25/2/09

Una llegenda... de l’equip

Sempre he cregut que jugar era magnífic i he compartit aquesta afició amb una bona colla d’amics, amb en Xavier Calderer al capdavant.

Fa una vintena d'anys vaig seguir, gràcies a una decisió paterna, la revista Jeux et stratégie.

I ara em sembla interessant el que fa Oriol Comas.

A casa, un lloc d’on no parlo mai aquí, hi ha hagut una certa afició al simulador de futbol PES.

La novetat d’aquest any em sembla que sí mereix un apunt que no es desdiu dels assumptes que exposo en aquest blog.

Hi ha una nova modalitat. En castellà en diuen “Ser una leyenda”. És ben simple: no controles un equip, com fins ara, sinó un jugador. I només jugues amb ell.

Contra la temptació de crear un punta que s’atipi de fer gols, vaig triar la mena de jugador que més m’agrada: un centrecampista que pot actuar de pivot, d’interior o de mitja punta i tot. Vaja, com els futbolistes que de veritat em poden emocionar.

Al principi no ets tan bo i t’has d’esforçar molt per guanyar-te la titularitat, com diuen els periodistes d'esports.

Vaig començar a la lliga anglesa fins que 'em va fitxar' l’Atlético de Madrid i ara acabo d’arribar al Milan, amb 23 anys acabats de fer i una estadística raonable (jugo en el nivell 3 de 5, que consti).

Aquesta modalitat sembla que s’adapti al culte a l’ego, fa creure que s’allunya de la idea de defensar un equip, inventat o real. Però no funciona així.

El que he après, i ho comparteixo aquí, és una altra cosa.

Com he aconseguit que el meu jugador tingui bones puntuacions i, fins i tot, que faci uns quants gols?

Es tracta de tocar molt la pilota i per això cal estar ben situat, passar-la molt sovint i saber córrer quan hi ha un forat. O sigui: la llegenda individual només creix si sap ser d’un equip, de l’equip.

Qui ho diu que passar una estona a la Playstation no té cap sentit?

Friso perquè em fitxi el Barça.

17/2/09

Treballem amb Lotus Quickr

El Lotus Quickr és l’eina que els equips informàtics de la CCMA posen a l’abast de gairebé 3.000 empleats.

Permet crear espais de treball de manera que un equip de projecte pugui compartir materials i processos.

Ara mateix administro un grup on hi tenen accés una quinzena de persones.

El primer problema ha estat la definició de rols. Potser per imperícia meva, potser perquè l’assistència encara no és completa o potser perquè la mateixa eina no ha resolt prou bé la seva arquitectura, la veritat és que resultava difícil decidir qui podia veure què. Sovint les restriccions eren massa radicals. Al final, hem optat per donar els mateixos drets a gairebé tots els membres del grup.

Siguem sincers: no és perfecte. Hi ha alguns punts més aviat dèbils.

Wiki dèbil

L'eina wiki, per exemple, és molt feble i no dóna les utilitats que trobes amb eines externes que són gratuïtes. Però ja se sap que aquest és el preu que es paga per sostenir nocions de seguretat potser una mica obsoletes però encara ben presents.

Estic segur que qualsevol de les eines wiki que hi ha a la xarxa ens hauria anat de primera però costava massa convèncer els responsables últims que el risc de veure els nostres documents a la intempèrie no seria gaire més elevat que el que tenim ara mateix amb una eina interna.

I això que l’empresa on treballo és més aviat oberta, comparada amb moltes altres.

Portal i correu fora de les instal·lacions

Des de fa molts mesos tenim accés al nostre compte de correu des de fora de les instal·lacions corporatives i, molt recentment, aquesta facilitat s’ha estès al portal corporatiu, la nostra intranet, amb la majoria de les seves utilitats (les que n’han quedat excloses és, altre cop, per raons de seguretat).

Encara no dóna una experiència del tot satisfactòria amb tots els navegadors, perquè la casa és una mica esclava del Explorer... però els “safaristes” i “mozilers” tindrem una mica de paciència, ja hi estem fets.

Sense tasques

L’eina de “tasques” del Lotus Quickr no és tampoc prou adequada. En realitat, hem decidit que no la farem servir gaire.

I els lectors de canals són una mica espessos. Primer, no podíem subscriure’ns a llocs externs, però s’ha resolt (gràcies als responsables informàtics, que han decidit obrir la porta).

Potser el més eficaç sigui la idea de poder-se subscriure a les novetats internes del grup de treball (en versions anteriors podies enviar notificacions que ara han quedat descartades perquè el concepte que inspira el producte és apartar-se del correu i buscar situacions d’estil 2.0).

Però en el nostre cas, altre cop per seguretat, això requereix d’un procés una mica complex amb FeedDemon que no estic segur que tothom tingui ganes d’aprendre.

Bona biblioteca

Ara bé, les biblioteques són potents, les diferents “vistes” que es poden crear permeten combinacions múltiples i com a sistema de compartir documents i altres materials sembla molt interessant. Segur que ho aprofitarem.

Compromís i disculpes

Si de cas, d’aquí a uns mesos, miraré de passar comptes aquí sobre la rendibilitat que ens ha proporcionat aquesta eina.

Em disculpo si ha quedat un apunt massa sec.

Però sempre he dit que volia exposar aquí l’experiència d’usar eines que permetin compartir. Em sembla que pot ser d’interès i profit per altres persones i situacions. És el que voldria.

12/2/09

Una altra identitat?

Procuro no parlar gaire de mi. No és el tema d'aquest blog. Però avui tinc una bona raó per fer-ho.

He dit altres vegades que aquest blog és l'expressió d'una identitat: janquim.

Un lloc web

Però no és l'única amb què provo de dir coses. Ara he ocupat una mica més d'espai a la xarxa amb això altre: www.joancarreras.cat.

Qui hi faci una ullada entendrà la bona raó que deia.

La idea és que siguin dues identitats desenllaçades i aquest apunt hauria de ser l'única excepció.

Un blog

A més, si vaig dir d'entrada que aquest blog no era el primer, ara hi puc afegir que no és tampoc l'últim.

N'acabo de començar un altre que no sé quina vida tindrà però que de moment em sembla més provisional, fruit d'una acció determinada.

De passada, assajo com funciona l'eina wordpress mentre mantinc aquest 'janquim' al blogger on va néixer.

11/2/09

Quan s’ataca una llengua s’ataquen totes

“No creo que sea bueno que en Badalona haya barrios donde la lengua predominante sea el árabe”.

Aquesta frase és molt recent i l’ha dita el cap dels regidors del PP de Badalona, Xavi Garcia Albiol, que ja s’ha distingit altres vegades per emprendre aquesta ruta perillosa.

Sospito que el regidor no diria mai el mateix de la llengua dels immigrants que han arribat d’Equador, Colòmbia o el Perú. Però més enllà d’aquesta sospita, la pregunta que ens podem fer tots és si aquesta afirmació inclou altres llengües.

Què passa amb el finlandès?

Per exemple: “No crec que sigui bo que a Badalona hi hagi barris on la llengua predominant sigui l’arameu”.

O el francès. O l’italià amb accent de Màntua. O el finlandès. Què diria el regidor si tinguéssim un barri on es parlés molt de finlandès?

És curiós que no hagi esmentat l’urdú, llengua que parlen molts dels immigrants que han arribat del Pakistan. Potser és que el regidor confon aquest idioma amb l’àrab o potser és que li sembla que si diu "urdú" no l’entendran i si diu "àrab" tothom es deixarà portar per la idea que l’àrab és una llengua més perillosa que les altres.

El que preocupa a Garcia Albiol és l’àrab? No ho crec, una cosa és que faci servir tàctiques feixistes, com es fa evident, i una altra que sigui tan ignorant.

Dragons de colors

Hi ha barris de Badalona on se sent molt de xinès. Desconec quina de les variants, però és xinès. També es pot veure a molts rètols dels magatzems d’importació. Però el regidor del PP no ha dit res del xinès. Potser perquè li sembla que el xinès fa pensar en dragons de colors i un plat de porc agredolç i en canvi creu que l’àrab pot fer pensar en bombes.

Quan algú fa servir una llengua per insinuar altres coses, quan algú llança una idea com aquesta, encara que dissimuli, és un extremista molt perillós.

Imaginem, aquesta frase: “No crec que sigui bo que a Badalona hi hagi barris on predominin els jueus”. Com sona? Una mica com a l’Alemanya dels anys trenta, oi?

En aquest bloc no m’ocupo gaire de política, per no dir que gens, però sí que he parlat de la llengua i dels usos perversos que se li poden atribuir. Per això hi torno ara, sense manies.

El meu pare va estudiar semítiques i a casa era molt natural veure llibres en àrab i hebreu. Quan érem nens, de vegades ens ensenyava els números i algunes lletres. Cap dels fills no li ha seguit aquesta pista però tots hem après a respectar la llengua dels altres per damunt de tot.

Conviure o odiar

A Badalona hi ha molts barris on la llengua que predomina és el castellà. I en zones més restringides hi predomina el català. Les últimes dècades, els uns i els altres han après a conviure. Però potser algú creu que la convivència no fa guanyar vots.

L’extrema dreta sap que si aprofita l’estat de xoc que la crisi econòmica provoca per treure el pitjor de cadascú i excitar l’odi potser n’aconsegueixi rèdits electorals. I els sembla que si això dóna vots ja no cal aturar-se a pensar si en aquesta partida s’hi val tot.

No fa gaire van fer servir la religió. Els rètols de campanya parlaven de mesquites. Ara li ha arribat l’hora a la llengua. Suposo que un dia se li escaparà que no creu que sigui bo que en alguns barris de la ciutat hi predomini la pell fosca.

Potser el PP no és d’extrema dreta però aquestes actituds sí que ho són. No m’impressiona gaire que Garcia Albiol segueixi dient les coses que diu. Però sí que m’entristiria una resposta tova, calculada, per part de tots els altres grups polítics. Que no tinguin por de perdre vots. Quan algú diu aquestes coses, s’ha de contestar de seguida i amb claredat. A l’extrema dreta se li ha de plantar cara. Molt més quan es disfressa amb l’aparença democràtica.

PER SABER-NE MÉS:

La notícia


Garcia Albiol segons ell mateix

Garcia Albiol i el cop de puny

9/2/09

Una idea feliç d'Enric Gomà

Les llistes de distribució no són un invent recent però no hi ha cap raó per descartar aquesta eina. Sovint funcionen molt bé. He comentat aquí l’experiència del Club Innova a la CCMA i també la llista Al carrer, una idea feliç d’Enric Gomà.

Aquests dies, l’Enric vol arribar als 500 subscriptors (no li falta gaire) i m’he proposat de contribuir-hi, parlant-ne una altra vegada.

Tothom que s’hi ha apuntat pot enviar frases sentides o llegides que poden fer gràcia o resultar intrigants, curioses, poètiques, com explica ell mateix als nouvinguts en aquest grup tan peculiar.

Són coses dites per desconeguts i agafades al vol. L’Enric selecciona el que li arriba i cada dia envia un correu amb la nota corresponent. A més, cada dijous n’apareix un recull a Time Out (a cura del director, Xavier Muniesa) i cada setmana se’n mostra una tria a la web de la mateixa publicació, que decideix Caterina Úbeda. Un cop al mes es pot veure una altra selecció a Verbàlia.

A més, com que això funciona des de 1999, ja hi ha hagut material per omplir dos llibres, que ha editat Ara Llibres.

M’ha semblat que la millor manera de fer entendre què és Al carrer seria copiar-ne uns quants.

1.- El Lluís Robres envia:

Entra una parella en una pastisseria de la Travessera de Gràcia, entre el passeig de Sant Joan i el carrer Bailèn, a Barcelona. Ella demana a la dependenta:

-Una ensaïmada i un croissant...
-I un...?
-I un croissant.
-I un...?
-I un croissant!, insisteix la clienta amb creixent vehemència.
-No... Que si li embolico iunt!

(És a dir "que si li embolico tot junt, ensaïmada i croissant”).

2.- El Joan Tharrats envia un alcarrer sentit a la FNAC Triangle, de la Plaça Catalunya (Barcelona). Dos homes parlen:

-A mi lo que más me cuesta del catalán son las comas. Las ponen de una manera que no se entiende nada.

3.- El Jordi Puntí n’envia un sentit a la cantonada de la Travessera de Gràcia i el Passeig de Sant Joan, a Barcelona, un nen d'un sis anys i el seu pare s'aturen davant l'aparador d'una botiga de sofàs. Diu el nen:


-Mira, pare, aquesta casa. Quants sofàs que tenen, però cap televisor!

4.- El Jaume Subirana envia:
Una parella amb dos fills petits i mapes a les mans que sembla acabada de sortir d’un hotel de cinc estrelles camina per la Gran Via, de Barcelona. Ell diu, tot convençut:

-Hay que subir hasta Emilio Aragón.

Qui en vulgui llegir un cada dia, ja ho sap. Que escrigui a l'Enric Goma.

Aznar o l'home del sac

Com que encara es manté el contenciós entre la CCMA i el FC Barcelona, hi ha hagut una altra nota informativa de l’empresa on treballo.

He de dir que no esmena l’actitud que comentava de l’anterior comunicat i, si de cas, insisteix en els “tics”. Vegem-ho: “Com a conseqüència del litigi que mantenen el Futbol Club Barcelona i l’empresa Audiovisual Sport, la junta del Club ha impedit avui a Mediapro donar el senyal corresponent al partit entre el FC Barcelona i l’Sporting de Gijón en llengua catalana.”

Tornem-hi amb la llengua. Repeteixo que tots estem convençuts que la decisió del club esportiu no té res a veure amb la llengua. No volen impedir que es retransmeti un partit en català. Si no és aquesta la seva intenció, quin sentit té remarcar aquest aspecte?

Ja vaig comentar que emprar la llengua per fuetejar en una negociació econòmica em semblava un gest molt desencertat. Però és que l’última nota pública encara va més enllà. Diu: “En aquesta mateixa línia, la CCMA també lamenta que el Club hagi decidit limitar la informació que pot oferir TV3 sobre les seves activitats esportives fins als mínims imposats per l’anomenada “Llei Cascos”, aprovada pel primer govern Aznar l’any 1997, fet que dificulta el desenvolupament de la tasca informativa.

Aclarim-nos: a mi també em sap greu que el Barça limiti la informació que la televisió pública pot oferir i em poso, com és natural, del costat de la meva empresa sense dubtar ni un instant.

Però, siguem francs, hi havia cap necessitat d’esmentar José M. Aznar? Més aviat sembla que se’l faci servir com si fos l’home del sac.

Una anàlisi senzilla deixa al descobert la intenció de la nota: acusar el Barça d’anar contra la llengua catalana i, encara més, d’emparar-se en una llei de l’etapa d’Aznar, recordat aquí com qui esmenta el diable.

Em fa la sensació que en aquests comunicats es manté un aire acusatori poc subtil, una mica fanfarró i del tot innecessari.

Seria més fàcil si, amb tota naturalitat, defenséssim la posició de l’empresa i els seus drets adquirits, sense cap necessitat de treure Aznar de passeig ni d’insinuar atacs a la llengua.

Però dec estar molt equivocat, perquè allò que semblava un tic, un descuit, comença semblar un estil.

6/2/09

Llibres d’estil (1): “lo mejor de Andalucía”

Redactar un llibre d’estil no ha de ser gaire fàcil i els equips que n’han tingut cura a tantes empreses de comunicació ja ho deuen saber. Per això abans de mostrar-se crític estarà bé anunciar certa consideració.

Però hi ha detalls que criden tant l’atenció que és impossible no referir-s’hi com un exemple negatiu, com allò que no hauria de ser un model.

El Libro de Estilo de la RTVA (els mitjans públics andalusos) és extens, conté molta informació d’utilitat pels professionals que hi treballen i hi ha aspectes reconfortants (com el reconeixement explícit de la unitat del català, que es troba a la pàgina 233).

Però també ens forneix almenys un d’aquests casos que semblen just el contrari de la inspiració. Ho copio de la pàgina 41:

"Por encima de estereotipos, tópicos o modas, los dos canales públicos de la RTVA defienden lo mejor de Andalucía, sus gentes, sus obras y proyectos. Los periodistas de ambas cadenas evitarán tratamientos morbosos o irónicos y procurarán ofrecer siempre la vertiente más saludable de aquellas noticias andaluzas que lo permitan, si no supone una manipulación del sentido noticioso.”

Tot i l’advertiment final, per evitar la manipulació, em sembla un paràgraf molt desencertat, potser carregat de bona intenció però amb un substrat que no trobo gens recomanable.

És clar que en altres llocs es pot haver seguit un principi semblant, sense necessitat de redactar el paràgraf... obeint les consignes del gran manaia. La temptació de guarnir la realitat o de presentar-la amb les deformacions que sigui per ajustar-la a una idea preconcebuda no s’ha apagat mai del tot.

3/2/09

Segur que el Barça ataca el català?

Procuro no parlar gaire aquí de l’empresa on treballo i encara menys si n’he de fer algun apunt crític.

Però aquesta vegada m’hi decideixo perquè, després de tot, es tracta d’un assumpte públic i només em fixo en un detall.

Em refereixo a la nota que la CCMA va emetre quan va quedar clar que TVC no podria retransmetre el partit de copa entre el FC Barcelona i el RCD Espanyol.

La nota és correcta. S’hi diu que s’han fet esforços per arribar a un acord i s’esmenta el contracte vigent entre TVC i Mediapro.

Però la frase final m’ha cridat molt l’atenció. Diu: “La CCMA lamenta que aquesta decisió del FC Barcelona impedeixi, avui, la transmissió del partit en llengua catalana.”

A veure, els fets són els que són. És indiscutible que una conseqüència de la decisió presa era aquesta. El partit no seria transmès en català. Però aquest fet, indiscutible, era part del debat?

És a dir: algú pensa a la CCMA que el FC Barcelona va decidir el que va decidir només amb l’afany de perjudicar la difusió del català? Em consta que no. No podria ser d'una altra manera.

Encara més: fem servir aquest argument quan comprem altres productes audiovisuals? “Escolti, si no ens ho venen estan perjudicant la llengua catalana”. Oi que no ho fem? No tindria sentit.

No sé res del desacord entre la CCMA i el club esportiu, per això no en parlo. Però, pel que hem llegit tots plegats, diria que el punt conflictiu no és la llengua de l’emissió, fa l'efecte que té a veure amb els diners. Per què hem d'embolicar els diners amb la bandera?

Que no se’m malentengui.

És clar que la llengua és important per la CCMA. I és clar que les banderes tenen sentit i acullen molts sentiments. Però és per això que abans de fer-la onejar en una negociació s’ha de rumiar molt.

No es pot fer servir la llengua per clavar un cop de colze a l’altra part d'un conflicte contractual. No em sembla elegant però sobretot no em sembla encertat. La llengua és massa important i trobo poc recomanable utilitzar-la així. Vull creure que no hi ha hagut res més que un descuit, potser un “tic”.

Però com que als blogs s'hi expressen opinions personals, deixo dit que aquesta frase no m’ha fet gens el pes. Segur que hi havia altres maneres més bones d’acabar el comunicat.

Admeto d’entrada que potser moltes persones ho vegin a l'inrevés. Que trobin que és un comunicat perfecte i em diguin que sóc jo qui s’equivoca. Em sembla molt bé. Dialogar amb els que veuen les coses d’una altra manera sempre és un aprenentatge. Sempre.

Si algú creu que aquest espai petit pot acollir aquesta conversa, benvingut.