22/4/10

El meu avi Manel també era franquista

El meu avi Manel va fugir de Barcelona perquè els escamots d’aquells anys de terror a Barcelona el volien matar. Perquè era catòlic, de dretes i, potser, quintacolumnista. No n’estic segur. Però el seu cunyat, el germà gran de la meva àvia Lluïsa, va ser un dels catalans que feien d’espies de Franco al sud de França, integrat al Sifne.

Marsella

A causa d’aquesta fugida, en què la meva àvia va seguir-lo al cap de poc, la meva mare va néixer a Marsella. No eren exilats republicans sinó dretans que es passaven de bàndol. Des d’allà, van seguir les tropes de Franco i em sembla que el recorregut va incloure Burgos, Bilbao i a la fi Madrid. L’avi Manel es va incorporar a un ministeri com a no sé què. Però suposo que per ser en un lloc com aquell a l’any 1940 s’havia de ser del règim.


S’ho va creure tant, que l’avi i l’àvia no parlaven català davant dels fills i encara avui uns quants oncles materns es parlen entre ells en castellà perquè és la seva llengua d’infantesa, la llengua familiar imposada per la por, el servilisme, les idees o tot plegat.


Família


Quan van tornar a Barcelona, van suavitzar aquestes formes i per fi la meva mare va descobrir que tenia una altra llengua, que li havien escamotejat.


El meu pare va ser antifranquista de ben jove (ara és bloguista!). Això li va fer perdre un any a la Universitat (era un dels càstigs). El meu pare discutia amb els seus sogres però se’ls estimava i ells també se l’estimaven, a la seva manera.


Uns quants oncles d’aquesta branca encara pensen com l’avi. Han actualitzat les seves formes però pensen com pensen. I n’hi ha d’altres que no. Són germans. Discrepen de forma radical i s’estimen.


A la ràdio


No simpatitzo gaire sovint amb les idees de Francesc-Marc Àlvaro, i ell ho sap perquè alguna vegada n’hem parlat. Però aquest matí m’ha agradat molt sentir-lo a la tertúlia del programa de Manel Fuentes. En síntesi, proposava: restitució a totes les víctimes, per descomptat, però cap revenja.


És clar que no. No podríem. A qui hauríem d’empaitar?


He de perseguir el fantasma del meu avi Manel? M’he de barallar amb l’estimada àvia Lluïsa, que em va tenir sempre de nét consentit?


De veritat que hem d’anar darrere el passat? Per a fer-ne què?


Tacticisme


Els lectors d’aquest blog saben que tendeixo a defensar la mirada estratègica davant del tacticisme de pa sucat amb oli. Avui no serà una excepció.


No m’agrada Samaranch perquè no és de l'estil de gent que a mi em sedueixen. Em disgusta que l’any 1974 encara alcés el braç.


Però això no m’impedeix de veure que va ser hàbil, que va ajudar Barcelona i Catalunya, que es va convertir en un dels deu homes més importants del món i que segurament no tindrem un altre català tan universal fins que passi força temps. Si més no, algú tan influent. O és que ens pensem que els Jocs del 1992 van arribar aquí de casualitat?


Partidisme


No simpatitzo amb el feixisme, tot al contrari. Però no suporto els grinyols falsos dels que ara s’estiren els cabells per motius només partidistes.


El lema és, més o menys, que “aquests del tripartit dónen coba al feixisme”. A banda que és una manera de mirar les coses molt plana, molt poc interessant, oblida tots els franquistes que es van integrar a CiU (com ara l’exconseller Josep Gomis). Tal com ho veig, Pujol i Roca van fer molt ben fet de superar la divisió i d'integrar aquells homes i dones a la democràcia i al catalanisme.


És veritat que només uns quants han apostat per aquesta via. Els més entenimentats han comprès que, com els va instruir el president Pujol, hi ha dies en què s’ha de saber dir: “Avui no toca”.


Una amiga polonesa em va escriure fa poc dient que tothom que criticava les idees del seu president havia decidit suspendre l’opinió i sumar-se al reconeixement del patriota, més enllà de la ideologia.


Esferes o plans


Els pamflets que alguns mitjans han fet ahir i avui (mentre acusen els altres de fer pamflets) m’han semblat una ocasió perduda. El periodisme de trinxera es va acabar el 1977.


La realitat és complexa. Per sort. Per això és tan interessant la feina d’observar-la i fer-ne un relat. El periodisme pla no va enlloc. Ha de ser esfèric. Com la vida.


Fantasmes


La meva vida està feta, també, dels meus fantasmes. De la meva sang de franquistes i d’antifranquistes. De gent que s’estima i mira de passar el dia i empènyer l’any.


El meu germà petit va llegir unes paraules al funeral de l’avi Manel que ens van fer plorar a tots. I avui m’he recordat molt d’ell.


Ser una nació


En aquests moments és quan s’ha de tenir grandesa, és ara quan un país ensenya al món si és un país o només una província tan díscola que prefereix dividir-se cada dia amb mil pretextos en comptes de trobar allò que ens uneix i ens fa millors.


I si comencem a ser una nació en comptes de proclamar-ho?


Un país com cal sap acomiadar els avis quan se'n van. Després de tot, han sigut, com gairebé tothom, persones de molts angles. Supervivents efímers en aquesta estada breu al costat dels altres éssers humans abans de convertir-se en una mica de pols a la superfície del planeta.

3 comentaris:

einestzara ha dit...

Et felicito, perque has tingut el coratge d'explicar el que la majoria hauríem callat. Comparteixo absolutament el teu punt de vista i t'agraeixo que l'hagis exposat amb tanta contundència i claredat. Jo no hauria sapigut com fer-ho.

Manel ha dit...

El passat no es pot ni s'ha o cal mai amagar-lo, em soprèn la poca memòria de molts aquests dies. Altres, a fora, semblen molt més objectius (http://www.nytimes.com/2010/04/22/sports/22samaranch.html)
A Espanya, ja fa massa temps que els "vençuts" seguim tractant els "vencedors" amb consideració però.

XF ha dit...

El teu avi era a franquista, com molts dels nostres avis, però estic segur que no va ser un aprofitat, ambiciós i amb pocs escrúpols com el Samaranch. El Gerard Quintana et dedica aquesta cançó, Joan:
http://www.youtube.com/watch?v=CFTtmII7-E4