Una llegenda... de l’equip

Sempre he cregut que jugar era magnífic i he compartit aquesta afició amb una bona colla d’amics, amb en Xavier Calderer al capdavant.

Fa una vintena d'anys vaig seguir, gràcies a una decisió paterna, la revista Jeux et stratégie.

I ara em sembla interessant el que fa Oriol Comas.

A casa, un lloc d’on no parlo mai aquí, hi ha hagut una certa afició al simulador de futbol PES.

La novetat d’aquest any em sembla que sí mereix un apunt que no es desdiu dels assumptes que exposo en aquest blog.

Hi ha una nova modalitat. En castellà en diuen “Ser una leyenda”. És ben simple: no controles un equip, com fins ara, sinó un jugador. I només jugues amb ell.

Contra la temptació de crear un punta que s’atipi de fer gols, vaig triar la mena de jugador que més m’agrada: un centrecampista que pot actuar de pivot, d’interior o de mitja punta i tot. Vaja, com els futbolistes que de veritat em poden emocionar.

Al principi no ets tan bo i t’has d’esforçar molt per guanyar-te la titularitat, com diuen els periodistes d'esports.

Vaig començar a la lliga anglesa fins que 'em va fitxar' l’Atlético de Madrid i ara acabo d’arribar al Milan, amb 23 anys acabats de fer i una estadística raonable (jugo en el nivell 3 de 5, que consti).

Aquesta modalitat sembla que s’adapti al culte a l’ego, fa creure que s’allunya de la idea de defensar un equip, inventat o real. Però no funciona així.

El que he après, i ho comparteixo aquí, és una altra cosa.

Com he aconseguit que el meu jugador tingui bones puntuacions i, fins i tot, que faci uns quants gols?

Es tracta de tocar molt la pilota i per això cal estar ben situat, passar-la molt sovint i saber córrer quan hi ha un forat. O sigui: la llegenda individual només creix si sap ser d’un equip, de l’equip.

Qui ho diu que passar una estona a la Playstation no té cap sentit?

Friso perquè em fitxi el Barça.