28/11/07

El meu twitter

Aquest bloc està dedicat a uns quants assumptes que m’interessen però no pas a tot el que m’interessa, ni de bon tros. Va ser una decisió rotunda des del principi, volia deixar clar què s’hi podria trobar. Em sembla que aquest pas és quasi una obligació quan fas un bloc. El lector té dret a preguntar-se: “I això de què va?” i hauria de trobar una resposta més o menys neta.

La conseqüència és que en quedaven fora els comentaris i situacions més personals.

Per una altra banda, he volgut pensar de què em podia servir la idea del microblog. Com se sap, el que twitter permet són dues coses: la immediatesa i la brevetat, a més del contacte ràpid amb altres persones. La majoria de persones fan servir aquesta eina per explicar-nos què fan, on són, a qui veuen...

He trigat una mica perquè abans de llançar-m’hi volia tenir clar què hi faria, és a dir, què volia compartir. A Twitter hi ha qui en treu profit per donar a conèixer les activitats de la seva empresa, per servir notícies, per difondre activitats culturals o per respondre a emergències.

Mirant de ser fidel a les dues normes (immediatesa i brevetat) però sense deixar que aquesta regulació m’angoixi, he decidit una manera pròpia de ser a twitter: provo d’exposar part de les meves opinions i comentaris amb tots els sentits. Això vol dir que explico què he vist (i llegit), sentit (o escoltat), tastat, ensumat (aquí hauria de preferir la prospectiva a l’aroma) o tocat. Em sembla que és una aposta sincera i personal a la vegada que, per algú, podria ser un complement d’aquest bloc. Confio que l’intent sigui comprès.

A tothom que m’hi vulgui seguir, per tant, només li cal anar a http://twitter.com/janquim. Si aquest lector també s’anima a tenir el seu propi espai a twitter i s’hi registra, em podrà afegir a la llista d’aquells a qui segueix.

Genís Roca ha explicat molt bé què és el microblogging i què representa twitter. També he vist aquests altres articles on hi ha aclariments interessants sobre aquesta eina.

Benvinguts al meu twitter.

22/11/07

Escribano: "els espectadors poden girar la truita"

En aquest bloc hem llegit què pensen, en forma de respostes, Ferran Clavell i Jaume Masdeu. Continuo aquesta sèrie de converses escrites i ho faig amb Francesc Escribano, director de Televisió de Catalunya.

Els comentaris haurien de servir per ampliar aquesta conversa i generar un debat, ni que sigui reduït a l'àmbit modest d'aquest bloc. Hi ha algunes idees que poden suscitar controvèrsia (considerar internet com un complement de la tele, per exemple) i d'altres que poden comptar amb més suports (com aquest accent que sempre posa en la qualitat).

Crec que es mostra un Escribano més 'polític', amb afirmacions genèriques, i he trobat a faltar més concrecions i capacitat de projecció. Però per damunt de tot li agraeixo molt de veritat que hagi acceptat la conversa.

Amb Francesc Escribano hem treballat junts prou temps com per creure que ens coneixem una mica. Que hagi volgut mantenir i reproduir aquest diàleg electrònic és una prova d'un estil que mereix un reconeixement sincer.

Paco, la televisió s'acaba mesurant per l'audiència que té cada canal. Però tu sempre has defensat que hi havia altres indicadors a considerar. Ens ho pots explicar? Què et sembla que ha de servir per mesurar una televisió que existeix gràcies a la contribució de tothom?


Els sistemes per mesurar l’audiència de televisió són tan ràpids i exhaustius que condicionen els continguts i la nostra percepció sobre el mitjà . Sembla que només valgui la llei del mercat i que la valoració quantitativa sigui la única referència per jutjar el que fem. Vivim en un món on només importa quanta gent mira un programa i no el que opinen d’allò que han vist, si els ha agradat o no.

N’estàs segur? Més aviat fa l’efecte que es pugui opinar més que mai. Sobre els productes, sobre els serveis. Tothom pot fer de crític d’hotels o de concerts. També de televisió. Hi ha molts blocs que en parlen

Saps què passa, que la quantitat és fàcil de mesurar i la qualitat no. Poden haver-hi molts blocs, moltes opinions, tants caps tants barrets, però com pots saber quina opinió pesa més que l’altra? Si vols ser diferent, si vols ser millor que els altres, has d’apostar per la qualitat de manera decidida. Qualitat vol dir risc, voluntat d’innovació, gust per la diferència i cura pels detalls, voler que els teus espectadors se sentin orgullosos del fet diferencial que suposa la teva oferta. És el que volem fer a TV3.

De quina manera et sembla que s'adaptarà la televisió pública catalana als canvis que tenen lloc a l'entorn?

El principal repte que tenim de futur és aconseguir que la llengua catalana tingui un paper de primer nivell en el nostre univers audiovisual. El català s’enfrontarà en aquest entorn canviant amb continguts en castellà i en anglès que poden competir millor que els nostres. Hem d’apostar pels continguts, creure que el nostre imaginari col•lectiu és tan bo com els imaginaris més grans i consolidats, i no defallir. Hem d’estar molt atents a la nova manera que tindran els ciutadans de relacionar-se amb els continguts audiovisuals. Les famoses ‘patates de sofà’ que s’escarxofen davant la tele continuaran existint i seran majoritaris però si fem i pensem els continguts per a ells no guanyarem el futur.

Em sembla una declaració de principis: parles de reforçar un imaginari determinat i no desatendre els escarxofats, si ho entenc bé. Però què diries que haurà de fer TVC?

Hem de mirar què fan els joves, què fan els nens, què fan aquelles persones per les quals les noves tecnologies no són les ‘noves’ tecnologies sinó simplement les tecnologies amb les que es comuniquen perquè han nascut i crescut amb elles. Hem de mirar aquests grups socials i humans per modelar els continguts del futur. També hem de continuar apostant per la producció de continguts, tant de línia generalista com alguns de més minoritaris. Hem de continuar produint documentals, informatius, dramàtics, esports i tots els altres continguts que fem adreçats a públics majoritaris, però hem de valorar cada vegada més els targets específics, fer programes per a segments determinats de públic que volem fer nostre. Finalment hem d’aprofundir els dos adjectius que més ens defineixen i que més ens diferencien com a televisió: l’aposta pel servei públic i pel servei al país.

Recentment, des de la direcció general de la CCMA es va fer una declaració sobre la necessitat de revisar l'estructura de la Corporació per configurar-la per continguts temàtics i no per plataformes d’emissió. Quina opinió et mereix aquest enfocament?

És un enfocament totalment necessari si volem ser una empresa del segle XXI. Abans, tenir un canal era sinònim de tenir poder i per tant les plataformes d’emissió eren molt cobejades. Ara continuen sent importants, però si no ets capaç d’omplir-les amb continguts propis i diferenciats no valen res.

Com et sembla que ens mirarem la tele d'aquí a 5 anys?

Veurem més televisió a més llocs i la combinarem amb més suports. La nostra relació amb el mitjà s’assemblarà més a la que mantenim ara amb Internet. Penso que en el futur Internet i la televisió convergiran encara més. Després del Youtube la televisió no pot ser el mateix.

Estem d’acord que ja no serà igual. Però com a màxim responsable d’una cadena tan important, què preveus que passarà? Què farem els espectadors que ara no fem?

En aquest negoci ple de profetes del passat sempre és difícil fer prediccions. Però per dir alguna cosa, crec que els espectadors, en aquest futur multiplataforma, multipantalla i hipercomunicat que ens espera, faran una cosa no han fet fins ara que és demanar de debò. Fins ara l’oferta ha condicionat la demanda, a partir d’ara els espectadors tenen elements suficients per girar la truita i descartar aquells continguts que no tenen valor comunicatiu afegit. Els programes de televisió han de deixar de pensar-se ‘només’ per a televisió, s’han de pensar com un contingut que necessita complementar-se en altres suports (internet, telèfon mòbil, ràdio...).

Què creus que canviarà en la manera de treballar dels que ara fan televisió?

Als professionals ens canviarà la manera de relacionar-nos amb el nostre públic, haurem de dominar més llenguatges, ser més conscients de la necessitat de dominar altres plataformes... Però hi ha una cosa que no canviarà: continuarem buscant històries per explicar. En un món on les veus es multipliquen, on l’accés als mitjans és més fàcil i democràtic, la línia que separarà els professionals dels qui ho volen ser és que els professionals són aquells que tenen alguna cosa a dir i, per tant, els que es fan escoltar.

Amb això vols dir que tothom que es faci escoltar serà un professional? Hi ha milers de ciutadans amb coses a dir i sovint es fan escoltar. El que dius implica un canvi molt gran, estàs dient que la televisió de tots la farem entre tots?

Vull dir que no et pots considerar professional si no tens res a dir, si no pots aportar alguna cosa nova, per petita que sigui. I, sí, és un canvi molt gran. Hi ha molta gent que no porta el títol de professional que es podria plantejar viure de la seva habilitat comunicativa en aquest nou entorn que vivim.

Per facilitar un diàleg obert, via comentaris, estarà bé disposar d'altres materials. Aquí es pot llegir què declarava Escribano poc després del seu nomenament i aquí es pot veure una entrevista que li van fer a Vilanova Digital.

20/11/07

Continguts a internet: preguntes a Ferran Clavell

Una de les empreses poc conegudes de la CCMA és Interactiva. El seu director de continguts és en Ferran Clavell, que abans havia treballat de periodista i guionista a TV3. Publico aquí la conversa escrita que hem mantingut. L'antecedent és la conversa amb Jaume Masdeu. I n'hi haurà més ben aviat, amb la idea d'explicar què pensen els màxims responsables de la CCMA sobre els canvis que modifiquen l'entorn.

Tu ets el director de continguts. Comencem per aquí. Potser moltes persones creuen que els continguts els fan a la tele i la ràdio i que vosaltres feu... com es podria dir?, les webs d’aquests continguts. Per què no expliques què vol dir ‘continguts’ en una empresa com la vostra?

No és el primer cop que em fan aquesta pregunta però t'asseguro que no acabo d'entendre quin és el dubte exactament. Fer continguts vol dir simplemenet això: fer continguts. A la televisió s'han de fer d'una manera, a la ràdio d'una altra i a internet encara d'una altra manera.

Pensar que en un grup de comunicació com la CCMA l'únic que s'ha de fer a internet és posar-hi els continguts que ja s'han emès per televisió i per ràdio em sembla una visió molt pobre de la jugada. La xarxa no és només un aparador on abocar-hi continguts pensats per a un altre mitjà i encara menys una eina per captar audiència per a la TV i la ràdio.

És precisament per tot això que em sembla indispensable que existeixi un equip que s'encarregui dels continguts en els mitjans interactius, on es necessiten uns perfils professionals que no trobem en una televisió ni en una ràdio. Tampoc no som tan originals: gairebé tots els grups de comunicació d'arreu del món tenen la seva divisió de continguts interactius.

Dit això, també és cert que la nostra principal dedicació consisteix a pensar com adaptar els continguts que ja existeixen a TV3 i a Catalunya Ràdio pels mitjans interactius, que són principalment internet i els mòbils. I la veritat és que tenim la sort de partir d'una matèria primera de molt bona qualitat i amb grans possibilitats. A part, des d'Interactiva també fem els continguts per al portal d'esports, el portal musical o el portal juvenil entre d'altres.

Quan es comença a creure de veritat que internet és un altre canal on també volem ser rellevants amb continguts propis es pot dir que hi ha un canvi real. Què significa aquest canvi?

Ser rellevants en els mitjans interactius és precisament un dels nostres principals objectius. Per aconseguir-ho primer hem de convèncer a la nostra pròpia organització que internet no és un complement als mitjans tradicionals, sinó un canal amb identitat pròpia i on hi ha unes noves regles del joc. Crec que el pojecte iCat fm és un bon exemple d'una aposta seriosa per ser presents a la xarxa. Estem treballant en altres projectes en aquesta línia.

I m'agradaria que la CCMA, aprofitant que ara ha canviat el seu nom, apostés de veritat per la creació de continguts i serveis propis a la xarxa, encara que no tinguin cap vincle amb un producte televisiu o radiofònic. Els mitjans públics del segle XXI haurien de donar molta més importància a internet per seguir complint amb la seva missió.

Una aposta més o menys recent consisteix a ser presents a llocs diversos. Portals, interfícies, xarxes. Què esteu fent en aquesta direcció?

És una estratègia de posicionament i visibilitat a internet. Ens hem fixat un full de ruta per ser presents a les principals xarxes socials com ara Facebook o Twitter i en altres entorns com Netvibes o iGoogle. Però no volem fer-ho de qualsevol manera. Creiem que cal pensar bé en quines plataformes ens interessa tenir presència i amb quins objectius.

És per això que per exemple encara no hem fet res a Second Life, tot i que aviat hi haurà novetats. Moltes marques han volgut ser els primers a fer no-se-què dins de Second life i finalment el què fan és el ridícul perquè el seu espai està totalment buit o bé ocupat per personatges virtuals fent coses que ara no vénen al cas...

En definitiva, el fenòmen de les xarxes socials ens ha de servir per entendre de quina manera els usuaris volen utilitzar internet. Si ens fixem en el que ells hi fan, sabrem clarament què hi hem de fer nosaltres. Entre les coses que ja tenim en marxa hi ha els canals a YouTube de TV3 i Catalunya Ràdio, la creació d'universos a Netvibes, un canal de notícies a Twitter, widgets per a mòbils, extensions per al navegador Firefox, etc. També voldria destacar que els propis usuaris de la xarxa comencen a fer coses amb els nostres continguts. Per exemple, una persona que ni coneixem ha creat una extensió de Firefox que és un cercador de les receptes de cuina que tenim al web de 'Cuines'. Això em sembla molt interessant i ho volem potenciar.

No estic segur que estar al youtube sigui gaire innovador. Vull dir que nosaltres podem penjar la nostra versió oficial al youtube però al final els usuaris d'aquesta eina hi pengen el que els sembla...

És que aquesta és l'autèntica essència de YouTube: que els usuaris hi posen allò que ells volen. Com bé dius, el fet que TV3 hagi obert un canal dins de YouTube no en té res d'innovador, però hi haviem de ser. Molts continguts de TV3 ja eren disponibles a YouTube abans d'obrir el nostre canal perquè els hi havien posat els mateixos usuaris de manera espontània. Amb el canal propi de TV3 dins de YouTube el que procurem és mostrar aquests continguts d'una manera més ordenada i, al mateix temps, donar a conèixer que al web de TV3 hi ha el servei '3alacarta', que ja ofereix més de 50.000 vídeos.

Les audiències de televisió es troben en moments complicats i les d'internet van en augment. Creus que això s'hauria de reflectir d'alguna manera en els objectius estratègics de la nova CCMA?

Totalment. La tendència és aquesta però hi ha molta diferència entre els volums d'audiència de la TV i els d'internet. I seguirà sent així encara durant molt de temps ja que la TV segueix sent un mitjà de masses molt potent. El que hem de fer és començar a sumar els resultats d'audiència que tenim als diversos mitjans on difonem els nostres continguts.

A la CCMA ja estem començant a treballar en aquesta línia. Si ho mirem així, no ens ha d'importar que algú deixi de veure un programa per TV si després el veu a través d'internet. Un exemple: un episodi de 'Ventdelplà' del mes de juny va tenir prop de 900.000 espectadors. El mateix capítol el vam posar al '3alacarta' i en 7 dies l'havien vist unes 100.000 persones més. Per tant, en conjunt haviem obtingut 1 milió d'espectadors. La clau és que tot això suma.

16/11/07

Televisió: desapareixerà, canviarà o només es vendrà d'una altra manera?

“Desapareixeran la ràdio i la televisió tal i com les coneixem avui?”. Així ha començat Josep Maria Ferrer Arpi (director d’Innovació a la CCMA) la sessió ‘Provocacions’ al Broadcat d’aquest any, al CaixaForum de Barcelona.

No hi hagut temps pel debat i ens hem quedat amb un seguit de breus monòlegs. Tot i amb això, ha suscitat interès entre les més de dues-centes persones que hi assistíem. Miro d’apuntar amb brevetat el que m’ha cridat l’atenció.

Alfons Cornella, fundador i president d’Infonomia

La tendència a buscar la màxima eficàcia fa que l’esforç se centri ara a entendre millor com funciona el cervell humà per aconseguir que els missatges hi puguin incidir amb més precisió. Creu que el desenvolupament de l’audiovisual va cap aquesta direcció.

Sobre la distribució, ha apostat pels nanocanals, adreçats a targets reduïts, seguint la teoria de la llarga cua, sense esmentar-la.

El més important serà la manera com aquests canals sàpiguen arribar a qui els pugui voler veure i això m’ha fet pensar en un dels comentaris que es van fer en aquest post, on insinuava posicions sobre la televisió participativa i el periodisme ciutadà.

Oleguer Sarsanedas, director de les emissores de Catalunya Ràdio

Ha defensat una visió humanista, que ha volgut contraposar a la que ha qualificat de massa cientifista per part d’Alfons Cornella. Des d’aquesta perspectiva, ha reclamat la capacitat dels mitjans per servir elements als ciutadans que els permetin ser més lliures. Ha confiat en més exigència sobre el valor i la qualitat de la informació.

Ha posat com a exemple de transformació que els redactors de ràdio surten al carrer amb càmeres de vídeo i ha apostat per un canvi on la distribució encara tingui sentit.

Sarsanedas ha acabat el seu últim torn amb una apel·lació molt directa a Ferrer Arpí, quan li ha dit: “D’algunes coses que hem dit avui ja fa més de deu anys que en parlem. Potser que ja és hora que ens hi posem".

Franc Ponti, expert en creativitat i professor d’una escola de negocis

Ha sostingut un missatge a favor de la interculturalitat i la mescla per aconseguir més creativitat i innovació.

Està convençut que tots els canvis que tenen lloc han de servir per fer-nos més feliços i aquest enfocament tant centrat en les persones m’ha fet pensar en aquest post, que encara em sembla que és on m’he compromès més des que vaig començar a anotar observacions i reflexions en aquest bloc.

La seva aposta a favor de la felicitat és sincera i ha coincidit amb Sarsanedas i amb Cornella en la idea que a l’empresa s’ha d’acabar l’organització jeràrquica tradicional a on, a més, els més joves ja no s’hi volen adaptar.

Imma Tubella, rectora de la UOC

Ha participat des d'un vídeo enregistrat de manera que la interactuació era impossible. Però ha donat pistes molt clares, a part de mostrar-se singularment escèptica amb la política.

Creu amb fermesa que els mitjans han de ser més participatius si volen connectar amb el nou públic. Ha explicat que els estudiants més joves de la UOC ja els demanen continguts wiki, volen participar en l’elaboració dels continguts.

I ha confiat en el paper dels mitjans de gran abast per dur a termne accions d’acollida i integració.

A la sessió de la tarda, Thebe Ikalafeng, ha fet evident com es mira aquest canvi amb ulls de màrqueting.

L’expert sud africà en branding ha assegurat que la tele persistirà però que serà diferent. No ha dit com però en la seva intervenció havia insistit en la idea que les marques busquen noves maneres d’acostar-se al públic perquè el públic pensa diferent.

Està bé que ho miri com un canvi cultural però fa una mica de por la sensació que el canvi que preveu a la televisió no té a veure amb una altra televisió sinó amb una altra manera de vendre-la i poca cosa més.

15/11/07

El poder de les persones

A l'últim número de la revista If... hi trobo una reflexió firmada per Alfons Cornella sobre la relació entre les noves eines i la voluntat de les persones. Cornella proposa un esquema dels moviments que espera veure: que la creativitat passi de la individualitat al grup mentre la productivitat passa del grup a l'individu.

De fet, aquesta visió se sosté en la convicció que són les persones les que poden transformar en valor les idees. Em sembla que he defensat aquí un enfocament semblant.

És un corrent molt estès i un dia n'hauré de donar més dades. Per ara hi afegeixo aquesta altra afirmació que he llegit a bokardo, un d'aquests 'desconeguts' a qui segueixo gràcies al RSS: "The one major idea behind the Del.icio.us Lesson is that personal value precedes network value.What this means is that if we are to build networks of value, then each person on the network needs to find value for themselves before they can contribute value to the network. In the case of Del.icio.us, people find value saving their personal bookmarks first and foremost. Allother usage is secondary."

Una d'aquestes persones que pel seu compte tenen la capacitat d'impulsar canvis de relleu és Jordi Graells. Fa tres mesos vaig dedicar un post a les activitats innovadores que ell impulsa al departament de Justícia: comparteixen amb tothom i des de la xarxa presentacions, calendari, vídeos... Ara ho explica en un article a la mateixa revista d'Infonomia.

14/11/07

Bon humor davant de l'immobilisme

L'últim post potser era massa crític. Voldria explicar per què.

Si entenem que el canvi consisteix a donar als continguts 2.0 una capsa particular (com es fa amb programes i canals especialitzats per cinèfils, melòmans, lletraferits...) atorguem a aquest canvi un paper molt restringit. No era un atac al programa sinó una crítica sobre la perspectiva que hi ha implícita.

El canvi de què parlem és d'un altre abast. Té a veure amb nous hàbits, que topen amb l'entorn inadaptat.

Si encapsar les imatges en funció de la seva procedència (es generen fora de la redacció? s'emeten en un programa especial) em sembla un error també m'ho sembla convertir la xarxa en un proveïdor barat de vídeos pels programes d'escudella.

No té sentit que es redueixi la transcendència del canvi com si fos una altra afició minoritària ni en té gaire més presentar la xarxa com una personificació del mal, com recorda Caspa TV en aquests posts. El paper de les plataformes es discuteix.

Per això ens trobem davant de situacions que no acabem d'entendre, com aquesta història d'una dona que penja un vídeo domèstic del seu fill, perquè el vegin uns parents, però que té de banda sonora una cançó de Prince. Els drets d'autor serveixen de pretext per prohibir el vídeo i la dona protesta. El resultat és previsible i segueix la Llei Mides de l'Expressió Lliure: ara l'han vist centenars de milers de persones. És el mateix que va passar amb la portada de 'El Jueves', que ha acabat amb una sentència molt discutida.

Aquest espai vol contribuir al canvi. Per això enllaço aquest vídeo, com a proposta exemplar del bon humor necessari davant de l'immobilisme. Un detall que no havia comentat sobre la sessió al voltant de la web 2.0 per l'alta direcció de la CCMA és que va començar amb aquest divertiment.

9/11/07

Un altre programa nou que no és nou

La2 presenta un programa nou que, com passa tants cops a la televisió, no és gaire nou. Recolliran vídeos enviats per ciutadans i els emetran de matinada.

Aplegar materials d'aquesta manera ja s'ha fet, per exemple amb els programes de vídeos domèstics que volien fer gràcia. També hi ha hagut programes de denúncia ciutadana de diversa mena. Ignoro per quina raó quan es pensa en continguts ciutadans només es pensa en la denúncia. Potser perquè no se'ls considera capacitats per una altra cosa si no formen part d'una redacció? Sigui com sigui, no es tractava d'això.

El canvi radical que es produeix té a veure amb una altra manera d'entendre l'elaboració de continguts i amb una altra manera de consumir-los. Un element d'aquest canvi és la participació: l'accés més fàcil a les eines que permeten nous hàbits i actituds.

Això que s'anomena periodisme ciutadà té a veure amb un pes cada vegada més gran als productes informatius de continguts elaborats fora de les redaccions, per exemple, però no consisteix a tancar aquests continguts en un espai que no es defineix per aquests continguts sinó per la seva procedència. És com si es fes un programa només amb els materials que arriben d'agència. Actuar així, encara que és una prova de bona voluntat, demostra que no s'ha acabat d'entendre de què parlem. És una llàstima perquè hi ha implicats periodistes amb molt d'ofici i d'altres amb experiència molt llarga en els blocs.

A banda d'aquesta qüestió fonamental n'hi ha una altra de menor que confirma l'error de perspectiva: el nom del programa. En diran "Cámara abierta 2.0". Amb aquesta etiqueta queda clar que a la resta de programes la càmera ciutadana estarà tancada i a més s'allunya l'espectador natural perquè es converteix en un producte sofisticat, només per entesos, amb el ditxós dos punt zero.

S'haurà d'esperar al dia 12 d'aquest mes, però la idea bàsica que el sosté, ara mateix, no sembla un encert.

Hi ha més informació a d'altres llocs, com ara aquests: tiscar, vertele i tvlia. També he vist altres materials sobre qüestions semblants als enllaços de Jaume Masdeu.

6/11/07

Tele i internet en un conte de Monzó

Els últims anys és comú el debat sobre la incidència del canvi d’hàbits a partir de l’arribada massiva dels ordinadors i les connexions de banda ampla. El motor d'aquesta transformació és aquesta generació de natius digitals que en Genís Roca estudia i presenta amb passió.

Molts professionals s’han preguntat fins a quin punt hi ha una altra manera de consumir continguts i si això allunya espectadors de la tele i, encara, com ha de canviar la manera de fer televisió. La pregunta que es fa força gent és més o menys aquesta: tv o internet? Com si per força s’haguessin d’oposar i no fos possible el futur d’una sola pantalla, la confluència radical dels electrodomèstics audiovisuals.

Aquests canvis són tan visibles que, a més del periodisme, immediat, la literatura també se’n fa ressò. N’hi ha d’haver exemples diversos però n’acabo de trobar un que m’ha semblat d’interès i per això l'esmento.

A l’últim llibre de Quim Monzó, Mil cretins, hi ha un conte amb una explicació molt ben esmolada de la vida domèstica on aquesta transformació dels costums trastoca la vida familiar. La visió de l’escriptor sobre aquests canvis no és gaire positiva però no en donaré detalls per no revelar el final del conte Qualsevol temps passat. Si de cas, podríem dir que el paisatge previ a la transformació no mereixia tampoc una visió gaire entusiasta.

La imatge de la portada del llibre prové del ws de Quaderns Crema.