La televisió no s'acaba però canvia

L'exageració

Ja hi tornem a ser. Alguns mitjans disfruten amb l'exageració. Vint Cerf ha dit en una conferència a Edimburg que la televisió ja no serà com era abans. A The Guardian recollien la seva predicció: la televisió ja no serà com fins ara. Però potser això no ven prou, de manera que es modifica el sentit de les seves paraules i es proclama als quatre vents que la televisió gairebé no existeix. Alguns diuen que el final és a prop i altres donen per fet que ja s'ha acabat.

Va passar el mateix el mes de gener, amb una intervenció de Bill Gates on pronosticava canvis molt importants i basava la seva predicció en el fet que a Youtube no hi ha publicitat. Veurem si l’anunci d’una estratègia diferent fa que els usuaris s’hi repensin.

Em sembla que el més destacat del que ha dit Cerf és la constatació que un percentatge molt elevat de continguts televisius són enregistrats. Per tant, podrem triar quan i com els volem veure.

Un repte pels programadors

Amb els PVR i amb altres aparells que aviat podrem comprar, i amb altres modalitats que ja estan disponibles, el que canvia de pressa és la programació televisiva.

Els titulars d'estil apocalíptic no informen i només creen anticossos. La tele no s'acaba. Però canvia molt i de pressa. I hi haurà un tomb radical a la feina de programar (he treballat en un equip de programació els últims quatre anys, primer al canal 33, després a TV3 i finalment al 33, al K3 i als canals digitals de TVC).

Oportunitats de la tv sincrònica

Però a la televisió en directe (la televisió sincrònica) li queden força oportunitats. N'apunto unes quantes:

- Esdeveniments esportius d'abast mundial (JJOO, Campionats Mundials diversos, altres) sempre que el país hi participi i arribi a fases finals (un Tour sense espanyols que hi brillin, o una F1 sense Alonso, no serien competitius a Espanya)
- Esdeveniments esportius d'abast local (la Lliga de futbol espanyola és un èxit tan important que ha provocat un enfrontament entre diversos titulars dels drets)
- Esdeveniments no esportius que podem considerar d'entreteniment en un sentit televisiu i que passen quan passen, ho veus o no ho veus, ho vius o no ho vius (bodes reials, coronacions, enterraments papals...)
- Esdeveniments d'abast global de caràcter informatiu (guerres, invasions, catàstrofes naturals). Els caps d'audiències saben què passa quan hi ha un huracà, un terratrèmol o un atemptat i els canals de 24 hores tenen aquí una oportunitat per deixar de repetir notícies que ja sabem.
- Esdeveniments d'abast local de caràcter informatiu (presa de possessió d'un alt càrrec, una nevada, com saben els homes del temps de TVC, i altres notícies de relleu o actes molt singulars d’abast local, com va passar amb l’últim concert de Lluís Llach).

Per tant, les cadenes depenen de l’atzar de la naturalesa, del terrorisme o de decisions bèl•liques (poden fins i tot implicar-se en aquestes decisions). I depenen també de la seva capacitat per adquirir drets d’esdeveniments aliens.

A les cadenes que no són d'abast global els queda el recurs d’organitzar actes singulars. Han de fabricar situacions que valgui la pena veure en directe si pretenen mantenir l’esperança de la televisió sincrònica. Les campanades de TV3 a la Torre Agbar, amb la iniciativa de Francesc Fàbregas, són una prova d’aquest afany. Però caldrà esmolar la imaginació per anar més enllà d’aquesta data i de les gales vinculades a les telenovel•les d’èxit.

La televisió que no calgui veure en directe la veurem d’una altra manera. Com s’apunta en un vídeo que ensenyava fa uns dies, voldrem veure el que ens vingui de gust, quan ens vingui de gust i des d’on ens vingui de gust. No és una amenaça a les teles sinó un repte gegantí pels programadors.