Des d’aquest migdia l’apagada analògica ja és un fet. Una tecnologia en substitueix una altra.
El relleu no és natural sinó que té l’impuls de l’administració. Tots els descreguts que sostenen que el mercat es regula sol, sense que hi faci falta cap intervenció moderadora (després d’aquesta crisi les veus més radicals ja no parlen amb tanta arrogància) tenen una altra prova que si bé és veritat que les lleis del temps condueixen aquests canvis també ho és que de tant en tant fa falta un impuls decidit.
Algú creu que el mercat petrolier, pel seu compte, avançaria en el disseny de vehicles elèctrics, sense incentius i empenta pública?
Quan es produeixen aquestes substitucions d’abast ampli, amb suport legal, sol haver-hi queixes però a mig termini els ciutadans tendim a fer les assumpcions correctores.
Quan l’euro va entrar en vigor, el dia 1 de gener de l’any 2002 (abans d’ahir), ens va semblar que no ens hi acostumaríem mai però ara no ens recordem gaire de la pesseta.
Els últims sense plom
Quan la gasolina sense plom va substituir l’altra gasolina, la vermella, (una altra imposició pública, davant les proves científiques sobre els danys a la salut que provocava la utilització del plom per millorar l’octanatge) també hi va haver un cert debat i se solien destacar més els inconvenients d’un canvi que els avantatges d’allò nou en relació a allò vell.
Espanya, Itàlia i Grècia van tancar el procés el 2002, dos anys després que la resta de països europeus, i van demostrar d’aquesta manera que l’estil llatí sempre necessita moratòries. Per mandra? Per falta de rigor? Per desídia?
Aquesta vegada, almenys, no som a la cua. Aquest dimecres, el país de Gal·les farà la seva apagada analògica i serà el primer territori britànic que assoleix l’objectiu.
En tot cas, es tracta d’una substitució simple. Un model tecnològic de transmissió del senyal en relleva un altre. Però el model segueix igual. Després de tot, la TDT és televisió digital, sí, però també és terrestre. Com la que ja teníem.
El paper resisteix
Hi ha canvis més sofisticats.
Canviar el paper pels bits serà una mica més difícil. Encara hi ha molts ciutadans que de debò creuen que el paper té mil avantatges. En realitat, són una immensa majoria. Ho dic en tercera persona perquè no me'n sento part, a mi ja em sembla que defensar el paper és el mateix que si avui insistíssim en la utilitat del papirus o com si algú volgués que el transport públic es basés en la força animal.
És clar que seguirem consumint amb plaer el llibre vell, la peça de bibliòfil. I per Sant Medir, al barri de la meva infantesa, els cavalls surten al carrer. Però els altres dies, per sort, ens movem amb el metro, oi?
Va ser aleshores quan em vaig adonar que fa anys que no la faig servir gairebé mai. Només els alumnes en edat escolar la necessiten i em pregunto per què en comptes de demanar-los que portin els treballs impresos no els proposen que els portin en un d’aquests ginys d’emmagatzemament. No ho entenc.
L'entrepà i els treballs escolars
A la mateixa escola on els demanen còpies impreses exigeixen als pares que els nens portin l’esmorzar sense paper d’alumini, obligació que complim sense rondinar, al contrari, il·lusionats de poder contribuir (tot i no acabar-ho d'entendre). Però, per quina raó el paper sí que es pot malgastar?
M’adono també que a la feina veig molts companys que imprimeixen els teletips. Amb aquesta impressora que he fotografiat. I no ho entenc.
Quan vaig començar a escriure de periodista ens passaven els teletips amb paper fi d’aquell i el nostre somni era tenir-los en un ordinador (en realitat, començàvem a tenir els primers ordinadors).
Per què tenim impressora a la redacció si no hem de fer treballs escolars? La podríem embolicar amb paper d'alumini.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada