Explicant la feina que faig... a la "Penedesfera"

La pregunta

La qüestió que plantejava Sergi Sabaté a la taula sobre mitjans de comunicació de la Penedesfera era clara: els mitjans digitals escolten el seu públic?

La resposta

Vaig dir que sí.

Però vaig dir alguna cosa més i potser que miri de resumir-ho una mica en aquest lloc que em serveix per desar-hi apunts, per si a algú li interessa què penso de la feina que faig.

Començo per la pregunta que es va posar d’entradeta.

Escoltar la massa

Quan els mitjans avaluen l’audiència, escolten. Sí. I què?

Potser farien millor si se cenyissin a la seva línia editorial, a la seva “marca”, perquè si només fan cas de l’audiència la seva oferta es desdibuixarà.

Les notícies “bizarre” i els esports són sempre de les més llegides, a banda d’aquelles que donen satisfacció a públics molt ideologitzats: el públic d’un mitjà com el 3cat24 aplaudeix amb moltes lectures els temes de conflicte nacional i altres públics “aplaudeixen” altres posicions.

El clicòmetre i la serp

No estic gaire segur que mirar-se el “clicòmetre” sigui ben bé “escoltar”. El “clicòmetre” emet sempre el mateix soroll.

Té sentit parlar tant de la ditxosa “llarga cua” mentre tothom intenta cruspir-se el cap de la serp?

Parlem amb 2.0 veus

Sí, parlem dues vegades, des del mitjà i des de les eines socials.

Però no escoltem gaire, ni estudiem la nostra marca a les xarxes (no tenim capacitat d’exercir aquest control o no ho considerem prou rellevant o qui ho fa, si algú ho fa, està molt lluny de la redacció).

Emetem missatges des de robots que ofereixen les nostres notícies.

No fem conversa. Tampoc no estic segur que hi estiguem obligats, com a mitjà.

Elmeu3cat24

Només escoltem de debò des de l’equip de participació, que és molt limitat de recursos humans i intenta respondre sempre a tothom, per correu i si cal per telèfon. La Karma Peiró és qui se n’ocupa i fan molt bona feina però el que fan només és “un conversador” en una redacció que cada dia interessa milers de persones.

I no estic del tot segur que sigui ben bé això el que haguem d’escoltar (gent que vol “sortir” al mitjà, amb una fotografia o un vídeo).

Deixem passar els comentaris

També escoltem quan permetem comentaris (no els permetem a totes les peces...).

Vaig fer una peça sobre un estudi que atribueix als comentaris un valor molt escàs.

I també vaig parlar aquí de les dificultats dels redactors per participar en una conversa que no controlen perquè la moderació és troba en altres mans.

No caldrà que repeteixi res més, qui vulgui saber què deia pot seguir els enllaços.

Filtres de pa sucat amb oli

Em sorprèn que la majoria de mitjans (també el mitjà on treballo) es conformin a filtrar els insults i quatre coses més (que són altres maneres de dir insults).

Hi ha molts comentaris que “passen” la porta però que en realitat no tenen prou a veure amb la notícia, que no aporten gaire valor o cap i que de vegades destil·len ignoràcia, ràbia i una vanitat una mica absurda.

Tots tenim el nostre ego, però deixar bestieses en una notícia no veig de quina manera gratifica el meu. És clar que tampoc no sé per què tanta gent envia fotografies per sortir a la tele o en un diari digital.

Sacralització de la banalitat

Mitificar el comentari com la prova de la democratització de la informació em sembla una bestiesa, una mentida, un “qüento xino”.

El comentari tot sovint és la porta a una esbravada, un procediment que els mitjans van adoptar per caure simpàtics als internautes (amb tants complexos que arrosseguen).

Per cert, gràcies a un twit d'Antoni Maria Piqué vaig trobar aquest apunt que ha d'interessar tothom que vulgui observar què passa amb els mitjans digitals.

Personalització

Una altra cosa és que cada autor d’una peça informativa sigui qui modera la conversa, com a part final del procés, no com un apèndix que es troba fora del procés d’elaboració de peces informatives per a un mitjà digital.

Si saps que has de respondre i que ets tu qui filtres potser tingui més sentit, tot i que la majoria de comentaris no són sobre la notícia sinó per opinar sobre el fet noticiable (té gaire valor que tot de persones diguin que retallar els sous fa mal?).

Les fonts

També vaig parlar de les meves fonts.

Les agències són la font central quan es fa actualització. En el nostre mitjà, però, tenim de font primera, com és natural i eficient, les redaccions de la ràdio i la televisió.

En el meu cas, com és raonable, perquè se m’ha encarregat que parli d’internet, de tecnologia (des d’un punt de vista social, preferentment), de les xarxes socials i de les TIC a Catalunya, tinc altres fonts.

El Google Reader és una eina bàsica (segueixo blogs especialitzats en matèries diverses i també els mitjans de “la competència”, tantes seccions de tecnologia i internet com puc).

En aquest blog, a l'extensa columna de l'esquerra, hi ha unes quantes de les fonts que m'han d'interessar i que no sempre atenc prou bé.

Trec molta informació de Twitter, perquè gent molt generosa hi deixa enllaços d’interès i també perquè gent amb ego hi explica què fa.

És natural. Jo també deixo a Twitter els enllaços dels meus apunts o de les notícies i reportatges que elaboro per al 3cat24.

També faig servir molt les altres xarxes, que em permeten parlar amb persones amb molta immediatesa i sense interrompre la seva activitat, com sí que faria per telèfon.

Els buscadors són una altra font imprescindible.

Les alertes automàtiques.

El correu electrònic (m‘envien moltes coses i he de destriar).

La xarxa

Les meves fonts són quasi sempre persones que fan coses a la xarxa catalana. La meva font principal és la xarxa del país.

Però no la conec prou bé, em falta molt de temps per aprendre’n el funcionament, per distingir, per conèixer...

Mart

Sé que em moc en una boira estranya, sé que és una mica com fer de corresponsal a Mart, però cada dia que passa comprovo que les persones que fan coses són gent amb qui és interessant parlar-hi i que quasi sempre val la pena explicar a un públic generalista el que ells m’expliquen, per mirar de fer visible tot aquest canvi soterrat que de moment, siguem sincers, només observen unes capes limitades de la societat.

La gent vol sortir als mitjans

No ens enganyem: la majoria d’usuaris encara segueix mitjans tradicionals, la majoria dels que segueixen mitjans digitals segueixen les rèpliques digitals dels mitjans tradicionals. Això es va dir. Ho vaig dir.

I ara hi afegeixo: i tothom vol sortir en aquests mitjans.

Mitjans i no persones

Si demà treballés pel meu compte, moltes persones que ara em fan saber les seves iniciatives perquè en parli deixarien de fer-ho.

No em volen a mi. Volen sortir al 3cat24, un mitjà digital que és rèplica (no ben bé, és clar, però la marca sí) d’un mitjà tradicional potent i reconegut.

Els periodistes sabem que sempre som el mitjà on treballem. És així.

Quan algú despenja el telèfon (o el Twitter) i comprèn el nom d’un mitjà reconegut, està ben disposat.

Si ets un bloguista independent em sembla que ho tens més cru. Almenys al nostre país, on el mercat de la informaciò elaborada en català és molt prim.

Persones i no mitjans

Però també vaig dir que a poc a poc això canviarà. I que seguirem més a uns noms que no a uns mitjans (ara no, un dia...).

Em contradic?

Crec que no. Dic què hi ha ara i què em sembla que hi haurà. Diria que hi haurà un canvi, ni tan ràpìd com pensen alguns ni tan lent com altres voldrien.

Triarem reporters i valorarem la seva credibilitat, la seva reputació digital.

Una reputació que no es mesura per sortir a la tele o ser conegut. Em sembla que vaig citar el cas d’una gran estrella que escriu en un mitjà digital peces sense cap enllaç on no es permeten comentaris, però ja no recordo si de veritat ho vaig dir.

Minories

És clar que hem de dir tota la veritat. Aquests periodistes de reputació personal són per ara les estrelles mediàtiques. L’èxit dels twitts d’Antoni Bassas ho demostra.

A Twit.cat es veu que són aquests els que tenen més seguidors a Twitter, i és lògic. Només Dolors Reig i Marc Vidal s’han “colat” entre les estrelles de la tele i l’esport.

Hi va haver dos moments una mica “dia de la marmota”, vull dir repetitius, com un bucle cap a d’altres jornades i seminaris.

Qui és periodista

El primer va ser quan es va provar de decidir qui és periodista. Algú va dir que calia haver fet una carrera universitària determinada i vaig estar a punt d’aixecar-me de la taula amb el cap cot.

No tinc la carrera de periodisme, faig feina de periodista. Però de tot això ja n’hem parlat aquí.

Ja he explicat com veig els mitjans digitals i què en penso del debat sobre qui exerceix l'ofici.

Fugim del bucle.

Aprenents de David

L’altre retorn cap al no res es va produir quan algú es va mirar el periodisme amb aire romàntic.

Hi ha herois i gent que hi perd la vida, és veritat. Informar té riscos. Però són casos minoritaris, de països amb conflictes de moltes menes (no sols aquest).

I hi ha periodisme d’investigació (avui he llegit una llista de documentals per a cine i televisió que formen part d’aquest material, peces extraordinàries que he tingut la sort de poder veure en força casos).

Però en general, el periodisme és una feina molt entretinguda, sí, però menys romàntica. Estic una mica cansat d’aquesta visió absurda de periodistes que volen desvelar una veritat amagada contra tot de dimonis escuats que els volen perjudicar.

Sabem el que ens diuen

Els periodistes expliquem què passa perquè algú ens ho diu. Parlem de coses que passen perquè algú ens hi convida o ens ho explica. Assistim a rodes de premsa, congressos, sessions parlamentàries, parlem amb les fonts, acordem què diem i mirem de convertir allò en alguna cosa d’interès (escrit o parlat o amb imatges) per al públic del nostre mitjà (en el meu cas és el públic generalista que confia en els mitjans públics de Catalunya).

I ja està. Vet-ho aquí. No cal que ningú s’imagini cap batalla perquè en general la nostra feina no és cap guerra sinó un dia a dia una mica neguitós perquè de vegades no tens un bon tema propi, has de recórrer a les agències i et sents una mica neci.

A mi em passa això, no em sento cap heroi de res si no és que acudir a la Penedesfera, per exemple, té res d’heroïcitat.

Censura

L’altre gran mite és la censura.

Els que fem de periodista tenim una gran feinada si volem desmitificar tot això (és clar que potser a algú ja li va bé una certa mitologia de l'ofici...).

No hi ha censura als mitjans de comunicació catalans. #algúhohaviadedir

La censura només existeix si un govern controla i filtra els continguts que es creen abans que siguin emesos (llibres, pel·lícules, diaris) i a més empaita i persegueix a posteriori o si bloqueja accessos a la xarxa.

A la Xina hi ha censura. A l’Iran. A Cuba. A molts altres llocs.

Línia editorial

Una altra cosa és que un mitjà consideri que una peça informativa s’ajusta a la marca del mitjà que l’ha d’emetre. O que l’assessoria jurídica recomani prudència. O que un mitjà no vulgui perjudicar els seus clients (els anunciants). O que un mitjà cedeixi a pressions oficials. Però tot això no són casos de censura. És la vida.

Em sembla que vaig proposar que els mitjans incloguin una mena de declaració (breu, clara, comprensible) que indiqui la seva posició editorial, i que també puguin fer "endorsements" quan hi hagi eleccions. Això ens permetria jutjar la coherència de la informació amb aquesta línia pública en comptes de llançar sospites, deixar-nos dur per la malícia i donar per certes tot de suposicions massa agosarades.

Comandament

De vegades, un empleat d’un mitjà pot creure que un assumpte té interès i els responsables de la línia editorial, dels continguts, poden creure que no. Per això són els responsables del mitjà i responen dels continguts.

Això no és censura. Això l’exercici del comandament. I el fan periodistes, no uns extraterrestres malvats que vénen a corrompre la professió.

A tots ens ha passat que hem venut un tema al nostre cap i no l’ha trobat prou interessant o prou ajustat al mitjà. A tots, més d’un cop i de dos. I no passa res. És la feina.

Els càstigs

No entenc la mania de l’autoflagel·lació. Siguem més indulgents.

Quan cal fer una esmena a una peça del 3cat24 ho faig, si crec que és necessari. Però no anoto el canvi (estic fent una peça informativa, no un estudi textual d’inclinació filològica).

El procés

Em sembla que en aquest punt vaig dir que trobo una mica ridícul el gest d’indicar els canvis en un blog, amb unes paraules “tatxades”).

Què vol ser? Un exercici d’honestedat? De transparència? Quina bestiesa, a mi tant me fa si algú ha canviat de paraula quan escrivia.

Un dia hauré de parlar de la suposada "etiqueta de la xarxa", d'aquest afany dels "pioners" per "legislar" sobre com hem de fer servir les eines TIC. Farem el que voldrem, no?

Però tornem on érem. En què diantre consisteix escriure si no en això? Escriure és reescriure una vegada i una altra, corregir, modificar, eliminar...

Escriure en beta

L’edició digital permet “escriure en beta permanent”, canviant el que creguis quan et sembli. O això és un privilegi dels programadors informàtics?

Si canvies el significat o preténs amagar una frase polèmica, per exemple, quasi sempre hi haurà un registre digital del que vas dir. I no és tan important. Fins i tot un jutge se’n faria el càrrec.

A qui li interessa el procés? No em fico a la cuina dels restaurants. M’assec i espero que em duguin el plat a taula. No necessito veure quines paraules has canviat per valorar millor el teu blog.

Els tòpics

Em sembla que vam parlar de més coses però en comptes d’un apunt estaria començant un llibre i és evident que el que vaig dir no s’ho val.

Va ser una oportunitat per intentar desmitificar uns quants tòpics, però em sembla que una part del “públic super digitalitzat”, el que assisteix a les “trobades esfèriques”, també té els seus tòpics, com és comprensible.

I si tots plegats ens deixem de debats sobre el sexe dels àngels i mirem, simplement, de fer millor la nostra feina?

Compromís

M’he d’esforçar per escriure peces millors al 3cat24.

Els usuaris es podrien esforçar a aportar comentaris d’interès o reprimir el seu ego si no tenen res interessant per dir.

I els "super digitalitzats" podrien entrar més sovint als mitjans generalistes i aportar-hi valor en comptes d’estar a l’altra banda, com si fos una batalla contra un Goliat amb banyes vermelles.