Hiperescriure: oferir l'experiència de la hiperlectura

Els enllaços que poso a les peces informatives es poden classificar en dos tipus bàsics, a banda que els faci servir, com he explicat, per citar una font, per aclarir o mostrar punts de vista.

Transparents

Els enllaços que em semblen transparents, deixen força clar què hi ha a l’altre costat del "clic".

Quan cito una font, un document, un web, una entitat o institució... normalment queda molt clar que l’enllaç va cap allà a on s’indica.

Si agafo les tres peces que he fet recentment sobre les TIC i el turisme (amb motiu de Fiturtech), trobo exemples d'enllaços transparents:

“www.costabrava.org és un portal amb accés a Facebook, www.barcelonaturisme.com permet accedir directament al portal de Tripadvisor”

Quan cito una persona, no queda tan clar, perquè l’enllaç pot dur a molts tipus d'informació, tot i que si hi ha un blog personal miro apuntar-hi de forma preferent. La raó és simple: si algú s’expressa a la xarxa té sentit enllaçar a aquesta veu quan s’esmenta aquesta persona.

En altres casos, s’enllaça sobre un nom per fer un aclariment (amb una cita enciclopèdica, per exemple).

Com en aquesta frase:

“Des dels temps de Thomas Cook, l'inventor del turisme i creador de la primera agència de viatges, el turisme s'ha basat en el valor de la informació”

És obvi que proposa anar més enllà però de seguida aporta la informació essencial sobre un nom que és probable que coneguin pocs usuaris. En un mitjà especialitzat, no hauria calgut l’explicació però s’hauria pogut mantenir l’enllaç, potser a una referència també més especialitzada.

Els enllaços translúcids no són ben bé transparents però deixen entendre una indicació. 

“Aquest darrer pas ha guanyat moltes possibilitats a partir del desenvolupament de l'anomenada realitat augmentada.”

“Una altra eina que s'intenta estendre són els codis QR de resposta ràpida.”

És molt evident que l’enllaç aporta un aclariment però no cita amb concreció el lloc que enllaça. Hi ha alguns mitjans que fa temps havien triat formes com ara dir entre parèntesi si és un article enciclopèdic o una altra font. És una modalitat d’enllaç que trobo una mica pesada i que no té gaire sentit si s’ha adquirit l’hàbit de la lectura hipertextual.

A la frase de més amunt "Si agafo les tres peces que he fet recentment", es pot suposar que cadascuna de les tres paraules amb enllaç porta, consecutivament, a la primera, a la segona i a la tercera de les peces que la frase esmenta. És un tipus d'enllaç translúcid que no faig servir gairebé mai al mitjà digital generalista on treballo i que, si de cas, faig servir al meu blog.  

Es podria dir que em sembla d'una hipertextualitat "massa col·loquial" per al formalisme d'un mitjà públic generalista. L'evito de la mateixa manera que esquivo segons quines construccions textuals massa col·loquials.   

Opacs

Hi ha una altra mena d’enllaços que no són tan evidents. No són transparents sinó opacs.

Em val aquest exemple de la mateixa peça:

“per atendre els solitaris que viatgen sols, els que es mouen amb nens, les dones que només volen viatjar amb altres dones, els gais i lesbianes o els amants de l'aventura.”

“Els turistes poden comparar preus, recombinar ofertes i decidir que viatgen sense maletes.”

Les paraules permeten creure que l’enllaç porta a algun lloc (un exemple o un aclariment) relacionat amb el sentit que tenen. Però no és tan obvi com en l’altre cas.

Els enllaços opacs poden ser encara menys clars que aquest he exposat. Com aquí:

“Les aplicacions de les TIC al turisme s'incrementen cada dia i encara queda un camí per recórrer en la direcció de l'absoluta virtualització del viatge.”

Sembla raonable sospitar que el primer porta fins a un conjunt d’aplicacions o potser a un aclariment sobre el concepte. Del segon costa encara més intuir-ne una destinació.

Claredat i obvietat

Els enllaços transparents són un servei a l’usuari. I ofereixen una opció clara. És fàcil decidir si vols clicar o no, si vols seguir una lectura línial o si vols fer un salt.

Els enllaços opacs no són tan útils perquè obliguen l’usuari a dubtar, potser l’aturen. Potser intriguen i inciten però potser també incomoden i destorben.

Però quan t’acostumes a una lectura hipertextual, seleccionar quins enllaços proves forma part de la mateixa lectura. Per això és hipertextual.

Això em fa creure que el risc de molestar és inferior al benefici dels materials que s’aporten.

Combinar amb encert els enllaços transparents i els opacs em sembla un repte complicat i atractiu. De vegades la claredat s’esfuma, de vegades l’obvietat reincideix. Però val la pena intentar-ho.

En el meu cas, gairebé sempre és amb dues intencions: oferir més informació (més qualitat) i donar a entendre o deixar clar d’on prové la informació que s’ha elaborat (més transparència).

Profunditat

Com a lector a la pantalla, tendeixo a valorar molt per damunt la informació hipertextual. Quan vull llegir textos sense enllaços (que és molt sovint) llegeixo novel·les, llibres d’assaig, poesia, articles d’opinió impresos, prospectes, revistes, còmics, la llista de la compra...

La lectura hipertextual no em sembla millor. És una altra modalitat. Els mitjans digitals hi tendeixen de manera natural.

Permeten una lectura profunda.

Els salts conformen una altra dimensió, allà on hi ha més informació relativa a la informació. I és probable que aquesta altra informació també contingui enllaços a més informació. Mesurar aquesta profunditat amb llibertat, però també en funció de la capacitat d’incitació de l’enllaç en funció dels nostres interessos o l’estat d’ànim, és una altra manera d’acostar-se a un mitjà.

La lectura profunda és més lliure, conté més dades i variables, modifica els punts de vista, conté salts temporals, proporciona una experiència més completa.

Hiperescriure

Intentar fer peces hipertextuals que proporcionin una experiència de lectura profunda satisfactòria és el repte que justifica la utilització dels enllaços.

Com es pot suposar no he pretès dictar cap sentència sinó explicar com em sembla que ho faig, després d’observar amb intenció crítica com afronto la feina.

És a dir que, de la mateixa manera que cada vegada que escrius un paràgraf sempre et sembla que si t’hi aturessis tres vegades podria millorar molt, cada vegada que fas una peça hipertextual et sembla que els enllaços s’haurien pogut millorar molt i que la seva combinació queda lluny de l’excel·lència. 

Vull dir que pensar-hi ja forma part de pensar en el text perquè miro de concebre’l com a hipertext des del primer moment, des de molt abans de començar a escriure. Però això potser que ho deixi per un altre apunt.