16/11/09

Un espai físic per a una feina digital





Hi ha un detall inquietant sobre el caràcter analògic d’una redacció digital i ho vull plantejar amb la consciència que no es tracta d’un defecte sinó, tan sols, d’un desajust temporal. Vull dir que d’aquí a uns anys s’haurà resolt, per força.


Un equip que supera la desena de persones es trasllada cada dia des de diversos llocs, sovint a distàncies que el transport públic recorre en prop d’una hora i el transport privat en no gaire menys.


Totes aquestes persones es troben en un mateix espai físic i es concentren a produir continguts digitals amb eines digitals.


És una paradoxa.




La "caseta" de la redacció




Pels tafaners, vet aquí "l'espai físic" on treballa la redacció digital del www.3cat24.cat.



Veure el mapa més gran


La redacció es troba a la "caseta" que es veu just a sota del rètol acolorit. tal com la va capturar un dels cotxes de Google (Street View).


Tornem però a la paradoxa que exposava.




El pagès va al tros 




El pagès ha d’anar al camp per llaurar-lo. El càmera ha de ser allà on es roda (fins i tot les càmeres remotes tenen algú que les controla). En fi, els àtoms.


Però els continguts digitals que són a la xarxa són a la xarxa. I s’hi podria accedir des de qualsevol lloc. En fi, els bits.


Aleshores, per què ens trobem?


No ho acabo de saber. Em temo que és per costum. Perquè les redaccions digitals són hereves de les altres redaccions. Quan parlem d’una redacció solem referir-nos tant a l’equip de persones com al lloc on aquestes persones treballen plegades. En anglès, el terme és "newsroom".


Les principals redaccions digitals del país mantenen aquest sistema, que jo sàpiga. L’herència és voluminosa.


Hi podria haver altres raons, més vinculades a l’exercici del poder i a la noció jeràrquica. El lideratge que s’exerceix amb les noves eines és molt diferent i potser les redaccions “analògiques” permeten una expressió del control molt diferent de les oportunitats de compartir i aportar que les eines de xarxa solen afavorir.


Però tinc la sensació que és només una qüestió de temps. Perquè l’economia es convertirà cada vegada més en una exigència col·lectiva. El dispendi de temps personal de cadascú esdevindrà intolerable a les noves generacions.


En el meu cas, admeto que em prenc aquestes quasi dues hores i mitja que dedico a traslladar-me d’un lloc físic a un altre lloc físic per fer-hi el que podria fer a qualsevol altre lloc, com una estona de lectura. Però fins i tot llegir seria més agradable si tingués aquestes dues hores i mitja al sofà de casa, oi?




No me'n queixo




Hauria pogut acabar l'apunt al paràgraf anterior però hi hauria el risc que se m'entengués malament. No he escrit això per queixar-me. Arreu del país hi ha moltes més persones que viuen una experiència molt semblant.


Ni pretenia alçar un lament ni tampoc se'm passa pel cap intentar canviar les coses.


Però, si em proposo compartir aquí l'experiència de fer feina de periodista en un mitjà digital té sentit anotar de seguida aquesta paradoxa.


I confio, en veu baixa, que d'aquí a pocs anys tot això serà diferent i que aquest apunt serà tan obsolet com ho és ara la vella noció de la "redacció".

5 comentaris:

viktoro ha dit...

T'entenc perfectament. Les eines canvien a molta més velocitat que els cervells. I els cervells "dels que manen" solen ser més reticents al canvi.
Per acabar d'arrissar el ris, en moltes feines d'aquestes, els treballadors no tenen contracte i treballen com a autònoms.

Peewee ha dit...

Algú "de dalt" hauria de posar-se al cap el concepte de Teletreball.
La manera "real" d'estalviar costos a l'empresa i una manera més de tenir als treballadors motivats.

Per sort meva, tinc la opció de teletreballar uns dies al mes... i potser et sorpendrà, però treballo a la mateixa organització que tú.

Gabriel Jaraba ha dit...

És una tòxica barreja de manca de comprensió i de poder/control. Les relacions laborals en àtoms permeten transmetre inputs de poder/control mitjançant la manifestació jeràrquica i el llenguatge corporal, a més d'elements com territorialitat, imposició de presència, etc. La jerarquia en xarxa és tota una altra cosa i causa recel: internet té vocació llibertària. Vegi's el cas d'Enric González (El País): comença a tocar els nassos parlant de la reticència al canvi dels mitjans convencionals, de la necessitat de recuperar l'ideal periodístic, i és automàticament exiliat de la columna d'opinió on en parlava a la corresponsalia a Jerusalem (amb premi Cuco Cerecedo i tot). Assistim, en tot cas, a una Gotterdamerung.

Irene ha dit...

Jo també m'ho he preguntat més d'una vegada. Personalment, puc dir que m'agrada el caliu d'estar en una redacció i poder compartir debats o opinions cara a cara. També és veritat, però, que amb les eines que tenim seria factible això del teletreball. Curiós això de la jerarquia i l'herència...

jnqm ha dit...

Gràcies a tots

Irene, és veritat que l'ambient d'una redacció és especial. Sempre m'ho ha semblat. Segur que sempre és bo trobar-se. Només volia fer pensar sobre les possibilitats que els mitjans digitals proporcionen. Segur que és possible combinr totes dues coses. Encara més: estic segur que no trigarem gaires anys a veure-ho i potser a viure-ho.

La qüestió del control que esmenta en Gabi i al qual l'apunt al·ludia em sembla més aviat una herència que no pas una realitat actual, almenys alà on sóc. Però diria que té un cert interès haver-ne parlat.

Gràcies a tots per seguir aquest petit dietari i per dir-hi la vostra