Les obres per estirar la L2 del metro a Badalona, com se sap, coincideixen amb la creació d’una plaça molt gran que serà el centre d’aquesta població.
Hi ha hagut una certa discussió sobre el paper d’aquest lloc, sobre els elements que hi podria haver i fins i tot sobre el nom que ha tenir.
Ara mateix ja hi ha convocat un concurs de projectes i aviat se sabrà com queda tot plegat.
Participar
La participació en aquesta mena de debats sempre és complicada, les administracions acaben escoltant aquells que s’han organitzat, en una associació de veïns, en partits polítics, i també aquells que tenen una veu pública, com ara els que escriuen articles a la premsa local i els que tenen una vida activa a les entitats.És natural que sigui així.
El que m’importa comentar aquí és que les noves eines fan més fàcil una altra manera d’entendre aquesta participació. Tothom que tingui un blog, per exemple, pot deixar escrita la seva opinió. No cal esperar que tinguis sort i et treguin a la secció de cartes al director de qualsevol diari. Potser el ressò sigui escàs, però el dret de participar està més a l’abast i això és un altre símptoma del canvi de què miro de parlar en aquest blog.
Visió personal
Però si em limito a fer aquesta constatació semblarà que em deso un roc a la faixa de manera que, sense manies, diré aquí com m’agradaria que fos aquesta plaça. No perquè se m’hagi acudit que pugui tenir cap influència, ni tan sols per deixar anotada la meva visió.
La raó que em mou és més simple: demostrar que això és possible, que tots hi podem dir la nostra i que a la xarxa les idees circulen si algú les recull i algú altres les troba d’interès i les comparteix. I compartir el que aprenc és la raó principal del blog janquim.
Concepte
La plaça que imagino és un centre modern, la idealització de l’espai públic com a lloc de trobada i d’intercanvi, una visió actualitzada del mercat costaner d’índole llatina.
La plaça que imagino està dedicada a la gent i a la idea de compartir.
Espai
Imagino un espai ampli i diàfan. A mi m’agraden molt els parcs, els parcs de debò, més freqüents al nord d’Europa. Però les places que imiten els parcs em semblen una desgràcia, el grau més alt d'una mentalitat "hortera".
Un parc és un parc, un lloc deliciós per caminar-hi, córrer, jugar o trobar un racó per amagar-se. Una plaça és una altra cosa. És un espai obert, de pas, d’intercanvi, de trobada. La idea que les places han de ser verdes em sembla forassenyada i basada en tòpics, no demostra que s'hagi rumiat gaire i té poca relació amb els nostres hàbits de país assolellat.
Això és el més important: l'espai. Si disposes d’un gran espai i el comences a triturar convertint-lo en un trencaclosques d’espais petits, a banda d’espatllar l’efecte visual de llibertat i la sensació de grandesa del lloc, el que fas és cedir a una estètica matussera que ja ha fet molt de mal els últims anys, sobretot quan el populisme impera.
El més important és que, es faci el que es faci, hi hagi una gran plaça, a l’estil de la plaça mediterrània de sempre, una plaça dura, llatina, romana, com les millors places del món.
Transports
La plaça serà el punt d’arribada de dues línies de metro i, a més, es troba a pocs minuts de l’estació de tren. És un punt neuràlgic, un espai d’arribada i sortida. M’agradaria que la plaça tingués referències que ens fessin pensar en això. Com ara un rètol ben gran, electrònic, com els dels aeroports, on hi llegíssim els horaris reals del metro, el tren i els tramvies (no gaire lluny, a una estació de tren i dues parades de metro).
Comunicació
Per això mateix, voldria que fos una plaça centrada a facilitar la comunicació. M’agradaria que hi hagués (en comptes dels bancs típics de prendre el sol, o en tot cas, a més d’aquests possibles bancs) una mena de pupitres immòbils, una estructura que permeti seure i tenir-hi l’ordinador portàtil per escriure i navegar.
No cal dir que imagino una plaça que sigui un gran espai wifi, amb connexió gratuïta i oberta, proveïda per l’administració. Imagino aquest lloc ple de gent que aprofita que va amunt i avall per treballar una estona, per escriure uns correus o remirar un blog o un lloc web.
També m’agradaria que fos un lloc singular de reconeixement a la informació. Imagino que hi ha unes pantalles no gaire grans (en una posició una mica elevada, per facilitar la lectura) on apareixen notícies de Badalona, no les que dóna de forma oficial l’ajuntament sinó un recull automàtic de totes les mencions sobre la ciutat (una mena de RSS a partir d’”alarmes” tipus Google Reader per detectar què es diu de Badalona a la xarxa).
També m’agradaria que hi hagués informació meteorològica actualitzada i sobre el trànsit. Penso, com es veu, en un lloc que ofereix molta informació i que, més enllà d’aquest servei, rendeix culte a la comunicació.
Imagino també un espai on la gent hi pugui dir la seva. La plaça que fa possible la participació.
Rutes
Per tot això imagino que en aquest espai obert hi ha uns camins marcats, però de lliure elecció. No penso en caminets de sorra en un parc de dunes verdoses sinó en pistes que pots seguir o no, per creuar la plaça en múltiples direccions, sabent sempre cap a on vas. Perquè imagino que en aquesta plaça hi ha a terra indicacions clares dels punts cardinals. Penso en camins contradictoris, juganers, però sempre i transparents.
Símbols
M’agrada la idea d’instal·lar-hi una peça escultòrica singular, que algú va exposar. Em sembla que l’obra de Joan Brossa que es troba a la muntanya de Montigalà s’hi podria traslladar però també estaria bé tenir-hi una obra nova. Penso en una peça visible, que representi la idea de l’espai compartit, i que permeti passar-hi per dins i per sota, la mena d’escultura de carrer que no hi és per ser vista sinó per ser viscuda.
Cultura
La nova plaça serà a un pas de l’ajuntament, no gaire lluny del Teatre Zorrilla i a una distància molt raonable d’una biblioteca notable. Tot això es podria reflectir a la plaça. De quina manera?
Penso en un o dos espais de lectura. Això vol dir que s’hi ha de poder seure, que hi ha d’haver una ombra acceptable a l’estiu i que el brogit hauria de quedar esmorteït. Hi ha maneres de crear un espai com aquest on s’hi puguin trobar una vintena de persones, un “racó” on vingui de gust veure passar els que van de pressa a agafar el metro i els que acaben d’arribar i segueixen els camins transparents cap al punt cardinal de la seva destinació.
Serveis
Com és normal, en un lloc de pas i d’encontre, hi ha d’haver també alguns serveis. Uns orinaris, si es fan amb gust, no haurien de ser un problema sinó una solució.
Segur que moltes persones ja pensen en la típica àrea de jocs infantils. En aquesta banda de la ciutat no n’hi ha gaires però he de dir que em sembla innecessari. Segur que n’hi acabaran fent un, cedint a les pressions del classicisme. A mi em fa l’efecte que en la mena de plaça que ara mateix imagino aquest racó hi seria sobrer.
Però com que em faig a la idea que hi serà, en la meva visió, almenys que no estigui al centre. Al mig de la plaça no hi hauria d’haver res que entorpís el pas, que trenqués la llibertat de moure’s pels camins contradictoris, res que impedís de llegir les pantalles, res que reduís la dimensió d’un espai molt important que seria absurd enxiquir.
Temor
Em fa por que acabi sent un lloc de disseny carrincló, al gust de mentalitats gens modernes, d’aquelles que troben que les fonts rococó queden bé als espais públics, d’aquells que posarien un nan de guix al seu jardí.
Em temo que hi haurà alguna estatueta figurativa (potser de Pompeu Fabra o de l’alcalde Xifré o de tots dos), i que pugui ser un lloc de culte a la falta d’idees, inspirat en tòpics ridículs però amb aprovació majoritària i l’aquiescència de la intel·ligència, poc disposada a defensar la modernitat per damunt de la noció xarona que tant agrada perquè anar contra la majoria fa molta mandra.
No serà així
Dit això, com es pot suposar qualsevol lector, no tinc cap pretensió que la meva visió esdevingui realitat, més aviat intueixo que si aquest apunt té algun ressò badaloní serà molt crític amb el que dic, perquè em sembla que, una vegada més, m’agrada defensar punts de vista minoritaris.
La meva tendència a les posicions sense suport no em sembla un inconvenient sinó, tot al contrari, la prova que tinc idees pròpies. I no deixo de pensar que (per raons que serien llargues d’exposar ara mateix), hi ha una mena de xaroneria que uneix tot sovint a una esquerra massa clàssica i antiquada i a una dreta populista que fa jocs de mans amb la bandera. Em sento lluny de totes dues. Vaig néixer al segle XX però estic molt content de viure al segle XXI.
Llançar-se a l’acció
De què serveix aquest apunt? Ho deia al principi. Per demostrar que la democràcia també es basa en aquesta capacitat de tots per dir què pensem, sense que els altres es molestin.
Les eines digitals i la xarxa ens permeten de participar d’una manera més fàcil i efectiva. I això era el que volia dir. Fer veure que puc expressar una visió personal sense cohibir-me, amb llibertat, amb l’extensió i l’estil que em vingui més de gust.
Aquest plaer és tan extraordinari que volia compartir-lo, això és tot. Voldria animar tothom a llançar-se a l’acció, ni que sigui l’acció d’opinar.
Escrits
