15/12/07

La xarxa és d'aquest món

A la conferència LeWeb3 també hi van ser presents visions més crítiques amb la realitat de la xarxa. Miro de fer-ne aquí una síntesi.

Els pioners i el paradís

En part, la qüestió principal té a veure amb l’enfocament. La tecnologia ens posa a l’abast unes eines noves que permeten una altra manera de comunicar-nos i, per tant, afavoreixen un canvi cultural molt potent. Aquells que ja fa anys que les fan anar, van tendir a creure, com és natural, que el terreny que trepitjaven era un desert conquerit i això els provocava la sensació de trobar-se en un altre lloc. És un sentiment propi dels pioners. El problema és que van arribar a creure que el seu món era un altre món. Per això parlaven de la blocosfera com d’un món a part, com si diguéssim que la gent que llegeix novel·la és un món a part o la gent que fa servir el telèfon de dotze a una. Els primers conductors també van creure que formaven part d’una casta. Els embussos que ara tenim deixen clar que el cotxe no era un altre territori sinó una utilitat.

Amb això vull dir que l’enfocament una mica sectari dels pioners a vegades els ha fet creure que la xarxa és el seu món i han pretès que el seu món fos millor (aquí cadascú ho ha pintat amb els seus matisos, però millor ha sigut gairebé sempre una barreja d’una actitud àcrata i d’un pensament neoliberal, com correspon a l’inici de la xarxa i en general als iniciadors d’un corrent de canvi poderós).

Els professionals o els aficionats

Andrew Keen, que ha escrit un llibre polèmic, es va esforçar per mostrar un to antipàtic mentre defensava les seves posicions crítiques, com ens va subratllar Genís Roca. Al seu davant, Emily Bell, de The Guardian, va sostenir arguments a favor de la xarxa.

La síntesi és que Keen defensa la necessitat de professionals contra la cultura de l'amateur i posa l’accent en la frivolitat que hi ha a internet (obviant la frivolitat que hi ha a la tv o als mitjans escrits i en general al món) mentre que Bell, que s’encarrega d’aprovar continguts des d’una actuació professional, admetia amb una modèstia molt noble que els periodistes han d’aprendre dels usuaris perquè ara el públic té una altra manera d’informar-se.

Keen insistia que calen més gatekeepers com ella i ella refusava aquest rol i es proclama seguidora del ciutadà.

L'excés de bullshit

Doc Searls ens va advertir sobre l’abús d’un llenguatge propi, però el ridícul del buzz no prové de la xarxa. A màrqueting i a comercial fa anys i panys que saben quin pa s’hi dóna en això de vendre fum.

En tot cas, la prevenció de Searls contra l’excés de bullshit, com ho va dir ell, refermava aquesta sensació que després de tot estem a les mans dels anunciants. Em va agradar la seva pregunta radical: per què Google distingeix entre una cerca de blocs i una cerca general? És que els blocs són un món a part? Tornem a ser al principi d’aquest post. Els pioners encara creuen que ser blocaire és alguna cosa. A mi em sembla que no és alguna cosa sinó moltes coses. No hi ha una comunitat de blocaires. Hi ha milions de persones que publiquen blocs i cadascú ho fa per raons diferents, amb finalitats diferents i amb objectius de comunicació diferents. Searls defensava a la conferència la posició de VRM.

M’agrada més quan Belly sostenia que la xarxa és una eina inclusiva. Tot el contrari de l’esperit sectari.

Perseguiu el mal!

Ara, l’atac més dur (perquè el de Searls era obvi i el de Keen interessat i forçadament polèmic) va provenir de Jason Calcanis.

En resum, ens va dir:

- Molta gent pretén que no veu l’abús i la pol·lució que hi ha a la xarxa. Creuen que per fer diners s’hi val tot i si això implica tancar els ulls s’accepta i ja està.

- Som els mateixos usuaris els que podem destruir la xarxa de la mateixa manera que es va fer malbé usenet.

- Com que hi ha la oportunitat tecnològica de creae spam, es crea i com que l’spam sindicat i els abusos comercials proporcionen ingressos, sembla legítim.

- El que recomana és rotund: reduir els anonimats i castigar els mals comportaments.

Posava d’exemple que mentre facebook accepta anonimats i, per tant, personatges falsos, likedIn és una xarxa de reputació perquè sols s’hi poden apuntar noms reals de persones reals. Altres casos serien l’oposició entre la wikipèdia amb posibles errors pendents de correcció voluntària o una veropedia produïda per experts. De fet, Calcanis no deixava de presentar arguments a favor de la seva empresa, Mahalo, on responen les cerques sense motors i amb participació de persones expertes.

Es pot discutir però sembla raonable que en nom de la llibertat a la xarxa s'hi perseguiran els mateixos delictes que fora de la xarxa. O és que els conductors de cotxe poden fer el que vulguin perquè els agrada conduir? O és que es popden fer negocis de qualsevol mena sense atenir-se a les normes que amb més o menys encert regulen el mercat? O és que com que fer diners és legítim estafar no és un delicte ni robar està castigat?

Un sol món

En deinitiva, es tracta d'entendre, com va dir Joi Ito, que no hi ha un món real i un altre món anomenat xarxa on habiten uns pioners amb aire sectari. La xarxa és part del món real. Per això és tan important.

Com ja s'havia dit en la primera sessió de totes. Aquí n'hi ha un bon resum, amb un punt d'ironia.