La “lupa TIC” i la conversa millorable

Els fets

Aviso de "l’assumpte web laporta2010". Es decideix esperar que acabi el compte enrere i falten més de tres dies. Quan ja han passat, aviso que falten menys de dues hores. M’encarreguen una peça.

Faig una primera versió més apressada per sortir aviat amb la informació. Amb dificultats perquè no puc accedir al web.

M’adono que no sóc l’únic i segueixo el debat. Per fi hi entro i faig la peça. Obrint pel contingut del web. Sense gaires detalls. Una qüestió rellevant de l’aspecte gràfic, les frases de benvinguda... En una segona part, esmento els problemes tècnics i els comentaris que hi ha hagut.

La peça esdevé la més vista del dia. I rep molts comentaris. Uns quants són de queixa perquè consideren que la informació està esbiaixada.

Miro de respondre els comentaris però n’arriben més. És una mica decebedor però vull creure que val la pena estar-hi atent i aprendre’n.

Esbiaix i enfocament

De seguida m’adono que és una qüestió política. I l’error principal és que no ho he tractat en cap cas com una informació política, encara que la política hi és present. Diria que em va passar un cas semblant quan vaig tractar la reacció a internet de l’editorial conjunt sobre l’Estatut i quan vaig informar sobre la utilització de les TIC en les consultes per la independència.

Eren assumptes polítics però els vaig enfocar com el que em van dir que he de fer, com a “redactor d’internet” (crec que aquí n’he dit algun cop "corresponsal a Mart").

Són informacions que observo amb la “lupa TIC”. Com a redactor, aquest és el meu enfocament i se suposa que és l’objecte sobre el qual tracto d’aprendre, sobre el que llegeixo i consulto...

Per això m’he fixat, potser més del compte, en el debat sobre l’inici fallit del comptador enrere, seguint una conversa a Twitter que després de tot és veritat que és minoritària.

L’esbiaix que hi ha és aquest i cap altre.

Proximitat i paisatge TIC

La lupa TIC és una manera de mirar i aquesta mirada forma part del projecte que he exposat aquí i que encara em sembla que té sentit. La informació sobre internet està dominada com és raonable pels fets vinculats a les grans empreses internacionals, les que amb les seves decisions configuren la xarxa.

Però un mitjà públic de proximitat fa alguna cosa més.

Intentar dibuixar un “paisatge TIC propi” implica estar al cas d’aquest web de Joan Laporta (perquè és innovador que en comptes d’una compareixença amb micròfons l’inici polític d’algú com Laporta es faci a internet, amb un web, un vídeo...).

Aquest dibuix també implica provar d’entendre com es fan servir les eines per part dels docents, de l’administració, les empreses públiques...

A més, calia un apunt diferencial. El “star system” d’internet que sol aparèixer als mitjans ha sigut sempre d’un entorn menys propi.

Per això entenia que era important acudir a la catosfera. Per això miro de citar bloguistes que són rellevants en els seus sectors, els que opinen de política, d’educació, de publicitat. Per això he provat de citar consultors del país, ciberactivistes, gent que es fa notar a la xarxa.

La xarxa del país

Avui algú ha posat en dubte el valor d'una font que he citat perquè és un estudiant. Perquè té 22 anys. Per a mi, en Sergi Sabaté és un emprenedor, algú que engega un mitjà propi mentre estudia, algú actiu a internet, algú que aprèn i ho comparteix, algú amb qui hi he conversat un parell de vegades i em sembla que dissentim en un munt de coses però és algú que em sembla fiable, exemplar com a model de jove que és actiu i participa. Per què no l’hauria de citar? Ja he explicat aquí que tal com ho veig quan algú fa de periodista ja n'és, si més no provisionalment, i no li cal acabar una carrera universitària perquè se li reconegui aquesta feina.

És el mateix que he provat de fer amb molts altres a qui cito de fonts: Ruben Novoa i José Rodríguez, Roc Fernandez i José Antonio Donaire, Gemma Urgell i Albert Medran, Marc Vidal i Didac Lee, Dolors Reig i Trina Milan, Genís Roca i força més que ara em descuido.

Miro de citar gent activa en camps diversos.

Sovint no els ho consulto. Si han escrit alguna cosa pública, és que és pública, n’hi ha prou de citar-ho com cal, amb autor i enllaç. I això també vol dir donar relleu a la xarxa, a la xarxa del país.

Potser hauria d’afegir a cada peça la icona d’una lupa per advertir del meu esbiaix: "atenció, informo com a redactor d’internet de la internet del país, amb el màxim de naturalitat" (com si en realitat internet no fos Mart...).

Però aquest apunt no és una justificació d’una peça. No tindria gaire sentit.

L'assumpte de la conversa millorable

Aquests fets (les queixes expressades als comentaris) m’han fet rumiar sobre el diàleg pretès entre redactor i usuari, això tan fantàstic que internet permet i bla bla bla.

Parlem del bla bla bla.

Se m’acudeixen unes quantes pegues que compliquen la percepció dels comentaris com un cas real de conversa entre l’autor d’una peça informativa i els usuaris que consumeixen aquest contingut.

9 problemes del diàleg

1.- No parlen amb tu

La majoria de les vegades no hi ha cap diàleg perquè els comentaris no s’adrecen a un autor sinó a la notícia mateixa (com si fos un ens) o als protagonistes de la informació (sovint per insultar-los, de manera que l’insult passi el filtre i només sembli una discrepància però amb l’insult contingut en l’adn de cada paraula, altres vegades per aplaudir-los).

Si el mitjà no té gaires peces firmades, els comentaris estan habituats a conversar amb una abstracció, amb qui sempre és més fàcil la brusquedat.

A vegades és increïble que la gent no s’adoni que hi ha algú, un ser humà, fal·lible, que ho ha fet, i s’atribueixen matisos al propietari del mitjà o, si és públic, al govern.

2.- Parlen entre ells

Tot sovint, s’estableixen diàlegs (o intercanvis de frases...) entre els usuaris. En aquest cas, la missió és només de moderació però no és l’autor qui la sol fer (vid. 8) i quan es fa sol consistir només a aprovar o no la publicació, sense moderació autèntica ni guia de la conversa.

3.- Et donen les gràcies

Algunes vegades, els comentaris provenen de les mateixes fonts citades, que deixen una frase d’agraïment. Com és comprensible això no permet cap diàleg. No s’hi pot dir res més. Entraríem en un bucle llepissós.

4.- T’insulten (sense fer-ho) i si pots t’excuses

Algunes vegades, els comentaris donen per fet que has tingut mala fe o que simplement ets poc menys que un canalla (no ho diuen així, és clar, però donar per fet que algú deforma una peça per atacar algú és tractar-lo de què?) o un inútil (perquè comets errors garrafals, que potser no ho són tant i només cal un matís per esmenar-los però que es presenten com un error imperdonable). En aquests casos no sol haver-hi tampoc gaires opcions de diàleg, fora d’excusar-te si et sembla que en algun element tenen raó. Però no he vist mai que després tornessin a passar per saludar-te, ja ens entenem.

5.- T’ajuden a millorar

A vegades, els comentaris contenen una frase entre cometes i fora de context. Algunes d’aquestes vegades, m’ha anat molt bé. De cop, amb aquella frase allà, tot sola, t’adones que és millorable i que el volies explicar no ha quedat benentès. En aquestes situacions, algun cop he canviat la frase.

Això demana una pausa per explicar-ho.

La digitalització permet això. L’actualització es fa 9 de cada 10 vegades per motius informatius. Però també en queda una per a raons d’estil. I jo m’hi acullo de tant en tant, sense gaires manies. Si es pot millorar, millorem-ho.

L’única pega és sobre l’honestedat.

Com informes de l’actualització? Amb aquell recurs del text guixat embrutes l’estil del mitjà.

A més, tot això és “soroll”. La metainformació es menjaria la claredat informativa. Es tractaria la notícia com si fos ella mateixa una notícia (com si fos un ens).

Per tant, el resultat és que en l’única situació real de diàleg, un redactor pot emprendre algunes millores a partir d’un suggeriment (això seria exquisit, normalment és a partir d’un comentari una mica menys serè) però no en queda constància, excepte pel comentari.

No està malament, però aquest és tot el diàleg real que es pot tenir i en realitat no estic segur que sigui tan comú d’establir-lo.

Miro de reprendre la llista

6.- No saps qui parla

Sempre serà un diàleg desigual, perquè és entre algú que firma, sigui un mitjà o un redactor, i algú anònim (la immensa majoria de les vegades, excepte en mitjans on han canviat les normes).

7.- Parlen uns quants i tu estàs sol

També és desigual en nombre, normalment.

8.- No decideixes amb qui parles

Quan hi ha moderació, sol correspondre als responsables d’edició o de participació, en realitat el redactor ha d’anar mirant de tant en tant una peça per si de cas hi ha comentaris i aleshores si creu que l’afecten pot decidir si mira de respondre...

En fi, el diàleg passa per altres persones que de bona fe decideixen amb qui parles i amb qui no, sense la teva participació.

9.- Si parles ho fas mentre els mestres callen

Una altra desigualtat es troba en la resposta. Saps que si respons personalment encara la pots vessar més i ho assumeixes. Però firmes reconegudes, al costat de les quals ni tan sols et dius de cap manera, ni tan sols intenten obrir la boca... i n’hi ha que no obren ni l’orella.

Això et situa en una desigualtat: no ets un altre redactor que dialoga (com tots) sinó el pària que no té la condició sacra de persona sense boca ni orelles i que sí que contesta. Els aristòcrates (per seguir amb la comparació) es poden permetre el luxe d'ignorar la conversa.

Conclusions provisionals

O sigui que no hi ha gaire conversa (limitada als casos 4 i 5) i si n’hi ha és desequilibrada, està controlada per altres (de confiança, és clar, companys del mitjà, però “altres" després de tot) i està feta de sobreentesos, sense tots els matisos necessaris per a una conversa autèntica perquè això provocaria molt de “soroll metainformatiu” i faria nosa.

Entre la meva lupa TIC i la meva dificultat per aquests diàlegs tan complexos em sembla que el repte de fer bé la feina es multiplica.

Propostes

Com ja he fet altres vegades, voldria ser capaç d'anar més enllà de l'apunt crític o de diagnòstic. Per això he anotat en una presentació unes quantes propostes. És una primera llista, s'ha de completar i segur que és molt millorable.

Conversamitjans

View more presentations from janquim.

Si algú se sent convidat a obrir una conversa sobre la conversa serà fantàstic. Perquè això no és un mitjà generalista. I aquí el criteri dels comentaris només depèn de mi. Aquí sempre hem conversat sense ofendre però també sense embuts.