30/6/11

Les claus d'un blog de periodista segons Ben Hammersley (o l'aventura de viure)

Aventura

Gadwoman es presenta com una revista de tecnologia que s’ocupa de matèries com els robots aspiradors, els jocs per fer exercici físic o les patates fregides sense oli però
també explica com enviar missatges sense cost i com s'ha d'actuar a les xarxes socials.

Les seves seccions es refereixen a la vida domèstica, la feina, els fills o les botigues.

No és el primer cop que es crea des de Barcelona un web amb orientació de gènere
però la proposta de Gadwoman és interessant perquè busca un subnínxol (tecnologia i dona) i perquè l’han posat en marxa dues periodistes, Toñi Herrero i Carmen Jané, que volen emprendre una aventura fora dels mitjans.

Claus

Respon força bé a les pautes que suggeria ahir mateix Ben Hammersley en la seva intervenció al Col·legi de Periodistes, en un altre acte de la sèrie “10 en comunicació” que ha organitzat Escacc.

Hammersley va plantejar tres qüestions clau que els periodistes haurien de considerar a partir de les oportunitats que ofereixen la digitalització i internet.

1. Marca

Cadascú és una marca personal. Fins i tot si no ho fa expressament. Som allò que Google diu que som, si més no per a aquells que ho volen saber amb uns quants clics.

Es tracta de trobar un espai propi, un terreny que els altres no cobreixin. I n’hi ha molts, les possibilitats són infinites. Per això la tria de Jané i Herrrero té sentit, més enllà que aconsegueixin l’èxit que busquen. Han triat un assumpte on es creuen prou fortes i s’esforcen per donar qualitat.

Hammersley, que va captivar l’audiència amb el seu to col·loquial i una contundència basada en el bon humor, assegurava que tothom és capaç de ser millor en alguna cosa. I hi afegia que tothom volia explicar alguna cosa... tothom que vol fer de periodista, esclar. I si no, va dir, per què et vols dedicar a aquest ofici?

La gestió d’aquesta marca personal és tan important, que el seu consell era evitar les feines que te’n desvien. O, com va aclarir, acceptar-les si el teu compte corrent ho exigeix però sense posar-hi la teva firma. No espatllis la teva marca perquè necessites un ingrés, va voler dir.

Vaig publicar un article sobre uns quants periodistes emprenedors del país. A uns els va millor que a uns altres però tots intenten mantenir els atributs de la marca que han creat i han descobert que l’especialització, l’ocupació d’un nínxol personal, és el nucli de la seva activitat i, també, el que genera una determinada percepció.

2. Clients

L’assumpte dels clients és més fàcil. O bé t’adreces als lectors o bé el teu client és un editor, o sigui, un mitjà.

En aquest punt, el ponent insistia que als mitjans els interessa fitxar periodistes amb una bona marca personal però Sílvia Cobo, des de la primera fila, insistia que encara hi ha moltes organitzacions que prefereixen empleats opacs, sense presència a internet, sense reputació digital, sense recorregut per crear una marca pròpia. La resposta va ser rotunda: si hi ha empreses així, entendran que s’equivoquen o es quedaran sense periodistes bons.

3. Diners

No es fan diners amb un blog periodístic. És la mena de blog al que la publicitat li escau malament. Però els ingressos s’han de fer per altres vies. En aquest punt, no va ser prou útil per al públic perquè les oportunitats que anotava demanen un mercat ampli, com ara l’angloparlant o l’hispanoparlant.

No hi ha espai per a tots els periodistes que escriguin en català i aspirin a fer classes, conferències, tallers, lectures... Potser no és tan forassenyat fer-se notar (dibuixar els primers traços d'una marca) en els idiomes que ja són l’eina de comunicació global.


Economia de l'atenció

A més d’aquests tres assumptes clau, Hammersley va sintetitzar les tendències del canvi que vivim ara mateix i va destacar la necessitat que el periodisme s’adapti a l’economia de l’atenció, un aspecte que he tractat en l’apunt anterior. Hi ha cròniques més concises sobre aquest acte de tres hores per a qui en vulgui saber més coses.

Però hi ha un detall que val la pena anotar aquí. A l’acte hi havia, sobretot, periodistes independents. És a dir, persones que exerceixen aquest ofici, o hi aspiren, sense estar empleats en un mitjà.

És el cas de Saül Gordillo, que edita i actualitza un mapa informatiu sobre els pactes municipals peculiars de Catalunya però també de Sílvia Cobo, que de moment sembla orientar-se cap a la formació, o d’Eduard Martín-Borregón, que col·labora amb mitjans locals però s’ha fet conèixer sobretot per les seves iniciatives singulars, com ara el qüestionari 5x55 o la creació de vídeos digitals, com el primer timelapse de Terrassa.




Atenció a l'economia

El dubte que preocupa tothom, i és comprensible, és si se’n sortiran amb aquests recursos. A l’auditori del Col·legi no hi havia gaires periodistes empleats en mitjans de comunicació, tot i que n’hi havia, esclar, i fins i tot hi va acudir més d'un directiu.

Però la proporció fa pensar que mentre els que volen ser emprenedors miren d’aprendre quan algú amb experiència arriba a Barcelona, la professió ocupada està massa... ocupada.


Per això és raonable que hi hagi dubtes. Estem fent el que cal? Es poden fer aquesta pregunta la trentena d’assistents.

La resposta provisional és que és molt probable que sí.

Viure


La crisi que hi ha als mitjans no és cap broma i encara que en bona part està oculta, els rumors i les converses entre col·legues fan creure que tard o d’hora també esclatarà aquesta bombolla. Els que comencin abans tindran més recorregut i, potser, un bon punt de sortida per reinventar-se i començar una altra vegada.

Ens aniria molt bé tenir aquesta actitud al marge del context, més enllà de la crisi. Tornar a començar fa por. És veritat. Però no consisteix en això, viure? En una entrevista recent, Hammersley deia que els periodistes amb blog han d'escriure bé, posar enllaços i no rendir-se.

Carmen Jané es va especialitzar en tecnologia i aquest va ser el seu “tema” durant bastants anys. Ara, al diari on treballa l’han situada a l’edició digital, on es concentra en tasques d’actualització.

Segurament, i és només una intuïció, la seva aposta amb Gadwoman té a veure amb aquests fets. Entre l’enterrament de la marca personal que significa l’actualització i l’aventura de tornar a començar ha triat sentir-se viva.


És veritat que entremig, per a ella i per a tots els altres “aventurers”, hi ha la qüestió dels clients i els ingressos. Però goso creure que l’elecció és també un acte de vitalitat, l’afirmació d’una voluntat sense la qual potser no caldria llevar-se cada matí.



28/6/11

Els ocells enrabiats de la informació


Quan vaig acudir al Mobile 2.0, mentre Peter Vesterbacka alliçonava l’auditori sense subratllar prou el factor sort com a explicació de l’èxit dels seus “Angry Birds”, i justament mentre l’escoltava, vaig descarregar al mòbil, per fi, aquesta ditxosa aplicació. O sigui que he resistit la temptació molt de temps perquè el joc dels ocells enrabiats va aparèixer el desembre de l’any 2009.

Vesterbacka tenia raó almenys en una cosa: és una modalitat de joc molt ben adaptada a les estones mortes. Aquests parèntesis passen millor, provisionalment, amb un repte breu com ara superar un altre nivell. El joc consisteix a llançar ocells amb poders diferents contra uns porcs de color verd. He tingut altres passions lúdiques i sé que ja em passarà. Ho deixaré estar de la mateixa manera que vaig abandonar el pòquer de Zynga, les papereres de Paper Toos o les mans amb iButi.

Tot en un parèntesi

Els jocs al mòbil tenen aquesta funció d’entreteniment breu i en aquest lapse de temps has de rebre alguna compensació.

“Angry Birds” no exigeix gaire reflexió. L’ordre de les “armes” està decidit. Només t’hi has de fixar una mica per calcular que el negrot que explota és útil amb les pedres i el groc que es llança a tota velocitat va bé per travessar fustots.

És possible un joc d’aquestes característiques que a més proporcioni elements informatius? Els “jocs informatius” intenten aprofitar els atractius del joc per transmetre missatges. De vegades, més que informatius són formatius, i aquesta voluntat instructiva els fa menys interessants, però no és una via tancada.

Una dificultat a considerar és l’adaptació a la brevetat, a les estones mortes. Un joc com Democracy, per exemple, demana un grau de pensament més elevat. Hi ha moltes variables que cal tenir en compte. Una de les virtuts del joc és que el jugador comprèn de seguida que s’ha d’allunyar del “blanc o negre”. La democràcia està feta de matisos. Si estires massa la corda d’un costat, queda curta d’un altre. Però és del gènere de simuladors que demanen una atenció molt més llarga i reflexiva que la que permet una estona morta.

Informació, entreteniment, participació

Un recurs emprat sovint quan s’intenta atacar aquest parèntesi amb un joc informatiu és el del qüestionari ràpid sobre l’actualitat. S’esmenta com a opció en un apunt d'un blog que es publica amb ajut de la Knight Digital Media Center.

El text acara la qüestió de les estones mortes i s'anoten com a elements a tenir en compte per a les aplicacions periodístiques la geolocalització, la calendarització, el seguiment de la legislació i també les possibilitats de participació real per aportar continguts, com proposa Mereporter (el logo d'aquesta aplicació també és un ocell rogenc).

He vist un apunt de Nicole Martinelli on s’esmenten unes quantes creacions que segueixen aquesta direcció.

L'ou daurat és una estona morta

Si amb els mòbils es poden capturar sons i imatges, potser hi ha alguna manera d’enfocar la situació de les estones perdudes i combinar-ho, segons el gust de cadascú, amb l’entreteniment, que ara mateix, i només fins que aconsegueixi tots els ous daurats que cal per guanyar, consisteix per a mi a esclafar ocells de colors contra les muralles que protegeixen els porcs verds.

Mentre no arriba aquesta aplicació informativa que aprofiti del tot la noció d’estones mortes, comprovo que sorgeixen més intents de fer més fàcil la captura d’imatges i sons amb voluntat d’informar altres persones.

És el que pretén Open Watch, una aplicació amb vocació de denúncia que es distingeix d’AudioBoo (tot just el començo a provar) o SoundCloud perquè inclou el vídeo i per la seva suposada capacitat d’enregistrar de manera secreta.

Twitter i Tumblr per a periodistes


Mentrestant, el Twitter es posa a disposició de les redaccions i es publiquen manuals adreçats a la pràctica del periodisme amb aquest recurs. I ja hi ha hagut reaccions: Twitter és una eina per a les redaccions o és una gran redacció? (gràcies per l'enllaç, Ismael).

Tumblr també serveix als mitjans i ja hi ha mostres potents de la seva utilitat periodística i del seu ús a la redacció.

Hi ha mitjans que abandonen fins i tot el seu web i s’arrisquen a emetre des d’una xarxa aliena com el Facebook, que també ha creat un plec d’instruccions per als periodistes amb una acollida polèmica.

El canvi va molt més enllà de l’adopció d’eines basades en internet.

La perspectiva i el zero

Un clàssic com The Guardian anuncia un gir radical en la seva perspectiva per considerar-se per damunt de tot un mitjà digital.

Fa tot l’efecte que a poc a poc però sense cap alternativa clara ens acostem cap al porc verd que porta bigoti, un dels malvats que cal liquidar a “Angry Birds”. Però no ens equivoquem. Quan superem aquest nivell n’hi haurà un altre. Vet aquí l’encert dels jocs com el que va idear Vesterbacka: després d’un repte sempre n’hi ha un altre.

Per això fóra bo que els ocells deixessin alguna peça sencera. No es pot començar de zero cada vegada. I si en comptes d'omplir una altra estona morta hi comencem a rumiar de debò?

Abans que l'entreteniment, imprescindible, s'ho empassi tot. Abans que algú més repeteixi sense morir-se de vergonya que el coneixement és un luxe innecessari.



15/6/11

El dia de la conversa (cròniques al Twitter)

No és cap secret que una de les possibilitats que ofereix el Twitter és la conversa, breu i per força sintètica.

L’experiment emprès amb Storify prova justament de capturar fragments d’aquesta conversa per obrir una reflexió sobe la transparència i els llocs comuns, els “topos” d’internet. La mica de ressò que ha tingut és a causa de l’atracció que els productes populars susciten amb molta facilitat.


Entrevista oberta

Avui, de cop i volta, he viscut amb intensitat aquesta possibilitat. Mentre escrivia i editava una crònica sobre la manera com s’ha reflectit l’actualitat al Twitter, una altra vegada, mantenia una conversa en forma d’entrevista oberta amb Oriol Lladó, per a @tasquesomnium (ja havia explicat aquí una experiència similar però amb els papers canviats).

El resultat es pot veure a l’etiqueta que hem fet servir per endreçar els missatges: #tasquesoc3.


Els lectors escriuen

Més tard, quan la peça ja s’havia publicat al 3cat24, @belbosCk s’ha adreçat a aquest mitjà per queixar-se de la crònica. Em sembla que des de la redacció no han contestat però ja ho he fet jo, tot i que no m’interpel·lava de forma directa.

Li he explicat per què entenia que el text responia al gènere de la crònica firmada i li he volgut aclarir que allò que la disgustava potser era l’estil.

Per fer-li notar que era una qüestió d’estil i no de posicionament li he donat els enllaços de la crònica sobre la càrrega policial, que ja vaig comentar aquí, i la crònica sobre les reaccions després que la policia detingués tres persones i les acusés de ser la cúpula de la xarxa Anonymous. En aquest blog hi vaig deixar anotada una certa perplexitat.


Relat i estil

En aquesta mena de crònica procuro sempre construir un text que tingui un mínim fil, que vagi d’algun lloc fins a algun altre. Que hi hagi un relat i que tingui un estil, llegidor i reflexiu.

I intento destacar el que sembla nou, més potent o “noticiable”. Per això vaig subratllar el contrast entre gent asseguda i cops de porra, el contrast entre l’anunci emfàtic d’una detenció i el sentit de l’humor com a reacció.

Avui m’ha semblat evident que l’etiqueta #aixino era el fet rellevant, ja que la desafecció amb aquestes protestes s’ha fet notar amb més energia que altres vegades.

Sense valorar, només com a constatació, però escrit (sempre massa de pressa) amb l’estil dels altres cops, sempre amb un text a l'ombra que intenta aportar elements que encetin mirades diferents.

Elogis i crítiques

Quan, fa pocs dies, Enrique Dans va esmentar una d’aquestes cròniques com un exemple d’informació em vaig preocupar. No pretenc ser exemplar, ni podria. Aquesta mena d’elogis són perillosos perquè et poden fer caure pel pendent del cofoïsme.

A més, dono per fet que part del seu aplaudiment (que de tota manera agraeixo, esclar) es basa en la seva sensació que allò que vaig escriure podria ser agregat a una posició. I no, no escric per ser aplaudit per cap posició, és una bestiesa, el que m’interessa són el relat i l’estil.


Per això he suposat (potser massa agosaradament) que @belbosCk criticava la peça d’avui per la mateixa raó. Vull dir que si en comptes de constatar l’aparició de #aixino i esforçar-me a buscar els tuits dels diputats (avui s’havia de fer això, n’estic convençut) m’hagués llançat a una crònica “posicionada” a favor de les seves idees potser no li hauria semblat malament i no hauria exigit “més distància”.

La descoberta de l'altre

En tot cas, al seu últim missatge m’ha dit que es llegiria aquestes cròniques precedents i m’ha semblat just tenir interès per aquesta persona desconeguda.

És una artista que ha publicat diversos llibres, ha escrit articles per a mitjans de comunicació, ha guanyat premis per a la seva obra escrita i gràfica... Bel Bosck i Bagué és al Facebook i hi ensenya els seus projectes.

M’ha agradat que em fes rumiar, m’ha agradat que tots dos sabéssim parlar sense aixecar la veu, amb naturalitat.

No podria fer el mateix si en comptes de contestar a una persona ho hagués volgut fer amb deu i amb cent hauria estat del tot impossible.

No cometré la banalitat d’idealitzar la mena de conversa que es pot tenir al Twitter, però tots els diàlegs d’avui m’han ajudat a entendre més bé què faig i em serveixen per renovar la meva exigència amb mi i amb el que provo de fer.


Contestar amb mesura

De tant en tant, si veig que es fan al·lusions directes a la qualitat d’una informació o al seu autor, responc al fil de comentaris dels lectors. Fa poc vaig fer-ho, com es pot veure en aquesta il·lustració, per aclarir un dubte sobre l’autoria que des de la redacció no van poder contestar.

No em fa mandra oferir aquestes respostes i entenc que és part de la feina. Em sembla que no tothom ho entén de la mateixa manera però això no fa trontollar les conviccions.


El mirall una altra vegada

Avui s’ha demostrat una altra vegada que el Twitter, encara minoritari, encara sectorial, encara elitista, perfecciona la seva capacitat de reflectir l’actualitat. A hores d’ara ja he publicat una pila de cròniques que en deixen constància.

Però també se m’ha fet evident que una conversa oberta, i arriscada, t’ajuda a mesurar la frase, a avaluar les opinions alienes, a tornar a començar amb més empenta.

Gràcies, desconeguda. Segurament veurem la realitat amb matisos molt diferents però està bé que n'haguem parlat, molt més en un dia en què el dialeg ha perdut una altra oportunitat.

10/6/11

La paradoxa dels "hackers" i els periodistes

Cara A

Al Museu Picasso de Barcelona hi ha hagut durant dos dies una trobada molt singular.

El projecte Europeana ha decidit acostar-se als desenvolupadors informàtics perquè els ajudin a crear aplicacions que permetin un ús ciutadà dels continguts culturals digitaliztats que Europeana acumula.

S’explica en dos articles publicats al 3cat24.

N'hi ha un que està escrit al final de la primera jornada , i vol presentar el projecte, mentre que el següent s'ha escrit al final de la segona sessió i vol mostrar els resultats de l'encontre, com el que es veu a la imatge (una aplicació que destria els colors predominants d'una obra pictòrica).

Ha quedat clar que la paraula “hacker” no té només les connotacions negatives que se li solen atribuir des dels mitjans de comunicació.

S’han gastat diners de la Unió Europea per convidar aquests “hackers” a crear eines interessants. No deuen ser el dimoni.

Cara B

Avui, els mitjans digitals expliquen que la policia espanyola ha detingut els suposats responsables de la xarxa Anonymous.

Moltes persones han reaccionat amb una crítica que no estava mancada de bon humor. Una crònica al 3cat24 mira d’explicar-ho.

Per què hi ha hagut aquesta reacció?

Perquè la gran majoria dels mitjans digitals han publicat aquesta notícia d’una manera acrítica, reproduint amb molta exactitud una nota de la policia. El titular era exactament el mateix.

La gent espera que el periodisme consisteixi en alguna cosa més que copiar i enganxar una frase que ha escrit la policia.

La policia

A la nota del ministeri de l’Interior, s’hi esmenta el terme “hackivista”, que potser és una barreja de “hacker” i “ciberactivista”.

Queda clar que a la policia no li interessa gens ni mica informar.

Pretén crear confusió i fa servir termes poc clars que molta gent no coneix per generar una sensació negativa.

"Hackivista" es fa servir com “terrorista” i, d’aquesta manera, es continua en aquesta campanya subtil que associa a internet tot el mal possible.

Ja se sap: internet és un cau de corruptors de menors, lladres de música i també... “hackivistes”.

Que la policia sigui com és resulta gairebé inevitable. Sobretot perquè els seus responsables no fan cap esforç per millorar l’orientació, al contrari, els animen a ser els únics titulars de la violència i coses per l’estil. Què hi farem. Tenim la policia que els governs volen i tenim els governs que la majoria vota. És el que hi ha.

Els periodistes

Però els periodistes sí que poden fer les coses d’una altra manera.

De què serveix que algú s’esforci a explicar que els “hackers” creen eines per a la cultura digital si l’endemà mateix se’ls posa al sac de les bruixes i els endimoniats?

Copiar i enganxar notes policials no és ben bé periodisme.

Que la majoria de mitjans digitals s’apuntin sense pensar a la criminalització d’internet és una paradoxa però sobretot és una demostració terrible que els mitjans digitals encara tenen molta feina pendent si de debò creuen que la qualitat de la seva informació té algun valor.

Ho he escrit en condicional (“si de debò creuen”) i ho he fet expressament. No caldrà que hi afegeixi res més.