Llibre d'estil (II): l'anunci del PP i l'error de 'La Vanguardia'

La polèmica sobre l’anunci que el PP va inserir a la premsa per criticar la Llei d’Educació es podria contemplar des de tres nivells.

1.- Ultradreta

El PP torna a emprar la llengua per enfrontar i amb la mirada posada en unes eleccions.

Gairebé tothom que viu a Catalunya troba que l’escola pot millorar però la llengua no és l’assumpte central d’aquestes reflexions.

El mateix conseller d’Educació, Ernest Maragall, es mostra satisfet d’uns resultats que diu que poden ser millors però que deixen clar que el castellà que es coneix a Catalunya no és, ni de bon tros, diferent del que es coneix a la resta d’Espanya.

Sobre aquest punt tinc poques coses a dir. Aquest blog s’ocupa poc o gens de política. Diguem que trobo més interessant el debat professional (amb posicions diverses però moderades, com es podien llegir en aquest reportatge). Sembla més interessant l'altre debat al voltant de la llei, el que té lloc al camp d'una esquerra plena de dubtes sobre el present i el futur.

El govern espanyol no ha tingut temptacions de debilitat i avala la decisió del Parlament.

Em sap greu que el PP insisteixi en aquesta línia absurda, amb recursos d’inconstitucionalitat contra lleis essencials i amb una demagògia ultradretana. Li fan un favor a l’altra dreta catalana, que al seu costat acaba semblant de centre esquerra sense ser-ho ni de lluny.

2.- Matusseria

L'anunci és un desastre des de molts punts de vista. Mostrar uns menors d'edat emmanillats no és la idea més bona que han tingut els "comunicadors" del PP. Tindran problemes.

La decisió de fer aquest anunci segueix la pauta marcada per experiments de comunicació previs, com ara les pancartes contra les mesquites o un vídeo sobre immigració destinat a atemorir i els atacs a la llengua àrab.

Això només confirma que el PP, a més de situar-se a l’extrema dreta, decideix utilitzar amb matusseria procediments de comunicació que a mi em fan pensar en cartells de l’alemanya dels anys trenta. Però en aquest bloc no es dedica gaire espai, o cap, a les pràctiques de comunicació de l’extrema dreta.

3.- Acceptar publicitat és un acte lliure

La inserció publicitària no és cap obligació. Els mitjans privats i també els públics poden acceptar o no que un determinat anunci s’incorpori o no al seu espai de difusió.

Aquest punt em sembla més vinculat a d’altres qüestions que sí que tracto aquí.

Els llibres d’estil hi són per això. Per evitar aquestes situacions. Per deixar clar que no n’hi ha prou de pagar.

Quan l’assumpte acabi en algun tribunal, si és que això passa, el diari sempre podrà dir que ells es van limitar a cobrar i imprimir. Però dels diaris tots n’esperem alguna cosa més.

O bé en aquest diari no es va aixecar cap alarma perquè tothom va trobar que era un anunci correcte (ara és igual si el trobaven oportú) o bé es van sentir aplaudiments.

Aquest és un altre problema. A Espanya els mitjans privats de comunicació fan veure que són independents encara que després tots sapiguem que no és així. En altres llocs, els mitjans privats donen suport a un candidat però després són de debò independents. També del candidat al que han donat suport.

Siguem sincers: La Vanguardia l’ha vessada. I no crec que ho admetin. Per això he cregut que valia la pena deixar-ne constància.