I si en diem 'xarxa'

A la web 2.0 es parla molt de la web 2.0. És el que es veu als núvols d'etiquetes dels llistats de preferits que visito. M'he sorprès quan he comprovat que en el meu del.ici.ous aquesta etiqueta és la segona més freqüent, després de 'tool'. Més que una actitud endogàmica sembla un símptoma d'immaduresa i és fàcil de resoldre amb dues claus: que passi el temps i que com més serem millor anirà. A banda que potser hauré de revisar el meu etiquetatge.

El que m'interessa més de la la web 2.0 no és el que es diu sobre ella mateixa sinó el que hi ha al darrere.

No fa gaires dies en vam parlar amb l'Oriol Lloret. Li deia que des d'una mirada professional em convenia identificar les eines que permetessin afegir valor als projectes que impulso. Em va proposar que anés més enllà d'aquesta mirada utilitarista i que ho veiés com un moviment cultural (vaig al·ludir-hi en el primer post).

El debat de fa uns mesos entre Andrew McAfee i Tom Davenport sobre l'èxit o el fracàs de la noció 'empresa 2.0' pateix d'aquesta perspectiva. La pregunta clau és si les eines web 2.0 tindran més o menys penetració per transformar l'organització de l'empresa.

No ens hauríem de quedar atrapats per l'imant de les noves tecnologies. La màquina d'escriure no va transformar el periodisme però la generació de continguts a l'abast de gairebé tothom sí que ho farà. El que compta no és una eina o una altra sinó la nova manera de pensar. Els sociòlegs s'hi han referit com la societat xarxa.

És un canvi radical però no és màgic ni cal fundar sectes que ho presentin com la llum al final del túnel. És una altra manera de veure'ns a nosaltres i al món.

És per això que sí que ens convé, també, identificar les eines més útils en cada cas. No perquè siguem utilitaristes sinó perquè saber què volem fer servir és el que hem fet sempre.

Per primer cop, compartir amb persones que coneixem perquè ens hem vist i amb persones que coneixem sense haver-nos 'vist' és tan fàcil i tan natural per les generacions recents, com recordava Genís Roca.

El resum més clar que se m'acudeix s'assembla a això: no estic sol al món, hi ha més persones (arreu) amb qui puc compartir interessos (professionals, personals,. familiars...) i aficions (de tota mena) i puc estar en contacte amb aquestes persones per compartir amb elles les meves dades, els meus enllaços, els meus textos i imatges sobre això que ells també els interessa i encara puc anar més enllà i crear xarxes i participar en d'altres, de més o menys abast. I això canvia la meva manera de treballar i de relacionar-me i per tant, és clar, té implicacions en la política, l'empresa, l'economia... i tot.

No hi ha una 'vida 2.0' que atregui curiosos. La vida digital és part de la vida. De la mateixa manera que no diem que hi ha una vida telefònica ni una vida televisiva.

Parlar del món 2.0 és parlar del món i ja està. No cal que anem posant etiquetes: cultura 2.0, amistat 2.0, revolta 2.0... Diria que actuar així és pensar a 'curt termini'. Les eines d'avui són peribles però la noció de xarxa no. Les eines són software però aquesta idea és humana. Sempre hem fet xarxes. Ara les podem fer d'una dimensió universal (arreu) i al mateix temps d'una concentració absoluta (microtemes).

El pitjor del 2.0 és el seu nom. Té molta gràcia i ho explica molt bé però no aproxima la noció a tothom i la potència real vindrà de l'ús massiu.

Potser n'hauríem de dir internet i prou. La web 1.0 només era el pas previ, el primer dia del Gènesi. Els cotxes han canviat molt i en continuem dient cotxes. I si només en diem xarxa?

Així posem l'èmfasi en el canvi de pensament i no en els recursos que ens ho permeten. Pels 'nadius digitals', aquests recursos no són cap sorpresa ni els provoquen reflexions de gurú. Formen part de la vida de cada dia.

Potser tot això ho he escrit perquè no fa tant que m'he capbussat en aquesta piscina i necessito aclarir les idees. O perquè som a l'agost, fa calor i estic de vacances.