Gèneres, riscos i lletres marcadores: cobrint la setmana "ehealth"

Quan decideixes cobrir un congrés temàtic ja saps que corres el risc que les sessions siguin massa especialitzades i que no vegis la manera de treeure’n informacions que s’ajustin a les necessitats d’un mitjà generalista i ni sàpigues trobar-hi un enfocament de “notícia”, amb un títol d’actualitat i novedós.

És un risc que corres i ja està.

Ho havia fet al Personal Democracy Forum, a la Catosfera o a l’encontre mundial dels mòbils i tinc raons per creure que me n’havia sortit.

No he tingut la mateixa sensació amb la setmana dedicada a la sanitat digital que ha aplegat milers d’experts a Barcelona. Les sessions de seguida em van semblar molt poc aptes per a la mena d’informació que volia elaborar. Passava molta estona escoltant persones i sabia que tot just n’aprofitaria un parell de ratlles.

És veritat que altres periodistes han seguit la conferència internacional i que han servit informacions però ha sigut un d’aquells casos en què valia més la pena utilitzar l’escenari per trobar protagonistes i conversar-hi.

El gènere i l’amortització

A mi m’agrada més la crònica de les sessions que l’entrevista. M’hi trobo més còmode, potser perquè el repte de la síntesi m’estimula. Però m’he equivocat. Hi ha vegades que has de triar el gènere més adequat encara que tu no t’hi sentis tan a gust.

La Karma Peiró ha fet dues entrevistes que aporten més informació i coneixement a l’usuari del nostre mitjà sobre la salut digital que les cròniques espesses que m’han sortit, desdibuixades, massa abstractes per ser generalistes i massa superficials per ser especialitzades.

Les seves converses expliquen a l’usuari del 3cat24 els conceptes fonamentals de l’anomenada “ehealth” d’una manera clara i molt directa.

Hi ha un detall que potser val la pena d’esmentar. La Karma sempre tria la forma de pregunta i resposta. Per això sempre em sembla clara i directa.

Les meves entrevistes, que són escasses per la incomoditat que el gènere em provoca, es presenten en un estil indirecte, on miro de fer un relat i, per tant, trastoco la conversa original per esmicolar-la i adaptar-la a la narració, respectant les paraules de l’interlocutor però utilitzant-les en un context. Aquest estil, més característic del reportatge, resulta menys clar i menys directe però confesso que m’ajuda a entendre el que pretenc explicar.

Potser és més intervencionista que l’altre i, per tant, menys transparent. Però admeto que quan elaboro peces informatives m’apropo tant com puc a la noció del relat, i persegueixo una estructura més narradora que dialogant.

Una altra qüestió que val la pena repensar és l’amortització. Quan has anat a un acte d’aquests i et sembla que no hi ha ben bé el tipus de material informatiu amb què pots treballar, què has de fer? Et quedes per “amortitzar” la presència o hi renuncies i te’n tornes a la redacció?

Ara bé, al marge d’aquestes lliçons que tots els oficis et regalen sovint, si estàs disposats a entomar-les, a la “eHealth week” de Barcelona he rumiat en una proposta que em va entusiasmar.

L’obvietat digital i la gasolina verda

El doctor Alex Jadad és colombià i ja fa temps que viu i treballa al Canadà, on dirigeix un centre d’innovació en salut. Jadad va proposar als assistents que es deixin estar d’afegir lletres catalogadores. No em diguem “e-salut”, va demanar, ni “m-salut” (quan s’utilitza el mòbil)... diguem-ne salut i ja està i que els sistemes sanitaris incorporin per defecte l’aplicació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

Sembla una obvietat. Potser ho és i tot. Però no se li fa gaire cas.

Em va interessar perquè ja he dit alguna vegada que em passa una cosa semblant amb el periodisme.

I si deixem de parlar de periodisme digital d’una vegada i per sempre?

No és un “periodisme específic”, ni menys encara “estrambòtic”. I si fem servir aquestes eines quan elaborem peces informatives i adoptem formats i solucions que aquestes eines permeten i ja està?

A la televisió, per exemple, ja li ha passat. La televisió digital ja no cal que porti mai més ni una lletra marcadora ni aquesta paraula que entre tots hem anat desdibuixant.

La televisió digtial terrestre, la TDT, serà molt aviat l’única manera de veure la televisió. És qüestió de dies (i quan s'iniciaven projectes que s’hi encaminaven, tants deien que s'anava massa lluny i massa de pressa...)

La que no és terrestre ja és digital. Tota ho és. Per tant, quan diguem “televisió” ja estarem dient “televisió digital”, sense haver-hi d’afegir res. Aprendrem la lliçó?

És clar que sempre hi haurà inadaptacions. Ens passa a tots. Encara parlem de la “gasolina sense plom” o “gasolina verda”. Per distingir-la de quina? D’aquella que ja no es troba a cap benzinera!