quina raó, però suposo que hi va ajudar el fet que el protagonista d’aquella peça sigui algú força actiu a la xarxa.

L’endemà, m'ho va dir ell mateix, el van entrevistar a un parell d’emissores de ràdio i a dues cadenes de tele. O sigui que la peça devia tenir el seu ressò.


Hi tinc algun mèrit? No, cap. És fàcil d’explicar.

La història


A l’estiu, vaig ser a Copons, per conèixer millor tot el que està passant en aquest poble de l’Anoia amb les noves tecnologies. Havíem quedat amb en Ricard Espelt que ho faríem, mesos enrere. Un cop allà, en Ricard em va parlar d’un altre Ricard. Va ser ell qui em va passar el contacte del “taxista 2.0”.


La cita


Després, via Twitter, vam intentar citar-nos. A la fi, va ser tan amable que es va traslladar fins a Sant Joan Despí. Vaig veure el seu vehicle, hi vaig pujar com si fos un client i vaig fer un parell de fotografies amb el meu mòbil. Després, vam seure a la cafeteria de TV3 i vam estar parlant una mica més d’una hora.


Vaig escriure la peça, hi vaig incloure enllaços, com tinc per costum. En comptes de fer un redactat tipus notícia, vaig dotar el text d’un to més co·loquial i amè. No era un reportatge, no tenia aquest abast, però volia transmetre una mica de personalitat a la peça (em sembla que em vaig quedar a ran dels tòpics, què hi farem).

Sapastre sense gaires eines


Vet aquí com ho vaig fer. Amb ajuda, amb complicitat, amb enllaços i la imatge obtinguda per un autèntic sapastre de la fotografia. Amb aquesta simplicitat, sense eines sofisticades i amb una bona conversa, vaig fer una peça que ha sigut de les que s’han llegit més.


No sé què faig


Potser això que faig no és ben bé periodisme. No sé com n’hauria de dir.

21/9/10

Exemples i lliçons d'una tarda de pluja

Enciclopèdia oberta

Enciclopèdia ha fet un salt important. Ho he escrit avui en una peça per al 3cat24. S’obren a les contribucions dels usuaris. Amb control d’accés (cal estar registrat) i control de continguts (supervisió del text, que han de validar), però tot i això és un pas molt notable.

Història


Van començar amb fascicles. Un dia els van abandonar i només van quedar els volums ja relligats. Després, van arribar a internet. Però la consulta estava restringida. L’any 2008, van obrir el seu web a un accés universal i gratuït. I ara accepten que els usuaris poden contribuir a aquesta obra que va representar, entre els anys seixanta i setanta, molt més que una obra de consulta.

Perquè ens en fem una idea, fa una pila d’anys la seu de l’editorial va ser assaltada per l’extrema dreta.

Enllaçant

Ara, els usuaris s’han alliberat a la xarxa. La
Viquipèdia s’ha convertit en un lloc de consulta molt visitat.

Però l’Enciclopèdia encara aporta uns continguts que també mereixen atenció. Els falta adquirir la cultura de l’hiperenllaç... o no tenen recursos per assumir els costos de dur a terme l’operació en una obra que “ja està escrita”. Però els seus continguts són importants.

Valor

Hi ha moltes obres de consulta d’aquest grup editorial que és difícil que donin beneficis permanents. Quantes vegades a la vida compraràs un diccionari català neerlandès o
a l'inrevés? Però tot aquesta producció existeix i deu valer la pena posar aquest coneixement a disposició del país, amb el procediment que calgui perquè no hi perdi res ningú.

Exemple

Els últims canvis al seu web, per tant, són un bon pas. Expliquen moltes coses. Hi veig un resum del canvi que les empreses viuen. Els editors d’obres de referència, i els altres també, saben que la digitalització comporta una reducció dels costos d’emmegatzematge i distribució.

Informació

A més, m’interessa avaluar el procés que la peça ha demanat.

Com tantes persones, faig anar un lector de subscripcions de blogs. Hauria de tornar-ho a endreçar perquè l’última creació de carpetes és de fa quasi un any, quan em vaig incorporar a la redacció del 3cat24.

Fonts

Revisant els apunts pendents, m’he topat amb un post de
Beat, un lloc que sempre m’ha merescut molta confiança i que em sol interessar amb les novetats que explica. Hi he vist la referència a l’Enciclopèdia.

No recordava haver-ho vist en un altre mitjà però no me n’he preocupat gaire. És un assumpte petit que a mi m’ha cridat l’atenció i que s’ajusta a la mena d’assumptes que poden interessar als usuaris d’un mitjà públic en català.

Declaracions

He consultat el blog corporatiu de l’empresa, també les explicacions que hi ha al seu web i tot això m’ha fet pensar que no calia demanar declaracions a ningú.

Potser haurien millorat la informació però he cregut que tenia fonts suficients per a un breu. Les he citades, amb hiperenllaços, i he donat per aquesta mateixa via una mica de context.

Dubtes

Ara bé, n’hi ha prou de citar Beat? N’hi ha prou d’elaborar un text nou que no sigui un copy/paste? No ho sé del cert. Crec que al 3cat24 hem sigut honestos i veraços però no sé si a Beat ho han entès igual.

O sigui que en una sola peça i la seva elaboració em sembla veure-hi tot de lliçons que encara no sé si he après...

Pistes

Si més no, intueixo que hi ha bones pistes sobre el canvi, sobre com s’adapta l’empresa, sobre com es transforma l’edició, sobre com l’enciclopedisme s’actualitza, sobre com s’elabora la informació, sobre la col·laboració, sobre els enllaços que uns quants mirem de posar sempre i de fer-ho amb sentit, amb intenció...

Pluja

Aquesta feina té això, qualsevol tarda plujosa es converteix en una oportunitat inesperada per aprendre.

20/9/10

Compartint visions sobre estratègia electoral

Un acte

Beers&Politics és un acte que convoquen Xavier Peytibi i Juan Víctor Izquierdo. No hi havia anat mai fins divendres passat.

Un format

El format és tan simple com còmode. Al voltant d’unes taules, en un local de Gràcia, i amb una cervesa al davant, un convidat exposa una ponència breu. Tot seguit, s’obre un debat sense torns, molt lliure.

Un estil

Hi ha apassionament però tothom es respecta. La majoria dels assistents són joves professionals que elaboren estratègies, dissenyen tàctiques o instrueixen els ciberactivistes perquè disposin d’eines en la “batalla electoral”.

N’hi ha que tenen més distància emotiva i n’hi ha que són clarament afins a un partit. Tot i això, l’ambient és de gran trasversalitat, les converses posteriors flueixen amb harmonia i tothom procura aprendre dels altres.

En un país tan carregat de confrontacions, molts cops supèrflues, aquesta atmosfera és agradable i dóna ànims per creure que el debat democràtic és possible més enllà del “teatre” que tant sovint incorpora la política.

Una empremta

Peytibi ha fet un resum ajustat de la sessió, que va comptar amb una presentació inicial de Pau Canaleta molt intel·ligent i carregada d’arguments. Edgar Rovira també hi ha dit la seva i segurament ho han fet altres dels que hi van ser.

De manera que a la xarxa es disposa d’un seguit de textos que expliquen, a qui li interessi, com podria ser aquesta campanya.

Una convicció

Hi ha altres grups de joves professionals que també es troben i intercanvien idees. I la majoria de les vegades deixen una empremta digital que és fàcil de seguir. És una altra prova que val la pena compartir el coneixement.

18/9/10

La idea i les eines (tendències de canvi a l'empresa)


Empreses diferents

El Grup Clade és un conglomerat d’empreses molt interessant. Hi ha cooperatives i fundacions dedicades a la transformació d’aliments, a la impressió i edició, als processos, a la formació, a la venda i difusió de productes culturals i al material escolar i a l’atenció social.

El que tenen en comú no és una línia de producció ni un un sector ni tan sols un estil. Els uneix una ideologia sobre com han de ser les empreses i una tenacitat per desenvolupar una manera de fer que havia estat més estesa fa dècades i que ara es renova per adaptar-se als canvis que tots intentem entendre.

Em van demanar que fes un "taller" (en realitat vam fer una altra coa però em sembla que en vam dir així) on provéssim unes quantes eines que ells volien enfocar cap a la comunicació i que vaig maldar per convencer-los que sobretot són l’expressió d’una altra mirada.

Eines a la caixa

Vaig repetir allò que les eines no s’han d’adorar en un altar, és millor tenir-les a la caixa d’eines. El que importa és la idea i d’això tendim a parlar-ne menys, perquè sempre hi ha venedors d’eines que s’entusiasmen amb la sacralització dels instruments, a veure si així es converteixen en el forjador màgic de l’edat del ferro o el monjo copista de l’edat mitjana.

Ens hi vam estar quatre hores i dues més i em va semblar que algunes coses ja les havia comentat quan compartia el poc que sé amb professors d’Elisava o amb estudiants de la UPF o amb companys de la CCMA...

Què hi ha

Una mica com si el temps no hagués acabat de passar. Aquesta petita perspectiva reforça la idea que les eines només són útils, el que costa de copsar és què hi ha de debò al seu darrere.

Les possibilitats de connexió que tenim pel davant són tan increïbles que encara se’ns fa difícil d’imaginar-ho prou bé.

Acabo de llegir un llibre que exposa amb claredat unes quantes tendències. Exactament 32. L’han escrit Juan Freire i Antoni Gutiérrez-Rubí. El vaig recomanar a la trentena de persones que eren al “taller” del grup Clade, que vam fer a Mollet.

És un d’aquests textos que ens ajuda a veure-hi una mica més enllà, per damunt de les eines. L’han escrit dues persones amb una professió que consisteix a explicar, de debò, què està passant.

Si acabes de llegir un bon llibre i t’han encarregat que participis en una sessió de quatres hores més dues, faràs bé de recomanar el que has acabat d’aprendre. Comença per l'últim bon llibre on hagis après.

Dibuixants

No puc saber si els va servir de gaire. Però em sembla que no és important. Totes les persones que hi eren ja sabien què han de fer. La majoria ja fan servir els instruments que tenen a l’abast i se’n surten amb nota. Suposo que va estar bé donar-los una petita empenta, com algú que et tusta l’esquena mentre t’anima a tornar-hi. Confio que almenys això sortís amb encert.

Sobretot, m'agradaria haver transmès la convicció que es tracta d'imaginar el món d'una altra manera. Perquè amb aquestes eines tenim la possibilitat d'influir en el dibuix segurament com no s'ha pogut mai. Dec ser un ingenu, però m'agrada veure-ho d'aquesta manera.

Per això m'agrada intentar entendre el canvi. I no hi ha res millor per aprendre que compartir el poc que saps. Potser no deixes empremta, s'ha de tenir molta experiència per aconseguir-ho, però és la millor manera de repassar els apunts. O sigui que per mi va ser una sort increïble que m'ho demanessin. Els ho agraeixo tant com agraeixo als autors del llibre que l'hagin escrit.

14/9/10

La campanya digital del 28-N

Els partits polítics catalans preparen la campanya i també ho fan a la xarxa. Vaig escriure una peça fa molt poc on mirava de presentar la situació.

Anit, a més, vaig tenir l’oportunitat de moderar un debat que em semblar prou interessant. Política Redes és un acte nascut a Saragossa que ja ha passat per Madrid i que impulsa Carlos Gutierrez.

Durant quasi dues hores, els ponents que representaven l’arc parlamentari actual es van mostrar prou sincers i directes i van mantenir també alguna breu disputa amb molta correcció i esportivitat.

No sóc capaç de resumir l’acte sencer perquè s’hi van dir moltes coses i perquè tenia feina a mirar de complir la tasca que se m’havia assignat, gràcies a la confiança que em van fer tant la direcció del 3cat24.cat com la de TVC quan van suggerir el meu nom als organitzadors.

Però sí que puc intentar anotar amb brevetat uns quants detalls que val la pena observar com a mostra de les diferències que hi ha, per descomptat, però també com la prova que la política catalana ja es troba ficada de cap en aquest canvi que les noves tecnologies faciliten (Antoni Gutiérrez-Rubí ha penjat un llistat dels recursos d'aquests partits).

CiU (el ponent era Edgar Rovira - @erovira)

Aposten des de fa temps per una xarxa social pròpia inspirada en accions primerenques com la del candidat nordamericà Howard Dean. Han produït més vídeos que ningú en els darrers mesos.

El seu candidat no tecleja la resposta però sí que es comunica a través de Facebook, segueix els comentaris i n’indica les respostes.

PSC (la ponent era Raquel Querol - @rquerolbello)

Aposten per la seva xarxa de blogs, des d’on pensen mobilitzar els ciberactivistes que els donen suport. El seu lema a la xarxa és la “participació”.

El seu candidiat no fa anar de forma directa aquestes eines però ha inclòs la seva revisió en la rutina diària i cada matí comunica a l’equip pertinent quins assumptes vol que apareguin a la seva pàgina de Facebook, que no és un perfil personal. No té compte personal de Twitter.

ERC (el ponent era Ignasi Llorente - @illorente
)

Renuncien a utilitzar massa recursos i creuen que és millor fer servir aquells que els siguin més pràctics.

El seu candidat no fa anar un compte a Twitter però sí que gestiona de forma personal el compte a Facebook. Va sorprendre el seu equip quan un diumenge va publicar-hi una recepta per preparar un arròs.

IC (la ponent era Eva Marin - @marinpei
)

Aposten pel vídeo i el seu canal de Youtube els sembla l’eina més útil. Creuen que així arriben als seus simpatitzants i més enllà i confien en la viralitat d’aquestes produccions audiovisuals.

El seu candidat ha renunciat a Twitter però segueix Facebook, sense intervenir-hi sempre de forma personal.

PP (el ponent era Carlos Parry - @carlosparry)

Prefereixen Facebook a Twitter, que els sembla una eina menys útil. Aposten per aquesta xarxa social potser més que cap altre grup.

La seva candidata no fa anar directament aquestes eines però n’està al corrent i dóna les indicacions corresponents.

Ciudadanos (el ponent era Fran Hervías - @franhervias)

També aposten pel vídeo i llueixen els números que els presenten com un equip exitós en aquest terreny. Són partidaris d’un estil més desenfadat i no consideren cap agressió participar en el mur d’un contrincant. Solen fer-ho al del PP.

El seu candidat és qui “tuiteja” la majoria de missatges tot i que el compte personal també té suport del seu equip.

10/9/10

Devia ser la calor...

Inici

L’inici del curs escolar em va dur fins a un institut de secundària. Volia veure de més a la vora alguna mostra del pla Educat1x1.

A la peça que vaig fer per al 3cat24 crec que hi deixava clar que la renovació esperona prou alumnes i professors però que el model educatiu es manté ben estàtic.

Contrast

En comptes de proposar-se com a projecte aprendre plegats, molts docents encara pretenen “ensenyar”. Em sembla una llàstima, però com ja vaig posar de relleu en una peça anterior, per sort hi ha milers de professionals que ho enfoquen d’una altra manera.

Tinta

Hi ha un assumpte que encara em té molt intrigat. A casa, com a tantes altres llars, han arribat aquests dies una bona pila de llibres.

No acabo d’entendre aquesta dèria per gastar paper i tinta, la veritat. Jo mateix també miro que publiquin els llibres que escric, però tots aquests centenars de milers de manuals que cada any es tornen a imprimir...

Manuals

A banda que trobo una mica obsoleta la creença que hi hagi un “manual”, un llibre que aplegui la informació imprescindible de qualsevol matèria, sobretot a Secundària i a Batxillerat.

He mirat per sobre uns quants d’aquests manuals nous d’aquest any i estic segur que en poques hores (que haurien de ser lectives) podria trobar tota la informació que aquests manuals contenen i força més. A la xarxa. De fonts fiables.

Sistema


Suposo que forma part d’una mena d’obligació inherent al sistema. Hi ha uns quants autors de manuals que s’hi han acostumat, uns editors que sembla que s’han quedat sense imaginació i uns llibreters que si no fos per aquestes compres de juliol i setembre ho passarien molt malament. Em sap greu sobretot pels llibreters, que mereixen molta més fortuna tot i que no els aniria malament reinventar una mica el negoci.

Girar

En fi, que som de nou a les portes de la tardor, que ja fa uns quants dies que he tornat a la redacció, que el món de vegades sembla que no giri i que ara com ara prefereixo no valorar en públic l’únic canvi notable que s’ha produït aquests dies a l’empresa on treballo. Tinc la sensació que no cal.

Persones

La majoria de persones sensates ja saben que al món hi ha persones disposades a liderar un projecte i persones que prefereixen aterrar de puntetes per agafar embranzida, com si una empresa amb milers d’empleats i milions d’usuaris només fos un trampolí.

Empenta

M’encanta tornar-m’hi a posar. M’agrada ser on sóc i també reprendre aquest blog que he tingut desatès. Devia ser la calor...