30/12/07

Sarsanedas: internet és estratègica

El director de les emissores públiques catalanes de ràdio, Oleguer Sarsanedas, ha acceptat de molt bon grat la publicació d'aquesta conversa electrònica, amb la qual tanco, almenys per ara, una sèrie de preguntes i respostes sobre el canvi que té lloc a l'organització on treballo. Pot tenir interès de llegir-la al costat de les converses amb Francesc Escribano, Ferran Clavell i Jaume Masdeu.

En el diàleg que ara presento, trobo a faltar una mica més de gosadia en la resposta sobre prospectiva (però m'adono que això deu correspondre al grau de responsabilitat, perquè vaig lamentar el mateix amb Escribano).

Quan parlo amb Oleguer Sarsanedas solem estar força d'acord i això em converteix en un mal introductor d'aquesta breu entrevista escrita, o sigui que provaré de subratllar els desacords. Sarsanedas afirma aquí que els oficis de fer ràdio i fer tele són i seran molt diferents. No ho veig igual. Tinc la impressió que aquests oficis, per dir-ne com ell, també canvien i aquesta transformació és molt rellevant en el sector de la comunicació. Crec que els directius de la CCMA haurien de ser molt més incisius en aquest punt. Mantenir les estructures d'oficis, les relacions laborals i els mecanismes productius del passat no servirà per sobreviure en el paisatge del futur a mig termini. Tampoc no comparteixo la idea que els mitjans hagin d'educar els ciutadans sobre l'ús dels mitjans (qui són els professionals de la comunicació per educar a ningú?), penso més aviat que han de posar a l'abast dels ciutadans continguts d'interès.

Ara bé, expressades aquestes discrepàncies, el que explica Sarsanedas sembla que està en prou bona sintonia amb el que passa a l'entorn.

Un èxit que ha rebut aprovació unànime ha sigut la transformació de Catalunya Cultura en l'actual icatfm. Els oients us poden escoltar amb un aparell de ràdio, amb un ordinador o amb el portàtil que vulguin si han triat els vostres podcasts. Fa l'efecte que ja no poseu l'accent en la tria de l'electrodomèstic...

Ateses les pràctiques comunicacionals que generen els nostres conciutadans a partir de les possibilitats que els ofereixen les tecnologies de la informació i, més concretament, atesos els hàbits de consum de mitjans audiovisuals dels públics emergents (menors de 35 anys), sembla força absurd continuar, com al segle passat, classificant aquests mitjans en termes d’un electrodomèstic (la ràdio, el televisor) que, de manera creixent, representa només una de les diverses opcions que tenim a l’abast per connectar-nos-hi. Només cal observar què fan aquests ciutadans de menys de 35 anys i, molt més accentuadament encara, els de menys de 25: aquells que, segons pròpia confessió, consideren que no hi ha res pitjor en aquesta vida que deixar-se caure al sofà de casa i posar la tele. O la ràdio. Ells fan servir la pantalla de l’ordinador i opten per fer-ne dues o tres alhora: que si el YouTube, que si el LinkedIn, el CurrentTV o el Delicious. No ens ha de sorprendre, doncs, que el seu consum de ràdio i televisió (o d’àudio i de video, com solen dir ells) el facin, de manera creixent, a través de la mateixa pantalla. És a dir, a través d’internet. Per això, quan va ser hora de redefinir Catalunya Cultura, el canal cultural del grup d’emissores de Catalunya Ràdio, quan vàrem apuntar a un sector social emergent, els consumidors culturals, com a públic objectiu de l’emissora, vàrem identificar internet com a absolutament estratègica. És per això que iCat és com és: una emissora pensada al mateix temps, d’entrada, com a canal FM i canal internet. Sintonitzable com qualsevol altra emissora de ràdio mitjançant un receptor, però també per internet on, sincrònicament, apareixen al web dades, textos, imatges i enllaços relatius a allò que s’escolta, en alta qualitat digital. Des del mateix web s’accedeix a 4 emissores més, especialitzades, que permeten ampliar l’oferta d’iCat i atendre públics amb gustos musicals específics: iCatJazz, MusiCatles, TotCat i Mediterràdio. I tot això, com es mesura? Doncs ara per ara no gaire bé, francament. Segons les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, iCat té actualment 38.000 oients per FM i, segons l’Estudi General de Mitjans, 20.000. Pel que fa a Internet, l’OJD ens dóna 24.5 milions de pàgines vistes el 2007 (un creixement d’un 250% respecte de l’any passat), Akamai ens diu que hem servit enguany més de 600.000 hores d’àudio i Nielsen ens parla de 32.000 visitants únics... Fins que al sector de la comunicació no ens posem d’acord en com hem de mesurar les coses, no tindrem més remei que navegar enmig d’aquesta sopa de dades.


En tot cas, l'èxit de l'aposta per internet és força clar. Per això als despatxos de Catalunya Ràdio es parla del procés d'icatització com una experiència replicable. Què més hi ha darrere d'aquest nou verb?

Sí, estem molt satisfets de contribuir a l’enriquiment de la llengua: icatitzar vol dir aplicar processos provats a iCat a d’altres emissores. Sempre hem concebut iCat com un a mena de punta de llança, o de banc de proves de les TIC: tot allò que veiem que ens hi funciona, pensem quines aplicacions pot tenir a d’altres indrets. En el benentès que cada emissora té, com és lògic, les seves coordenades temàtiques i els seus públics i que, per tant, en cap cas no podem transferir simplement tecnologia, sinó més aviat adaptar-la a nous usos i contextos. Actualment tenim endegats processos d’icatització a Catalunya Ràdio i a Catalunya Música. A Catalunya Ràdio, aquest procés passa per un web sincrònic programa a programa, diferent l’un de l’altre ateses les característiques de cada programa, del seu públic i del realitzador. A Catalunya Música, la sincronia del web és per al conjunt de la programació, malgrat que la diferència d’oferta i de públics respecte d’iCat implica informacions i enllaços ben diferents. El web de Catalunya Música també comptarà, molt aviat (el 21 de gener), amb una emissora específica per internet (CatClàssica) dedicada exclusivament a compositors i intèrprets catalans. Cal dir potser també que aquests processos d’icatització són la base per a introduir decididament, a totes les emissores del grup, conceptes 2.0. Però aquesta ja és una altra història.

No fa gaire hi va haver una declaració de la direcció general de la CCMA on es va afirmar: "Caldrà una revisió estructural de la CCRTV (ara CCMA) per configurar-la cada vegada més per continguts temàtics i no per plataformes d’emissió". Quina opinió et mereix aquest enfocament?

Crec sincerament que allò que és fonamental són els continguts i que, en aquest sentit, les plataformes d’emissió són secundàries. Estic d’acord, per tant, amb la declaració que cites, però hi afegiria que em sembla que en certa manera, si hi reflexionem una mica, sempre ha estat així. El que passa és que, en unes primeres fases d’evolució dels mitjans, els aspectes tecnològics ocupaven un primer pla. I en certa manera és lògic que fos així: va passar el mateix amb els cotxes, que les primeres generacions d’usuaris contemplaven de maneres ben diferents a les generacions següents, per a les quals són només uns enginys per a desplaçar-se d’un lloc a l’altre. Actualment, la multiplicitat de tecnologies de la informació les relativitza i, per tant, aflora allò que és realment important, troncal, de la comunicació: el que es diu. En aquest sentit, té la seva lògica proposar maneres d’organitzar els grups de comunicació en funció dels continguts i no, com fins ara, en funció d’unes plataformes d’emissió de contorns cada vegada més borrosos i sotmeses a processos de canvi accelerat. Tanmateix, cal tenir present que allò que en cap cas que no podem oblidar, per molt convençuts de les bondats de la confluència de mitjans, són els oficis: fer ràdio és fer ràdio i fer tele és fer tele i malament anirem si en perdem la traça: ens passaria com a aquells malaurats països en què s’ha perdut el saber cuinar gràcies al fast-food.

Pensant en els usuaris, què et sembla que passarà de rellevant els pròxims cinc anys en matèria de continguts audiovisuals?

En l’estat actual de les coses, atesa la velocitat de canvi tecnològic i de tot plegat, cinc anys és una eternitat. No crec que ningú pugui respondre seriosament a aquesta pregunta, a menys que li agradi jugar a fer de profeta. Hi ha, certament, una tendència cap a que els mitjans siguin cada vegada més participatius, menys unidireccionals, més “personalitzats”. Però és una tendència que depèn de si el context (polític, social, econòmic, ecològic) permet aquesta evolució. I depèn també de si, de la mateixa manera que els nostres avis van lluitar per una educació per tothom per tal de garantir l’exercici de la ciutadania en sistemes democràtics, nosaltres som capaços d’educar els nostres conciutadans respecte dels mitjans (com funcionen, quins interessos hi intervenen, com s’han d’utilitzar).

M'agradaria tenir una resposta a la mateixa reflexió però que no se centri en els usuaris sinó en els professionals que ara mateix treballen a la CCMA.
Crec que el millor que podem dir als professionals és que es preparin activament pel canvi, atès que en els propers anys els tocarà de fer coses que mai no havien fet fins ara. I això, més d’una vegada i més de dues. Que no pensin, per tant, que el seu lloc de treball i les seves habilitats professionals són, com es deia abans, “per tota la vida”. Que es preparin per a poder respondre amb èxit a la novetat i a l’imprevist. En aquest sentit, el meu humil consell és gairebé de caire gimnàstic: adoptar el costum de qüestionar-nos les idees rebudes, allò que fem i com ho fem.

16/12/07

Resum de l'assistència a Le Web 3

Els meus posts sobre Le Web 3

la xarxa és d’aquest món

individus o multituds

el món tal com és

la tv que hi ha, les tv que hi haurà

tenim la tecnologia: es diu web

més claus per la innovació


Altres cròniques

David Lenehan a Read /Write Web

Una visió sobre la rellevància del vídeo com a opció de negoci

Una valoració sobre la intervenció de Doc Searls

Un comentari sobre Mahalo

Algunes opinions personals

ACTUALITZACIÓ (05/01/08): Hi ha disponibles els vídeos de LeWeb3.

Valoració personal

El pitjor de programa


La frivolitat estel·lar d’alguns convidats com el dissenyador Phillip Starck, que no sabem ben bé què va aportar; les entrevistes “massatge” de Loïc Le Meur, que no valdria de periodista incisiu; l’afany de notorietat de Robert Scoble des del primer minut del primer dia.

El millor del programa

Les presències que anaven més enllà de la mateixa xarxa. Les aportacions de Rosling, Itgo i altres construïen un discurs clar sobre el món i la importància de la xarxa.

Esperit pervers


La manera com es va arribar va parlar dels diners en algunes sessions resultava ofensiva. Una cosa és estar d’acord que és important que hi hagi emprenedors i que posar en marxa una start-up és una acció valenta, i una altra és parlar d’ingressos astronòmics amb un desdeny de nou ric impropi de persones responsables; hi ha en aquest entorn un egocentrisme adolescent que necessita madurar i aportar alguna proposta al món que vagi més enllà de la convicció que es poden crear fortunes del no res sense cap esforç.

Bones intencions

La decisió de cedir espais a les organitzacions ninemillion.org i pangeaday.org, dedicades al suport als refugiats i al canvi climàtic i que van tenir oportunitat de fer evident que el canvi cultural que permeten les tecnologies pot contenir posicions ideològiques.

El millor de l’organització

La possibilitat d’endollar els ordinadors portàtils. Les miserables bateries no permeten mai atendre una jornada com aquesta. Estar endollats tota l’estona va permetre veure centenars d’assistents que escoltaven amb el portàtil a la falda i treballaven sense parar.


El pitjor de l’organització


Que en una conferència com aquesta la connexió wifi falli tant demostra que la tecnologia encara no està al nivell d’allò que se’ns promet. La publicitat ha de seguir una regla d’or que consisteix a no permetre mai que la promesa falli.

ACTUALITZACIÓ (febrer 2008): La revista If..., d'Infonomia, publica un text que em va demanar, resum de les meves cròniques a París.

15/12/07

La xarxa és d'aquest món

A la conferència LeWeb3 també hi van ser presents visions més crítiques amb la realitat de la xarxa. Miro de fer-ne aquí una síntesi.

Els pioners i el paradís

En part, la qüestió principal té a veure amb l’enfocament. La tecnologia ens posa a l’abast unes eines noves que permeten una altra manera de comunicar-nos i, per tant, afavoreixen un canvi cultural molt potent. Aquells que ja fa anys que les fan anar, van tendir a creure, com és natural, que el terreny que trepitjaven era un desert conquerit i això els provocava la sensació de trobar-se en un altre lloc. És un sentiment propi dels pioners. El problema és que van arribar a creure que el seu món era un altre món. Per això parlaven de la blocosfera com d’un món a part, com si diguéssim que la gent que llegeix novel·la és un món a part o la gent que fa servir el telèfon de dotze a una. Els primers conductors també van creure que formaven part d’una casta. Els embussos que ara tenim deixen clar que el cotxe no era un altre territori sinó una utilitat.

Amb això vull dir que l’enfocament una mica sectari dels pioners a vegades els ha fet creure que la xarxa és el seu món i han pretès que el seu món fos millor (aquí cadascú ho ha pintat amb els seus matisos, però millor ha sigut gairebé sempre una barreja d’una actitud àcrata i d’un pensament neoliberal, com correspon a l’inici de la xarxa i en general als iniciadors d’un corrent de canvi poderós).

Els professionals o els aficionats

Andrew Keen, que ha escrit un llibre polèmic, es va esforçar per mostrar un to antipàtic mentre defensava les seves posicions crítiques, com ens va subratllar Genís Roca. Al seu davant, Emily Bell, de The Guardian, va sostenir arguments a favor de la xarxa.

La síntesi és que Keen defensa la necessitat de professionals contra la cultura de l'amateur i posa l’accent en la frivolitat que hi ha a internet (obviant la frivolitat que hi ha a la tv o als mitjans escrits i en general al món) mentre que Bell, que s’encarrega d’aprovar continguts des d’una actuació professional, admetia amb una modèstia molt noble que els periodistes han d’aprendre dels usuaris perquè ara el públic té una altra manera d’informar-se.

Keen insistia que calen més gatekeepers com ella i ella refusava aquest rol i es proclama seguidora del ciutadà.

L'excés de bullshit

Doc Searls ens va advertir sobre l’abús d’un llenguatge propi, però el ridícul del buzz no prové de la xarxa. A màrqueting i a comercial fa anys i panys que saben quin pa s’hi dóna en això de vendre fum.

En tot cas, la prevenció de Searls contra l’excés de bullshit, com ho va dir ell, refermava aquesta sensació que després de tot estem a les mans dels anunciants. Em va agradar la seva pregunta radical: per què Google distingeix entre una cerca de blocs i una cerca general? És que els blocs són un món a part? Tornem a ser al principi d’aquest post. Els pioners encara creuen que ser blocaire és alguna cosa. A mi em sembla que no és alguna cosa sinó moltes coses. No hi ha una comunitat de blocaires. Hi ha milions de persones que publiquen blocs i cadascú ho fa per raons diferents, amb finalitats diferents i amb objectius de comunicació diferents. Searls defensava a la conferència la posició de VRM.

M’agrada més quan Belly sostenia que la xarxa és una eina inclusiva. Tot el contrari de l’esperit sectari.

Perseguiu el mal!

Ara, l’atac més dur (perquè el de Searls era obvi i el de Keen interessat i forçadament polèmic) va provenir de Jason Calcanis.

En resum, ens va dir:

- Molta gent pretén que no veu l’abús i la pol·lució que hi ha a la xarxa. Creuen que per fer diners s’hi val tot i si això implica tancar els ulls s’accepta i ja està.

- Som els mateixos usuaris els que podem destruir la xarxa de la mateixa manera que es va fer malbé usenet.

- Com que hi ha la oportunitat tecnològica de creae spam, es crea i com que l’spam sindicat i els abusos comercials proporcionen ingressos, sembla legítim.

- El que recomana és rotund: reduir els anonimats i castigar els mals comportaments.

Posava d’exemple que mentre facebook accepta anonimats i, per tant, personatges falsos, likedIn és una xarxa de reputació perquè sols s’hi poden apuntar noms reals de persones reals. Altres casos serien l’oposició entre la wikipèdia amb posibles errors pendents de correcció voluntària o una veropedia produïda per experts. De fet, Calcanis no deixava de presentar arguments a favor de la seva empresa, Mahalo, on responen les cerques sense motors i amb participació de persones expertes.

Es pot discutir però sembla raonable que en nom de la llibertat a la xarxa s'hi perseguiran els mateixos delictes que fora de la xarxa. O és que els conductors de cotxe poden fer el que vulguin perquè els agrada conduir? O és que es popden fer negocis de qualsevol mena sense atenir-se a les normes que amb més o menys encert regulen el mercat? O és que com que fer diners és legítim estafar no és un delicte ni robar està castigat?

Un sol món

En deinitiva, es tracta d'entendre, com va dir Joi Ito, que no hi ha un món real i un altre món anomenat xarxa on habiten uns pioners amb aire sectari. La xarxa és part del món real. Per això és tan important.

Com ja s'havia dit en la primera sessió de totes. Aquí n'hi ha un bon resum, amb un punt d'ironia.

14/12/07

Individus o multituds

En general s’accepta que una de les virtuts de les noves eines és l’accés a la individualització. En realitat ja sabem que el que hi ha al darrere és l’intent de les empreses que accedeixen a la nostra informació per comprendre millor el nostre comportament i ser més útils als anunciants. Però és innegable que una part d’aquest procés de doble direcció passa per la personalització.

Cadascú es pot exposar fins a on vulgui a les xarxes socials, escrivint un bloc, compartint continguts audiovisuals... De la mateixa manera que “decorem la nostra vida”, com diu una marca poderosa que ens vol vendre objectes de la llar, acabem “decorant la nostra personalitat”.

És veritat que al final hi ha corrents massius i que ens trobem davant de multituds on tot d’individus pretenen ser individus encara que formin part de multituds. Però això no desmenteix que la personalització, que em sembla un concepte més intens que l'estrangerisme 'customització', sigui una tendència molt clara.

D’això també se'n va parlar en algunes presentacions de LeWeb3 de París.

Jonathan Medved, de Vringo, va subratllar el recorregut d’aquest mercat. La seva empresa no es conforma amb els tons sinó que confia que els usuaris de mòbil voldran tenir una identitat, compartir-la.

Ari Virtanen, de Nokia, va presentar el projecte Ovi d’aquesta firma.

Fins l’any vinent no estarà disponible però la idea que vam entendre semblava molt potent. El finlandès tenia clar que la veu representa un percentatge menor del negoci dels mòbils i exposava la voluntat de l’empresa nòrdica de convertir-se en un proveïdor de serveis. Es tracta de permetre combinacions entre el mòbil i la web, amb implicació de xarxes socials, estocs personals i altres possibilitats, amb una interfície senzilla i atractiva.

El món tal com és

A Leweb3 també hi va haver temps per fer una mirada més enllà de la xarxa i provar d’entendre millor què és el que passa al món on vivim. Per això es va escoltar amb atenció Tom Raftery quan va exposar el seu model de gestió de l’energia per reduir els efectes contaminants de la seva obtenció.

Però el més destacat sota aquest epígraf relatiu al món tal com és va ser, almenys pels que no l’havíem vist mai, la presentació de Hans Rosling. Aquest expert suec en gestió sanitària i altres assumptes va impressionar l’audiència amb una manera diferent de tractar les dades estadístiques.

En contra de les simplificacions, Rosling demostrava l’existència de molts matisos i deixava clar que nosaltres, els humans, necessitem el món molt més del que ell ens necessita. Una declaració que Raftery hauria subscrit.

La millor manera d’entendre el que diu Rosling no és llegint un resum de ningú. Per això incrusto el vídeo de la ponència que va fer ara fa un any i mig en una convocatòria de les TED-Talks, que esmentava al post anterior, i el de l'estiu d'aquest mateix any.

El vídeo demana vint minuts d’atenció però a aquells que no l’hagin vist mai els suggereixo de buscar aquests vint minuts. Val molt la pena.

Només hi afegiré, per ajudar a comprendre la posició, que Rosling va acabar la seva intervenció amb una comparació significativa. Va dir que ell sols coneixia dues menes de vins. Els blancs i els negres. Però que hi ha persones que saben distingir entre moltes més menes de vins. Són capaços de dominar els matisos de tal manera que poden individualitzar i entendre desenes o centenars de menes de vins. També hi ha persones que sols veuen dos móns. El món occidental i la resta, anomenada de forma genèrica “el tercer món” o “l’altre món”. Ho va rematar així: “En aquest món no necessitem tanta gent que distingeixi entre tants vins i ens fa falta molta més gent que sigui capaç de veure molt més que dos móns”.

Vídeo 2007




Vídeo 2006


La tv que hi ha, les tv que hi haurà

A Leweb3 també s’ha parlat de televisió. Miro de fer un resum de què s’ha dit, amb uns quants comentaris més personals.

La tv massiva sobreviu

- La televisió produïda amb criteris de qualitat i costos elevats, per atraure masses, es mantindrà com a forma de lleure per força temps. Hi ha molt de públic passiu i els seus estàndards no tenen competència ara mateix.

- L’èxit d’aquesta modalitat serà la televisió per IP. Aquí voldria afegir-hi:

. Ara com ara aquesta és una modalitat de pagament i això es contradiu amb els hàbits llatins de consum massiu. La seva gratuïtat proporciona a la TDT una finestra de vida més àmplia que no sembla.

. Les xarxes espanyoles són encara inadequades.

- El primetime de la televisió massiva coincideixen i això fa pensar a Nir Ofir que a poc a poc un es menjarà l’altre. Sobre aquest punt, em fa l’efecte que tard o d’hora els primetimes se sumaran i combinaran. És que no mirem la tele amb un llibre a la falda o el diari a la mà? Que no conversem mentre mirem les notícies? Mirar la tele i consumir missatgeria instàntania, gestionar el correu, xatejar, participar en xarxes socials, comentar què vus i fer-ne recomanacions, en fi, tota aquesta activitat formarà part de “mirar la tele”. I ho farem amb una sola pantalla. No sóc capaç d’anticipar quan passarà però em sembla la confluència més raonable.

La tv de la gent

- Al marge o al costat o en paral·lel a la televisió produïda per professionals creixerà, i a un ritme molt veloç, una altra modalitat de televisió. Els continguts elaborats per ciutadans que els volen compartir són l’essència d’aquesta altra tv. Són els canals de youtube però també els de tants altres espais per compartir vídeos. Tindrem milions de canals personals. Robert Scoble ha repetit que els seus vídeos són llargs i pesats pel públic generalista però que són adequats pel públic que ell pretén tenir. La majoria, diu ell que s’hi guanya la vida, no ho fa per diners. Mentre la tv massiva es concentra en realities i telenovel·les, els mateixos usuaris elaboren una gamma molt més àmplia de continguts encara que amb una qualitat menor. En aquests nous canals és possible controlar les imatges (com en asterpix), participar en una conversa sobre l que veus (seesmic) o emetre en directe des d’un mòbil (kyte). Aquesta nova televisió de la gent no substituirà la televisió de les empreses de broadcast però s’hi afegirà i el seu pes tendirà a créixer.

Entre les mencions a la tv que s’han fet a la trobada parisenca destaca la presència de Janus Friis un dels creadors de Skype i ara de Joost. Va insistir en la seva vocació d’emetre productes autoritzats i va demostrar una actitud molt interessant amb Joost: no vol competir amb el que ja hi ha a la xarxa sinó crear un espai nou on creu que hi ha recorregut. Per dir-ho segons Chan Kim i Renée Mauborgne, prefereix un oceà blau on tot està per inventar que competir en un oceà vermell (poblat de productes similars) on l’única arma està vinculada al preu i per tant a la rebaixa de costos.

Alguna cosa per explicar

També ha tingut interès escoltar June Cohen, de TedTalks, defensant la idea que l’important és tenir coses per explicar (storytelling), un pensament que havia expressat Francesc Escribano en aquest bloc.

Cohen creu que no ens hem de concentrar en la tecnologia sinó en el comportament de les persones i assegura que la majoria dels blocaires i altres generadors de continguts de la xarxa no pretenen competir amb els media sinó, simplement, ser-hi. L’únic que passa és que ser-hi, avui, ja implica generar continguts i ja hi ha una generació que quan pensa en continguts no es limita als escrits i també actua amb els audiovisuals.

Sobre els TEDTalks cal dir, si de cas, que quan van decidir traslladar aquestes presentacions i conferències a la xarxa, a la vista de tothom, no sols no van matar la idea de la trobada presencial sinó que a més han arribat a un altre públic que no haurien assolit mai.

Si hi ha d’haver canals diversos per públics diversos, els directius d’empreses dedicades a la fabricació de continguts no s’haurien de perdre un canal televisiu com aquest perquè hi ha expressions molt interessants sobre l’esdevenidor. No podran tenir mai un prime time capaç de competir amb el safareig i la telenovel·la, però són un canal preferent per un col·lectiu professional nombrós que s’hauria d’interessar pels canvis que tenen lloc en el nostre entorn.

12/12/07

Nou portal informatiu de la CCMA

Faig un parèntesi en els posts sobre Le Web 3 de París perquè en Ferran Clavell m'informa per e-correu que ja s'ha obert el nou portal informatiu de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en teoria el primer pas cap a la confluència dels serveis d'informació. Hi ha un espai amb participació dels usuaris. Ara s'haurà de veure com surt tot això. En tot cas, molts ànims a tot l'equip que hi treballa.

Tenim la tecnologia: es diu web

Escriure de pressa sobre el que acabes d’escoltar és arriscat perquè falta el temps de reflexió, per integrar les idees i mesurar-les. Però no m’hi vull resistir i escric aquestes notes des de la mateixa sala on escoltem tos els debats d’aquesta quarta edició de LeWeb3.

L’economista indi J.P. Rangaswami ha fet una declaració sincera i radical sobre el canvi necessari a les empreses. Com que treballo en una empresa avançada (el sector de les comunicacions és encara un terreny fèrtil per la innovació), i com que em correspon impulsar projectes relacionats amb aquests canvis, la seva intervenció m’ha impressionat força. Miro de llançar, de manera telegràfica, uns quants apunts que em semblen rellevants (i anoto aquí el seu bloc).

- Ha costat molt de temps permetre a la gent d’accedir a informació no estructurada perquè ells mateixos la manipulin i transformin. Ara en tenim l’oportunitat.

- Es tracta de donar capacitat a les persones (“empowering individuals”) en comptes de seguir la tendència de les organitzacions a estandarditzar les “desviacions”.

- Els fanàtics del control s’espanten davant d’aquests canvis. Són un fre. El fre del terror.

- Els departaments d’informàtica han actuat a vegades com a bruixots o capellans o metges: tenen un llenguatge propi, et demanen que no et preocupis per detalls que de tota manera no entendries i mantenen quotes de poder basades en aquest secretisme. Ho escric tal com ell ho ha dit perquè n’hem parlat obertament amb els meus amics de la nostra àmplia àrea informàtica a CCMA, on diria que trobo per ara més complicitats que rebutjos.

- Hi ha pràctiques personals que trenquen la confiança, com ara la ditxosa còpia al cap. Si tu i jo conversem i tu envies una còpia al meu cap, per què he de confiar que sabràs conversar amb mi la pròxima vegada?

- Les empreses tendeixen a organitzar-se per no compartir. Per això tindran problemes.

- Si només mires els inputs, et preocupa que la gent tingui telèfon a la taula (podrien perdre el temps), que tinguin correu electrònic i accés a internet (podrien perdre el temps) o accés a xarxes socials i blocs (podrien perdre el temps). Però aquesta és la mirada que correspon al passat. Si mires els outputs, el que vols és que les persones aportin valor a l’empresa i tant te fa a quina hora ho facin, des de quin lloc ho facin i quants accessos tinguin cap a l’exterior. Més ben dit: només hi haurà bons outputs si dediquen el seu temps a totes aquestes activitats.

- En aquest punt ha estat crític amb Google, on diuen que tothom té dret al 20% del temps de treball en projectes propis. Rangaswami ens ha dit: “El 20%? A la meva gent els dic que el 100% del seu temps han de fer el que els sembli si aporta valor a l’empresa i fa progressar els nostres projectes”.

- Les noves eines poden subvertir les jerarquies i crear noves experiències a l’empresa

Ha proposat que ens mirem les noves generacions. Que mirem què fan en el seu dia a dia i que intentem aplicar aquests conceptes a l’empresa.

Al final, ha deixat clara una idea fonamental: la gent espera que les coses es facin d’una altra manera, tenim les eines per fer-ho d’una altra manera.

I ha acabat amb una declaració que em sembla rotunda i assenyala la ruta amb claredat: “Tenim la tecnologia, es diu web”.

11/12/07

"Le web 3" de París: més claus per la innovació

Assisteixo a les sessions de Le Web 3, convocades per Loic Le Meur En aquest post i els pròxims provaré de resumir què s’hi cou, des de la meva mirada, és clar. No ho faré en ordre cronològic dels que intervenen sinó a partir de les qüestions que em criden l’atenció. Començo per tot el que fins ara s’ha dit sobre innovació.

Suprimir, reduir pes

Evan Williams, un dels creadors de Blogger i després de Twitter, ha exposat aquesta experiència com a exemple. Una de les maneres d’innovar és suprimir (ja consta en el famós mètode “scamper” que a la CCMA ens va ensenyar ja fa temps en Franc Ponti).

Si a un bloc li treus comentaris, llargada de text, imatges i li continues traient coses, al final et queda el microbloc, o sigui, twitter, ens ha dit.

I ens ha proposat d’imaginar què passaria si seguíssim aquest camí. Per exemple: i si es crea una xarxa social on hi hagi un límit de contactes (tots els “col·leccionistes de contactes” que vampiregen per facebook o xing no sabrien pas què fer).

Una idea i cent còpies

Kevin Rose, creador de Digg, s’ha mostrat jovial i confiat i ha deixat clar que no hi ha tanta innovació com ens podria semblar perquè veu que al voltant de cada idea nova hi ha centenars de repeticions i còpies de tota mena. Per això ha dit que aquest esperit d’imitació, si de cas, és el risc real que això sigui “bombolla”.

Manté una empresa petita i confia que sabrà conservar l'estil de l'inici.

Google i la cultura veloç

Nelson Mattos, de Google, ens ha recordat quina és la situació: les connexions esdevenen ubíques, es democratitzen (jo no elegiria aquesta paraula) les eines de producció i els preus d’emmagatzematge baixen molt.

El repàs al paisatge inclou la confirmació que utilitzem la xarxa per obtenir, en aquest ordre: informació (cerques, premsa digital), comunicació (correus, missatges instantanis), comerç (encara hi ha molt de recorregut per fer) i creació de comunitats (en expansió). .

En el cas de Google, la innovació es basa en tres elements clau: la cultura (s’ha d’entendre què demana l’usuari i comprendre que aquesta demanda canvia segons el país, les tradicions, els hàbits i raons d’índole diversa a més de facilitar una feina sense frens jeràrquics), la col•laboració (compartir dóna valor i s’avança més de pressa, sobretot si això es fa amb equips petits) i la velocitat (no pots córrer el risc que preparis un producte i que quan el treguis al mercat sigui tard, t’has d’anticipar ensumant què voldran i a més ho has d’enllestir de pressa).

6/12/07

Bones pràctiques a l'administració

No fa gaires dies, un destacat representant de l'entorn empresarial va llançar una crítica molt dura contra el funcionariat, força basada en tòpics, i la va reiterar en diversos llocs, com ara quan se'l va entrevistar en el programa de televisió que dirigeix el meu amic Albert Closas.

Avui, Francisco Longo, un expert de primer nivell, es refereix a la necessària reforma de la funció pública en un article de premsa i deixa molt clar que el terreny on s'ha de treballar no és tant l'estatal com l'autonòmic.

Doncs bé, com que a tot arreu hi ha exemples diferents, m'agrada explicar que ahir al matí vaig acudir a la II Jornada de Bones Pràctiques de Gestió del Coneixement del Departament de Justícia. Altres cops m'he referit aquí a la feina destacada que allà s'hi porta a terme des de fa uns quants anys.

El projecte que impulso de gestió del coneixement a la CCMA haurà d'aprendre força de l'experiència d'aquells que se'ns han avançat i que, a més, ho han fet amb un cert èxit. Des de la utilització de l'eina bloc a les presons fins a la decisió transparent d'exposar vídeos i altres documents a la mirada de tothom, perquè el responsable de difusió, Jordi Graells, considera que allò que fan ha de portar una llicència Creativa Commons i que ha d'estar obert a tots els ciutadans. És una lliçó indiscutible. Però a més d'això va resultar molt simptomàtic comprovar com tot de persones d'entorns diversos, psicòlegs o personal dels arxius judicials, treballaven maneres de donar a conèixer allò que fan, cercaven estàndards i es posaven d'acord per millorar la qualitat de la seva feina a més de compartir els resultats mitjançant un espai comú al seu portal.

Va ser tot un exemple de bones pràctiques, amb el suport d'acadèmics com Mario Pérez-Montoro i Sergio Vasquez Bronfman i amb la implicació d'altres persones que s'esforcen per millorar l'administració, com ara Borja Riu, que al seu bloc també explica aquesta sessió tan interessant.

ACTUALITZACIÓ (12/12/07): Tots els materials estan disponibles aquí

4/12/07

Més sessions 2.0 a la CCMA, la mateixa voluntat de servei

No fa gaire explicava que en Genís Roca havia protagonitzat una sessió adreçada a l'alta direcció de la CCMA sobre el concepte de web 2.0. És el que en termes de l'empresa on treballo s'anomena "nivell 1" i s'hi compten unes 30 persones. Doncs bé, d'acord amb la gent de Formació Corporativa, ja tenim a punt dues sessions més amb en Genís, ara amb l'anomenat "nivell 2", que inclou unes 180 persones més. Es faran el dia 13 d'aquest mes.

Per què ho explico? És ben simple: perquè, entre altres motivacions, aquest bloc té vocació de servei. L'esforç d'oferir rutes més fàcils que les que hem hagut de seguir els autodidactes sembla que té força sentit. Compartir el que aprens és un plaer immens.

Per si ha de de ser útil, doncs, llisto aquí algunes rutes d'interès que altres puguin seguir amb més comoditat:

1.- El mateix Genís Roca dedica els darrers posts del seu bloc a explicar amb molta claredat conceptes com ara la subscripció per RSS, el microblogging o les alertes a la xarxa.

2.- Vaig provar d'explicar per què m'interessava la idea del social bookmarking. I exposava els meus enllaços a tothom que hi tingués interès.

3.- Tal com vaig parlar del concepte d'empresa 2.0 i vaig referir una presentació força popular anomenada "Meet Charlie", ara vull oferir aquesta altra presentació on també s'exposa de quina manera la noció 2.0 incideix en l'empresa. Aquesta altra presentació (que incrusto a continuació) està relacionada amb l'informe del grup BPMO que fa poques setmanes vaig enviar a uns quants directius de la CCMA, com una acció més de la meva feina d'exploració, i que es pot descarregar aquí.