Tot allò que se m'acudeix després de llegir "Les Bienveillantes"

Novel·la imponent

En aquest bloc he parlat sovint de llibres però m’he volgut assegurar que tinguessin a veure amb la mena d’assumptes que tracto aquí. Això m’ha dut a descartar fins ara qualsevol comentari d’obres literàries.

Faré una excepció perquè la lectura que he acabat em sembla de les més importants que he fet en molt de temps i perquè hi ha aspectes del llibre que, com es veurà, sí que s’acosten a les matèries que provo d’observar des d’aquest lloc.

He llegit Les Bienveillantes de Jonathan Littell, en l’edició de Folio, on l’autor ha corregit uns quants errors i ha modificat la narració allà on ho ha cregut necessari (per exemple, jo he llegit que el protagonista li mossega el nas a Hitler mentre que els lectors de la primera edició i de les seves traduccions van llegir que l’oficial de les SS li pinçava el nas amb els dits).

No faré un exercici de crítica literària perquè ja he dit que ni m’hi dedico ni voldria que aquest bloc s’hi aboqués, però almenys deixaré clar que m’ha semblat una novel·la d’una potència descomunal.

Les organitzacions

Ara bé, com que aquí sí que he parlat sovint de les organitzacions i els diversos models que adopten, valdrà la pena subratllar que aquest llibre, com tants d’altres abans, ens permet recordar alguns trets essencials d’aquell període i ens ajuda a aprendre'n lliçons.

- L’estructura del partit nazi s’infiltra en l’Estat fins al punt que molt aviat és impossible separar-les (les mateixes SS en són un exemple rotund). La Justícia o la policia, per citar casos molt notables, s’organitzen en funció de les estructures del partit nazi de manera que l’Estat, com a sistema independent de qualsevol organització, quasi desapareix i queda reconvertit en un aparell immens al servei d’una causa de partit. 

La qüestió actual que se m’acut és què passa quan en qualsevol organització gran hi ha una facció que pren el control i dóna per fet que allò que controla no és temporal sinó que li pertany.

- El model d’obediència deguda (més enllà de les ordres, se suposa que cal saber intuir què hauria dit o pensat el Führer) permet dur a terme les atrocitats més espantoses sense cap penediment perquè no hi ha ningú que en sigui responsable de manera individual. 

En moltes organitzacions sol passar que si s’imposa un model jeràrquic minva la capacitat de pensar, de reaccionar, d’oposar la raó a l'obediència sense raó. 

- En aquesta situació d’emergència (per la guerra, sí, però fins i tot abans de 1939 també per l’emergència d’una causa que pretenia canviar el món i que es considerava urgent) és fàcil que els ascensos siguin molt ràpids, que les males persones trobin més facilitats que les bones persones, que allò que corre pressa passi pel davant de la reflexió més àmplia.

- El fanatisme (devoció exagerada a una idea, una persona...) i el messianisme (la convicció que algú pot canviar l’entorn de forma radical i convertir aquest fet en un acte de salvació) es demostren com els enemics més rotunds de la innovació, de la reflexió, del pensament. 

Em sembla obvi que a les grans organitzacions els riscos del messianisme creixen en les etapes de crisi.

- La concentració en les dades fa que s’oblidin les nocions ètiques o d’altra índole. Els oficials nazis encarregats de comptar trens cap als camps d’extermini, els responsables del càlcul de les racions, en fi, tot el seguiment estadístic se situa per damunt del debat sobre el significat de les accions. 

Un excés de burocratització a les organitzacions també pot tenir efectes semblants.

- La consideració que l’altre no és una persona apareix al llibre com un fet cabdal. Els presoners són una despesa, poden ser mà d’obra o carn de les dutxes de gas, però no són mai considerats com a éssers humans. Ni els jueus, per descomptat, ni els polonesos, els russos, els comunistes, els republicans espanyols, els homosexuals, els malalts mentals... La llista de les “no persones” s’amplia mentre que la dels aptes es restringeix. 

A les grans organitzacions no sol haver-hi actes massius contra grups determinats però sí que hi ha el risc que des de posicions directives a vegades es pensi més en l’aportació (què produeix cadascú) que en el fet substancial que l’organització la formen persones. No treballadadors o empleats o col·laboradors o el que sigui. Persones. Oblidar-se d’aquest tret fonamental és el primer pas cap a l’anorreació moral.

Que quedi clar que no he pensat en cap moment en cap organització concreta. Segur que cadascú sabrà d’exemples on aquest tret o aquell hi poden ser vistos amb més claredat. Només volia advertir que molts riscos sobre el nostre dia a dia no estan tan lluny (encara que ens pugui semblar horrible) de maneres de pensar que, estirades fins a l’extrem, condueixen a posicions realment esgarrifoses. 

Hi ha algun autor que sembla que no s'adoni de les idees que el seu discurs traspua... o potser sí.  

Feta l’excepció, m’hi allargaré una mica més per escriure tres anotacions breus que provenen de la mateixa lectura.

Siguem seriosos

Es tracta d’una obra profunda, intensa, que és impossible que deixi indiferent a cap lector. I aquest és un tret que vull destacar. 

Sovint tinc la sensació de trobar-me en un entorn que es conforma a interpretar els fets des de la banalització de la realitat, un context en què s’aplaudeixen les pallassades de poc nivell (consti que sóc un admirador dels pallassos i un seguidor fidel d’estils d’humors diversos) amb la mateixa rapidesa que els assumptes cabdals es despatxen en una conversa de cafè... destinada a públics massius.

Trobo a faltar més espais on es pugui aprendre de debò, és a dir, on es proporcionin elements que permetin millorar l’anàlisi de la realitat i la comprensió del món.

Comparacions

Quan no tenia més de setze anys, vaig devorar els volums de l’edició castellana de Auge y caída del Tercer Reich, de William L. Shirer. I no devia tenir gaire més anys quan la novel·la KL Reich, d’Amat-Piniella em va deixar trasbalsat. 

No gaire després vaig viure amb un esperit més aventurer la lectura d’Entre el torb i la gestapo, de Francesc Viadiu. L’interès per aquests assumptes m’ha dut a veure una bona colla de documentals. 

Per no allargar-m’hi esmentaré només una pel·lícula imprescindible, que vaig veure fa molt de temps, Nuit et brouillard (aquí n'hi ha informació en català), inspirada en el decret Nacht und Nebel, i la docusèrie sobre Albert Speer, que va emetre el canal 33.

No em correspon ficar-me en debats de plena actualitat que no són objecte d’aquest però bloc sí diré que hi ha comparacions que, a més de ser odioses, degraden la intel·ligència dels seus autors. Per si de cas hi ha algú que em malinterpreta, diré també que desaprovo i condemno la darrera acció del govern israelià (i tantes d’altres d’anteriors). 

Però una cosa és una cosa i una altra n’és una altra. I no tinc ganes de dir-ne res més perquè la immediatesa complica molt el tractament seriós de gairebé tot. 

La salut de la cultura

Acabo amb una tercera derivació que encara m’interessa més.

Quan era a la meitat del llibre, més o menys, vaig interrompre la lectura un parell de dies per empassar-me Les malveillantes, un llibret de Paul-Éric Blanrue que comenta el llibre de Littell. Hi ha una mica de safareig editorial, resum de les crítiques literàries, una comparació amb altres obres i un assaig d’anàlisi que conclou en una visió força positiva d’aquesta novel·la.

Quan en una cultura és possible que el mercat absorbeixi un llibre com aquest, que es publica per comentar l’èxit d’una obra literària, tot fa creure que l’estat de forma d’aquesta cultura és més que notable. El llibre de Blanrue està molt ben escrit, es fa llegir amb ganes i tracta amb respecte totes les posicions. 

M’agradaria veure els editors del país (encara que el mercat té una altra dimensió) amb la gosadia suficient per aquesta mena de publicacions. Per quan un llibre divulgatiu i seriós sobre el fenomen de la novel·la històrica? Per què no es va escriure un llibre sobre el discurs de Monzó a Frankfurt i les seves implicacions? 

Hi hauria més exemples però tinc la sensació que aquest apunt ja ha anat molt més enllà de la pretensió inicial: comentar que la lectura d’aquesta novel·la m’ha provocat pensaments diversos que m’han recordat, una altra vegada, que la literatura també és una porta clara i franca cap a les respostes que tots busquem, per entendre més bé per què som com som.