Cinc raons per gairebé una causa

Es discuteix sovint sobre els avantatges i inconvenients de les eines de l’anomenada empresa 2.0, i quasi sempre s’enfoca des de la mateixa perspectiva: es debat si afavoreixen o no una manera de treballar que sigui millor i i més productiva. Des de la convicció que la resposta és que sí, voldria anar a la contra d’aquesta mirada.
Em toca impulsar una certa evangelització d’aquesta oportunitat a l’empresa on treballo i no he sabut trobar més arguments que aquells que em convencin a mi mateix. Hauré de fer-hi tantes esmenes com calgui (i accepto tantes aportacions com hi hagi) però per començar amb alguna cosa voldria defensar cinc afirmacions.

1.- Són un benefici per les persones

Les eines que les tecnologies ens proporcionen ens permeten, per damunt de tot, una manera més eficaç d’aprendre i de compartir (ens podríem estalviar el segon verb perquè està inclòs en la noció d’aprendre que es té en consideració aquí). Això ens permet millorar molt el nostre accés a la informació i a les persones i ens obre la possibilitat de gestionar el nostre temps (únic, el temps de la nostra vida) amb més eficàcia, amb un únic objectiu: ser més feliços. Les eines 2.0 tenen sentit perquè reporten un benefici personal. Si no fos així, encara que reportessin rendibilitat financera o eficàcia productiva, ens hi hauríem d’oposar en defensa de la nostra felicitat individual. No és el cas.

2.- Ens fan més lliures

Aquesta felicitat individual se sosté en la gestió del temps i en la sensació immediata de llibertat. Accedir a més dades compartides i a més continguts creats per altres ens allibera de la ignorància i la solitud. Desenvolupar aportacions personals i compartir opinions ens allibera de l’alienació. En general, ens doten de més llibertat d’elecció i més ocasions de participació. Contribueixen a l’aprenentatge (entès com una manera de viure) i això incideix en la nostra llibertat de pensament. Adquirim més llibertat d’opinió, de transmissió i de connexió amb altres. Les noves eines ens fan més lliures i si no fos així, encara que reportessin rendibilitat financera o eficàcia productiva, ens hi hauríem d’oposar. Tampoc no és el cas.

3.- Ens ajuden en la nostra rebel·lió contra l’esclavatge del lloc i el temps de treball


El temps és únic (la nostra vida). No n’hi ha un altre ni es pot compartimentar. Fins ara hem estat esclavitzats per la divisió entre el temps de feina i el temps personal. Durant anys s’ha lluitat per reduir-ne un d’abusiu i augmentar el que es considerava propi. Ara s’ha de canviar de direcció. No volem tenir més temps personal. Tenim dret a un sol temps, al temps de la nostra vida, únic. (Quan camines i dones forma a un projecte és el mateix temps quan quan t’asseus en un despatx i compres les vacances des de l’ordinador, no et deixis enganyar). Les noves eines permeten (i encara ho permetran molt més) que desenvolupar projectes no estigui atrapat per un temps i un espai. Encara costa molt d’entendre i sovint s’insisteix que això és vàlid en alguns casos molt selectes. Però aquest és un dels avantatges clau de les noves eines encara que l’immobilisme s’hi farà fort. Si aprenem a utilitzar-les ens ajudaran a rebel·lar-nos contra imposicions que superarem com a persones i també com a organitzacions. Fins i tot si reportessin rendibilitat financera... si no servissin per aquesta rebel·lió, ens hi hauríem d’oposar.

4.- Ens posen en contacte amb altres persones

Les empreses són organitzacions de persones. A més de significar un benefici per cadascun de nosaltres, de fer-nos més lliures i de permetre’ns una rebel·lió contra l’últim esclavatge de l’era anterior (ja toparem amb els que vindran), aquestes eines són les millors per garantir contactes amb les altres persones. Vist així, són un regal de la tecnologia (d’un tecnologia nascuda amb ideologia, la mescla d’una tendència d’esperit llibertari i d’una altra de liberal) per crear una altra manera de treballar. Ara com ara són les millors per establir vincles entre l’individu i l’equip, fan de la col·laboració la seva convicció de sortida i tendeixen a les formes sense jerarquia funcional, amb assumpcions provisionals de responsabilitats (lideratges), de manera que cada individu pertany a diverses xarxes i adopta rols diferents en cadascuna d’elles (incloses les xarxes d’amistat, les familiars, les de coneguts, les de causes, les d’aficions... i també, és clar, les professionals. La discussió sobre el terme ‘empresa 2.0’ prové d’aquesta visió utilitarista. Les empreses seran xarxes de persones que participen temporalment d’un projecte concret, més o menys llarg. Si les noves eines no ens permetessin establir xarxes arreu del planeta i en tots els plans del nostre temps únic, ens hi hauríem d’oposar encara que reportessin rendibilitat financera...

5.- Són universals

A moltes persones que ara mateix encara no ho veuen clar, no costaria demanar-los una certa aprovació ni que fos parcial dels punts anteriors. Però gairebé tots els reticents se sentirien segurs en aquest darrer punt. És una paradoxa perquè si algú opina que són eines d’eficàcia limitada a grups selectes és que accepta que són eines profitoses. Per què se n’hauria de restringir l’ús?
Sense aquest cinquè punt, els altres no se sostindrien. Si diem que són un benefici per les persones, que ens fan més lliures, que ens ajuden a viure un temps únic i un espai global i que ens posen en contacte amb altres persones, a qui s’hauria d’excloure de la felicitat, de la llibertat, de la rebel·lió contra l’esclavatge o del contacte amb altres? Ja es veu que a ningú.
Unes eines que ens permeten aprendre (compartir), accedir, intercanviar, participar, opinar, alliberar-nos, contactar-nos, crear millor i ser persones amb més oportunitats no es poden prendre a ningú. Una altra cosa és que aquesta riquesa estigui mal distribuïda (com altres). Però la situació actual no indica un estat desitjat.

És per això que té sentit evangelitzar, estendre’n l’ús i la ideologia. Té sentit si es considera un dret universal i un instrument preferit pels agents de canvi. Les ONG’s, les institucions polítiques i socials, l’administració pública, la comunicació i els serveis, en fi, tots els actors implicats en l’atenció a les persones s’hi haurien d’implicar per convicció. Universal en aquest sentit de transversalitat. Les necessitem a la vida familiar, a l’ensenyament, també a la feina, és clar, però no de manera singular per mor de la seva eficàcia productiva sinó com un element més d’aquesta universalitat. El contrari, seria com prohibir que al recinte de l’empresa on treballem no hi portem telèfon o que aquest no tingui càmera.

És veritat que per segons quins processos encara no s’han dissenyat les aplicacions adequades. Però, una altra vegada, l’estat actual no és l’estat desitjat.
Les botigues amb gestió computeritzada van millor que les botigues de caixa registradora. Un dia van començar a canviar. El paleta que pogués consultar els planells a peu d’obra en una pantalla clicable on pogués tenir desats els seus enllaços clau per altres consultes, a més de tenir videoconferència amb l’arquitecte, potser no hi veuria cap pega (a condició que l’arquitecte hi anés menys) i no hi hauria d’haver cap pega si aprofités la pantalla clicable per altres activitats, mentre l’obra s’acabés en el temps acordat. Em podria entretenir amb desenes d’exemples com aquest i tothom en podria inventar molts més amb el treball per objectius en forma de projectes d’equip com a referència.

Si haguéssim d’acceptar que aquestes eines no són universals, també, és clar, tocaria oposar-s’hi. Però no caldrà perquè fins i tot aquest punt, un dia, no es discutirà més.

Val la pena

En resum, les eines 2.0 ens interessen perquè ens fan més persones, ens doten de més llibertat, ens ajuden en una rebel·lió vital, ens posen en contacte amb altres persones de moltes menes diferents molt més enllà de les restriccions del lloc i i el temps de treball i són de caràcter universal. És per això que val la pena fer-ne gairebé una causa.