29/4/10

Les lliçons que ens regala l'eliminació del Barça

Quan l’equip preferit queda eliminat sempre sap greu. Però com que és un tòpic que de les derrotes se n’aprèn més que de les victòries, sobretot si no són fàcils, he mirat de treure algunes conclusions personals sobre l’actualitat del Barça.

Gestionar la il·lusió

Una de les coses més extraordinàries del Barça és la seva capacitat de mobilitzar il·lusions. Ahir tothom creia que la gesta era possible i l’optimisme s'estenia a la ciutat i també a la xarxa, com vaig provar d’explicar en una peça al 3cat24.

Quan un club esportiu, una persona o una idea tenen aquesta capacitat màgica és molt important la gestió que se’n sàpiga fer.

M’he adonat que avui molts missatges a Twitter sabien mantenir aquest esperit i repetien coses com ara “l’any que ve hi tornem” o “estem orgullosos del nostre equip”. Em sembla un bon símptoma. Quan es genera una il·lusió molt gran, no es pot malversar. No es llencen per la borda els estalvis de l’àvia. Es tracta de saber-los reinvertir de cara al futur.

Profetes del passat

Però no tot és tan positiu. Un dels vicis que em disgusta més dels aficionats culés és l’aire saberut dels que, al bar o en un pis, comenten la jugada, quan ja ha passat, per descobrir-nos el que ja hem vist.

Poso per cas: Xavi fa una passada a l’espai, un defensa la intercepta i aleshores sents algú que des dues taules més enllà crida: “No home, no, així no”. Caram, que fàcil que és dir que no quan ja ho hem vist.

Quan tenia de director en Paco Escribano, em va ensenyar una expressió que encara recordo i que de tant en tant faig servir. Ell em va advertir contra els “profetes del passat”, els que ens diuen que no hem de cometre l’error que ja hem comès.

De què serveix? De res. Què aporta? Res. Què expressa? Res, només l’absurditat d’algú que es creu per un moment que està fent un pronòstic quan en realitat només fa un diagnòstic, molt simple, per cert, perquè era evident.

Són aquesta colla dels “jo ja ho vaig dir”. A mi, en general, els “jo ja ho vaig dir” més aviat m’incomoden. I si deixem de dir el que ja vam dir i comencem a pensar que valdria la pena dir coses interessants?

Però com que m’he proposat anar més enllà del futbol, les lliçons que vull rebre es podrien aplicar a situacions molt diversos: l’empresa, la política, el país... i suposo que també la vida privada.

Miro d’anotar de seguida el que trobo més rellevant.

El victimisme només trasllada

El victimisme em sembla un tic inútil, fins i tot quan té raons severes per existir. Traslladar la responsabilitat a un enemic invencible em sembla un error estratègic de primera magnitud.

És veritat que l’àrbitre no ho va encertar tot a Milà i també és cert que el segon gol d’ahir hauria pogut comptar. I què? Si li donem la culpa als àrbitres no podrem aprendre les lliçons que tota derrota regala. No servirà de res, només ens permetrà quedar-nos ben escarxofats al nostre sofà del vençut sense resoldre els problemes que tenim pendents.

Massa difícil

L’altre vici que em molesta és el d’atribuir a les dificultats la impossibilitat. A veure, l’Inter es va tancar a darrere. I això no respon a un model de futbol bell. I què? Ara acusarem als defenses italians de fer bé la seva feina? Què volíem? Que sortissin com uns bojos a l’atac, tot i venir a Barcelona amb un 3 a 1, només per donar gust als nostres davanters? Una mica menys d’ingenuïtat, per favor. En el futbol i en els altres reptes.

Les dificultats objectives hi eren. No se les pot acusar. Ja hi comptàvem. Per això dic que actuar d’aquesta manera és com aquell que veu pa a l’ull de l’altre sense veure...

Les nostres possibilitats

Estic convençut que per resoldre els problemes, per superar els reptes, cal molta determinació, una mica de sort i, per damunt de tot, concentrar-se en les nostres possibilitats, en la nostra capacitat real d’intervenir en el curs del temps i els fets.

En el cas del futbol és força senzill. Calia fer gols. I no en van fer. Només en va caure un i va ser obra del cor i un gir increïble d’un defensa central. Però fins aquell minut, l’equip no va saber fer la seva feina. Sí, van dominar, van tenir la pilota, però van repetir atacs sense resultat, van insistir en formules que no donaven cap fruit i es van quedar atrapats en la viscositat acadèmica d’allò que saben fer de memòria.

Imaginació, creativitat

Vet aquí una altra lliçó. No n’hi ha prou amb l’eficàcia, amb el control, amb la repetició de la feina ben feta.

Fa falta imaginació (com podem trencar aquesta defensa?), creativitat (on era Messi?), innovació (Guardiola ho va provar a la primera part, però a la segona, tal com ho veig, les instruccions a Piqué em recordaven les que l'admirat Cruyff donava a Alexanco quan anaven mal dades) i gosadia (i si ens atrevim a provar un xut des d’una posició diferent?).

Jo no acuso els àrbitres tot i que en discuteixo unes quantes decisions i no acuso l’Inter tot i que van venir a fer un homenatge al resultadisme i al futbol menys atractiu del món.

L’equip faria bé de no creure tot el que diuen els aficionats, faria bé de no espolsar-se la responsabilitat, faria bé d’aprendre les lliçons que aquesta eliminatòria els ha donat.

El talent i el context

Una altra lliçó és que no hi ha cap talent que ho sigui per ell mateix i prou, sense un context.

El davanter suec és molt bo, és un crac, no en tinc cap dubte. Però encara no sap quin és l’estil de l’equip que l’ha fitxat per molts i molts diners. Encara no ha comprès com ha de jugar, quina és l’aportació que s’espera d’ell.

El seu canvi va ser un missatge que no hauria d’oblidar. No el van treure del camp només perquè l’entrenador cregués que calia millorar la capacitat de penetració amb diagonals sobre l’àrea. El van fer anar al vestuari perquè en comptes d’ajudar molestava, perquè la seva presència era un reclam de passades inútils i un avís a la defensa sobre la previsibilitat dels atacs barcelonistes.

Quan ets una estrella, has d’entendre que només ho continuaràs sent si al teu voltant tot hi és favorable. Fins i tot els esportistes solitaris, com els tennistes, saben que el seu entrenador, el seu equip i el seu entorn més pròxim defineixen el seu estat d’ànim i la seva genialitat.

Validesa en altres situacions

De manera que no amagaré que em sap greu que el Barça hagi perdut, ahir vaig quedar, com tothom, una mica abatut, però em sembla més important treure profit de la situació que no pas llepar-se les ferides (“ja us ho havia dit”) o amagar el cap sota l’ala, una actitud molt culé i molt del país.

Quan es perd, tanquem la tele i no en volem sentir a parlar mai més, en comptes de provar d’entendre què ha passat i per què.

El país té reptes molt més importants que la Champions, encara que un diari els posés ahir de costat a la portada. I si deixem de practicar el victimisme, d’espolsar-nos la responsabilitat, d’engrandir la dimensió de les dificultats i comencem a parlar dels reptes, i hi posem imaginació, creativitat i per damunt de tot, gosadia?

La covardia no du gaire lluny

He dit per damunt de tot perquè una de les coses que em va molestar del partit d’ahir va ser la confirmació (reiterada, desenes de cops) que Pichi Alonso és un covard. Els seus comentaris sempre (sempre!) són del mateix estil. Sempre reclama que no es corrin riscos (ahir, quan faltava mitja hora, va començar a dir que potser sí que calia arriscar).

La imprudència és un error, però la covardia no és la seva vacuna. Encara que de vegades ens ho sembli.

El Pichi potser sigui un heroi d’antany però em costa no veure'l com un altre corifeu espantat, un covard que no ha entès que a la vida s’ha de ser valent fins i tot a risc de perdre-hi bous i esquelles perquè només la gosadia pot acarar reptes extraordinaris. La covardia no serveix per anar més enllà de la cantonada. Quan estàs amb un equip que diu que és el millor del món (es diu de pressa, oi?), la covardia no pot fer acte de presència ni tan sols quan s'invoca la prudència. Perquè la covardia és mediocre i els millors aspiren a les gestes heroiques.

22/4/10

El meu avi Manel també era franquista

El meu avi Manel va fugir de Barcelona perquè els escamots d’aquells anys de terror a Barcelona el volien matar. Perquè era catòlic, de dretes i, potser, quintacolumnista. No n’estic segur. Però el seu cunyat, el germà gran de la meva àvia Lluïsa, va ser un dels catalans que feien d’espies de Franco al sud de França, integrat al Sifne.

Marsella

A causa d’aquesta fugida, en què la meva àvia va seguir-lo al cap de poc, la meva mare va néixer a Marsella. No eren exilats republicans sinó dretans que es passaven de bàndol. Des d’allà, van seguir les tropes de Franco i em sembla que el recorregut va incloure Burgos, Bilbao i a la fi Madrid. L’avi Manel es va incorporar a un ministeri com a no sé què. Però suposo que per ser en un lloc com aquell a l’any 1940 s’havia de ser del règim.


S’ho va creure tant, que l’avi i l’àvia no parlaven català davant dels fills i encara avui uns quants oncles materns es parlen entre ells en castellà perquè és la seva llengua d’infantesa, la llengua familiar imposada per la por, el servilisme, les idees o tot plegat.


Família


Quan van tornar a Barcelona, van suavitzar aquestes formes i per fi la meva mare va descobrir que tenia una altra llengua, que li havien escamotejat.


El meu pare va ser antifranquista de ben jove (ara és bloguista!). Això li va fer perdre un any a la Universitat (era un dels càstigs). El meu pare discutia amb els seus sogres però se’ls estimava i ells també se l’estimaven, a la seva manera.


Uns quants oncles d’aquesta branca encara pensen com l’avi. Han actualitzat les seves formes però pensen com pensen. I n’hi ha d’altres que no. Són germans. Discrepen de forma radical i s’estimen.


A la ràdio


No simpatitzo gaire sovint amb les idees de Francesc-Marc Àlvaro, i ell ho sap perquè alguna vegada n’hem parlat. Però aquest matí m’ha agradat molt sentir-lo a la tertúlia del programa de Manel Fuentes. En síntesi, proposava: restitució a totes les víctimes, per descomptat, però cap revenja.


És clar que no. No podríem. A qui hauríem d’empaitar?


He de perseguir el fantasma del meu avi Manel? M’he de barallar amb l’estimada àvia Lluïsa, que em va tenir sempre de nét consentit?


De veritat que hem d’anar darrere el passat? Per a fer-ne què?


Tacticisme


Els lectors d’aquest blog saben que tendeixo a defensar la mirada estratègica davant del tacticisme de pa sucat amb oli. Avui no serà una excepció.


No m’agrada Samaranch perquè no és de l'estil de gent que a mi em sedueixen. Em disgusta que l’any 1974 encara alcés el braç.


Però això no m’impedeix de veure que va ser hàbil, que va ajudar Barcelona i Catalunya, que es va convertir en un dels deu homes més importants del món i que segurament no tindrem un altre català tan universal fins que passi força temps. Si més no, algú tan influent. O és que ens pensem que els Jocs del 1992 van arribar aquí de casualitat?


Partidisme


No simpatitzo amb el feixisme, tot al contrari. Però no suporto els grinyols falsos dels que ara s’estiren els cabells per motius només partidistes.


El lema és, més o menys, que “aquests del tripartit dónen coba al feixisme”. A banda que és una manera de mirar les coses molt plana, molt poc interessant, oblida tots els franquistes que es van integrar a CiU (com ara l’exconseller Josep Gomis). Tal com ho veig, Pujol i Roca van fer molt ben fet de superar la divisió i d'integrar aquells homes i dones a la democràcia i al catalanisme.


És veritat que només uns quants han apostat per aquesta via. Els més entenimentats han comprès que, com els va instruir el president Pujol, hi ha dies en què s’ha de saber dir: “Avui no toca”.


Una amiga polonesa em va escriure fa poc dient que tothom que criticava les idees del seu president havia decidit suspendre l’opinió i sumar-se al reconeixement del patriota, més enllà de la ideologia.


Esferes o plans


Els pamflets que alguns mitjans han fet ahir i avui (mentre acusen els altres de fer pamflets) m’han semblat una ocasió perduda. El periodisme de trinxera es va acabar el 1977.


La realitat és complexa. Per sort. Per això és tan interessant la feina d’observar-la i fer-ne un relat. El periodisme pla no va enlloc. Ha de ser esfèric. Com la vida.


Fantasmes


La meva vida està feta, també, dels meus fantasmes. De la meva sang de franquistes i d’antifranquistes. De gent que s’estima i mira de passar el dia i empènyer l’any.


El meu germà petit va llegir unes paraules al funeral de l’avi Manel que ens van fer plorar a tots. I avui m’he recordat molt d’ell.


Ser una nació


En aquests moments és quan s’ha de tenir grandesa, és ara quan un país ensenya al món si és un país o només una província tan díscola que prefereix dividir-se cada dia amb mil pretextos en comptes de trobar allò que ens uneix i ens fa millors.


I si comencem a ser una nació en comptes de proclamar-ho?


Un país com cal sap acomiadar els avis quan se'n van. Després de tot, han sigut, com gairebé tothom, persones de molts angles. Supervivents efímers en aquesta estada breu al costat dels altres éssers humans abans de convertir-se en una mica de pols a la superfície del planeta.

14/4/10

Informar: constatar sense escandalitzar

Els fets

He publicat al 3cat24 una peça que em sembla que val la pena comentar breument, perquè miro d'aportar aquí, de tant en tant, una reflexió sobre la feina que faig i perquè em permet acarar una discussió que pot ser d'interès.


El govern ha obert un web que permet conèixer de forma prou fiable (o així ho he valorat, a risc d'equivocar-me) les actuacions d'aquesta legislatura. El servei inclou un cercador "municipi a municipi" i un mapa clicable.


La informació va ser visible cap a la una del migdia d'ahir.


El ressò


Avui, he fet una ullada a Twitter i m'adono que unes quantes persones han servit l'enllaç cap al web. La majoria ho han fet per compartir una "utilitat" de l'administració electrònica i uns quants, segur, perquè simpatitzen amb el govern i pensen que val la pena explicar el que troben ben fet.


També hi ha missatges que critiquen el web. La majoria dels que han fet comentaris adversos esmenten el nom del web, que coincideix amb un lema de partit. Sovint, són missatges de persones molt properes a d'altres partits que no són al govern o a xarxes socials polítiques del mateix entorn.


L'elecció

Quan vaig accedir al web, de seguida vaig observar aquests detalls que els "crítics" han destacat.


I aleshores vaig haver d'escollir. Podia informar o podia escandalitzar.


L'escàndol


Escandalitzar era fàcil.


Havia d'obrir la peça amb aquests detall. Amb alguna cosa com ara això: "El govern obre un web amb el mateix nom que s'ha fet servir en un acte del PSC".


Però això hauria sigut una peça política i a mi m'han encarregat que cobreixi els assumprtes vinculats a les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

A més, equivalia a situar un detall al capdamunt i també a liquidar el fet noticiable que l'administració posava un nou servei informatiu a l'abast dels ciutadans (més enllà del fet que els governs, tots els governs democràtics, després de fer el que siguin que facin intenten que els ciutadans ho valorin amb el seu vot).


La informació


L'altra opció era informar.


Explicar que s'obria un web, descriure'l, demostrar que l'havia fet anar per entendre com funciona, i aportar tantes claus com fos possible (enllaços a lleis i documents, explicacions provinents del mateix web sobre el seu contingut i alguns aclariments que les meves fonts m'havien proporcionat, com ara l'absència provisional de dades econòmiques).


Ara bé, si m'hagués aturat aquí, només hauria informat de forma incompleta.


La constatació


Per acabar la peça (i no al principi, perquè renunciava a l'escàndol a favor de la informació) vaig creure convenient constatar la coincidència.

Sense treure'n conclusions perquè no era un text d'opinió, ni tan sols el que se sol anomenar un text "valoratiu". No era ni un text "interpretatiu". Era, de forma clara, un text "constatatiu". Vaig constatar el fet.


I vaig aportar dades (enllaços que demostraven la coincidència).


El context


Per ajustar aquest element, vaig creure oportú fer notar que aquest tipus de polèmica és freqüent en la política catalana. Perquè aquesta menció (que vaig fer molt breu, gràcies a la col·laboració dels documentalistes de TVC) només volia aportar una mica de context, il·lustrar el paisatge.

La constatació descontextualitzada podria semblar la mera cita d'una coincidència. I l'usuari té dret a anar més lluny d'observar una "casualitat".


Un detall


Al final, vaig anotar una altra coincidència, que també m'havia cridat l'atenció des del primer moment i que, per si de cas la memòria em fallava, vaig haver de comprovar amb una cerca a internet.






El procés


El procés, per tant, anava molt més enllà del que s'ha anomenat "actualització" i que sol ser habitual a les redaccions de mitjans digitals.


Havia calgut més d'una conversa amb fonts de l'administració, fer servir el web per comprovar de forma personal el seu funcionament, recordar detalls que la memòria havia conservat i comprovar-ho a la xarxa, per aportar exemples visibles, cercar aclariments sobre lleis i documents per oferir-los a l'usuari del mitjà, fer una consulta al servei de documentació i fer servir la nostra eina corporativa de cerca de documents...


El resultat


El resultat és una peça que mira d'informar del web, de les seves funcions, però que també constata la coincidència d'aquest nom, situa l'afer en el marc de les polèmiques sobre "electoralisme practicat des de les administracions" (de manera global, no contra aquest o aquell) i demostra que el nom, a més, no és gaire original perquè ja es va fer servir en una campanya electoral a Catalunya.


La valoració


Estic satisfet del procés (una mica marcià a la redacció on sóc) i del resultat (que deu haver deixat insatisfets als que escriuen missatges dient que és un web formidable i també als que escriuen missatges dient que és un escàndol). Però que hauria de ser informativament útil a l'usuari del mitjà.


És una peça informativa que trobo adequada per a un mitjà públic. Tot és millorable, és clar, però diria que l'elecció va ser encertada, el procés va ser correcte i el resultat és ajustat.

10/4/10

El fil que he estirat cobrint Tecnimap


L’última experiència de feina m’ha dut a cobrir la trobada Tecnimap per al 3cat24. És un encontre que es fa amb recursos públics i esponsorització d’empreses i té l’impuls del govern espanyol, que intenta d’aquesta manera que els seus professionals de les TIC comparteixin l’experiència... en fi, la intenció sembla clara.

Pel que he entès, tot i que fa anys que se celebra, en les dues últimes edicions és quan les TIC s’hi han fet presents amb més intensitat (2008 i 2010).

Qui s'ocupa dels continguts

Però la història deixa un rastre perquè, si no m’equivoco, hi ha més enginyers informàtics i els clàssics CTO que professionals vinculats als continguts. En realitat, tant a l’administració com a l’entorn privat, els “informàtics” amb formació empresarial o executiva són els que s’han acabat ocupant de forma majoritària dels continguts, però això és una altra qüestió que em conformo a insinuar i que potser hauria de merèixer una atenció més delicada.

Justificació i dificultats

La justificació per acudir Tecnimap és molt senzilla. Una trobada sobre administració pública i digitalització ha d’interessar un mitjà públic digital.

Les dificultats també són evidents: moltes comunicacions breus que relaten casos concrets de bones pràctiques, una allau d’informació menuda que no té sentit per a un mitjà que busca el públic generalista. A més, un marc rotundament espanyol complica la mirada en un mitjà des d’on la referència institucional, com és lògic, és la de Catalunya.

Un fil

Per tant, vaig apostar d’entrada per copsar un missatge clar, un lema de fons, la música que fos més neta, i explicar-ho a partir de les ponències que seguís i les informacions que obtingués dels delegats.

La primera nota diàfana em va semblar copsar-la quan un càrrec del govern responia per primer cop davant la iniciativa d’uns joves per crear un web de rodalies basat en missatges de Twitter.

Potser era exagerat, però vaig creure que valia la pena aprofitar-ho per situar la qüestió damunt la taula periodística d’una manera que anés més enllà de l’enfrontament o la posada en evidència.

Canvi de cultura


A més, l’observació objectiva i serena confirma el que les meves fonts em diuen sobre el gir radical de la política informativa des del traspàs de Rodalies. Seria un acte desinformatiu no subratllar que el web nou respon a una actitud que no té res a veure amb la que practica la companyia ferroviària.

Ciutadania i maduresa


Però aquest fet no impedeix que la societat catalana sigui prou madura i que un grup de joves emprenguin una iniciativa pionera.

Qui hagi seguit les peces que he escrit al mitjà on treballo sap que tendeixo a parlar d’aquests "joves que fan coses a la xarxa", perquè em sembla que és la meva obligació, que he d’estar atent als gestos. Fins i tot alguna vegada he hagut de defensar aquest criteri com a resposta als comentaris que els usuaris deixen a les informacions.


Serenor i objectivitat


Presentar el web dels joves com una prova que el govern s’equivoca molt em sembla un error que només es pot explicar per una actitud d’aparent crítica una mica infantil o per una intencionalitat política, legítima però poc neta informativament.

Una posició

Presentar-ho com un suport a la idea que els Estats no serveixen davant la fantàstica actitud ciutadana em sembla un altre error, en aquest cas inspirat o bé en un idealisme excessiu o en un liberalisme a ultrança.

Vaig sentir dir fa poc a Agustí Pons, en una entrevista radiofònica on presentava el seu darrer llibre, que el periodista ha d’explicar el món des d’una posició. És important saber des de quina i que tot plegat sigui clar.


En el meu cas, ahir va fer fer cinc mesos que ho repeteixo: intento exposar situacions que permetin entendre als usuaris del mitjà on treballo que les TIC aporten canvis rellevants i que a Catalunya aquests canvis es poden observar en tota mena d’entorns: educació, cultura, justícia, política i ciberactivisme, economia, serveis ciutadans, administració, periodisme...

Per tant, anava a Tecnimap a trobar un fil que em permetés entendre què fa l’administració pública, per què ho fa, des de quina actitud ho fa.

Estirar el missatge

El reconeixement del govern em va semblar un possible punt de sortida. I ho va ser. Potser perquè jo anava encaminat cap a aquesta direcció, d’acord, però si els fets no m’hi haguessin ajudat hauria estat impossible estirar-lo.


En la sessió sobre xarxes socials, es van citar molts casos semblants i la coincidència dels ponents era rotunda: l’administració no ho pot fer tot, també s’equivoca, ha de fer provatures, i els ciutadans i les empreses tot sovint complementen els espais buits, milloren els serveis. (Tot i que vaig encetar la crònica amb un títol que centrés l'atenció del públic català)
.

Si obren les dades ja les farem servir


El millor que es pot fer és posar les dades a l’abast. Aquest semblava un missatge potent. Si ho pensem bé, els governs no parlaven així encara no fa quatre dies. És veritat que les iniciatives de Gran Bretanya, els Estats nits i Austràlia, pel que tinc entès, han trobat rèpliques al País Basc i compten amb assajos parcials a Astúries i Catalunya. Però per al públic generalista és nou i és notícia.

Parèntesi: jo sóc generalista

Faig aquí un parèntesi per aclarir-ho: com que no sé res de tot això, jo sóc públic generalista. Per això no em costa gaire identificar-me amb la persona que ha de llegir les notícies que escric.

Quan per a mi és nou, quan sé que abans ho he d’entendre, em sembla que potser val la pena explicar-ho. I quan ho he entès, o m’ho sembla, miro d’explicar-ho de la forma més clara possible.

La ignorància com a virtut


Perquè jo no em sento lluny del públic generalista en aquestes matèries, tot al contrari. Des de fa cinc mesos no deixo d’aprendre coses noves cada dia i com més comprovo que no en sé res més comprenc que aquesta ignorància és la meva principal virtut com a informador, segurament l’única.

Una idea, tres cròniques

En una altra sessió, dirigents europeus (si ho preferiu, funcionaris europeus, alts funcionaris) van reiterar el mateix: la col·laboració és essencial. Ciutadans i empreses milloren, complementen. Així creixen les societats avançades.

Per això vaig intentar que totes les cròniques tinguessin un enllaç fàcil i que plegades formessin una sola partitura.

Materials

També vaig provar d’aportar materials. El web de Tecnimap, el lloc on hi ha les presentacions, a més d’alguns textos legals com la llei que regula els “drets electrònics” o la declaració de Malmö. Per quina raó els usuaris del 3cat24 tenien menys dret que jo a accedir als textos originals? Però ja he parlat sovint aquí dels enllaços i ara no m’hi aturaré.

Apunts d'actualitat


Les altres peces que vaig preparar tenien finalitats més puntuals, com ara presentar l’esdeveniment o respondre a una petició dels meus caps perquè estigués atent a una presència política sobre la consulta de la Diagonal. En aquest cas, em vaig centrar a explicar el que havia entès amb tanta claredat com sabés.

Allò que no he dit


Quan escrius informació per a un mitjà hiu ha detalls que no hi caben o que no tenen sentit, perquè desdibuixen el que vols explicar. Però en aquesta mena de "contracrònica" sí que en puc desvelar uns quants.

Les sessions sempre tenien molta assistència i això prova que els delegats estaven decidits a treballar. Contra l'opinió estesa amb injustícia sobre els empleats públics. Menys les sessions on calia escoltar en anglès. És un símptoma que hauria de preocupar algú. La solució és convidar encara més representants estrangers. Siguin del país que siguin sempre usen l'anglès amb naturalitat i eficàcia.

Un defecte important va ser l'acústica. El so de les sales se solapava i a més de dificultar l'atenció va donar mala imatge de l'organització. Posats a comentar les pegues, trobo que servir dinars només a partir de dos quarts de tres és una irresponsabilitat i de mal gust. Hauria d'estar previst que les persones amb horaris més civilitzats poguessin dinar com a mínima partir de la una.

Seguint "spots" a Saragossa


Tot i que vaig escriure diverses peces i que solia acabar l’última prou tard, en aquestes situacions sempre pots esgarrapar una mica de temps per fer una ullada a la ciutat, sobretot si el teu hotel discret es troba en una zona cèntrica.

De manera que, tot i que no tinc per costum donar aquests detalls, diré que vaig visitar de pressa uns quants suposats “must” de Saragossa. No ho explico per tafaneria sinó perquè em va servir per recuperar una mica la relació amb la meva galeria a Flickr i per intentar fer proves amb Gowalla, registrant els llocs (els "spots") que he conegut.

Tothom i ningú


Gowalla és un joc que he decidit que em distregui una temporada, ni que sigui per entendre’l més bé, sobretot després de comprovar que la peça que vaig escriure sobre Foursquare i Gowalla es va convertir per un dia en una de les més llegides. Em fa l'efecte que el misteri d'aquests noms devia influir-hi, però també sospito que uns quants lectors molt actius a Twitter hi van contribuir.

I jo que sovint penso que escric per a tothom sense captar l’interès de ningú.