29/10/09

El català banal de Fèlix Millet

M'agrada molt la manera com El Periódico ha enfocat l'assumpte Millet. Tal com ho veig, els seus redactors ens ofereixen ara mateix la millor informació sobre el cas, de manera indiscutible, amb detalls reveladors que els altres no tenen i, sobretot, d'una manera comprensible. El periodisme és això: explicar les coses de manera que tothom les entengui. 

Però si en parlo avui és a causa d'una decisió que pot suscitar una certa polèmica. 

El diari ha decidit publicar avui el text íntegre de la declaració de Fèlix Millet (i demà farà el mateix amb la de Jordi Montull).

Com que l'imputat va poder declarar en la seva llengua (cosa que celebro, no cal dir-ho), el text íntegre respecta el català de Fèlix Millet. No hi ha faltes d'ortografia, és clar, però és ple de la mena d'errors que expliquen la distància entre el català col·loquial que se sol parlar i el català escrit més formal que passa per les mans sàvies dels lingüistes (per sort, perquè així com els periodistes anglesos saben escriure en anglès i els francesos saben escriure en francès els periodistes catalans que escriuen amb un català una mica decent són tan pocs que algun dia ens ho hauríem de mirar).  

A partir d'aquí, se m'acudeixen almenys tres qüestions que trobo interessants. 


1.- Millet no sap parlar 


Fèlix Millet, un home que se suposa que formava part de l'entorn cultural del país, gasta un català deplorable. No em refereixo només als errors que comet infringint la normativa de la manera més flagrant. Podríem atribuir aquest defecte a la dificultat que la seva generació va tenir per aprendre la llengua. 

Hi ha un tret de totes les llengües degudament instal·lades que s'anomena registre. És a dir, que no ens expressem igual si anem a un bar amb els amics que si fem una conferència. Doncs bé, quan algú com Millet declara davant del jutge, se suposa que podria triar un català una mica elevat, amb frases senceres, amb el subjecte al seu lloc, sense repeticions absurdes. I ca! El seu registre és vulgar, la seva capacitat d'expressió és ínfima, la seva manera de parlar és deplorable i demostra una incapacitat extrema per elaborar frases una mica endreçades.

"Jo desconec tot el procés perquè no el conec" 
 "És una costum que no feia jo"
 "Amb les orquestres i això sí" 
 "Es té que fer un hotel, jo ja havia parlat amb el que feia l'hotel per marcar unes connexions per càtering"
 "Si no tinc els datos no ho puc dir" 
 "Un  milió o por ai"

A més del seu registre gens elaborat, i de gastar un català molt tristot, Millet despista quan hi ha preguntes difícils i no respon amb claredat. Tot sovint s'intueix que podria mentir amb una facilitat tan gran que resulta quasi ofensiva. 


2.- Que ho preguntin millor 


Les preguntes que li fan són una quarta part de les que es podrien fer. Sí, sí, ja ho sé, el jutge se centra en la querella i no en totes les altres coses que els mitjans han publicat. Francament, després de tanta espera, si això és tot el que li havien de preguntar...  Prefereixo que uns quants bons periodistes l'interroguin. Segur que ho faran una mica millor que el fiscal i el jutge. 


3.- El català que es parla 


I ara ve la decisió que de debò vol ocupar el centre d'aquest apunt.

Quan El Periódico decideix que el text es publica íntegre, sense cap esmena, pren una decisió arriscada. Faria el mateix si fos en castellà? Es permetria que es publiqués una declaració en un castellà tan desastrós? No s'esmenaria? 

Entre la "literalitat" i l'adaptació a la normativa, no hi ha un punt intermedi? Què en pensen els lingüistes del diari? N'està segur el seu director de la decisió que s'ha pres?              

Com a persona que s'estima la seva llengua, aquesta decisió em sap greu. Posa el català en un nivell molt rebaixat. Es fan evidents d'una manera prou esgarrifosa les distàncies entre el català formal i el català que de debò parla un catalanoparlant (ja no vull pensar en el català d'algú que no té aquesta llengua com a primera llengua). 

Però com a ciutadà tafaner admeto que m'ha encantat trobar-me amb aquesta literalitat. 

Comprovar que algú a qui no fa gaire es tenia per un prohom de la cultura gasta un català tan deplorable i, sobretot, que és incapaç d'expressar-se amb frases una mica elaborades, ha sigut un plaer extraordinari: el lladre és un inepte! 

De cop i volta, aquest destacat senyor de la cultura és un vulgar xerraire de bar. Els carregadors del moll dels temps del poeta Papasseït parlaven millor que en Fèlix Millet. 

Em temo que la seva competència comunicadora seria igual de nefasta en castellà. 

En Millet és un inepte quan respon al jutge, algú que no sap parlar. S'expressa molt malament, en un país normal cap persona del seu nivell faria una declaració tan banal, tan simple, tan desastrosa. Als senyors, en altres llocs, se'ls reconeix per la seva manera d'expressar-se. Aquí no. Ja no tenim registres. Segurament perquè ja no tenim senyors. 

Em fa l'efecte que si un dia tinguéssim a l'abast les declaracions de tots els imputats en el darrer cas de corrupció ens trobaríem amb una situació molt semblant.

Per això sospito que estem bastant malament. 

No puc deixar de veure-ho així. El país dóna molt poc de sí. No tenim gaire corda. Les molles s'han destensat. Quin desastre! 

I demà, més!

10 comentaris:

Miquel Saumell ha dit...

Jo crec, Janquim, que s’ha de felicitar a El Periódico per l’exclusiva, també per l’oportunitat de publicar-la precisament avui, una coincidència que ajuda a "tapar" una mica el cas Barto. I crec també que els dirigents que tenen despatx al carrer de Nicaragua han d’estar encantats amb el tractament que El Periódico fa d’aquests temes que també els afecten, i molt, a ells.
Però com a ciutadà lamento viure en un país on no es compleix la llei i es permet alegrement la publicació de la transcripció literal d’un interrogatori que està subjecte al secret de sumari, com el propi jutge Solaz es va encarregar d’advertir a les parts abans de començar els interrogatoris. I repeteixo, periodísticament parlant chapeau per aquest diari però democràticament parlat tot plegat ho trobo bastant lamentable.
Un cop més queda demostrat que aquell andalús que va dir que “la justicia es un cachondeo” tenia més raó que un sant.

Toni Ibanez ha dit...

1- Als carregadors del moll dels temps del poeta Papasseït no els van donar la Creu de Sant Jordi.

2- Millet no és president de la Generalitat.

jnqm ha dit...

Miquel, la veritat, dubto molt que cap diari publiqui una exclusiva aixi per tapar res, si de cas per vendre més, que és legítim. Però en tot cas jo només em volia centrar en el fet que és un diari que està explicant molt bé el cas. Sobre el secret i el periodisme, en fi, ja deus suposar que em fa l'efgecte, veient la declaració, que no sé per què hauria de ser secreta.
De tota manera, en realitat em sembla que és un dels apunts més apressats que he escrit i m'he embolicat una mica. El que m'importava de debò (de la resta ja se n'ocupen una altra mena de blogs) era l'assumpte de la llengua. Té sentit fer aquesta transcripció d'aquesta manera? No ho sé, m'ha semblat un detall d'interès.

Toni, no cabo d'entendre el que vols dir amb el que dius, en tot cas tal com deia abans, ara ho escriuria diferent i la menció dels carregadoirs és una de les frases que suprimiria. Potser ho faré i tot. Em dec haver deixat portar per no sé quina mena de ressons lírics... El que de veritat volia dir era que m'esperava una llengua oral d'un registre una mica elevat, amb frases més coherents, en fi, una cosa diferent del to que té aquest comentari que faig ara a raig, per exemple.

gràcies a tots dos per passar per aquí i deixar-hi idees i paraules

Lluís K. ha dit...

A mi, EL PERIODICO, em resulta cada dia més invisible. El seu partidisme neo-progressista en alguns temes, el converteix en ridícul...

Miquel Saumell ha dit...

Janquim,
Jo no crec en el "nostre estat de dret” provinent del “pacte de l’amnèsia” dels anys setanta del segle passat i, per tant, tampoc en la "nostra justícia” (tot i que dissortadament l’he haguda d’utilitzar sovint, més que res per manca d’alternativa per defensar-me). Per tant no em plantejo, contràriament al que fas tu, "que no sé per què hauria de ser secreta." I és que la resposta és òbvia: perquè aquest secret decretat pel jutge està emparat per la llei.
I d’aquí ve la meva queixa. Els que creuen en aquesta legalitat i la defensen haurien de ser els primers en no mirar cap a una altra banda quan tenen al davant dels nassos un delicte flagrant. I evidentment no parlo per tu sinó per la policia, els fiscals i els jutges que quan els convé miren sempre cap a una altra banda.
I sobre l’objectiu aparentment principal del teu post (el català de Millet) evidentment et dono la raó.

Anònim ha dit...

Avui escoltava una estona, per curiositat, al Senyor Rajoy parlant davant estudiants de la Universitat de Cartagena i m'ha sorprès com de pobre era el castellà que utilitzava, amb frases inclomplertes, ple d'errors i fent servir paraules equivocades.
Sembla que la mida que tenim és la de la talla que ens pertoca.

Pere Martínez ha dit...

Humilment crec, Janquim, que el fet de publicar aquesta llista d'atemptats contra la llengua obeeix només a la situació actual d'en Millet. Estic segur que aquest individu ha concedit alguna entrevista a El Periódico i no s'ha transcrit de la mateixa manera; de la mateixa manera que no es transcriuen literalment i sense correccions les paraules de tants polítics, tants d'aquells que diuen que són més catalans que ningú pel cognom que gasten i el color polític que vesteixen. El català és una llengua que, per moltes circunstàncies, s'ha de cuidar amb especial atenció. Me n'alegro que es facin transcripcions, perquè n'hi ha per a fer-se'n creus. Però està clar que ara deixar a aquest home com a incult està justificat. Això sí: un incult amb honors.

Des del punt de vista d'un fill d'emigrants que a casa seva ha parlat sempre en castellà, crec que el fet de parlar amb correcció és fruit d'un valor i respecte a la cultura, més que no pas un sentiment nacional. Reconec que ho puc viure d'una altra manera, però el que és veritat és que si un ho fa amb un idioma (això de ser respectuós) ho fa amb tots. Qui vol parlar i escriure bé, ho fa. Qui vol expressar-se amb correcció dins el registre corresponent, s'hi expressa. No hi ha secrets ni fòrmules: és un valor que hom creu seu i el defensa. El llenguatge és la nostra arma d'expressió més immediata com a individus.

Una mostra del valor que és la cultura a la nostra societat és el fet que, malgrat l'escàndol, malgrat en Millet i els seus amiguets han pixat sobre la platea de les institucions culturals catalanes, tindran el judici que tenen i, la societat catalana, escandalitzada temporalment, es quedarà a casa, esperant que el Palau trobi un altre cop el seu espai d'honor dins la guia de Barcelona com a punt d'interès turístic.

Personalment, valoraré la importància que tots li donem per la reacció que tinguem. No es tracta d'esperar una decapitació pública i oblidar-nos del tema. Es tracta que això no torni a passar perquè ens interessa, i ens intessa molt.

jnqm ha dit...

gràcies a tots
només un lleuger aclarimen per si de cas
pere
no m'interessava que fos un català correce sino un registre més alt, pero en fi, sempre hi ha apunts< més encertats que altres i aquest ja es veu que era dels que no

Pere Martínez ha dit...

No, i ara!
L'apunt és correcte. I tant!
Potser jo m'equivoco relacionant el registre amb correcció... O amb grau de correcció.
Però vaja, que no hagués tingut més trascendència, crec, si la situació d'en Millet fos una altra.

Guillem ha dit...

Realment en vaig quedar de pasta de moniato quan vaig veure com enreonava en Millet. Jo que vaig aprendre el català al carrer quan era menut, concretament a ciutat vella, parlo un català molt més correcte i popular que ell. Vaig escoltar al germà d'en Millet i realment hi havia molta diferència. Per tant, crec que el problema es de la seva manca de cultura.