Aznar o l'home del sac

Com que encara es manté el contenciós entre la CCMA i el FC Barcelona, hi ha hagut una altra nota informativa de l’empresa on treballo.

He de dir que no esmena l’actitud que comentava de l’anterior comunicat i, si de cas, insisteix en els “tics”. Vegem-ho: “Com a conseqüència del litigi que mantenen el Futbol Club Barcelona i l’empresa Audiovisual Sport, la junta del Club ha impedit avui a Mediapro donar el senyal corresponent al partit entre el FC Barcelona i l’Sporting de Gijón en llengua catalana.”

Tornem-hi amb la llengua. Repeteixo que tots estem convençuts que la decisió del club esportiu no té res a veure amb la llengua. No volen impedir que es retransmeti un partit en català. Si no és aquesta la seva intenció, quin sentit té remarcar aquest aspecte?

Ja vaig comentar que emprar la llengua per fuetejar en una negociació econòmica em semblava un gest molt desencertat. Però és que l’última nota pública encara va més enllà. Diu: “En aquesta mateixa línia, la CCMA també lamenta que el Club hagi decidit limitar la informació que pot oferir TV3 sobre les seves activitats esportives fins als mínims imposats per l’anomenada “Llei Cascos”, aprovada pel primer govern Aznar l’any 1997, fet que dificulta el desenvolupament de la tasca informativa.”

Aclarim-nos: a mi també em sap greu que el Barça limiti la informació que la televisió pública pot oferir i em poso, com és natural, del costat de la meva empresa sense dubtar ni un instant.

Però, siguem francs, hi havia cap necessitat d’esmentar José M. Aznar? Més aviat sembla que se’l faci servir com si fos l’home del sac.

Una anàlisi senzilla deixa al descobert la intenció de la nota: acusar el Barça d’anar contra la llengua catalana i, encara més, d’emparar-se en una llei de l’etapa d’Aznar, recordat aquí com qui esmenta el diable.

Em fa la sensació que en aquests comunicats es manté un aire acusatori poc subtil, una mica fanfarró i del tot innecessari.

Seria més fàcil si, amb tota naturalitat, defenséssim la posició de l’empresa i els seus drets adquirits, sense cap necessitat de treure Aznar de passeig ni d’insinuar atacs a la llengua.

Però dec estar molt equivocat, perquè allò que semblava un tic, un descuit, comença semblar un estil.