1/12/08

Maragall: l’arpa com el violoncel

L'últim llibre?

En aquest blog no s’hi ha fet fins ara comentaris sobre política i avui no serà una excepció encara que em refereixi a Pasqual Maragall. La justificació més immediata és de caràcter personal: vaig ser ahir al vespre al Palau de la Música, on es presentaven les seves memòries. No caldrà que en faci una crònica personal, els mitjans ja s’ocupen de ressenyar l’acte amb més o menys encert.

A molts que érem allà, l’orador que ens va agradar més va ser algú que no havia parlat mai en aquell escenari, la seva filla Cristina (i això que abans ho havien fet Ferran Mascarell, Narcís Serra i Francesco Rutelli).

Cristina Maragall va enllaçar anècdotes familiars amb l’expressió sincera d’un entorn que sap què l’espera.

Una d’aquestes situacions que ens va explicar relatava una jornada familiar de no fa gaire, al Museu de la Música. Maragall acompanyava la filla i els néts. A la sala on els nens poden tocar alguns instruments, el guia explicava la diferència entre la manera de tocar l’arpa i el violoncel, que es grata amb l’arquet, com tothom sap.

La qüestió és la pregunta

Tot d’una, Pasqual Maragall va demanar al guia i als néts què passaria si algú provés de tocar l’arpa com el violoncel. Quina pregunta, oi?

Això no es pot fer, diran de seguida els més conservadors, els practicants de l’immobilisme, aquells que no alcen mai la vista més enllà de les canyes de les mongeteres. I què? La innovació sempre ha tingut detractors poderosos, tots aquells que assimilen la recerca amb el cinisme que conté l’expressió “experiments amb gasosa”.

Però això és el que va fer de Maragall un polític diferent, el primer president amb visió estratègica (tanta falta com ens fa) des de Prat de la Riba, tal com ho veig (Macià no va tenir temps, Companys es va veure abocat a un tacticisme més o menys heroic, els presidents de l’exili no tenien més remei que intentar que la institució sobrevisqués i el primer president de l’autogovern recuperat es vantava orgullós del seu tacticisme amb aquella expressió del “peix al cove” que sempre m’ha semblat força mesquina i que no s'hauria d'imitar).

El meu ímpetu i les mongeteres

Les paraules de Cristina Maragall feien evident allò que ha entusiasmat a tantes persones tantes vegades. La capacitat de mirar-se les coses d’una altra manera. Els experts ho anomenen pensament lateral i té a veure amb una manera de ser que condueix a la creativitat, molt més si parteix de bases sòlides i del coneixement profund.

El mateix Maragall es va referir després a aquest assumpte quan va admetre que sol desconfiar dels especialistes i que prefereix unes altres mentalitats (diríem que més obertes o transversals).

Per això té sentit que en parli en aquest espai on els últims mesos he dedicat tantes frases a la innovació i a la imaginació. Molt més ara, perquè és inevitable tenir la impressió que algunes organitzacions molt importants del país s'han decantat cap les antigues fórmules basades en el poder, l'obediència i la marginació de qui pensa diferent. Ara que sembla que a molts llocs es mani des de darrere de les canyes de mongetera, he volgut escriure aquest apunt un xic impetuós però molt inofensiu: només vol ser una crida animosa a favor d'aquells que combatem ara i adès contra la frase ridícula que sentim tan sovint: "sempre s'ha fet així". Perquè darrere les canyes de mongetera sovint només hi sé veure excuses pusil·lànimes.

Al tren, l'avioloncel

Quan tornava cap a casa amb el tren, rumiava en la frase del violoncel i l’arpa i, de sobte, em va venir al cap una cançó de Pau Riba.

El cantant és, pel pel meu gust, el lletrista més interessant de la cançó en català, al costat de Sisa (empaitats tots dos per Adrià Puntí) i, a la seva manera, és un altre actor del pensament divergent.

La cançó es diu L’avioloncel i la copio aquí perquè no crec que sàpiga escriure un final millor per aquest apunt, que també té un deix d’emoció, una pila de records molt grats i un punt d'homenatge.

Aquest matí
hem sentit un gran retruny,
tots hem mirat amunt
i hem vist
un avioloncel
rascant la panxa del cel.

Bum barrum bum bubum bum bum bum
bum barrum bum barrum bum bum.

Tots hem dit miracle, miracle!
¿Com pot ser que un borinot de plata
voli així per dins la nata?
¿Com pot ser que un ocell de llautó
faci tanta remor?

Bum barrum bum bubum bum bum bum
bum barrum bum barrum bum bum.
Doncs això, que per molts bum barrum bum bum, Pasqual!

4 comentaris:

einestzara ha dit...

Fred Kofman, fa uns dies deia a La Contra de La Vanguardia: "si usted me apunta con una pistola —si se limita a ordenarme desde el poder—, puede obtener mi obediencia, pero no mi creatividad, ni mi ilusión ni mi esfuerzo." Doncs això, mentre hagi salut, sempre podrem mirar més enllà de les mongeteres.

Lluís K. ha dit...

Fa un temps vaig assistir a un taula rodona a ESADE, sota el títol de "Grandeza i Miseria de la política" amb la participació de Felipe Gonzalez y Jordi Pujol. Déu! on estàvem i on som...!
La conversa va girar al voltant de la capacitat de lideratges, entès com la capacitat de visió estratègica, anticipació i visió prèvia, més enllà de la gestió de lo quotidià, intuint i anticipant els grans eixos del creixement.
Us puc ben assegurar que ambdós van estar brillants i queden, avui, ben lluny i molt per sobre del que tenim aquí i allà.
No crec que el tacticisme del "peix al cove" diari sigui incompatible amb la visió estratègica, si hi ha mètode, ambició per la millora i objectius, i els 2 líders van anticipar aleshores un munt de les actuals problemàtiques econòmiques i socials que avui ens afecten. Ai! si els que els han succeït haguessin escoltat i prés nota...
Maragall va agafar bé el relleu, però van silenciar la seva veu, i així, la seva obra.
Què ens trobem avui? Han buidat la cistella, no hi ha peix que pescar i si proposes una tècnica nova per aconseguir noves captures, et convidaran a anar de caça. La pesca està regulada fins a tal punt que t'adones que en realitat està prohibida.
Sóm uns quants furtius (per aquí campa més d'un) inconformistes que volem seguir exercint el nostre hobby i/o professió amb il•lusió i empenta. No donem el braç a tòrcer!
El cove, ja buit, està en venda.

jnqm ha dit...

einestzara, gràcies de nou
el teu comentari ja ho diu tot i no cal afegir-hi res

a més, al teu blog he vist que tractes assumptes similars (autoritat vs imaginació)

deu ser que treballem en empreses semblants, hehe!

Lluis K, benvingut de nou
no discutiré res del que dius perquè ja saps que aqui de politica miro de dir-ne molt poc o quasi res (encara que de vegades se m'escapi alguna coseta)

en tot cas, em semgbla que en general estem d'acord que l'abús de la mirada curta no duu enlloc

gràcies com sempre!

Anònim ha dit...

Gracies per escoltar, i gracies per la torna.
Als nens i a mi ens ha agradat la cançoneta de l'avioloncel.
Ells aprenen musica i poesia, però espero que també podran mirar més enllà de les canyes de les mongeteres...
Cristina M.