2/10/09

Lepe, un zoom i els SMS


Gairebé tothom deu recordar aquell acudit que pregunta per què a Lepe tothom s’arregla a les dotze en punt. La resposta era que ho fan perquè volen sortir bé a la foto del Meteosat.

Quina gràcia, oi?

Doncs ara tots som de Lepe i el Meteosat de l’acudit és en realitat un conjunt d’oportunitats de causes molt variades que ens poden deixar retratats, sense temps d’haver-nos fet la clenxa.

Afany de protagonisme

És veritat que un dels canvis socials més interessants té a veure amb l’afany de protagonisme, que potser hi havia sigut sempre però que ara s’expressa sense falsa modèstia i que, a més, troba ocasions versemblants per complir aquest desig.

El format del reality show va clavar aquest fenomen a la pantalla del televisor, com un post-it que ens recorda cada dia qui som.

Milers de persones han aspirat a l'olimp de l'exhibició i s’haurien deixat enregistrar per càmeres de vídeo en una casa de cartró pedra si les haguessin seleccionat. Els mateixos milers han provat d’afinar una melodia que els traslladi a la fama.

La popularitat s’ha democratitzat, vet aquí el lema que sembla oficial.

L’egocentrisme està molt estès i tots contribuïm a ampliar-lo amb la nostra quota privada (o és que publicar un blog no incorpora també aquest tret?). 


Quan es va celebrar el funeral del papa Joan Pau II recordo que va circular una imatge prou reveladora. Molta gent alçava el braç amb la càmera digital a punt (quasi sempre la del mòbil) no pas per capturar una visió llunyana del fèretre, sinó amb la voluntat d’obtenir un record personal, sense cap intenció periodística sobre la cerimònia: “Vaig ser-hi i en tinc la imatge que ho prova.”

A molts actes massius és possible percebre aquest gest d’autoafirmació que de passada trasllada el protagonisme dels altres cap a un mateix.



Vigilats per les càmeres


En contrast amb aquesta vocació de protagonisme, hi ha una realitat que tendim a ignorar. Les nostres vides transcorren mentre centenars de càmeres de vigilància de tota mena en copsen detalls potser insignificants però que de forma innegable deixen al descobert alguna cosa. En les investigacions de delictes, aquests sistemes poden liquidar coartades falses i revelen implicacions de tota mena.

Les càmeres de vigilància són un material més accessible que no solem pensar. El risc de ser filmats pel carrer, sense el nostre consentiment, es fa més obvi i tendim a intuir que la nostra privacitat és més vulnerable.

En aquest context, és impensable que els efectes no es traslladin també a la política.

Micròfons oberts 


Recordem els casos en què els micròfons quedaven oberts abans o després d’una intervenció. D’aquesta manera vam saber que segons Jordi Sevilla a l’aleshores candidat Zapatero només li calien dues tardes per aprendre rudiments d'economia o que a Rajoy la mateixa parada militar que un any abans li havia servit per llançar una convocatòria patriòtica li resultava un autèntic "conyàs" (em sembla que és l’única vegada que he estat del tot d’acord amb aquest dirigent polític).


Un cas oblidat de micròfon i càmera oberts molt més apassionant que aquest safareig de segona divisió es va produir el 23 de febrer de 1981, quan algú es va jugar la pell per deixar constància històrica de l'intent de cop d'Estat. Sense aquella prova documental (que és el pretext d'inici del llibre de Javier Cercas), qui sap si algú no s'hauria sentit temptat d'explicar-nos un conte de fades. 


Però ara hem donat un pas més.

Envia'm un SMS


Les càmeres són capaces d’enfocar la pantalla d’un telèfon mòbil mentre algú escriu un SMS.

D’aquesta manera, s’ha “pescat” al conseller Joan Saura (IC) i al portaveu parlamentari Daniel Sirera (PP).

Segons com es miri, es pot argumentar que el polític ha de saber què fa. Si manté una conversa a prop de periodistes ha de saber a què s’arrisca.

De la mateixa manera que molts futbolistes, quan seuen a la banqueta dels suplents, es posen la mà a la boca quan parlen amb els seus companys, per evitar que el zoom i la lectura de llavis converteixin la seva frase en un èxit dels programes de xarcuteria variada, potser els polítics hauran d’adoptar una actitud semblant. (És complicat posar per a una fotografia i després convèncer a la gent que la fotografia no es pot veure).


Que un company de govern digui que un discurs és avorrit no sembla gaire rellevant, la veritat sigui dita, i no passa de ser una anècdota més o menys entretinguda. 


Ara bé, dir que "és una merda" el partit on algú té un càrrec important (ni que sigui amb data de caducitat) potser adquireix un altre valor informatiu i pot tenir conseqüències.

Però no volia valorar els fets sinó avaluar on es posa la ratlla i si n’hi ha alguna.


La frontera de la privacitat 

A tots se’ns deuen acudir moltes més preguntes i trobo encertat que ho fem d’una manera oberta.


Si s’ha fet un zoom és que hi havia intenció d’observar què escrivia algú amb el seu mòbil. Vull dir que no es tracta d’una “pesca” casual com la dels micròfons oberts. El zoom no s’activa sense voler. S’ha volgut. I val la pena aturar-se un instant en aquesta voluntat.


- És lícita?



- Forma part de l’ofici de periodista mirar de fotografiar la pantalla del telèfon mòbil d’algú? 


- Només s’hi val si aquest algú és un polític?



- Es pot fer només en seu parlamentària?



- Si el polític hagués escrit un SMS un diumenge pel matí al banc d’una plaça pública, també se’l podria captar?


- Si el missagte no contingués al·lusions polítiques, també seria legítim donar-ne informació?

- Hi ha alguna frontera pel zoom?

- Fins a quin punt el càrrec públic els priva del dret a la privacitat?


- Per la mateixa regla, es poden captar les pantalles dels mòbils de les persones que seuen a la tribuna de convidats o dels mòbils d’altres periodistes? 




Xafarderia o periodisme 


Sempre es pot argumentar que aquestes informacions posen al descobert una actitud hipòcrita (Sirera no diria mai que el PP és una merda i Saura va elogiar el discurs de Montilla). Però aquesta hipocresia social no sembla restringida a la política



Sirera ha anunciat una reacció legal, però en general els polítics prefereixen no enemistar-se amb els periodistes. 


En tot cas, resulta una paradoxa molt simptomàtica aquesta contraposició entre un creixement intens de l’egocentrisme i el desig d’optar a una càmera mentre hi ha oficis on ni tan sols un gest menor com enviar un missatge per telèfon queda lliure de la tafaneria.

Simptomàtica de què? D'una dificultat enorme per distingir entre el periodisme i la xafarderia.

La xafarderia interessa a moltes persones mentre que a mi sol ensopir-me. El periodisme no sé a quanta gent li interessa però a mi encara em sembla un ofici apassionant i temptador.




3 comentaris:

Pere Martinez ha dit...

Hola Janquim,

Primer de tot, molt bona reflexió o, millor dit, admiro que es convidi a la reflexió en comptes de fer aquesta feina pels demés. Malgrat això no és un article periodístic (és un bloc personal), s'hi assembla molt més que la majoria de coses que es veuen i es llegeixen. Fer pensar no està molt de moda...

Al meu parer, el fet de limitar o ampliar els drets (com la intimitat) o els deures de les persones en funció de qui siguin em sembla una absoluta aberració, més encara quan el periodisme que s'exerceix a molts mitjans de comunicació es basa en la destrucció morbosa.

No sé si estic en la mateixa clau que la teva reflexió sobre l'individualisme, però de les seves variants, el fet de intentar superar els demés a base de destruir-los és de les més abundants. I més atemptant contra la seva intimitat... M'és absolutament igual el partit (avui és un llunyà, demà un altre més proper). No veig que ningú tingui dret a mirar el mòbil dels altres.

Veig també que l'individualisme és una tendència cada cop més generalitzada i destructiva envers els demés; els meus amics professors en parlen molt.

Gràcies per compartir!

Joan ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

l'us d'una eina pública - pagada per tots- per part d'un càrrec públic, ha de ser pública.
no hi ha dubte que no es tractava de missatges privats, fets des d'eines privades i en un entron privat.
hi ha d'haver distinció entre públic i privat i en aquest cas queda clar.
també hi ha d'haver un ús raonable de les eines públiques i en aquest cas els dos servidors públics varen fer un mal ús del diner públic -que és de tots- i encara que en petita mesura, una malversació de fons públics, que si hagués sigut més gran, seria delicte.
Un xic més de serietat per part dels sevridors públics i gràcies als periodistes per assenyalar-ho.