15/5/09

Mirar 'Catalunya Música'

Quan va néixer icatfm va quedar clar que el grup d’emissores de Catalunya Ràdio apostava per la innovació, un impuls que el seu director, Oleguer Sarsanedas, considerava estratègic.

Al cap de poc es va anunciar que a la música clàssica li passaria el mateix. La inspiració era tan clara que l’equip que preparava el canvi s’hi referia com la “icatització” de Catalunya Música.

No fa gaire explicava aquí que vaig participar en una reunió amb els professionals d’aquesta emissora on vam poder parlar dels canvis que vivim i sobre com transformen els mitjans de comunicació.

La nova Catalunya Música ja és una realitat.

Funciona com icatfm , és a dir que mentre escoltes la ràdio també pots “veure la ràdio” a la pantalla. Hi ha informació i enllaços, amb una galeria d’imatges. Tens la possibilitat de votar i de conversar per escrit amb el locutor del programa, pots seguir l’actualitat de la música clàssica i seguir una agenda de concerts amb mapes i calendari. Et pots subscriure a aquesta agenda amb RSS i disposar de la informació al mòbil o a la PDA... També pots comprar música, veure els rànquings i consultar a ésAdir com es pronuncia en català el nom d’un compositor o d’un intèrpret.

D’entrada, vol dir que acosten la música clàssica a un públic que a poc a poc converteix l’ordinador en un transistor molt potent.

A més, però, l’acció implica tot de canvis interns. Redactors i locutors han hagut de canviar els seus hàbits i acostumar-se a produir continguts visuals, a proporcionar informació que no diran pel micròfon però que els oients poden voler consultar... No ha sigut fàcil. El canvi no ho és quasi mai.

Al costat de la nova Catalunya Música ja hi havia l’experiència de CatClàssica, el lloc web on s’emet una selecció de compositors i intèrprets catalans. Una combinació entre les dues emissores dóna una potència singular a aquesta proposta.

I com que no en tenen prou anuncien que per l’any que ve ens volen oferir un altre pas: una ràdio a la carta.

Tot plegat em fa creure que val la pena seguir els passos d’aquest equip, a més de felicitar-los.

12/5/09

Tip de blogger

Faci el que faci, els paràgrafs del blog no queden mai bé. D'acord, és culpa meva, no faig anar el llenguatge HTML, però quan fas servir una eina per escriure un blog no vols ser el geni dels codis, en tens prou si l'eina funciona.

I no funciona.

Faci el que faci, encara que la vista prèvia em digui que tot va bé, els paràgrafs no queden mai com he previst, s'enganxen, i això quan aconsegueixo publicar el post (l'apunt), perquè tot sovint em diu que hi ha ratlles d'HTML que són incorrectes (però si no uso els codis!).

Quan copio el text d'un programa d'escriptura deuen passar coses que ignoro.

En tot cas, anoto aquí que començo a estar molt tip de blogger. Molt. I és el segon cop que en parlo. També serà l'últim, em temo.

Llibre d'estil (II): l'anunci del PP i l'error de 'La Vanguardia'

La polèmica sobre l’anunci que el PP va inserir a la premsa per criticar la Llei d’Educació es podria contemplar des de tres nivells.

1.- Ultradreta

El PP torna a emprar la llengua per enfrontar i amb la mirada posada en unes eleccions.

Gairebé tothom que viu a Catalunya troba que l’escola pot millorar però la llengua no és l’assumpte central d’aquestes reflexions.

El mateix conseller d’Educació, Ernest Maragall, es mostra satisfet d’uns resultats que diu que poden ser millors però que deixen clar que el castellà que es coneix a Catalunya no és, ni de bon tros, diferent del que es coneix a la resta d’Espanya.

Sobre aquest punt tinc poques coses a dir. Aquest blog s’ocupa poc o gens de política. Diguem que trobo més interessant el debat professional (amb posicions diverses però moderades, com es podien llegir en aquest reportatge). Sembla més interessant l'altre debat al voltant de la llei, el que té lloc al camp d'una esquerra plena de dubtes sobre el present i el futur.

El govern espanyol no ha tingut temptacions de debilitat i avala la decisió del Parlament.

Em sap greu que el PP insisteixi en aquesta línia absurda, amb recursos d’inconstitucionalitat contra lleis essencials i amb una demagògia ultradretana. Li fan un favor a l’altra dreta catalana, que al seu costat acaba semblant de centre esquerra sense ser-ho ni de lluny.

2.- Matusseria

L'anunci és un desastre des de molts punts de vista. Mostrar uns menors d'edat emmanillats no és la idea més bona que han tingut els "comunicadors" del PP. Tindran problemes.

La decisió de fer aquest anunci segueix la pauta marcada per experiments de comunicació previs, com ara les pancartes contra les mesquites o un vídeo sobre immigració destinat a atemorir i els atacs a la llengua àrab.

Això només confirma que el PP, a més de situar-se a l’extrema dreta, decideix utilitzar amb matusseria procediments de comunicació que a mi em fan pensar en cartells de l’alemanya dels anys trenta. Però en aquest bloc no es dedica gaire espai, o cap, a les pràctiques de comunicació de l’extrema dreta.

3.- Acceptar publicitat és un acte lliure

La inserció publicitària no és cap obligació. Els mitjans privats i també els públics poden acceptar o no que un determinat anunci s’incorpori o no al seu espai de difusió.

Aquest punt em sembla més vinculat a d’altres qüestions que sí que tracto aquí.

Els llibres d’estil hi són per això. Per evitar aquestes situacions. Per deixar clar que no n’hi ha prou de pagar.

Quan l’assumpte acabi en algun tribunal, si és que això passa, el diari sempre podrà dir que ells es van limitar a cobrar i imprimir. Però dels diaris tots n’esperem alguna cosa més.

O bé en aquest diari no es va aixecar cap alarma perquè tothom va trobar que era un anunci correcte (ara és igual si el trobaven oportú) o bé es van sentir aplaudiments.

Aquest és un altre problema. A Espanya els mitjans privats de comunicació fan veure que són independents encara que després tots sapiguem que no és així. En altres llocs, els mitjans privats donen suport a un candidat però després són de debò independents. També del candidat al que han donat suport.

Siguem sincers: La Vanguardia l’ha vessada. I no crec que ho admetin. Per això he cregut que valia la pena deixar-ne constància.

6/5/09

Adéu last fm


Els dos últims anys he tingut una companyia molt agradable mentre treballava. Ara ens hem separat. Més ben dit: l’he deixat. Perquè, de cop i volta, volia cobrar.

Durant aquest temps, gairebé cada dia he escoltat la música de last-fm durant unes quantes hores cada dia. Si ho multiplico, són moltes hores de fidelitat. Moltes. Cada matí i cada tarda dels dies laborables durant dos anys.

He escoltat jazz però també altres tipus de música. I m’ha agradat.

Però, com se sap, last.fm ha canviat la seva política. Ara ja no és gratis. Bé, sí que és gratis. Però no a tots els països. Visc en un país dels que l’empresa va triar per cobrar als usuaris.

M’han enviat un correu recordant-me que la subscripció és barata. Només 3 euros al mes. Els he respost que no comptin amb mi. No sóc un fanàtic del “tot gratis”.


Entenc que hi ha serveis que s’han de cobrar. Però no aquest. I menys amb discriminació (els anglesos no paguen, nosaltres sí). Adéu, last.fm.

Si vull tenir música mentre treballo hauré de rumiar en altres opcions. Com ara spotify o l'amiga icat.fm.