De la perplexitat a l’acció: més estratègia!

L’Associació Catalana de Sociologia va presentar fa uns quants dies l’estudi Societat Catalana 2008, amb un pòrtic del màxim responsable d’aquesta entitat, Oriol Homs, encapçalat amb aquesta expressió: “Un país perplex”.

Aquesta idea es va reproduir als titulars dels mitjans de comunicació i va quedar reforçada per les diverses reaccions que se suscitaven.

El furt

A grans trets, un corrent destaca que aquesta perplexitat té a veure amb la situació política i proposa com a solució rotunda la independència de Catalunya.

Aquest enfocament es podria sostenir, en part, en un article del president de l’Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner, en què assegurava que aquesta perplexitat era una reacció “mansoia” i declarava: “la sensació que tot això ens ha estat furtat des de fora, i no a causa de les nostres limitacions com a societat i com a poble -que, sens dubte, en tenim, i de ben paleses-, només pot dur a l'estat de desorientació”.

Les causes, per tant, serien d’ordre extern.

Elits immòbils i llorers

Sense fugir d’aquesta perspectiva, però apuntant cap a les causes internes, l’enginyer Xavier Roig defensava, en un altre article, que el problema està associat a la perennitat d’unes elits que no van ser rellevades durant la transició democràtica (assumpte que, si no ho tinc mal entès, tracta en un llibre de pròxima aparició).

També s'ha subratllat la idea que el país s'ha adormit damunt la corona de llorers.

Optimisme i polítiques socials

Des del govern, també hi ha hagut reaccions, en aquest cas encaminades a aportar optimisme. El mateix president de la Generalitat al·ludia a la perplexitat que els sociòlegs han posat damunt la taula i insistia en les polítiques socials com l’instrument efectiu per redreçar la situació.

Són qüestions que no acostumo a tractar aquí. Si faig avui una excepció és perquè hi ha en aquest document materials que em semblen d’interès i que sí tenen a veure les etiquetes preferides d’aquest blog.

He llegit el document, que es presentava ahir de manera formal, sense el mateix ressò, en una sala de la Casa de Convalescència (no és cap ironia sinó la seu del IEC).

Com que dedico aquest espai a compartir el que aprenc trobo raonable provar de fer-ne un resum i comentar allò que m’ha cridat més l’atenció.

Els diversos estudis que s’apleguen en aquesta publicació enfoquen aquesta perplexitat des d’angles complementaris.

Desigualtats en el benestar

Vivim en un estat del benestar ple de desigualtats, la més notable de les quals té a veure amb el gènere. El model es basa (Teresa Torns i altres) en un tipus de llar on hi ha un home que proveeix els ingressos i una dona que pot fer-ho de manera circumstancial, temporal o parcial però que dedica el seu temps i la seva energia a la cura de la casa i la família.

Hi ha altres desigualtats que posen de relleu les dades que observen la qualitat de l’ocupació, a càrrec de Maria Caprile. Tenim molts treballadors poc qualificats amb salaris baixos, que ronden el risc de la pobresa amb molta facilitat, i el nivell de formació en conjunt és baix, encara que hi ha una generació, la que va néixer a finals dels setanta i principis dels vuitanta, que està més ben preparada que cap altra.

Però tenen un altre problema. S’anomena subocupació. Vol dir que aquestes persones amb estudis universitaris han d’acceptar feines de nivell inferior i amb sous també més escassos. La taxa de subocupació és més alta que en altres països d’Europa que, per altres variables, es fan servir d’element comparatiu.

Segregació escolar

A més, la nostra escola accentua les desigualtats. No pas pel que es faci o no ara mateix sinó com un procés que s’incrementa i que té dues explicacions.

Una, de més visible, és l’arribada de moltes persones estrangeres que acaben coincidint, per situació geogràfica, en determinats centres. Però hi ha una altra segregació més transversal, diuen, que té a veure amb l’elecció dels pares. La tria de l’escola no té a veure tant amb la posició social com amb el nivell d’instrucció dels pares.

Tot això configura un mapa amb dues realitats que afecta als professors, als alumnes i a les possibilitats d’excel·lència d’aquí a vint anys. Modificar aquesta situació no donarà rèdits immediats però ens hi juguem el futur.

Menys religiosos, descontents amb el funcionament de la democràcia

A més, tot això té lloc en un context que pot afavorir altres desassossecs. Per una banda, la secularització del país, més alta que a la resta d’Espanya. Mentre que al conjunt de l’estat es declaren catòlics 790 de cada mil habitants, a Catalunya només ho fan 550.

No vol dir que aquest sigui un problema, però mereix una observació atenta com a traç de l’entorn. Significa que hi ha respostes que molta gent ja no dóna per bones.

Per una altra banda, la desafecció democràtica, comuna a molts estats del benestar, podria créixer si els ciutadans percebem que no tenim obligacions morals (ideològiques) per anar a votar, si no tenim sentit de pertinença i si ens fa l’efecte que no podem incidir en la política. Els autors, Joan Subirats i Quim Bragué, insinuen que les respostes institucionals haurien d’atacar aquests interrogants.

Hi ha altres estudis centrats en assumptes més concrets, com el Pacte per l’Habitatge o l’energia eòlica com a exemple de controvèrsia entre interessos i valors. El sociolingüista Francesc Vallverdú polemitza amb altres autors i anota la pèrdua d’hegemonia lingüística del català (ja no és la llengua parlada a més de la meitat de les llars).

Model de creixement tacticista

Però de tot el que he llegit, m’ha semblat d’un interès molt especial el text d’Anna Laborda sobre el model de creixement català.

Una síntesi una mica forçada podria ser aquesta:

- El creixement dels darrers anys es basa en la construcció, que no aporta valor ni demana gaire qualificació.

- Hi ha una davallada en la indústria, que a més no sap adaptar-se als canvis ni es llança a produir la nena de béns que requerirà el mercat d’aquí a uns anys (es refereix a un retorn consistent en la nova capacitat d’adquisició dels habitants d’aquells països on la deslocalització hagi portat les industries de menys valor).

- La productivitat no augmenta entre altres raons perquè el país no inverteix en R+D. En són molt responsables les empreses.

- El punt més baix en els índexs de capacitat d’innovació és el que es refereix a l’aprenentatge al llarg de la vida. Hi ha massa contractació temporal i per estalviar costos avui es deixa d’invertir en productivitat de demà.

L’empresa ha de canviar

Al final, en l’apartat de conclusions, hi ha una reflexió que em sembla molt pertinent i adequada als interessos d’aquest blog.

Davant la tendència a a reclamar una millora del sistema educatiu per adaptar-se a les demandes de l’empresa, que sol ser de tècnics de grau intermedi i qualificats per l’entramat industrial, l’autora sosté que no hi ha un excés de llicenciats sinó que, al contrari, n’hi ha una demanda massa baixa.

Diu: “Per què no canviem el punt de vista i pensem que la responsabilitat no rau en el sistema educatiu sinó en el sistema productiu?” I reclama, de cara a construir una societat del coneixement, que es doni una empenta “perquè la nostra economia comenci a demandar més investigadors i menys tècnics intermedis”.

Em sembla una crida molt encertada que, en certa manera vam comentar en la conversa amb Luis Suárez, quan m’explicava què podia aportar com a llicenciat en Filologia en una empresa d’informàtica com IBM.

En tot cas, la mena de causes que l’informe apunta no sembla que es puguin resoldre amb una acusació de furt, sense que se m’acudeixi de cap manera polemitzar amb el president del IEC.

Només dic que prefereixo prendre una altra actitud: què podem fer-hi de debò?

Capacitat de visió

Les empreses poden ser més agosarades, menys tacticistes, menys enfocades al curt termini, amb més contingut estratègic.

I podríem arribar a algun acord per millorar la productivitat, que segueix essent una de les pitjors dades de la nostra manera de fer les coses.

La discussió que s’estén sobre la manera com les noves tecnologies poden ajudar a superar aquest repte segur que és positiva.

Sobretot si, a més de parlar-ne, ens hi posem de veritat, donem suport als nuclis de coneixement, assagem noves eines, investiguem i compartim el que aprenem.