1/10/07

Paràbola de la màquina d'escriure

Quan tenia una mica més de vint anys vaig entrar a treballar en un diari on els articles s'escrivien amb màquina d'escriure. La redacció n'estava plena.

Uns quants anys després, vaig treballar en un altre diari i tots escrivíem amb ordinadors.

Una altra manera d'escriure

El periodisme consistia més o menys en la mateixa feina. Però pel camí havíem après una altra manera de redactar. Per dir-ho curt, es tractava d'aprofitar les possibilitats de tallar i enganxar. Això ens permetia atacar l'estructura del text amb més llibertat. En comptes de fer molts esborranys a mà i passar una versió aprovada a mecanoscrit, un sol document era objecte de tantes variacions com calgués fins arribar a una versió que es publicava. Es podria dir que per fi era fàcil actuar davant d'un text com es recomanava que s'afrontés aquesta pràctica, és a dir, com un exercici de reescriptura i modificacions diverses (això explicava Daniel Cassany en un llibre que encara val la pena de llegir).

L'eina, per tant, havia modificat la manera de treballar. Però no en variava l'essència. De la mateixa manera que la màquina d'escriure havia actuat en contrast amb el manuscrit.

La meva lettera 32

Cadascú, segons la seva edat, pot explicar aquesta història a la seva manera. En el meu cas, he de dir que els pares em van regalar una Olivetti lettera 32 quan tenia catorze anys. L'emoció va ser formidable. Però la vaig abandonar així que vaig aconseguir un processador de textos, un PCW d'Amstrad. Un artefacte senzill de fer anar pels qui no sabíem res d'informàtica. Em va semblar lluminós (encara que la pantalla era negra i els textos verds). Per fi podia escriure sense preocupar-me de les dificultats que l'eina anterior comportava.

La clau és el canvi

Deu haver-hi experts que han estudiat l'impacte de la màquina d'escriure a l'empresa, de la mateixa manera que ara n'hi ha molts que volen analitzar les transformacions que les eines 2.0 poden aportar a la producció de béns i serveis. És un afany respectable i propi dels acadèmics. Però no és el meu enfocament.

El que m'interessa és que el PCW va canviar la manera com treballava i que després els altres ordinadors que he tingut m'han permès avançar encara més (les presentacions van substituir les transparències, etc.). I les eines de què ara podem disposar poden fer la feina encara més profitosa. Aquesta és la clau.

No ens podem despistar. Que els acadèmics facin els seus estudis. Però només ells. No ens hi podem posar tots. Seria vanitós i inútil que la majoria de blocs parlessin només de blocs. Seria una llàstima que els evangelitzadors del canvi es quedessin atrapats per la lluminositat de l'eina com una papallona nocturna que giravolta a prop d'una bombeta. Hauria sigut neci que tots els textos escrits amb màquina d'escriure fossin sobre la màquina d'escriure, sobre el teclat i els seus efectes en l'escriptura. De fet, el que hi pugui haver escrit (teclejat) sobre aquesta qüestió és molt menys important que tots els documents que s'han escrit sobre altres coses: novel·les, notícies, lleis...

Que hi hagi algú que ho observi com un ecosistema o com un cos humà (en parla amb claredat, com sempre, en Genís Roca) no em sembla gaire rellevant. És d'interès, ho he d'admetre. Però no del meu. M'apassiona molt més descobrir com podem aconseguir que aquestes eines s'escampin. Igual com aleshores vaig actuar com evangelitzador de l'Amstrad, i clavava la pallissa a tothom que es deixava, ara m'apassiona aprendre les capacitats de les eines bàsiques de l'empresa 2.0 i compartir el que aprenc. N'hi ha almenys tres de centrals.

Eines del canvi

La sindicació (RSS) permet rebre el que vols sense haver-ho d'anar a buscar. Això canvia l'accés a l'allau d'informació disponible.

Els wikis (o les aplicacions d'escriptura compartida com Google Docs) permeten participar en grup en l'elaboració de textos.

I el social bookmarking (que és el que em sembla més radical pel que significa) permet compartir la informació que acumules i endreces amb etiquetes de sentit personal.

Que les empreses entenguin que fer servir aquestes eines millora la capacitat d'accedir a la informació i de distribuir-la és tan elemental com ho va ser la introducció dels processadors de textos. Més enllà del que diguin els estudiosos sobre l'efecte que això tingui. Oposar-hi resistència seria tan ridícul com si les redaccions dels diaris haguessin insistit a mantenir les màquines d'escriure. Oi que seria ridícul? No sé quina forma té aquest canvi però estic segur que és important que es produeixi.

Oposició cínica

I hi ha encara moltes resistències. D'això també en tenim proves. Resulta un símptoma rotund que bona part d'aquesta resistència provingui de professionals de la informació. Gabriel Jaraba explica amb contundència el per què d'aquesta oposició al canvi de paradigma i esmenta el cinisme defensiu com una causa clara.

He dit que el social bookmarking és el més destacat pel que representa i això no té a veure amb cap eina sinó amb una actitud. Quan a més de produir béns i serveis ens adonem que això pot implicar en molts casos una oportunitat per aprendre actuem sobre la nostra condició de persones. Quan entenem que hi ha un pas més, que la clau rau a aprendre i compartir, a més de béns i serveis produïm coneixement. Sense gaires sofisticacions, d'una forma tan simple com radical.

Univers únic i en expansió

Jo exposo els meus enllaços i tu exposes els teus. Així de simple i així de revolucionari. La informació no dóna poder, compartir-la és el que et posa en contacte amb els altres i aquesta xarxa és la que és poderosa. Aquesta és la clau del canvi.

Hi ha diverses opcions però cada vegada trobo més persones que escullen la mateixa. Té molt de sentit. Si es tracta de compartir, anirà millor compartir amb molta gent. Com més persones hi hagi serà millor per tots. Apostar per un sol indret em sembla una necessitat i no un caprici. Per això evangelitzo. Com més siguem millor anirà.

Però això em sembla provisional. És una necessitat en una etapa expansiva. Quan per fi hi hagi massa crítica caldrà que aquest lloc únic exploti (i això passarà, és un pronòstic fàcil). Ara hem de crear un univers molt gran i després ja es formaran les galàxies que calgui. Encara que potser no caldrà si les etiquetes són capaces d'actuar com a sistemes propis.

Senzillesa = potència de penetració

Fins aquí no dec haver dit res que no sigui ara mateix un lloc comú entre blocaires i altres evangelitzadors. Però hi he volgut insistir perquè fa uns quants dies que dono voltes a un post de Genís Roca i perquè em sembla que aquesta és la missió que accepto amb més ganes. No pretenc fer un dibuix d'aquest canvi ni sorprendre ningú amb una anàlisi singular. M'esforço per convèncer que aquest canvi val la pena, que és beneficiós i que no modifica més o menys la nostra manera de treballar, fa molt més que això: ens permet pensar i actuar d'una altra manera, ens ajuda a ser col·laboratius i fa gairebé impossible la tirania de l'opacitat.

El mèrit del PCW era la seva senzillesa. Per conduir un cotxe no em cal saber de mecànica. Per conduir un PCW no calia ser informàtic. Per canviar l'empresa no fa falta ser enginyer ni el millor alumne d'una escola de negocis.

M'estimava la meva lettera 32. Però no vaig dubtar a canviar-la. Perquè el benefici del canvi era indubtable. Aconseguir aquesta potència de penetració em sembla un repte formidable. Molt més encara si s'han de vèncer oposicions cíniques.

Annex

Ja ho he dit. M'interessen els textos que es van escriure i els avantatges que va provocar més que la màquina. Però, pels aficionats, aquí es pot recordar una història visual de la màquina d'escriure i, pels nostàlgics, aquí es pot reproduir l'efecte de màquina d'escriure a la pantalla (pels colors em fa pensar més aviat en el PCW).

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Janquim, és envejable el teu esperit inquiet i la teva capacitat per il·lusionar-te davant les noves propostes i oportunitats.
Això contrasta amb la actitud seriosa (per dir-ho de manera educada) de tants directius que reticents al canvi, es mostren escèptics respecte les novetats que la socialització de la web ens ofereix.
El més greu és que sovint, aquests mateixos directius són els que s’omplen la boca parlant d’innovació i de canvi a les seves organitzacions.
En fi, l’evangelització de la que parles, serà difícil però no impossible.
L’historia està plena d’incomprensions, però al final el temps s’ocupa de deixar cada cosa al seu lloc.
Penso que la web 2.0 ens proposa diferents eines, que podran quallar en major o menor grau a les organitzacions. Dependrà de la eficiència i adequació de cada eina a les diferents necessitats, però em resulta molt difícil d’entendre aquests profetes, que sense haver fet cap esforç d’immersió i sense cap intenció de fer-ho, desautoritzen aquestes propostes amb total seguretat .

binot ha dit...

Tinc una “teorieta” d’estar per casa sobre la implentació pràctica dels canvis. Crec que, més enllà dels discursos, les bones paraules i les declaracions d’intencions, només són assumits per alguna de les següents tipologies:
1- Els inquiets, automotivats, curiosos o com se n’hi vulgui dir. Segurament en Janquim n’és un, però globalment son (som?) pocs.
2- Els joves: accepten allò nou amb naturalitat. El temps s’encarrega de canviar-los de categoria.
3- Els coaccionats: no hi ha més remei, s’acaba la possibilitat de seguir fent el que es feia. Sigui perquè el teu cap i t’ho imposa, sigui perquè s’enfonsa el vaixell, sigui perquè Kodak deixa de fabricar rodets fotogràfics... tan se val.
Potser soc massa expeditiu, segur que se’n podria parlar i debatre molta estona, però em penso que a partir d’aquí es poden encetar algunes línies de reflexió i d’actuació efectives.
Salutacions.

jnqm ha dit...

Anònim, gràcies pel teu comentari i pels teus ànims. De tota manera, estem en la teoria i quan arribi la posada en pràctica veurem com va tot. Miraré d'explicar-ho i ser sincer. Binot, gràcies una altra vegada per voler participar aquí. Està bé la teva visió realista de les 3 tipologies. Deixa'm que n'hi sumi una altra: els que sense cap coacció en veuen els beneficis. A l'empresa on treballo, per exemple, en poques setmanes hem fet una petita xarxa de deu persones que compartim els enllaços. Estem començant però em sembla que a tots ens agrada provar de compartir i aprendre junts i els uns dels altres. I no som tots joves ni tots som automitivats. De veritat.