30/9/08

De la perplexitat a l’acció: més estratègia!

L’Associació Catalana de Sociologia va presentar fa uns quants dies l’estudi Societat Catalana 2008, amb un pòrtic del màxim responsable d’aquesta entitat, Oriol Homs, encapçalat amb aquesta expressió: “Un país perplex”.

Aquesta idea es va reproduir als titulars dels mitjans de comunicació i va quedar reforçada per les diverses reaccions que se suscitaven.

El furt

A grans trets, un corrent destaca que aquesta perplexitat té a veure amb la situació política i proposa com a solució rotunda la independència de Catalunya.

Aquest enfocament es podria sostenir, en part, en un article del president de l’Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner, en què assegurava que aquesta perplexitat era una reacció “mansoia” i declarava: “la sensació que tot això ens ha estat furtat des de fora, i no a causa de les nostres limitacions com a societat i com a poble -que, sens dubte, en tenim, i de ben paleses-, només pot dur a l'estat de desorientació”.

Les causes, per tant, serien d’ordre extern.

Elits immòbils i llorers

Sense fugir d’aquesta perspectiva, però apuntant cap a les causes internes, l’enginyer Xavier Roig defensava, en un altre article, que el problema està associat a la perennitat d’unes elits que no van ser rellevades durant la transició democràtica (assumpte que, si no ho tinc mal entès, tracta en un llibre de pròxima aparició).

També s'ha subratllat la idea que el país s'ha adormit damunt la corona de llorers.

Optimisme i polítiques socials

Des del govern, també hi ha hagut reaccions, en aquest cas encaminades a aportar optimisme. El mateix president de la Generalitat al·ludia a la perplexitat que els sociòlegs han posat damunt la taula i insistia en les polítiques socials com l’instrument efectiu per redreçar la situació.

Són qüestions que no acostumo a tractar aquí. Si faig avui una excepció és perquè hi ha en aquest document materials que em semblen d’interès i que sí tenen a veure les etiquetes preferides d’aquest blog.

He llegit el document, que es presentava ahir de manera formal, sense el mateix ressò, en una sala de la Casa de Convalescència (no és cap ironia sinó la seu del IEC).

Com que dedico aquest espai a compartir el que aprenc trobo raonable provar de fer-ne un resum i comentar allò que m’ha cridat més l’atenció.

Els diversos estudis que s’apleguen en aquesta publicació enfoquen aquesta perplexitat des d’angles complementaris.

Desigualtats en el benestar

Vivim en un estat del benestar ple de desigualtats, la més notable de les quals té a veure amb el gènere. El model es basa (Teresa Torns i altres) en un tipus de llar on hi ha un home que proveeix els ingressos i una dona que pot fer-ho de manera circumstancial, temporal o parcial però que dedica el seu temps i la seva energia a la cura de la casa i la família.

Hi ha altres desigualtats que posen de relleu les dades que observen la qualitat de l’ocupació, a càrrec de Maria Caprile. Tenim molts treballadors poc qualificats amb salaris baixos, que ronden el risc de la pobresa amb molta facilitat, i el nivell de formació en conjunt és baix, encara que hi ha una generació, la que va néixer a finals dels setanta i principis dels vuitanta, que està més ben preparada que cap altra.

Però tenen un altre problema. S’anomena subocupació. Vol dir que aquestes persones amb estudis universitaris han d’acceptar feines de nivell inferior i amb sous també més escassos. La taxa de subocupació és més alta que en altres països d’Europa que, per altres variables, es fan servir d’element comparatiu.

Segregació escolar

A més, la nostra escola accentua les desigualtats. No pas pel que es faci o no ara mateix sinó com un procés que s’incrementa i que té dues explicacions.

Una, de més visible, és l’arribada de moltes persones estrangeres que acaben coincidint, per situació geogràfica, en determinats centres. Però hi ha una altra segregació més transversal, diuen, que té a veure amb l’elecció dels pares. La tria de l’escola no té a veure tant amb la posició social com amb el nivell d’instrucció dels pares.

Tot això configura un mapa amb dues realitats que afecta als professors, als alumnes i a les possibilitats d’excel·lència d’aquí a vint anys. Modificar aquesta situació no donarà rèdits immediats però ens hi juguem el futur.

Menys religiosos, descontents amb el funcionament de la democràcia

A més, tot això té lloc en un context que pot afavorir altres desassossecs. Per una banda, la secularització del país, més alta que a la resta d’Espanya. Mentre que al conjunt de l’estat es declaren catòlics 790 de cada mil habitants, a Catalunya només ho fan 550.

No vol dir que aquest sigui un problema, però mereix una observació atenta com a traç de l’entorn. Significa que hi ha respostes que molta gent ja no dóna per bones.

Per una altra banda, la desafecció democràtica, comuna a molts estats del benestar, podria créixer si els ciutadans percebem que no tenim obligacions morals (ideològiques) per anar a votar, si no tenim sentit de pertinença i si ens fa l’efecte que no podem incidir en la política. Els autors, Joan Subirats i Quim Bragué, insinuen que les respostes institucionals haurien d’atacar aquests interrogants.

Hi ha altres estudis centrats en assumptes més concrets, com el Pacte per l’Habitatge o l’energia eòlica com a exemple de controvèrsia entre interessos i valors. El sociolingüista Francesc Vallverdú polemitza amb altres autors i anota la pèrdua d’hegemonia lingüística del català (ja no és la llengua parlada a més de la meitat de les llars).

Model de creixement tacticista

Però de tot el que he llegit, m’ha semblat d’un interès molt especial el text d’Anna Laborda sobre el model de creixement català.

Una síntesi una mica forçada podria ser aquesta:

- El creixement dels darrers anys es basa en la construcció, que no aporta valor ni demana gaire qualificació.

- Hi ha una davallada en la indústria, que a més no sap adaptar-se als canvis ni es llança a produir la nena de béns que requerirà el mercat d’aquí a uns anys (es refereix a un retorn consistent en la nova capacitat d’adquisició dels habitants d’aquells països on la deslocalització hagi portat les industries de menys valor).

- La productivitat no augmenta entre altres raons perquè el país no inverteix en R+D. En són molt responsables les empreses.

- El punt més baix en els índexs de capacitat d’innovació és el que es refereix a l’aprenentatge al llarg de la vida. Hi ha massa contractació temporal i per estalviar costos avui es deixa d’invertir en productivitat de demà.

L’empresa ha de canviar

Al final, en l’apartat de conclusions, hi ha una reflexió que em sembla molt pertinent i adequada als interessos d’aquest blog.

Davant la tendència a a reclamar una millora del sistema educatiu per adaptar-se a les demandes de l’empresa, que sol ser de tècnics de grau intermedi i qualificats per l’entramat industrial, l’autora sosté que no hi ha un excés de llicenciats sinó que, al contrari, n’hi ha una demanda massa baixa.

Diu: “Per què no canviem el punt de vista i pensem que la responsabilitat no rau en el sistema educatiu sinó en el sistema productiu?” I reclama, de cara a construir una societat del coneixement, que es doni una empenta “perquè la nostra economia comenci a demandar més investigadors i menys tècnics intermedis”.

Em sembla una crida molt encertada que, en certa manera vam comentar en la conversa amb Luis Suárez, quan m’explicava què podia aportar com a llicenciat en Filologia en una empresa d’informàtica com IBM.

En tot cas, la mena de causes que l’informe apunta no sembla que es puguin resoldre amb una acusació de furt, sense que se m’acudeixi de cap manera polemitzar amb el president del IEC.

Només dic que prefereixo prendre una altra actitud: què podem fer-hi de debò?

Capacitat de visió

Les empreses poden ser més agosarades, menys tacticistes, menys enfocades al curt termini, amb més contingut estratègic.

I podríem arribar a algun acord per millorar la productivitat, que segueix essent una de les pitjors dades de la nostra manera de fer les coses.

La discussió que s’estén sobre la manera com les noves tecnologies poden ajudar a superar aquest repte segur que és positiva.

Sobretot si, a més de parlar-ne, ens hi posem de veritat, donem suport als nuclis de coneixement, assagem noves eines, investiguem i compartim el que aprenem.

29/9/08

De qui són les eines?

No està homologat!

Ja he comentat alguna vegada que a l’empresa on treballo fem servir una llista de distribució per compartir enllaços i altres materials que tractin d’innovació.

No fa gaire, hi vaig intervenir per fer saber que provava el navegador de Google

Algú va respondre amb el recordatori que els nostres serveis informàtics desaconsellen que ens descarreguem aquest programa perquè no està homologat.

He de dir, abans de continuar, que els serveis informàtics no se m’han adreçat per fer cap indicació i, més enllà de les seves recomanacions, acostumen a actuar amb un esperit obert que els porta a ser tolerants.

Però aquesta anècdota em fa pensar en la manera com disposem de les eines quan treballem.

Alliberats?

En alguns països és possible veure a prop de les obres i altres llocs on es pot trobar feina per un dia, grups de persones amb les eines a les mans. Són seves. Les porten amunt i avall per trobar el salari d’una jornada.

Un dels avenços dels treballadors va consistir a alliberar-se d’aquesta responsabilitat. Qui dóna feina és qui proporciona les eines (l’excepció més freqüent és el cotxe). Només faltaria que els professionals de televisió haguessin de portar les càmeres, els focus o els micròfons. 

Però, estem segurs que a totes les feines ha de ser així? Què fan els reporters digitals? No obligarem al manobre que porti el pic i la pala... però prohibirem a algú que es descarregui un programa que li sembli útil per la seva feina?

En el cas de les noves tecnologies, ens podem permetre no fer assajos per aprendre?

Assaig i error

Des que vaig tenir el primer processador de textos, quants programes per escriure he fet anar? Moltes persones hem après a fer aquests programes i molts d’altres (de disseny, de compaginació, de fotografia, de pàgines web, per compartir, per subscriure’ns...) amb el mètode fatigós però gratificant de l’assaig i l’error.

Quan vaig decidir que provaria Google Chrome no renunciava al programa homologat (que tothom s’imagina quin és) sinó al Firefox, que encara faig anar per navegar amb altres ordinadors. He d’admetre que ho he pogut fer sense cap problema gràcies a aquesta tolerància que esmentava.

La pregunta

Per això, aquest apunt no és una crítica ni una invitació a cap rebel·lió però sí l’inici d’una reflexió que m’agradaria que s’estengués: de veritat que encara necessitem que qui ens dóna feina també ens doni totes les eines?

N’hi ha que ens sentim més lliures si podem assajar, si ens podem equivocar, si podem aprendre, si podem comprovar quina eina ens va millor per resoldre cada situació determinada.

Ordinadors públics

A la CCMA, que és una empresa pública, hi ha més de 2.000 PC, més de la meitat dels quals estan engegats bona part del dia. Però, com és natural, no se’n fan servir totes les seves possibilitats. Per anar a la lluna no va caldre gaire memòria... Què passaria si es proposa que cadascú s’espavili i vagi a treballar amb un ordinador?

Fet i fet, el que compta no és el maquinari sinó l’opció d’estar enllaçat a la xarxa interna per compartir accessos amb els altres. Per això no fa falta un ordinador. Si et proporcionen un codi d’usuari i una clau en tens més que suficient. Potser aquesta és l’única eina que ens haurien de facilitar?

Oportunitats d’aprendre

L’empresa canvia perquè el món canvia. Però no tothom aspira a la mateixa llibertat. Si ara es decidís que l’empresa no proveeix d’equip informàtic hi hauria un daltabaix. No ho suggeria, només especulo sobre el futur. De la mateixa manera que hi ha qui aixeca un debat radical sobre l’ús del correu electrònic en una gran multinacional

Com a mínim, estarà bé acceptar que hi ha persones que prefereixen que ningú no els hagi d’homologar les seves eines. Gent a qui agradaria presentar-se amb un ordinador portàtil a on calgui i fer la feina que faci falta. En realitat, per moltes situacions no caldria ni tan sols estar a la xarxa interna. A internet hi ha tantes oportunitats de compartir arxius de tota mena que també aquest entorn deixarà de ser un bé singular per qui treballi (encara que garantirà la seguretat de l’organització).

Cada dia apareixen eines noves i n’hi ha que sembla que ens poden ajudar molt.  

Una bona manera d’estar al dia sense embogir consisteix a subscriure’s als blocs d'aquelles persones que en saben més. Hi ha gent que explica a on hi ha eines simples i gratuïtes

A més, tot fa creure que el sector de la comunicació hauria de ser dels primers. Disposar d’algunes eines ja canvia la seva relació amb els usuaris. No l’haurà de canviar amb els que hi treballen?

26/9/08

Suárez: el canvi arribarà a l'empresa

Vaig comentar aquí que havia coincidit en una reunió amb Luis Suárez, que treballa d’evangelitzador a IBM. L’assumpte que vam tractar va suscitar força comentaris.

És una persona que em fa pensar en aquells agents del canvi de què parlava Genís Roca. La mena de gent que activen canvis en grans empreses a partir d’accions petites.

També he comentat la impressió que em va provocar Euan Semple, que va desenvolupar activitats incitadores de canvi i transmissió de coneixement a la BBC.

Suárez va ser fa poc a Barcelona i vam parlar ben bé tres hores mentre dinàvem.

La conversa tenia lloc en un moment adequat per ser transparent i oberta.

Com ja vaig dir, l’empresa on treballo ha arribat a un acord amb l’empresa on ell treballa sobre un assumpte que es va tractar a l’única reunió on tots dos hem estat. Tancat l’únic acord en què es podria dir que hem participat d’alguna o altra manera, podíem parlar amb naturalitat sobre el context general de les organitzacions i la seva adaptació al canvi.

Per això vaig aprofitar l’ocasió per proposar-li un breu torn de preguntes i respostes i més tard ho vam arrodonir per escrit. Em sembla que el resultat pot tenir interès i per això el comparteixo.

Al final m’he decidit per deixar les seves respostes sense traducció.

1.- Treballes en una empresa amb centenars de milers d’empleats i dius que la teva feina allà és evangelitzar.

Evangelizar sobre el cambio que estamos viendo es casi casi como ser un poco visionario y pionero a la vez. Lanzarte a utilizar una buena parte de estas herramientas sociales te da la oportunidad de explorar diferentes opciones para poder colaborar y compartir conocimientos de una manera eficaz y con muchísimo menos esfuerzo para conseguir, incluso, mejores resultados. Y, también, ¿por qué no?, explorar y ampliar tus propios límites.

En ese "rol" de evangelizador la cosa cambia ya que todo está más enfocado sobre las inquietudes. Sobre el querer cambiar los hábitos de colaboración porque sabes que algo no funciona, y que hay algo ahí fuera que sí va a ser capaz de poder cambiar la manera en la que trabajamos todos y para mejor, tanto desde el punto de vista de la empresa como individual.

Esa es, quizá, la principal virtud, y defecto! ;-), del evangelizador. Ese espíritu inquieto de querer explorar nuevas formas de comunicación, colaboración sin límite predefinido y con la mente siempre abierta a posibles opciones de mejorar día a día con el uso extendido de herramientas de software social donde uno ya sabe que la clave va a estar en la conversación en sí, en la conexión misma, y no en el contenido.

2.- Mantenir una posició personal i al mateix temps estar al servei d’una multinacional ha de comportar certes contradiccions.

Com es combina aquesta actitud personal amb el que s’espera d’algú a IBM?

No es la primera vez que me hacen esa pregunta y lo cierto es que cada vez más se consolida una misma reacción. En muchas ocasiones uno se siente como un "Edgling" trabajando para una compañia "Centroid", como diría Stowe Boyd. Y es cierto, hay ocasiones en las que sabes que esa libertad individual dentro de la corporación te va a permitir continuar explorando esas fronteras y esos límites que ya he mencionado anteriormente, pero al mismo tiempo sabiendo que hay unas "delimitaciones" ya impuestas por la empresa a modo de "Business Guidelines", algo así como las normativas a seguir a la hora de utilizar esas herramientas para compartir conocimientos y colaborar.

En muchos casos, lo cierto es que esas normativas se reducen simplemente a un poco de sentido común, i.e. saber que hay cosas que se pueden decir abierta y públicamente y otras que mejor evitarlas para poder evitar males mayores.

Yo tengo la suerte de trabajar para una empresa donde se valora esa misma individualidad dentro de la compañía como la forma más efectiva y rápida para poder seguir innovando y más cuando cada uno de esos individuos lo hace dentro de un grupo, una comunidad, haciendo que sea más intensa y relevante la experiencia, debido al factor "Wisdom of Crowds".

3.- La teva formació està basada en la filologia i l’educació. No ets enginyer. De quina manera et sembla que et serveix i què et permet aportar a una empresa... d’informàtica?

Llevo trabajando en el mundo de la IT desde hace más de 11 años y siempre he pensado que ese background en educación y filología me ha permitido dar mucha más importancia al factor humano. Al hecho de conseguir que la gente se dé cuenta que de lo que realmente importa son los "knowledge workers", las personas mismas, dentro de la empresa. Y no las herramientas, ni los procesos a los que están expuestos, ya que cada uno de ellos no existiría por sin esas mismas personas.

Mucha gente piensa que soy un "geek" y lo cierto es que no lo soy. Simplemente trato de poner de manifiesto ese aspecto humano y hacer que la gente entienda que tanto herramientas como procesos son sólo eso: el medio para llegar al fin. Ni más, ni menos. Lo que importan son esos "knowledge workers" y creo que si he llegado hasta aquí, hasta donde estoy, es porque he podido comprobar en mis propias carnes cómo ese factor humano es el que siempre prevalece, digan lo que digan sobre esas herramientas y esos procesos. Lo dicho, son un medio, no un fin. Ese fin son las personas y la oportunidad inmejorable de oder ayudar a que se conecten y puedan establecer diferentes tipos de relaciones.

4.- Des de la teva experiència, com observes arreu del món l’adaptació als canvis?

EUA siempre ha sido más dada a experimentar y poder empujar los límites cuanto más mucho mejor, y si ello implica utilizar herramientas de índole social, sin ningún problema.

En cambio en Asia la situación es algo diferente. Lo que más prima es la cultural generalizada de compartir conocimientos para así poder adquirir más. Algo que no implica que se trate de explorar esos límites, si no que diga lo que se diga y haga lo que se haga siempre va a haber un trasfondo de compartir conocimientos para aprender el uno del otro.

Europa está, por desgracia, en otra onda. Está en una onda de observación, viendo cómo EUA y Asia están utilizando estas herramientas sociales para ver cómo pueden utilizarlas para su propio beneficio. Pero en vez de ser ellos mismos los que exploren las opciones, están un poco a la espera a ver cómo se desarrollan con los demás y sí sale bien empezarán a involucrarse de una manera mucho más efectiva.

Lo que realmente es curioso es ver cómo en Europa parece primar "Knowledge is power" y, por lo tanto, no lo comparto con otros por miedo a perder mi competitividad, mientras que tanto en EUA como en Asia es más "Knowledge Share is power", donde lo que realmente importa es el conocimiento compartido.

Finalmente, en el caso de España, yo creo que todavía estamos a varios años de distancia en lo que respecta a ese cambio de mentalidad y quizá el principal factor para que se produzca esa adopción será cuando llegue el momento de que las empresas empiecen a "medir" la productividad de los empleados, en vez de medir esa misma productividad por la mera presencia en la oficina.

Ese será el cambio del siglo 21, donde nos iremos de la típica empresa "laboral" (Labour-based) a aquella empresa basada en el conocimiento ("Knowledge based"), la que a su tiempo desarrollará la economía del conocimiento que ya empezamos a ver en varias empresas que ya han dado el salto.

5.- Un dels teus últims reptes és deixar de fer servir el correu electrònic. Com s’ha rebut una decisió tan radical?

Cierto. Llevo sin utilizar el correo electrónico en el trabajo desde hace más de ocho meses y la experiencia ha sido fantástica hasta el momento. Las reacciones han sido bastante variopintas, desde las que pensaban que volvería a utilizar el correo dos semanas después, pasando por los que pensaban que iba a estar muy poco tiempo en la empresa, viendo la adicción que hay por el correo electrónico para ejecutar todo tipo de acciones, hasta aquellas reacciones de unas cuantas personas que curiosa, pero fielmente, han seguido todos estos meses el periplo de dejar de utilizar el correo electrónico para pasarme a las tecnologías emergentes. Más que nada para poder evaluar si sería algo que ellos mismos podrían hacer y siendo así, cómo poder empezar de una manera efectiva.

Lo que trato de hacer es simplemente cambiar los hábitos de colaboración de la gente para que se den cuenta de que hay herramientas mucho más efectivas y fáciles de utilizar y con un impacto bastante significativo.

Simplemente, trato de que la gente se dé cuenta de que ya es hora de que vuelvan a coger las riendas de su propio tiempo y de su propia productividad y demostrar cómo pueden utilizarlos para seguir colaborando y compartiendo sus conocimientos de una manera mucho más efectiva y menos costosa a todos los niveles.

El resultado ha sido espectacular. Me ha ayudado no sólo a conocerme a mi mismo para poder mejorar la forma en la que colaboro con otros knowledge workers, también me ha permitido ver cómo ellos mismos trabajan y me ha ayudado a llegar a la conclusión de que el cambio está ahí, muy cerca.

19/9/08

Els prejudicis o l'experiment

Havia dit que quan acabés el llibre de Peter Watson sobre la història de les idees en diria alguna cosa.

Com és natural, d’un llibre d’aquesta extensió temàtica (des del foc fins a Freud) no se’n pot fer un resum sense fer el ridícul. L’obra és ella mateixa un resum de moltes aproximacions, com l’autor no deixa d’anotar amb rigor.

Potser és la mena de llibre que convé tenir a mà per una consulta puntual però he fet l’exercici de llegir-lo des de la primera pàgina fins a l’última. Per això, quan l’assumpte que tractava no m’interessava tant, m’ha arribat a semblar una llista prolixa de noms i conceptes, molt ben adornada amb anècdotes i situacions que ajuden a evitar l’aire sec de moltes pàgines. Però aquest és el meu problema i no el del llibre.

L’autor pren partit, no és una obra neutral. L’asseveració que es basteix té a veure amb la preeminència de l’esperit científic. Fins i tot la filosofia que té sentit és aquesta. No s’està de repetir tants cops com calgui de quina manera els prejudicis religiosos o polítics han provat d’aturar el coneixement i la seva difusió. Els períodes dominats per la creença són vistos com èpoques molt fosques. Amb alguns extrems que s’allarguen fins a nosaltres.

Per això vaig llegir: “Con excepción de los dos o tres penosos enclaves 'creacionistas' que quedan en ciertas áreasrurales de Estados Unidos, la gran antigüedad de la tierra y de la humanidad es algo que hoyestá firmemente establecido” (pàg. 1025). Bé, algú que dóna suport a l’obligació d’ensenyar a escola aquesta excepció es presenta en una candidatura presidencial. La foscor no sembla tan vençuda (No fa pas tant que vaig comentar aquí una altra lectura a propòsit de la Il·lustració).

Potser es podria acusar Watson de creure “massa” en la ciència. Però ell mateix, amb prudència, ens recorda de quina manera, durant molts segles, la ciència es confonia amb activitats de tipus místic o supersticiós.

Pel que fa al recorregut, l’inici és apassionant, amb totes les idees d’abans del llenguatge: la bipedestació, el foc, les eines, l’enterrament, l’art, la roba... Més endavant, m’endinsava en la història de la imaginació, la modificació dels límits i la genialitat de l’experiment.

Aquest és el punt cabdal. L’experiment significa una manera de resoldre les preguntes.

Tota l’obra planteja la disjuntiva clàssica entre mirar d’entendre’ns como ‘interior’ a partir de la introspecció (una ratlla que ens ha dut des de l’ànima fins a l’inconscient) o a partir de la comprensió de la realitat. Ell mateix es disculpa per la simplificació però intenta demostrar que és possible resumir-ho com un debat entre el platonisme i l’aristotelisme.

Com és lògic, gairebé al final apunta amb contundència: “Dado el triunfo del enfoque aristotélico tanto en el pasado remotoimmediato, ¿no ha llegado quizá el momento de enfrentar la posibilidad, e incluso la probabilidad, de que la noción platónica de ‘yo interior’ sea equívoca? (...) Los seres humanos somos parte de la naturaleza y, por tanto, es muy probable que aprendamos más sobre nosotros mismos buscando fuera de nosotros, atendiendo al lugar que tenemos en ella como animales” (pàg. 1189).

La continuació d’aquesta perspectiva porta a observar la cultura com un esforç que ara mateix la ciència supera. Part d’aquestes idees s’exposen en un llibre anterior, Historia intelectual del siglo XX, que he comprat avui mateix.

Però aquesta vegada no em poso deures i si em ve de gust deixar-ne algun comentari ja ho faré. No queda cap dubte, en tot cas, sobre l’interès que Watson desperta.

Si algú que no s’hi hagi llançat ho fa ara a causa dels dos apunts que hi he dedicat ja haurà valgut la pena compartir aquí l’experiència.


ACTUALITZACIÓ (26-09-08): Estic llegint una entrevista molt interessant que Alfons Cornella va fer a Peter Watson i que publica la revista If... 

18/9/08

Els blocs i "la voluntat de ser"

Aquests dies han començat les votacions per escollir quins blocs catalans seran premiats. No faré aquí comentaris negatius sobre una iniciativa que admeto que no acabo de comprendre i felicito d’entrada tots les guanyadors, que consti així.

Però vull anotar un detall que m’ha cridat l’atenció.

Els premis es donen per categories i aquests grups es fan d’acord amb la temàtica que es tracti al bloc: cinema (per què no el teatre o la dansa o la música contemporània?), educació, literatura, economia, política, esports... Sembla una classificació temàtica fins que ens trobem amb un premi als blocs personals (de cop i volta ja no es valora el tema sinó el tipus d’autoria) i un altre de periodisme (aquí es valora el procediment). Per fi, com que ja es veu que en queden molts fora del paquet, hi ha una categoria calaix de sastre que s’anomena “miscel·lània”.

No és aquest el lloc des d’on emetre crítiques. Segur que els impulsors d’aquests premis hi han rumiat prou. Però se m’acudeix que hi ha altres maneres de mirar els blocs i m’atreveixo a presentar la meva proposta personal.

No fa gaire exposava la convicció que el bloc és un mitjà d’expressió, per damunt de tot, i que està vinculat a una vocació de comunicar. Ara voldria anar una mica més enllà.

No m’acaba d’interessar la classificació temàtica que es fa en aquests premis i prefereixo mirar els blocs en funció de la seva intenció, dels seus objectius. Per dir-ho amb una mica més de solemnitat, a partir de la seva “voluntat de ser”.

Aquesta decisió determina la forma i els objectius i, com és obvi, la temàtica que prefereixi esdevé des d’aquesta perspectiva un assumpte menor.

Vist així, observo blocs que…


Volen ser un mitjà d’expressió personal

- Poden ser personals o col·lectius.

- Poden tenir formats molt variats (dietari, quadern de notes...).

- Poden tenir un tema preferit o no.

- Tendeixen a preferir l’opinió abans que la informació (sovint equivalen al paper que tenen les "cartes al director" de molts diaris).

- Poden ser una activitat independent o poden estar vinculats a un projecte més ampli de configuració d’una identitat digital.

- Sovint tenen pocs enllaços però no sempre és així.


Volen ser una eina

- Solen ser col·lectius encara que tingui un autor o coordinador personal.

- Poden estar oberts a tothom o restringits a un grup de lectors (com seria el cas d’un bloc familiar, de viatge, d’un col·lectiu...)

- Poden ser una eina pedagògica (per fer un curs, un seminari…), una eina professional (com els blocs de projecte, els blocs que incorporen els paquets com Lotus Connections) o una eina de màrqueting. Solen tenir aquesta finalitats els blocs corporatius, molts blocs d’emprenedors i alguns blocs personals que no confessen la seva finalitat però que la demostren cada dia.

- Els blocs dedicats al ciberactivisme també em sembla que entren en aquest grup. Després de tot, si pretenc analitzar la seva intenció, quan l’agitació social és la finalitat el bloc sols és un instrument. Molts blocs polítics tenen aquesta vocació molt més que no la intenció informativa.

- En conjunt, aquests blocs solen tenir enllaços i afavoreixen la conversa (fins i tot si aquesta té lloc en un grup restringit).


Volen ser un mitjà d’informació

- Solen recollir altres informacions i actuen com a difusors

- N’hi ha que són obra d’un autor col·lectiu i professionalitzat (blocs verticals) i per tant incorporen un model de negoci i n’hi ha que la seva especialització els ha dut a obtenir esponsorització.

- N’hi ha que proporcionen informació especialitzada però també n’hi ha que se centren en un exercici de periodisme local, una categoria que m’interessa cada vegada més d’observar.

- Aquests blocs no n’hi ha prou que tinguin voluntat de ser periodístics. Han de ser-ho (és a dir, seguir les pautes del periodisme i per tant obtenir informació de primera mà, contrastar-la amb altres fonts i a partir del rigor proporcionar als lectors informació novedosa).


En Genís Roca em comentava fa més d’un any que un bloc, per damunt de tot, és un bloc de notes personal, allà on hi escrius allò que no vols oblidar. Hi estic d'acord. Però hi ha altres maneres de tenir un bloc de notes personal. En un bloc hi ha gairebé sempre, a més, la finalitat de compartir aquests apunts amb altres persones. És a dir: hi ha intenció comunicadora. Aquesta sembla la base.

En fi, no dono la qüestió per resolta. Segur que en podem continuar parlant. Però volia si més no indicar un punt de vista que, ara mateix, em sap greu, discrepa de la simple classificació temàtica, on hi falta quasi de tot (i els blocs de cuina o jardineria?) i hi ha força incoherència en la categortzació.

8/9/08

El bloc és un mitjà d’expressió de les persones

Hi ha una discussió més menys freqüent que se centra en una pregunta disjuntiva sobre els blocs (dit així, en plural, com si conformessin un conjunt): són o no són mitjans de comunicació?

Aquesta qüestió també apareix als debats de l’etapa online del CIPE II i és un dels fils a seguir en el taller que modera Xavi Salvatella.


Abans d’atrevir-me a apostar per la resposta que em sembla més raonable hauríem de veure si els mitjans han percebut aquesta existència i si creuen que al darrere hi ha un canvi cultural de més abast que la simple disposició d’unes eines que fan possible l’expressió personal a la xarxa.


Mitjans tradicionals


El paper dels anomenats mitjans tradicionals (se’ls anomena així potser per presentar-los com uns espais 'antiquats') és encara el més potent però d’una ambiguïtat potser volguda.

Els que ho estudien, com el professor David Domingo, arriben a la conclusió que la cultura central del periodisme afavoreix una aproximació 'top-down', encara que en el paisatge s’hi observin signes d’una cultura de la participació que emergeix.


Els periodistes, per tant, mantenen la seva capacitat de decisió més enllà de les aportacions que provinguin de fora de les redaccions.


Segons un altre estudi que el mateix Domingo ha aportat al debat del CIPE II (en l’apartat de “participació”), obra dels professors belgues Steve Paulussen i Pieter Ugille, és difícil que es produeixin gaires canvis mentre els mitjans mantinguin les seves formes digitals en estructures separades i sovint també en llocs distants de "la redacció".


Una síntesi d’aquest estudi podria ser:


- Després que Dan Gillmor (que serà aviat a Barcelona) es referís al periodisme ciutadà es va estendre un cert entusiasme.


- A l’inici, els estudis posaven el focus a observar fins a quin punt la realitat dels blocs podria substituir la realitat periodística en comptes de considerar que les dues activitats que es podien trobar, com es prefereix en els més recents.


- Apostaven massa per la confiança en l’impuls provinent de la tecnologia, sense atendre altres factors.


- Els problemes reals tenen més a veure amb les rutines diàries i les estructures empresarials. A més d’un escepticisme ben estès entre els periodistes.


Mitjans digitals


Les versions digitals dels mitjans tradicionals, per tant, tendeixen a recloure els espais de participació en àmbits concisos. D’aquestes relacions particulars n’ha parlat sovint Karma Peiró i també ho va fer en la conversa que vam mantenir aquí abans de l’estiu.


Els continguts dels ciutadans acaben convertits en una més de les fonts (i no sempre se cita).

Una excepció notable la representa Pau Llop, que impulsa una xarxa on els ciutadans són la font original i els periodistes d’ofici assumeixen les tasques de comprovació, redacció i edició (si ho entès bé). La combinació dóna bottup com a resultat.


Hi ha altres mitjans digitals que ja han nascut en aquest entorn i que no són blocs però n'aprofiten part de la tecnologia i és evident que s'insereixen en un context d'idees semblant.


Poden ser d’abast local o tenir la vocació d’ampliar aquesta idea de localitat. Algun dia en voldré parlar però avui només m’hi he referit com a prèvia a l’intent de respondre aquesta pregunta de blanc o negre que escoltem sovint.


Blocs que són mitjans


Hi ha dos casos de blocs que em sembla que és poc discutible que actuen com a mitjans de comunicació.


Els blocs verticals, de tipus temàtic, agrupats com a model de negoci, són llocs d'informació i d'intercanvi, usen el format del bloc amb contundència però no són un mitjà d’expressió personal.


El fenomen del bloc vertical té més a veure amb el dels mitjans especialitzats.


En castellà hi ha una experiència molt potent i fa temps que penso, potser de manera equivocada, que o bé la CCMA o bé Cultura03 són empreses que tindrien capacitat per ficar-se en aquest terreny amb certa decisió.


Quan la revista Nat va decidir que no es tornaria a publicar vaig lamentar que no haguessin decidit traslladar els seus continguts sota la forma d’un bloc temàtic. Potser el bloc temàtic Vida digital sigui una mostra d’aquesta possible via.


Els blocs corporatius també són un exemple d’us del format per disposar d’un mitjà de comunicació. Tots els blocs personals que en el fons actuen com a blocs corporatius (és a dir, que els signa algú de forma clara però on només es tracten assumptes amb la finalitat de relacionar una marca amb el ciutadà) també són en certa manera mitjans de comunicació.


Blocs que són personals


Per fi, tornem als blocs personals. Un bloc pot compartir amb un grup reduït una passió determinada o pot exercir de lloc de trobada per grups més importants. Pot agrupar altres blocs o pot només ensenyar els esborranys, les idees inicials.


De vegades s’argumenta que els blocs no són mitjans només per treure’ls una càrrega de responsabilitat. Això seria absurd. El Codi Penal val per tothom. Es van comentar aquí aquestes idees, amb motiu de la Catosfera.


Blocs que volen ser mitjans


Però hi ha un cas a part. Els dels blocs personals que volen actuar com a mitjans.


Malden per ser considerats mitjans fiables en el seu entorn. La majoria responen a un perfil especialitzat (em costaria molt no imaginar que un lloc com ara microsiervos no sigui considerat un mitjà de referència).


Altres vegades no es limiten a una temàtica especialitzada i adopten en molts aspectes la idea d’expressió d’un mitjà periodístic.


Eina de periodistes


Això vol dir que potser "l'eina bloc" no permetrà que tothom sigui periodista (qui havia dit que això hagués de passar?) però per aquells que en tinguin la vocació serà molt més fàcil demostrar les seves aptituds, ensinistrar-se, fer-se un nom i guanyar credibilitat.


No tots els blocs són mitjans de comunicació però hi ha força blocs que volen fer periodisme i el judici sobre els resultats l'hauran de compartir els observadors amb els lectors que s'hagi guanyat.


I aquest em sembla un punt molt més interessant. Hi ha proves de la potència d’aquest periodisme tan local, que voldré observar i comentar els pròxims mesos, i propostes per fer més fàcil l'intent als que ho vulguin provar.


És un assumpte que cada vegada m'interessa més. Per això hi he dedicat un apunt potser massa llarg que m'ha de servir d'inici.


Primera resposta


Per respondre la pregunta inicial, diré com ho veig.


Els blocs, pel fet de ser-ho, no esdevenen mitjans de comunicació més enllà de la seva capacitat d'expressió personal.


Però poden aspirar a convertir-se en mitjans especialitzats, de marca i locals. I, a més, són una eina poderosa per l'exercici del periodisme, tant pel d'opinió com pel que observa els fets i els exposa amb contrast d'informació.

4/9/08

La CCMA adquireix Lotus Connections

Vaig explicar aquí que a la CCMA s’havien fet reunions amb IBM per explorar l’oportunitat d’adquirir una eina social com Lotus Connections i vaig citar la presència sempre interessant de l'evangelitzador mundial Luis Suárez

Aquella informació es va convertir, no ho hauria dit mai, en un dels apunts més vistos. En vaig tornar a parlar, suscitant un cert debat intern que va anar un xic més enllà.

Per això em sembla raonable continuar el fil amb una dada que pot ser d’interès.

Les persones que en són responsables em confirmen que hem sol·licitat un pla pilot que permetrà veure com es podria fer servir aquest instrument i em diuen que no tenen cap inconvenient perquè ho expliqui. Els ho agraeixo. 

Si tot anés bé, cap a finals d’aquest any les persones que treballen a la CCMA tindran l’oportunitat de provar aquest software que permet intercanviar enllaços, crear grups, aportar idees amb blocs i compartir projectes d’equips entre altres funcions.

Si algú tingués notícia d’altres empreses que ho estiguin provant potser seria una bona ocasió per comentar-ho.

Sembla que les xarxes socials, obertes o internes (aquest era en part el nucli del debat que vam tenir aleshores), podrien ser la nova formulació de les intranets i posar el focus en aquesta realitat sembla molt més que oportú.

Una altra cosa és la manera com les empreses fan servir les noves eines per parlar cap enfora. 

Abans de les vacances vaig enviar aquest text a algunes persones, per si els interessava el missatge, perquè entenia que formava part de la meva feina insistir en aquest punt i, també, potser, per llançar una insinuació provocadora. 

De moment, sense reaccions, confio que l’aventura amb Lotus Connections surti bé i desitjo a l’equip que s’ocupa de la seva implantació que tinguin molta sort. 

3/9/08

Història de les idees

De tant en tant comento o resumeixo algun llibre si té a veure amb els assumptes que es tracten aquí i si és prou recent o encara no s’ha traduït, de manera que pugui ser d’utilitat pels lectors d’aquest lloc.

Però trencaré aquesta norma i m’atreveixo a esmentar un llibre de quasi mil cinc-centes pàgines que tot just he començat. No és una novetat, perquè es va publicar el 2005 en anglès i el 2006 en castellà. Però l’interès que m’ha provocat m’ha fet creure que valia la pena compartir-ho.

Quan vaig comentar la trobada ifest08 convocada per Infonomia vaig citar la presència de Peter Watson entre els ponents.

Per fi, m’he capbussat al volum Ideas, historia intelectual de la humanidad. Tot just em trobo entre la idea del foc i la idea del llenguatge, per dir-ho com ho fa l’autor, però se’m fa evident que proseguiré la lectura amb la passió que aquest tipus d’obres em susciten.

És molt probable que interessi a la mena de persones que van quedar satisfetes amb l’èxit editorial Breve historia de casi todo, de Bill Bryson.

Com que ara només em puc limitar a fer constar l’inici de lectura, per anar més enllà m’hauré de comprometre a dir-ne alguna cosa quan acabi.

Si algú té interès a seguir altres lectures, a Good Reads n’anoto unes quantes però, com aquí, cap de literària, tot just allò que té a veure amb la meva feina o amb la temàtica d’aquest bloc, si és que he aconseguit definir-la.

Aporto si de cas dos comentaris sobre el llibre i un apunt crític amb l’autor, per allò de l’equilibri, i les referències bàsiques sobre el llibre i sobre l'autor. Fa ben poc, a més, s'ha publicat l'entrevista que li va fer Victor Amela.

1/9/08

Tardor interessant

El portal Catclàssica i el lloc web de la sèrie documental Els diaris de Pascal han estat seleccionats per la fase final dels Prix Europa, en la categoria que aplega la comunicació via internet (en diuen “Emerging Media").

El Festival Prix Europa, dirigit per Susanne Hoffmann, compta amb el suport del Consell d’Europa, el Parlament Europeu i la Fundació Cultural Europea i s’atorga en diverses categories de ràdio i televisió a més de la que ja he esmentat dedicada a internet.

Aquest apartat pretén reconeixer els projectes online que tinguin creativitat, visió i també responsabilitat pública.

Els premis, que celebren la seva 22a edició, tenen la particularitat que compten amb un jurat obert. És a dir que tots els delegats tenen dret a vot, després d’uns debats que s’allarguen uns quants dies a la ciutat de Berlin.

La discussió i les decisions d’aquest jurat compten amb la tutela d’uns coordinadors i aquest any m’han proposat que exerceixi aquesta funció en la categoria dels projectes d’internet, conjuntament amb Sabine Schade de l’ARD , col·laborant amb François Isak Smit-Löffler, que assisteix la direcció i amb qui ja vaig tenir ocasió de treballar les dues vegades que vaig formar part de l’organització de l’INPUT TV (aquí anotava l'assistència com a delegat a l'encontre del 2008).

Això vol dir que, si no canvia res, a finals d’octubre seré a la capital d’Alemanya, després d’assistir al II CIPE (com ja havia dit) i al seminari SociedadRed.

Em sembla una tardor amb compromisos molt interessants.