24/9/10

"Està mort" (criteris i estímuls)

Decisions

Quan decidim que un “tema” està mort?

És una conversa freqüent a les redaccions. I no sempre és fàcil posar-se d’acord. Hi ha arguments bons que tot i això es poden rebatre.

Poso dos exemples recents.

Ja ho hem dit

A la redacció del 3cat24, hem rebut aquests dies una nota de premsa per advertir que el Govern presentava el nou servei de mobilitat “Mou-te”.


Hem decidit que no cobriríem aquesta informació perquè ja l’hem donada. Ho vam fer el mes de juliol. I TV3 també se'n va ocupar.

El nostre “client” ja té aquesta informació. Per tant, no fa falta tornar-hi. És un criteri.

No ho hem dit

Fa poc, vaig veure en un altre mitjà una informació que em va interessar. És la mena de peça que procuro fer per al 3cat24. Se m’havia passat per alt, per imperícia.


Transports Metropolitans de Barcelona ha posat en servei una aplicació per a mòbil basada en la “realitat augmentada”.

Me l’he descarregada, l’he provada i em sembla rellevant que hi hagi una eina com aquesta per a la ciutat de Barcelona.

Em vaig posar en contacte amb el servei de premsa de TMB, que des d’ara ja em tenen a les seves llistes, i em van ampliar una mica la informació. Més de sis mil descàrregues en pocs dies em sembla una prova contundent que al país hi ha bastantes persones que fan servir aquestes eines.

Els altres ho han dit

Però els responsables de la redacció van entendre que la mateixa informació ja havia aparegut en altres mitjans. I tenien raó.

Per tant, es va considerar que no calia fer-la. Observem que el criteri s’ha capgirat i ja no es basa en “els nostres usuaris”. Si nosaltres no n‘hem dit res, per als nostres “clients” la informació encara és nova.

Aquesta vegada hem fet servir un altre criteri. El que hem dit és que la informació ja ha sortit a altres llocs i si en parléssim “aniríem al darrere”.

Què hem de dir?

Que s’ha de fer en aquests casos? Pensar només en l’usuari? Pensar també en què puguin dir els nostres col·legues de la competència?

No comento tot això per discutir fora de la redacció les decisions que es prenen a la redacció. Seria tan absurd com deslleial.

Només provo de compartir els dubtes, com he fet sempre aquí, perquè m’adono que l’ofici no ha avançat gaire.

Un altre bucle

Quan vaig començar a fer feina de periodista, fa vint-i-cinc anys, ja teníem les mateixes converses sobre els mateixos assumptes. Des d’aleshores, encara no hem trobat una resposta que funcioni i, al final, sempre depèn de l’opinió personal d’una o dues persones que en aquell moment exerceixen una responsabilitat.

Jo mateix ho he fet en unes quantes redaccions i estic segur que m’he equivocat desenes de vegades. Potser el problema és que cada vegada ens ho haguem de preguntar de nou i que cada vegada torna a dependre d’un criteri personal.

El criteri


Seria més fàcil si hi hagués un criteri establert, si no estigués tan enganxat al risc d’error personal. Però em temo que d’aquí a deu anys podria escriure un apunt molt semblant a aquest.


Potser, això no és un defecte de l’ofici sinó un dels seus avantatges. Tenir-ho tot resolt seria avorrit mentre que topar amb els dubtes cada dia és una oportunitat per rumiar a fons i aprendre.


Ells o nosaltres


Per a mi això és un valor indubtable però tal vegada no ens ho hauríem de mirar des de la nostra perspectiva, la dels que produïm continguts informatius, sinó des del punt de vista dels usuaris.


Potser ells no necessiten que dubtem constantment encara que ens sembli fascinant, potser no volen que improvisem amb més o menys encert encara que el repte ens estimuli.

2 comentaris:

Josep Comajoan ha dit...

Tens raó quan dius que fa 20 anys en parlàvem i d'aquí a 10 en continuarem parlant. És un debat amb moltes arestes, però un dels problemes és que tot sovint perdem de vista (segurament sense acabar-nos-en d'adonar) que el nostre 'client' no són les fonts i/o els protagonistes de la notícia, sinó els lectors/telespectadors/oients (ara dits usuaris). Gràcies per compartir els teus dubtes al bloc.

jnqm ha dit...

Gràcies a tu per comentar-los...
Saps què? Compatteixo els dubtes perquè en tinc i no sé si això és bo (a mi m'ho sembla). Potser no, potser un professional de debò no hauria de dubtar sobre el la feina que fa... Potser el que passa és que em faig tantes preguntes perquè no en sé... Si en sabñés més... però em sembla que deu ser una qüestió de caràcter, m'agraden els interrogants.
gràcies per llegir tot això i dir-hi la teva