Atrapat temporalment a les branques d'un abre: un tuit sobre la #twittervista

Quan algú s’equivoca em sembla que ho ha de dir. Com que ho espero dels altres, és raonable que els altres ho esperin de mi.

M’he equivocat

He fet un “tuit” sobre Stic que no ha estat prou afortunat. Més: ha sigut desafortunat. Miro d’explicar-ne les raons.

Els tres errors han estat:

1.- He reaccionat massa de pressa (acabava de llegir la nota explicativa sobre la #twittervista i l’he trobat decebedora). Hauria estat millor madurar l'opinió una estona.

2.- No he sabut comprimir en 140 caràcters una opinió que necessitava de més aclariments (no he fet servir bé l’eina).

3.- No he calculat el ressò, no m'he adonat prou que tot el que diem en aquestes xarxes és públic i, com que tendeixo a creure que només m’adreço a uns quants que tenen la paciència de llegir el que escric, no he sigut conscient que les dades desmenteixen la meva sensació de parlar amb quatre gats.

Solució 3

Aquest tercer error només el puc esmenar en el futur, mirant de tenir més present que, per sort o per desgràcia, hi ha més de quatre persones que miren de saber què comparteixo.

Solució 1

El primer error ja no es pot corregir. No m’agrada córrer però de vegades accelero i gairebé sempre que ho faig tinc problemes en un revolt. He de “conduir” millor.

Solució 2

Però el segon error sí que té esmena i en això consisteix aquest apunt.

He parlat amb persones de Stic i m’han mostrat la seva sorpresa per la "duresa" del comentari. Els he dit que tenien raó i que ho hauria d’explicar millor.

D’entrada, però, deixo anotat que respecto l’entrega voluntarista de totes les persones que hi dediquen hores i entusiasme. És evident, però ho subratllo.

Ara bé, crec que projectes com aquests, amb tant de relleu, han de ser més acurats. El meu parer és que la #twittervista va anar malament i que no es pot imputar només a “causes tècniques”. És més: crec que el resultat és un perjudici per la missió que Stic s’ha proposat de combatre l’anomenada escletxa digital. Ja en vaig parlar.

Arrogància

Si al tuit he parlat d’arrogància era perquè m’ha disgustat veure en la seva nota un subtext que, tal com l’he interpretat, volia dir: “Puig que fem coses pel país, atenció a l’hora d’avaluar-nos”. Potser ells no volien dir això, però és el que he entès i, ja ho he dit, com que he reaccionat massa de pressa...

És un argument que trobaria inacceptable.

Falta de qualitat

Si he parlat de falta de qualitat, és perquè crec que quan algú es proposa un projecte tan ambiciós ha de tenir cura dels detalls i sobretot ha de procurar “no ficar-se en un jardí”, com se sol dir. Un proverbi xinès que m’agrada diu: “No t’enfilis a un arbre del que després no sàpigues baixar-ne”.

És clar que algú pot pensar que més val que m'ho apliqui. Qui em manava entrar en aquest jardí? Bé, aquest apunt és la meva manera de "baixar de l'arbre on m'he enfilat", sense perdre de vista que m'hi he enfilat perquè creia tenir motius, que són els que estic exposant.

Potser no calia fer un aplicatiu, potser calia confiar més en l’eina original sense témer “la balena”, potser el sistema de votació als Premis Blocs tenia massa imperfeccions, potser la noció de vot popular no és l'adequada, potser el jurat no era l'ideal per respondre a segons quins aspctes, potser no es va calcular el dany de segons quines decisions...

Afanys de protagonisme

I si he parlat d’afanys de protagonisme, és perquè no em va agradar que arribés una nota de premsa que podia interpretar-se com l’anunci que hi hauria sis caps de llista (molts col·legues així ho van entendre) quan moltes persones ja sabíem que no seria així, perquè era conegut, i no vaig trobar encertada una certa "pressió" als altres formulada en un acte de cloenda.

Potser he exagerat, però em va semblar que volien fer passar bou per bèstia grossa. Aquesta decepció, sumada a la recerca del ressò mediàtic de fa uns quants dies, potser a canvi de provocar un desequilibri notable, s'ha convertit en una frase que podia ferir algú, i me'n disculpo, però que tenia aquesta base.

Vet aquí els tres motius de les tres expressions. Això no evita que fos un desencert deixar-ho anar en un tuit, si volia comentar la nota de Stic no he triat el canal que em feia falta.

Opinió minoritària

Però encara vull dir una altra cosa.

He percebut que altres persones també creuen que tot i el voluntarisme i l’entusiasme, que reconeixem i aplaudim, hi ha hagut, potser no arrogància ni excés de protagonisme, però sí, com a mínim, un cert grau de falta de qualitat. I crec que Stic faria bé de repensar-ho tot plegat una mica seriosament.

Però els meus interlocutors de Stic m’expliquen que aquesta percepció és minoritària. M’asseguren que en el retorn que ells reben, vuit de cada deu comunicacions se’ls adrecen amb una valoració molt positiva, tant de la seva tasca en general com dels dos darrers esdeveniments que han organitzat.

Per tant, com he dit per telèfon, la meva percepció prové d’un cercle realment molt reduït (dos de cada deu). Tinc una percepció allunyada de la realitat.

Què en penso

Tot i així, la mantindria (encara que no l'he expressada gens bé, ja ho estic dient, oi?).

Perquè penso (i encara que no ho cregués ningú més em sembla que ho seguiria creient) que ha faltat encert, que no hi ha hagut una bona estratègia, que s’ha fallat en el càlcul dels riscos, que s’ha posat en entredit la defensa de la missió natural i no sembla que hi hagi ben traçada una ruta ben pautada per als pròxims deu anys, posem per cas.

Esperava la nota amb moltes ganes. M'interessava l'estil. I reitero que no m'ha agradat (no, no he sabut expressar bé, per això estic clavant aquest rotllo al blog), m'ha decebut. Els tecnicismes són una reacció pròpia de les administracions quan alguna cosa falla. I aquell subtext que abans he esmentat tampoc no m'ha semblat correcte.

Si tenen tota la raó, i sóc l'únic que ha interpretat malament l'explicació i ha avaluat malament els darrers fets, reitero les meves disculpes.

Stic, endavant les atxes.

Si no m'equivoco tant, només el temps ho dirà. Per això, perquè fa falta temps i perquè, siguem francs, polemitzar no és la intenció d’aquest blog, tornaré a parlar tan poc de Stic com havia fet els últims anys.

PS:

1.- Només per si de cas: no, no presento mai cap blog a cap premi i no, no vaig votar a ningú, a ningú, coneixa massa persones i sabia que ni a uns ni altres no els vindria del meu clic. I potser volia tenir la llibertat absoluta de comentar la jugada, com he intentat fer.

2.- Només per si de cas. La falta d'animadversió és òbvia. Vaig cobrir durant moltes hores un esdeveniment a Mataró, per fer peces divulgatives, i vaig dedicar interès i diria que passió a la twittervista durant l'estona prèvia, quan la seguia i quan per fi en vaig redactar una crònica.

Sense aquesta passió, potser no hauria sentit cap decepció i m'hauria estalviat enfilar-me a un arbre amb les branques massa delicades com per saltar-hi sense mesura. Stic és un bon instrument. Només crec que pot millorar molt la seva feina.