Bon humor davant de l'immobilisme

L'últim post potser era massa crític. Voldria explicar per què.

Si entenem que el canvi consisteix a donar als continguts 2.0 una capsa particular (com es fa amb programes i canals especialitzats per cinèfils, melòmans, lletraferits...) atorguem a aquest canvi un paper molt restringit. No era un atac al programa sinó una crítica sobre la perspectiva que hi ha implícita.

El canvi de què parlem és d'un altre abast. Té a veure amb nous hàbits, que topen amb l'entorn inadaptat.

Si encapsar les imatges en funció de la seva procedència (es generen fora de la redacció? s'emeten en un programa especial) em sembla un error també m'ho sembla convertir la xarxa en un proveïdor barat de vídeos pels programes d'escudella.

No té sentit que es redueixi la transcendència del canvi com si fos una altra afició minoritària ni en té gaire més presentar la xarxa com una personificació del mal, com recorda Caspa TV en aquests posts. El paper de les plataformes es discuteix.

Per això ens trobem davant de situacions que no acabem d'entendre, com aquesta història d'una dona que penja un vídeo domèstic del seu fill, perquè el vegin uns parents, però que té de banda sonora una cançó de Prince. Els drets d'autor serveixen de pretext per prohibir el vídeo i la dona protesta. El resultat és previsible i segueix la Llei Mides de l'Expressió Lliure: ara l'han vist centenars de milers de persones. És el mateix que va passar amb la portada de 'El Jueves', que ha acabat amb una sentència molt discutida.

Aquest espai vol contribuir al canvi. Per això enllaço aquest vídeo, com a proposta exemplar del bon humor necessari davant de l'immobilisme. Un detall que no havia comentat sobre la sessió al voltant de la web 2.0 per l'alta direcció de la CCMA és que va començar amb aquest divertiment.