31/7/07

Un dels futurs de la ràdio: 'icatitzar'

Al darrer post exposava una visió del possible futur de la televisió. Avui, i no sols per equilibrar, he de fer un comentari sobre el futur de la ràdio. He dinat amb el director de les emissores públiques catalanes, Oleguer Sarsanedas, i m'ha reiterat la visió que va exposar no fa gaires dies en una reunió amb prop de 200 comandaments de la CCRTV. En aquella sessió, Sarsanedas va causar impacte entre els directius dels mitjans públics catalans perquè va exhibir una visió de futur i un esperit d'equip que van generar molts comentaris positius. I avui, com no podia ser d'altra manera, hi ha insistit. Les emissores que dirigeix tenen 96 hores cada dia a la FM i 96 + 72 hores a la xarxa Internet. Entendre això i dir-ho així denota una manera de veure les coses molt interessant.

La paraula clau ara mateix a les emissores públiques és "icatització". Tothom que conegui l'experiència d'ICATFM entendrà molt bé de què es tracta. Hi haurà ocasió de parlar-ne més dies però deixo apuntat, com a mínim, aquest terme. "Icatitzar" l'emissora de música clàssica és el primer pas però en vindran més. Ho espero amb molt d'interès i estic convençut que no sóc l'únic.

29/7/07

El futur de la televisió



Si es pogués saber el futur de la televisió tots els directius de les cadenes que ara mateix viuen del públic -és a dir, dels anuncis- pagarien per tenir aquesta anticipació en exclusiva. No hi ha prediccions segures, només apostes. En aquest vídeo de Mobuzz_tv hi ha una predicció més, feta des d'una mirada particular. Un grup de gurús de la xarxa, periodistes experts en l'evolució tecnològica i emprenedors de la web 2.0 expliquen, com qui no vol la cosa, com s'imaginen la televisió del futur. O com voldrien que fos. Hi ha frases simples molt efectives. És el cas de Michael Jackson (Skype) quan diu que el que ell vol de la tele és veure el que vulgui, quan vulgui i allà on sigui del planeta.

27/7/07

Ninots a la tele

Els últims ninots que han triomfat a la tele han sigut els Guiñoles, per adults, i Los Lunis, pel públic infantil. El 1979 va arribar a Espanya 'Barrio Sésamo’, deu anys després que s’emetés l’original als EUA. L’herència va ser 'The Muppet Show' (1976-1981).

O sigui que els ninots vénen de lluny i no són res de nou. Això no vol dir que no sigui possible innovar. Innovar amb oldies és una de les opcions.

A la televisió pública catalana els ninots han tornat de moltes maneres. Activa Multimèdia Digital va desenvolupar el projecte Ivac (Interactive Virtual Automatic Characters), que va tenir de primera criatura d’una prole que encara s’amplia el Sam, presentat com el primer home del temps multiplataforma. Fa menys, al K3 hi va arribar el Mic, un titella que suplia l’actriu que presentava el contenidor de preescolar. I ara s’ha anunciat el programa ‘Pol&Cia’, inspirat en els muppets i reconvertit en un late show.

Amb la primera cerca de ‘Pol&Cia’ m’ha sortit un còmic d’educació vial, publicat el 2003 pel govern gallec, obra de Kiko da Silva. Però no hi ha d’haver cap més coincidència. El nom dels ninots, Pol Txinel·la i Mary O’Netta, apunta cap al naïf però s’ha donat a conèixer com un programa nocturn i dirigit als adults.

S’haurà de veure i no avançar cap judici fins aquest dilluns a les 21:30 a TV3 o quan es vulgui, després d’aquest dia i hora, al 3alacarta.

Innovar és de justícia

A l’administració pública hi comença a haver exemples molt interessants de transferència de coneixement. La sorpresa és que també hi ha actuacions que obren les portes. Això és el que han fet al Departament de Justícia, amb l'impuls del seu Cap de Difusió, Jordi Graells.

El més recent ha sigut la creació d'un espai de vídeos a youtube i d'un arxiu de presentacions a slideshare.

Vaig conèixer Jordi Graells no fa gaires dies i és un autèntic activista digital. Ha publicat diversos textos d'interès i el 2005 va publicar 'Innovar per Internet'.

Mentre preparava el post m’he adonat que de tot això ja n’havia parlat Borja Rius a 'Apunts de govern electrònic'. Però m’he decidit a mantenir-lo perquè anirà bé que hi hagi més referències d'aquestes accions.

25/7/07

Innovar és 'cool' també amb 'oldies'

Les empreses busquen noves formes de comunicació i fan ben fet però encara no s’han acabat d’explotar ni de bon tros les possibilutats d’eines que ja fa temps que funcionen. No fa gaire em deia Miquel Codina que el seu instrument de xarxa preferit és la llista de discussió, ara ja un oldie nascut fa quasi 30 anys amb la idea dels 'Users Network'.

Hi deu haver molts exemples que demostrin la utilitat de les llistes en una empresa però en tinc un molt a prop que puc aportar per si algú més el considera interessant. El director d’Innovació de la CCRTV, Josep Maria Ferrer Arpí, va facilitar la creació d’una llista que s’anomena Club Innova.

Una eina 'antiga' per innovar? Sí, i amb prou èxit.

El ‘Club Innova’ es va obrir amb restriccions el desembre de 2006 i des del gener d’aquest any s’ha obert a tothom que treballa a la Corporació. Ara mateix hi ha 192 inscrits, que representen un 7% dels empleats. En aquests sis mesos s’han enviat gairebé 400 missatges. I gairebé tots inclouen enllaços a algun website d’interès. Un instrument gens nou ha resultat de moment un dels més útils.

Per tornar al principi del post, poso un altre exemple d’innovació amb oldies. El Miquel Codina que em defensava el servei de les llistes és cap de la Biblioteca Rector Gabriel Ferraté, de la UPC. I també és qui ha impulsat una col·lecció de jazz amb el seu portal obert. Al mateix portal hi dos personatges que ho justifiquen: “Jazz in a European technical university?”. “It’s cool!”. Doncs això, innovar és cool encara que sigui amb oldies.

23/7/07

Dos reptes entre molts altres

L’escàndol ‘El Jueves’ demostra que la tele encara és molt poderosa. Però tenir poder no és una garantia de conservar-lo. La majoria de les persones que conec han vist la famosa portada a la pantalla d’un ordinador. Segur que hi ha un esbiaix personal però la meva experiència és aquesta.

El cert és que dades recents reiteren la preferència dels més joves per altres pantalles (vist a Casi Seguro). La generació següent encara ho accentua. Troba l’e-correu avorrit i una cosa de grans.

No fa gaire, Ferran Monegal es feia ressò del que passava en un episodi del programa 'Sense tele', emès a TV3 i en part inspirat en un experiment de la televisió sud coreana que es va veure a INPUT, l'any 2006 a Taipei.

El protagonista de què parlava Monegal era un nen que s’adaptava prou bé a la nova situació. Perquè podia veure la pel·lícula que volia a l’ordinador.

Se m’acudeixen tres comentaris.

Sobre els electrodomèstics

Pel nen, veure l’ordinador també era “veure la tele”. Per això s’hi conformava. Per molts de nosaltres, veure un vídeo a l’ordinador també és veure la tele. L’error seria fer continguts televisius amb la idea que estan definits per l’aparell que fem servir per gaudir-ne. Abans sí que era així. Ara canvia.

La predicció comuna és que tinguem una pantalla única, com recorden a Vidadigital, un bloc 'powered by Interactiva'.

Sobre l'exclusivitat

Què ha afectat més a les famílies de ‘Sense tele’? S’acabarà sabent. És fàcil sospitar què els ha faltat més: telenovel·les i futbol. Perquè a la resta de productes hi ha altres maneres d’accedir-hi. No a tots però sí a molts.

Per sort l'edat no és una restricció i ser part del canvi no està limitat a cap generació.

Sobre la vulnerabilitat

Però avui no és bon dia per fer-se fort en cap pronòstic sobre l’ús de les noves tecnologies. Hi ha hagut una apagada elèctrica a Barcelona. Amb milers d’afectats durant moltes hores. Els telèfons mòbils també han patit caigudes.

Sí que som molt vulnerables. Un cable ho ha engegat tot a rodar.

He mirat les recomanacions d’emergència que fa el govern (les d’accident nuclear, per exemple, però a totes s’hi repeteix el mateix que es troba a qualsevol pàgina d’emergencies). La recomanació de comunicació és tenir a mà un transistor de ràdio i piles de recanvi. Encara avui.

O sigui que hi ha dos reptes (entre altres).

  • El repte de la tele és servir més continguts necessaris i no prescindibles (a més dels exclusius, per ara, com les telenovel·les i el futbol)
  • El repte de la ràdio és ser molt més que un aparell d’emergències

La Llei Mides de l’Expressió Lliure

El segrest de la revista 'El Jueves' a causa d’una portada (es mofava d’una mesura anunciada pel govern i feia servir els prínceps d’Astúries com a protagonistes d'aquesta burla) ja ha tingut tota mena de comentaris. No n’hi afegiré cap (fora de sumar-me a les veus que ho han criticat). Això continuarà (imprescindible seguir-ho aquí) però de moment el que hi ha hagut és això (com a mínim):

Una conversa sobre el gust personal

Una discussió de detall sobre el tipus d’humor que fa aquesta revista. Entre alguns dels que han discrepat, com per exemple Pilar Rahola i Nacho Escolar, s'ha coincidit a criticar la mesura.

Un desconcert: les injúries

Una discussió més rellevant s’ha centrat en l’assumpte de les injúries a la corona. Des del diputat socialista Eduardo Madina, que ho ha fet al seu bloc Molinos de papel, fins a molts d’altres, han exposat declaracions i textos sobre la monarquia i el seu titular que no han estat perseguits per la llei. La majoria són exemples de l’extrema dreta i dels mitjans que es mouen al seu entorn ideològic.

El debat fred dels juristes

També hi ha hagut una discussió tècnica entre juristes, reflectida als mitjans, que avaluen de manera diversa la gravetat de la mesura. Té a veure amb el debat anterior i enllaça amb el següent.

La confrontació política

En política, la sorpresa la va aportar el secretari general del PP, Angel Acebes, quan es va posar del costat de la llibertat d’expressió. Costa molt no veure-hi un gest d'hipocresia però les declaracions es van fer. El retard se l'han d'apuntar des del govern. La vicepresidenta, Maria Teresa Fernandez de la Vega, per fi ha reconegut que el segrest és un instrument legal antiquat que s'hauria de revisar.

Des del canvi

Però des d’un ‘panorama del canvi’, hi ha encara una altra qüestió interessant.

La portada d’una revista és de paper. És un producte atòmic. L’escàndol es produeix quan salta a la pantalla de televisió, massiva i, per ara, més analògica que digital.

Després de l’acció judicial, la portada ha circulat per la xarxa sense cap impediment. De l'humor atòmic a l'escàndol analògic fins arribar a la transmissió digital. La decisió de tancar el website de la publicació ha sigut encara més ridícula que la d'enviar la policia als quioscos.

A aquestes hores és difícil calcular a quantes persones hem enviat una URL on hi ha la portada perquè la portada és gairebé a tot arreu. No cal pagar gaires euros a eBay i per això em crec més les explicacions que trobo a Malaprensa.

A sobre, els informatius televisius se n’han fet ressò i així s’ha tancat el cicle de les pantalles, com es pot veure en aquest vídeo (vist a Escolar, que s'ha mostrat molt actiu).

L’escàndol primer és per l'atac a la llibertat d'expressió i per la utilització d'una mesura desproporcionada. La família reial té, com tothom, altres maneres de defensar-se. El canvi substancial és que ja no n'hi ha prou amb uns agents uniformats en un quiosc.

L'escàndol segon és que n'hi ha que no aprenen. I això que ja ha passat el mateix unes quantes vegades: un escarni que viuria en un cercle reduït fa la volta al món. Que no ho saben? No es pot esquivar la Llei Mides de l’Expressió Lliure.

Al rei Mides tot el que tocava se li tornava d’or. A la llibertat d’expressió, quan es prohibeix amb escàndol, se la torna d’or amb la màxima difusió d’allò prohibit.

22/7/07

El primer bloc no és el primer bloc

Aquest és el primer post del primer bloc personal. Però no és el primer que escric. El setembre de 2006 es va publicar el bloc 33 obert, el primer que es feia per explicar la programació d'un canal de televisió, i me'n vaig ocupar més de mig any. Entenia que formava part de la feina de direcció d'un canal de televisió, més encara en una empresa pública. Des del principi sabia que no seria fàcil trobar l'equilibri entre la transparència i la confidencialitat. Quan vaig assumir una altra missió a la mateixa empresa no va quedar més remei que tancar-lo. El penúltim post era un balanç sobre l'experiència d'haver escrit un bloc corporatiu, amb tota mena de contradiccions.

Mesos després, amb la mirada professional posada en la reflexió que se sol anomenar 'gestió del coneixement', aquest fet té un altre interès. En un moment en què cada dia més persones i grups valoren disposar d'una identitat digital, al nostre país encara és complicat desenvolupar aquest instrument de comunicació.

Miraré de parlar-ne altres vegades, amb més dades, però valgui com a primer apunt un cas que m'ha cridat l'atenció.

El gerent del grup Cultura03 és Oriol Soler, a qui no conec. Però em va interessar la seva decisió de fer un bloc, Núvol vermell, que era a la vegada personal i corporatiu. Per desgràcia, vaig descobrir la seva activitat quan ja l'havia tancat, no fa gaires setmanes. Havia començat amb uns principis clars que va mirar de seguir fins al final. Quan el va tancar, entre altres arguments, deia que el bloc li donava molta feina i que ja en tenia molta com a gerent.

Se m'acut que aquest és el moll de l'os: fins a quin punt l'empresa entenia que no era una feina extra sinó part de la feina.

El més interessant no és l'ús del bloc com a mitjà de comunicació sinó la decisió d'entrar en una altra dimensió on toca replantejar-se la noció de confidencialitat i el significat de la paraula 'secret' i calcular les implicacions de la transparència, com s'anota en aquests 'Six tips for corporate bloggers'. Perquè no es tracta només d'acceptar una possibilitat amb intenció utilitarista sinó de voler ser part d'un canvi.

Un debat com aquest haurà de tenir en compte l'experiència pionera de Scobleizer, autor del 'The Corporate Weblog Manifesto', el febrer de 2003, i les noves maneres d'entendre la relació entre els que proveeixen béns i serveis i els que els consumeixen. Com s'expressa en el 'Cluetrain Manifesto', per exemple.

Hi ha en l'entorn de l'empresa veus que s'hi apunten, com he vist a Ekips. I se'n troben moltes més, amb recursos amplis, a blogscorporativos.com.

No conec l'Oriol Soler però m'atreveixo a animar-lo perquè hi torni. De la mateixa manera que en el post de comiat de '33 obert' suggeria als meus caps que es decidissin a llançar-s'hi.