30/10/09

Què fas quan recomences?

Només deu anys enrere, encetar un projecte i entrar en un equip implicava coses com ara preguntar on seuria a més de barallar-me amb alguna plantilla d'un processador de textos, esbrinar el número de sortida a l'exterior del telèfon de taula i atendre els consells dels més veterans, que solien ser persones més grans. 

Ara, a punt de començar una altra experiència (no sé per quina raó, sempre em prenc aquest canvis amb energia i il·lusió), les primeres coses que he fet han sigut aquestes:

- Endreçar el meu lector per seguir els blogs a què m'he subscrit (refer les carpetes segons els nous interessos i de passada posar al dia la informació i eliminar el soroll que ja no escoltava).

- Actualitzar el meu perfil a les xarxes socials i matisar a una xarxa professional l'establiment de contactes.

- Reorientar la meva capsa d'enllaços.  

- Obrir un espai compartit amb altres persones per decidir junts amb documents de tots el que voldrem fer.

- Començar a aprendre a treballar amb un gestor de continguts web.

A més, la majoria dels veterans són molt més joves, acostumats a pensar a favor de les noves eines. I espero seure a molts llocs diferents, poder contribuir al projecte des d'allà on sigui millor a cada moment. 
 
Molts canvis.

Quan vaig començar a fer de periodista la meva eina era una màquina d'escriure.

És veritat que ja no sóc jove des de fa temps. Però és que els canvis han sigut constants, un estímul permanent per tenir ganes d'aprendre i començar una altra vegada i una altra i una altra.

El temps que ens toca viure és el nostre privilegi.

29/10/09

El català banal de Fèlix Millet

M'agrada molt la manera com El Periódico ha enfocat l'assumpte Millet. Tal com ho veig, els seus redactors ens ofereixen ara mateix la millor informació sobre el cas, de manera indiscutible, amb detalls reveladors que els altres no tenen i, sobretot, d'una manera comprensible. El periodisme és això: explicar les coses de manera que tothom les entengui. 

Però si en parlo avui és a causa d'una decisió que pot suscitar una certa polèmica. 

El diari ha decidit publicar avui el text íntegre de la declaració de Fèlix Millet (i demà farà el mateix amb la de Jordi Montull).

Com que l'imputat va poder declarar en la seva llengua (cosa que celebro, no cal dir-ho), el text íntegre respecta el català de Fèlix Millet. No hi ha faltes d'ortografia, és clar, però és ple de la mena d'errors que expliquen la distància entre el català col·loquial que se sol parlar i el català escrit més formal que passa per les mans sàvies dels lingüistes (per sort, perquè així com els periodistes anglesos saben escriure en anglès i els francesos saben escriure en francès els periodistes catalans que escriuen amb un català una mica decent són tan pocs que algun dia ens ho hauríem de mirar).  

A partir d'aquí, se m'acudeixen almenys tres qüestions que trobo interessants. 


1.- Millet no sap parlar 


Fèlix Millet, un home que se suposa que formava part de l'entorn cultural del país, gasta un català deplorable. No em refereixo només als errors que comet infringint la normativa de la manera més flagrant. Podríem atribuir aquest defecte a la dificultat que la seva generació va tenir per aprendre la llengua. 

Hi ha un tret de totes les llengües degudament instal·lades que s'anomena registre. És a dir, que no ens expressem igual si anem a un bar amb els amics que si fem una conferència. Doncs bé, quan algú com Millet declara davant del jutge, se suposa que podria triar un català una mica elevat, amb frases senceres, amb el subjecte al seu lloc, sense repeticions absurdes. I ca! El seu registre és vulgar, la seva capacitat d'expressió és ínfima, la seva manera de parlar és deplorable i demostra una incapacitat extrema per elaborar frases una mica endreçades.

"Jo desconec tot el procés perquè no el conec" 
 "És una costum que no feia jo"
 "Amb les orquestres i això sí" 
 "Es té que fer un hotel, jo ja havia parlat amb el que feia l'hotel per marcar unes connexions per càtering"
 "Si no tinc els datos no ho puc dir" 
 "Un  milió o por ai"

A més del seu registre gens elaborat, i de gastar un català molt tristot, Millet despista quan hi ha preguntes difícils i no respon amb claredat. Tot sovint s'intueix que podria mentir amb una facilitat tan gran que resulta quasi ofensiva. 


2.- Que ho preguntin millor 


Les preguntes que li fan són una quarta part de les que es podrien fer. Sí, sí, ja ho sé, el jutge se centra en la querella i no en totes les altres coses que els mitjans han publicat. Francament, després de tanta espera, si això és tot el que li havien de preguntar...  Prefereixo que uns quants bons periodistes l'interroguin. Segur que ho faran una mica millor que el fiscal i el jutge. 


3.- El català que es parla 


I ara ve la decisió que de debò vol ocupar el centre d'aquest apunt.

Quan El Periódico decideix que el text es publica íntegre, sense cap esmena, pren una decisió arriscada. Faria el mateix si fos en castellà? Es permetria que es publiqués una declaració en un castellà tan desastrós? No s'esmenaria? 

Entre la "literalitat" i l'adaptació a la normativa, no hi ha un punt intermedi? Què en pensen els lingüistes del diari? N'està segur el seu director de la decisió que s'ha pres?              

Com a persona que s'estima la seva llengua, aquesta decisió em sap greu. Posa el català en un nivell molt rebaixat. Es fan evidents d'una manera prou esgarrifosa les distàncies entre el català formal i el català que de debò parla un catalanoparlant (ja no vull pensar en el català d'algú que no té aquesta llengua com a primera llengua). 

Però com a ciutadà tafaner admeto que m'ha encantat trobar-me amb aquesta literalitat. 

Comprovar que algú a qui no fa gaire es tenia per un prohom de la cultura gasta un català tan deplorable i, sobretot, que és incapaç d'expressar-se amb frases una mica elaborades, ha sigut un plaer extraordinari: el lladre és un inepte! 

De cop i volta, aquest destacat senyor de la cultura és un vulgar xerraire de bar. Els carregadors del moll dels temps del poeta Papasseït parlaven millor que en Fèlix Millet. 

Em temo que la seva competència comunicadora seria igual de nefasta en castellà. 

En Millet és un inepte quan respon al jutge, algú que no sap parlar. S'expressa molt malament, en un país normal cap persona del seu nivell faria una declaració tan banal, tan simple, tan desastrosa. Als senyors, en altres llocs, se'ls reconeix per la seva manera d'expressar-se. Aquí no. Ja no tenim registres. Segurament perquè ja no tenim senyors. 

Em fa l'efecte que si un dia tinguéssim a l'abast les declaracions de tots els imputats en el darrer cas de corrupció ens trobaríem amb una situació molt semblant.

Per això sospito que estem bastant malament. 

No puc deixar de veure-ho així. El país dóna molt poc de sí. No tenim gaire corda. Les molles s'han destensat. Quin desastre! 

I demà, més!

26/10/09

Vídeojocs a la biblioteca universitària


A la Biblioteca Rector Gabriel Ferraté de la UPC estrenen un espai dedicat al vídeojoc. 

Hi ha dos ordinadors que serveixen "per jugar" (suposo que en silenci) i a més han obert un espai virtual, amb un nom anglòfil i victoriós: u-win. 

L'usuari hi trobarà jocs, recursos i fòrums i la intenció dels seus promotors és que molt aviat es puguin oferir descàrregues pels usuaris de la Nintendo DS.

El seu director, Miquel Codina, m'explica que la intenció és donar cabuda a una matèria que es desenvolupa als estudis de la UPC i també "millorar l'experiència dels estudiants i avançar en la idea de la biblioteca com un espai de socialització".

Han tingut pes en aquesta decisió la comprovació que "els jocs són un mitjà innovador per desenvolupar competències", a banda que des de la UPC es mira amb interès l'activitat industrial en aquest sector. De fet, volen disposar de tots els vídeojocs que s'han produït a la mateixa UPC.

Codina reconeix que també ha sigut rellevant la valoració sobre "la presència massiva dels vídeojocs en el lleure dels usuaris de la biblioteca".

Ja fa temps que persones com l'Oriol Comas difonen una actitud favorable cap al joc, que de vegades és vist com una simple pèrdua de temps. Els lectors d'aquest blog ja saben que penso que jugar és fantàstic i permet aprendre d'una altra manera.

La prova és que una consultoria com Roca Salvatella va utilitzar els jocs en un taller específic per a directius. Van comptar amb la col·laboració de Jordi Sellas, que dirigeix i presenta el programa "Generació digital" de Catalunya Ràdio.

He parlat alguna altra vegades dels serveis d'aquesta biblioteca, sobre els seus serveis 2.0 o la seva col·lecció de jazz. Avui fan un altre pas amb el u-win.

7/10/09

Un estudi que no demostra l'espanyolització de TVC




"El Telenotícies prioritza el marc espanyol en les informacions polítiques". 


Amb aquest titular es presenta un estudi elaborat per Media cat, que s'etiqueta com un "observatori crític dels mitjans". 


L'estudi conté dades d'interès però em proposo explicar en aquest apunt per què em sembla que la manera de presentar-lo és poc encertada, tot i que a diversos llocs és aquest títol el que es repeteix (cosa que em fa pensar que hi ha mitjans que en comptes de posar títols es limiten a repetir el que els proporciona la font, que sempre pot estar interessada) i que hi ha llocs on ho han aprofitat per llançar atacs personalitzats




ESPANYOLITZACIÓ 


la informació que en dóna Vilaweb s'hi inclou una declaració d'un dels autors, que copio: 


"Fa temps que es parla d'una mena d'espanyolització dels Telenotícies però ningú no hi havia posat dades", va dir a VilaWeb un dels autors de l'estudi, el periodista Roger Palà.


Aquest és el primer error d'enfocament que hi observo. 


L'espanyolització és un procés, és una acció que té continuïtat temporal i que consistiria a modificar la realitat per introduir-hi elements "espanyolitzadors" (per mantenir-me en el terreny lèxic que solem sentir en aquests debats). 


L'estudi declara que no analitza tendències sinó que fa una foto fixa d'un període determinat (març-abril d'aquest any). 


Amb una foto fixa és impossible captar cap tendència i per tant l'estudi no posa dades a "una mena d'espanyolització" perquè no pot. Ni tan sols un parell de fotos fixes ho aconseguirien però és evident que tindrien més valor que una de sola. 


PRECEDENTS   


L'expressió "fa temps que es parla" és en canvi molt real. 


Sí que circula una brama que ho afirma i, fins i tot, s'han publicat llibres que anaven més lluny i acusaven la televisió pública de "traïció" (és una paraula que en general m'espanta, però deu ser una reacció poruga). 


Tinc la sensació que les ganes de sumar-se a aquest "fa temps que es parla" ha perjudicat la serietat de l'estudi. 




Dit d'una altra manera: totes les investigacions que tenen un objectiu molt clar corren el risc que aquest objectiu influeixi en els resultats o si més no en la seva interpretació. Per una banda, quan es confirma la hipòtesi es produeix una satisfacció raonable però el rigor obliga l'investigador a tornar-s'ho a mirar.



L'ESTUDI 


L'he llegit sencer i em sembla ben estructurat, amb un plantjament molt clar gairebé sempre, tot i que hi ha debilitats, com ara aquesta: 




Pot donar-se el cas que en una notícia es donin indicadors contradictoris (per exemple, una informació sobre l’atur amb dades espanyoles, però amb declaracions dels sindicats catalans). En aquests casos, Media.cat ha fet una valoració de la notícia d’acord amb el pes de cadascun dels indicadors per adjudicar-ne el marc. En les informacions en què el pes dels diferents elements està molt equilibrat, s’ha optat per ubicar la unitat informativa en la categoria “no definit”.



Està ben escrit, de forma sintètica i comprensible i té l'avantatge que se centra en un tipus de dada (unitats informatives i temps destinat) que és quantificable i això sempre és positiu. 


No discuteixo les dades (encara que els seus autors han d'admetre que una foto fixa té moltes limitacions) però sí goso debatre sobre la interpretació que se'n fa. 


PREDOMINI DEL MARC CATALÀ


L'estudi avalua les infomacions segons que es produeixin o tinguin les fonts o les dades bàsiques en un marc català.    


I conclou que "les informacions amb marc referencial català suposen el 56% del total del Telenotícies". Però això no s'ha reflectit a cap titular. 


No vull escriure un apunt massa llarg, però el resum és que aquesta preponderància del marc català es manté en totes les tipologies excepte en la informació política i econòmica. 


Estiguem atents. El titular diu: "Les notícies de política prioritzen el marc referencial espanyol (49%) per sobre del català (44%)". Les dades ens situen davant d'un 49 i un 44. 


El rigor mínim ens fa veure que la diferència és molt lleugera i, per tant, no podem estar segurs que en una altra foto fixa, elaborada amb els mateixos criteris, no es capgirés. 


No puc veure un gran domini d'un marc concret sinó un equilibri quasi a meitats iguals. Sobretot perquè ja hem vist que el criteri de selecció tenia algunes debilitats. 


En aquests casos més val agafar les xifres en sentit ampli, per escapar de l'error. 


En l'economia, el desequilibri és una mica més accentuat ja que això que l'estudi anomena "marc espanyol" ocupa el 55% de les informacions. O sigui, una mica més de la meitat. 


ESPANYOLITAT 


No em sembla que aquestes dades demostrin un procés continuat d'espanyolització i a risc que algú em pugui malinterpretar ho diré amb tanta claredat com pugui: més que un signe d'espanyolització em sembla un signe d'espanyolitat. 


M'apresso a explicar-ho més bé. 


Ara com ara, Catalunya forma part d'Espanya. És obvi que un dia podria ser d'una altra manera i tots estarem d'acord que aquesta possibilitat sembla més plausible ara que fa dues dècades. 


Però la possibilitat no és la realitat, encara que hi ha persones partidàries que la realitat se sotmeti al desig. I la realitat és que els ciutadans de Catalunya se solen interessar per l'economia espanyola i també per la política espanyola. És més: una majoria de ciutadans de Catalunya considera que la política espanyola és "política interna", per dir-ho en termes més límpids. 




Vull dir amb això que l'informe constata si de cas que Espanya és un assumpte d'interès als Telenoticies i això sí que és versemblant. 


Però això no demostra ni de bon tros que hi hagi una voluntat de modificar el marc de referències. Si de cas prova que la televisió pública catalana realment és un mirall força equilibrat de la societat que la fa possible amb la seva contribució impositiva. 


No es demostra cap procés de cap naturalesa i es confirma que l'espanyolitat (entesa de la manera que ho he dit i no com a "espanyolisme", que és la idea que Catalunya s'ha d'assimilar a una Espanya integral) forma part del marc de referències. Cosa que ja sabíem. 


El català és la llengua predominant en els talls de veu (més de la meitat), seguida del castellà. Quan la font és catalana, s'expressa en català en 8 de cada 10 ocasions. O sigui que si sentim declaracions en castellà al TN és perquè en la majoria d'ocasions són declaracions que fan persones no catalanes.   


Però no he vist un titular que se centri en aquests detalls. 


WASHINGTON I SANT FOST 


Hi ha dues reflexions de l'estudi que em sembla que poden merèixer una  pausa. 


D'una banda, s'observa que les informacions sobre el País Valencià, Balears o  Andorra no són gaire freqüents i que en general no tenen gaire a veure amb la cultura. 


Poster sí que a uns quants ciutadans ens agradaria tenir més informació del País Valencià i les Balears però no veig per què s'hauria d'obviar que aquests territoris disposen de televsió pública pròpia i en tot cas no m'atreviria a concloure de les dades disponibles cap afirmació gaire contundent. 


Quan s'afirma que el TN dedica més minuts als EUA que a les Balears, amb vocació d'escandalitzar, ja no es presenta un estudi seriós sinó que se n'ofereix una interretació tergiversada. Posats a comparar, segurament Washington surt més sovint que Sant Fost de Campsentelles i no crec que d'això se'n pogués deduir un tracte de menyspreu cap a aquesta població. 


TIPUS DE NOTÍCIES 




Quan l'estudi classifica les unitats informatives per tipologia, en surt un quadre que pinta un panorama bastant clar. 


L'esport és el rei (28%), en segon lloc hi ha els assumptes de societat (22%) i la política es queda en el tercer lloc (16%). No tota la política ni tota la societat s'inclou en aquests percentatges perquè l'estudi classifica un 15% d'unitats informatives destinades a "internacional". La cultura es queda amb un 9% i economia un 6%.

O sigui que aquell 55% angoixant de marc espanyol es referia al 6% de les unitats informatives... Caram.

D'entrada, em sembla una proporció molt caracteristica de televisó pública i intueixo que a les privades el percenatgge de cultura i política ha de ser més baix.

Aturem-nos però en la cultura, que és raonable que tingui un interès particular perquè afecta d'una manera directa a un tret identitari del país com és la llengua.


LA MAJORIA DE LA INFORMACIÓ CULTURAL PROVÉ DEL MARC CATALÀ


Quan l'estudi s'aproxima als temes tractats al TN sense considerar la llengua, s'adona que la majoria (53%) se centra en la producció de la indústria cultural catalana.


Però l'estudi no s'ha presentat tampoc amb aquest titular.


Quan sí que es discerneix en funció de la llengua, les dades semblen provar que hi ha el que l'estudi anomena una infrarepresentació.


La presència del cinema en català (7%) i de la música en català (8%) es considera simbòlica i se subratlla que els productes literaris d’expressió no catalana (59%) tinguin més presència que els productes en llengua catalana (33%).


Segur que ens posem d'acord moltes persones amb la voluntat de millorar aquestes dades. Tot i que és molt probable (siguem francs) que també tinguin a veure amb una realitat (solen tenir més èxit els productes en castellà).


Dins del 9% de matèria cultural als TN, la majoria se l'emporta la literatura i el teatre, o sigui que els que de debò queden es podrien queixar són els músics i els cineastes.


Segurament que és possible que aquestes dues manifestacions millorin la seva presència als TN però no m'atreviria a treure més conclusions de les dades que es presenten.


ES POT MILLORAR


Pel meu gust personal (que per sort no compta), es podria reduir una mica el volum d'atenció dedicat a l'esport per millorar la presència dels assumptes culturals, però no estic segur que en l'informatiu d'una cadena generalista això no tingui conseqüències greus pels índexs d'audiència (i em temo que aleshores algú diria que la renúncia a l'audiència és una mostra del procés d'espanyolització...).


Com saben els lectors que han seguit aquest blog sóc un ferm partidari d'una acció multicanal i és innecessari recordar que l'estudi s'ha centrat en el TN, obviant la programació de la mateixa TV3 i per descomptat del canal 33. No ho podien abastar tot de cop i s'entén molt bé però aleshores les declaracions dels seus autors havien de tenir la mesura que l'estudi ha tingut.


Quasi al final de l'estudi hi ha una frase que val la pena llegir bé:


"Analitzant les diferents tipologies informatives en relació amb el seu marc referencial –excepció feta de les informacions d’àmbit internacional–, s’arriba a la conclusió que en la majoria dels casos es prioritza el marc català."


Però l'estudi no s'ha presentat tampoc amb aquest titular.  


Comparteixo la proposta que fan els autors per incrementar la presència de producció cultural i que es faci més visible la producció que a més de ser catalana empra la llengua catalana.


Però això només fa evident que existeix un estudi on queda clar que TV3 pot millorar. I això també ho sabíem, perquè sempre és possible fer-ho millor.

Però no és així com s'ha presentat sinó com l'intent de confirmar una hipòtesi ("fa temps que es parla"), servit de tal manera que algú podria sentir-se autoritzat a reiterar l'ús del terme "traïció".


És impossible no tenir la sensació que els autors de l'estudi interpreten els resultats per obtenir un paisatge que ja havien dibuixat abans. I quan es fa recerca, els apriorismes és millor desar-los en un calaix.

També fóra bo que quan rebem un estudi el llegim, l'avaluem i l'expliquem. Això és periodisme.

Repetir el que l'informe assegura amb un "copiar i enganxar" no és ben bé periodisme i em sap greu que alguns mitjans s'hagin deixat dur per la temptació dels apriorismes en comptes de defensar l'ofici (però això ja no té res a veure amb els autors de l'estudi).    


LLIBERTAT I LLEIALTAT 


Des de fa quasi una dècada treballo a les empreses del que ara és la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Si algú creu que  tot el que he dit està molt condicionat perquè percebo un salari d'aquesta empresa hi té dret i no hi puc fer res.

Però els que segueixen el blog saben que aquest seria un argument erroni. Valoro la lleialtat tant com la llibertat i no m'han semblat mai dues actituds contraposades, tot al contrari.  


El meu apunt no és cap resposta oficial, no he rebut cap petició ni encàrrec i qui em conegui sap que més aviat tendeixo a expressar les meves opinions sense consultar-ho gaire. Si de cas, corro el risc que algú trobi que m'he excedit.  


Confio de debò que tant els directius de TVC com els autors de l'estudi vegin en aquest apunt l'únic que hi ha, el desig d'aportar elements d'interès al debat, les ganes de participar d'aquesta conversa i la voluntat de fer-ho amb tanta ponderació com fermesa.

2/10/09

Lepe, un zoom i els SMS


Gairebé tothom deu recordar aquell acudit que pregunta per què a Lepe tothom s’arregla a les dotze en punt. La resposta era que ho fan perquè volen sortir bé a la foto del Meteosat.

Quina gràcia, oi?

Doncs ara tots som de Lepe i el Meteosat de l’acudit és en realitat un conjunt d’oportunitats de causes molt variades que ens poden deixar retratats, sense temps d’haver-nos fet la clenxa.

Afany de protagonisme

És veritat que un dels canvis socials més interessants té a veure amb l’afany de protagonisme, que potser hi havia sigut sempre però que ara s’expressa sense falsa modèstia i que, a més, troba ocasions versemblants per complir aquest desig.

El format del reality show va clavar aquest fenomen a la pantalla del televisor, com un post-it que ens recorda cada dia qui som.

Milers de persones han aspirat a l'olimp de l'exhibició i s’haurien deixat enregistrar per càmeres de vídeo en una casa de cartró pedra si les haguessin seleccionat. Els mateixos milers han provat d’afinar una melodia que els traslladi a la fama.

La popularitat s’ha democratitzat, vet aquí el lema que sembla oficial.

L’egocentrisme està molt estès i tots contribuïm a ampliar-lo amb la nostra quota privada (o és que publicar un blog no incorpora també aquest tret?). 


Quan es va celebrar el funeral del papa Joan Pau II recordo que va circular una imatge prou reveladora. Molta gent alçava el braç amb la càmera digital a punt (quasi sempre la del mòbil) no pas per capturar una visió llunyana del fèretre, sinó amb la voluntat d’obtenir un record personal, sense cap intenció periodística sobre la cerimònia: “Vaig ser-hi i en tinc la imatge que ho prova.”

A molts actes massius és possible percebre aquest gest d’autoafirmació que de passada trasllada el protagonisme dels altres cap a un mateix.



Vigilats per les càmeres


En contrast amb aquesta vocació de protagonisme, hi ha una realitat que tendim a ignorar. Les nostres vides transcorren mentre centenars de càmeres de vigilància de tota mena en copsen detalls potser insignificants però que de forma innegable deixen al descobert alguna cosa. En les investigacions de delictes, aquests sistemes poden liquidar coartades falses i revelen implicacions de tota mena.

Les càmeres de vigilància són un material més accessible que no solem pensar. El risc de ser filmats pel carrer, sense el nostre consentiment, es fa més obvi i tendim a intuir que la nostra privacitat és més vulnerable.

En aquest context, és impensable que els efectes no es traslladin també a la política.

Micròfons oberts 


Recordem els casos en què els micròfons quedaven oberts abans o després d’una intervenció. D’aquesta manera vam saber que segons Jordi Sevilla a l’aleshores candidat Zapatero només li calien dues tardes per aprendre rudiments d'economia o que a Rajoy la mateixa parada militar que un any abans li havia servit per llançar una convocatòria patriòtica li resultava un autèntic "conyàs" (em sembla que és l’única vegada que he estat del tot d’acord amb aquest dirigent polític).


Un cas oblidat de micròfon i càmera oberts molt més apassionant que aquest safareig de segona divisió es va produir el 23 de febrer de 1981, quan algú es va jugar la pell per deixar constància històrica de l'intent de cop d'Estat. Sense aquella prova documental (que és el pretext d'inici del llibre de Javier Cercas), qui sap si algú no s'hauria sentit temptat d'explicar-nos un conte de fades. 


Però ara hem donat un pas més.

Envia'm un SMS


Les càmeres són capaces d’enfocar la pantalla d’un telèfon mòbil mentre algú escriu un SMS.

D’aquesta manera, s’ha “pescat” al conseller Joan Saura (IC) i al portaveu parlamentari Daniel Sirera (PP).

Segons com es miri, es pot argumentar que el polític ha de saber què fa. Si manté una conversa a prop de periodistes ha de saber a què s’arrisca.

De la mateixa manera que molts futbolistes, quan seuen a la banqueta dels suplents, es posen la mà a la boca quan parlen amb els seus companys, per evitar que el zoom i la lectura de llavis converteixin la seva frase en un èxit dels programes de xarcuteria variada, potser els polítics hauran d’adoptar una actitud semblant. (És complicat posar per a una fotografia i després convèncer a la gent que la fotografia no es pot veure).


Que un company de govern digui que un discurs és avorrit no sembla gaire rellevant, la veritat sigui dita, i no passa de ser una anècdota més o menys entretinguda. 


Ara bé, dir que "és una merda" el partit on algú té un càrrec important (ni que sigui amb data de caducitat) potser adquireix un altre valor informatiu i pot tenir conseqüències.

Però no volia valorar els fets sinó avaluar on es posa la ratlla i si n’hi ha alguna.


La frontera de la privacitat 

A tots se’ns deuen acudir moltes més preguntes i trobo encertat que ho fem d’una manera oberta.


Si s’ha fet un zoom és que hi havia intenció d’observar què escrivia algú amb el seu mòbil. Vull dir que no es tracta d’una “pesca” casual com la dels micròfons oberts. El zoom no s’activa sense voler. S’ha volgut. I val la pena aturar-se un instant en aquesta voluntat.


- És lícita?



- Forma part de l’ofici de periodista mirar de fotografiar la pantalla del telèfon mòbil d’algú? 


- Només s’hi val si aquest algú és un polític?



- Es pot fer només en seu parlamentària?



- Si el polític hagués escrit un SMS un diumenge pel matí al banc d’una plaça pública, també se’l podria captar?


- Si el missagte no contingués al·lusions polítiques, també seria legítim donar-ne informació?

- Hi ha alguna frontera pel zoom?

- Fins a quin punt el càrrec públic els priva del dret a la privacitat?


- Per la mateixa regla, es poden captar les pantalles dels mòbils de les persones que seuen a la tribuna de convidats o dels mòbils d’altres periodistes? 




Xafarderia o periodisme 


Sempre es pot argumentar que aquestes informacions posen al descobert una actitud hipòcrita (Sirera no diria mai que el PP és una merda i Saura va elogiar el discurs de Montilla). Però aquesta hipocresia social no sembla restringida a la política



Sirera ha anunciat una reacció legal, però en general els polítics prefereixen no enemistar-se amb els periodistes. 


En tot cas, resulta una paradoxa molt simptomàtica aquesta contraposició entre un creixement intens de l’egocentrisme i el desig d’optar a una càmera mentre hi ha oficis on ni tan sols un gest menor com enviar un missatge per telèfon queda lliure de la tafaneria.

Simptomàtica de què? D'una dificultat enorme per distingir entre el periodisme i la xafarderia.

La xafarderia interessa a moltes persones mentre que a mi sol ensopir-me. El periodisme no sé a quanta gent li interessa però a mi encara em sembla un ofici apassionant i temptador.