30/6/11

Les claus d'un blog de periodista segons Ben Hammersley (o l'aventura de viure)

Aventura

Gadwoman es presenta com una revista de tecnologia que s’ocupa de matèries com els robots aspiradors, els jocs per fer exercici físic o les patates fregides sense oli però
també explica com enviar missatges sense cost i com s'ha d'actuar a les xarxes socials.

Les seves seccions es refereixen a la vida domèstica, la feina, els fills o les botigues.

No és el primer cop que es crea des de Barcelona un web amb orientació de gènere
però la proposta de Gadwoman és interessant perquè busca un subnínxol (tecnologia i dona) i perquè l’han posat en marxa dues periodistes, Toñi Herrero i Carmen Jané, que volen emprendre una aventura fora dels mitjans.

Claus

Respon força bé a les pautes que suggeria ahir mateix Ben Hammersley en la seva intervenció al Col·legi de Periodistes, en un altre acte de la sèrie “10 en comunicació” que ha organitzat Escacc.

Hammersley va plantejar tres qüestions clau que els periodistes haurien de considerar a partir de les oportunitats que ofereixen la digitalització i internet.

1. Marca

Cadascú és una marca personal. Fins i tot si no ho fa expressament. Som allò que Google diu que som, si més no per a aquells que ho volen saber amb uns quants clics.

Es tracta de trobar un espai propi, un terreny que els altres no cobreixin. I n’hi ha molts, les possibilitats són infinites. Per això la tria de Jané i Herrrero té sentit, més enllà que aconsegueixin l’èxit que busquen. Han triat un assumpte on es creuen prou fortes i s’esforcen per donar qualitat.

Hammersley, que va captivar l’audiència amb el seu to col·loquial i una contundència basada en el bon humor, assegurava que tothom és capaç de ser millor en alguna cosa. I hi afegia que tothom volia explicar alguna cosa... tothom que vol fer de periodista, esclar. I si no, va dir, per què et vols dedicar a aquest ofici?

La gestió d’aquesta marca personal és tan important, que el seu consell era evitar les feines que te’n desvien. O, com va aclarir, acceptar-les si el teu compte corrent ho exigeix però sense posar-hi la teva firma. No espatllis la teva marca perquè necessites un ingrés, va voler dir.

Vaig publicar un article sobre uns quants periodistes emprenedors del país. A uns els va millor que a uns altres però tots intenten mantenir els atributs de la marca que han creat i han descobert que l’especialització, l’ocupació d’un nínxol personal, és el nucli de la seva activitat i, també, el que genera una determinada percepció.

2. Clients

L’assumpte dels clients és més fàcil. O bé t’adreces als lectors o bé el teu client és un editor, o sigui, un mitjà.

En aquest punt, el ponent insistia que als mitjans els interessa fitxar periodistes amb una bona marca personal però Sílvia Cobo, des de la primera fila, insistia que encara hi ha moltes organitzacions que prefereixen empleats opacs, sense presència a internet, sense reputació digital, sense recorregut per crear una marca pròpia. La resposta va ser rotunda: si hi ha empreses així, entendran que s’equivoquen o es quedaran sense periodistes bons.

3. Diners

No es fan diners amb un blog periodístic. És la mena de blog al que la publicitat li escau malament. Però els ingressos s’han de fer per altres vies. En aquest punt, no va ser prou útil per al públic perquè les oportunitats que anotava demanen un mercat ampli, com ara l’angloparlant o l’hispanoparlant.

No hi ha espai per a tots els periodistes que escriguin en català i aspirin a fer classes, conferències, tallers, lectures... Potser no és tan forassenyat fer-se notar (dibuixar els primers traços d'una marca) en els idiomes que ja són l’eina de comunicació global.


Economia de l'atenció

A més d’aquests tres assumptes clau, Hammersley va sintetitzar les tendències del canvi que vivim ara mateix i va destacar la necessitat que el periodisme s’adapti a l’economia de l’atenció, un aspecte que he tractat en l’apunt anterior. Hi ha cròniques més concises sobre aquest acte de tres hores per a qui en vulgui saber més coses.

Però hi ha un detall que val la pena anotar aquí. A l’acte hi havia, sobretot, periodistes independents. És a dir, persones que exerceixen aquest ofici, o hi aspiren, sense estar empleats en un mitjà.

És el cas de Saül Gordillo, que edita i actualitza un mapa informatiu sobre els pactes municipals peculiars de Catalunya però també de Sílvia Cobo, que de moment sembla orientar-se cap a la formació, o d’Eduard Martín-Borregón, que col·labora amb mitjans locals però s’ha fet conèixer sobretot per les seves iniciatives singulars, com ara el qüestionari 5x55 o la creació de vídeos digitals, com el primer timelapse de Terrassa.




Atenció a l'economia

El dubte que preocupa tothom, i és comprensible, és si se’n sortiran amb aquests recursos. A l’auditori del Col·legi no hi havia gaires periodistes empleats en mitjans de comunicació, tot i que n’hi havia, esclar, i fins i tot hi va acudir més d'un directiu.

Però la proporció fa pensar que mentre els que volen ser emprenedors miren d’aprendre quan algú amb experiència arriba a Barcelona, la professió ocupada està massa... ocupada.


Per això és raonable que hi hagi dubtes. Estem fent el que cal? Es poden fer aquesta pregunta la trentena d’assistents.

La resposta provisional és que és molt probable que sí.

Viure


La crisi que hi ha als mitjans no és cap broma i encara que en bona part està oculta, els rumors i les converses entre col·legues fan creure que tard o d’hora també esclatarà aquesta bombolla. Els que comencin abans tindran més recorregut i, potser, un bon punt de sortida per reinventar-se i començar una altra vegada.

Ens aniria molt bé tenir aquesta actitud al marge del context, més enllà de la crisi. Tornar a començar fa por. És veritat. Però no consisteix en això, viure? En una entrevista recent, Hammersley deia que els periodistes amb blog han d'escriure bé, posar enllaços i no rendir-se.

Carmen Jané es va especialitzar en tecnologia i aquest va ser el seu “tema” durant bastants anys. Ara, al diari on treballa l’han situada a l’edició digital, on es concentra en tasques d’actualització.

Segurament, i és només una intuïció, la seva aposta amb Gadwoman té a veure amb aquests fets. Entre l’enterrament de la marca personal que significa l’actualització i l’aventura de tornar a començar ha triat sentir-se viva.


És veritat que entremig, per a ella i per a tots els altres “aventurers”, hi ha la qüestió dels clients i els ingressos. Però goso creure que l’elecció és també un acte de vitalitat, l’afirmació d’una voluntat sense la qual potser no caldria llevar-se cada matí.



Cap comentari: