22/6/09

Puc dir el que penso?

Aquest blog sembla que estigui nuna mica aturat. En realitat, quan el vaig començar vivia un moment personal ple d'energia (em sentia amb ganes de compartir tot el que aprenia) i a l'empresa on treballo es feien crides perquè tots ens sentíssim lliures i trobéssim una manera de participar.

Ara em pregunto si de debò puc dir tot el que penso o si és més prudent callar. Així de simple. Tinc la convicció que aquella invitació a parlar en veu alta no hi és o, almenys, jo no la percebo. I he preferit estar-me més quiet.

I ara m'ho pregunto aquí, en veu alta. Si de vegades no estic del tot d'acord amb algunes decisions que prenen els màxims dirigents de l'empresa on treballo, faré bé de dir-ho? A mi em sembla que opinar sempre hauria d'estar bé, que l'intercanvi d'opinions lliures ens ajuda a tots a ser millors, però ho veu tothom igual?

Puc dir què penso dels vincles entre els mitjans públics i l'esport? Puc dir què penso dels vincles entre els mitjans públics i les curses de F1? Puc dir què penso de les decisions que es prenen? Puc dir què em sembla que una aposta radiofònica de futur valgui menys que els resultats d'audiència de la ràdio generalista?

Suposo que hauré de reconduir aquest lloc.

Potser hauré de parlar de l'Iran, qui sap. De la tendència a acusar l'enemic exterior de tots els mals (com fan a l'Iran, com feia Franco quan es referia al contuberni judeomasònic i com hem fet tant sovint al nostre país, oi?).

O potser hauré de parlar dels bisbes espanyols i la seva posició (algú s'imagina que la Conferència Episcopal fos l'òrgan de govern, com de fet passa a l'Iran. amb la petita diferència que no són bisbes catòlics?).

O potser hauré de parlar del color de l'aigua i l'evanescència de l'aire.

De moment, avui tinc una reunió força transcendent (o no, qui ho sap, no hi ha res de gaire transcendent fora de la malaltia i la mort) i he decidit que el meu lema provindria d'una cançó antiga de Bowie. A Space Oddity, escolto: "Take your protein pills and put your helmet on".

Doncs això. Amb el casc posat.

4 comentaris:

genisroca ha dit...

D'aquella época m'agradava molt David Bowie, tant com Pink Floyd i el seu Wish you where here.

I de l'època actual m'agrada que el que sempre havien estat llibretes amagades en un calaix, o com a molt converses de bar, ara han esdevingut espais públics digitals, com aquest bloc teu. Per molt intimista que pugui ser no només el to, sinó fins i tot la intenció, allò que escrivim a la xarxa és una manifestació pública.

Per tant, com tu ja saps, la pregunta no és si et convé escriure aquí el que pensis, sinó si ho escriuries en una carta al director d'un diari, o si ho diries en una tertúlia de ràdio. Amb un tret diferencial afegit: si ho comentes en un espai digital, com ara aquest bloc, allò dit perviurà, serà indexat, i serà fàcilment accessible en el futur (cosa que no es pot dir de moltes de les coses que s'emeten a la ràdio o la televisió).

Així doncs, crec que si vols dir el que penses hauràs de decidir el tempo, i per tant, si t'adreces als actuals o als que vindran després. Lectors, evidentment. Parlo d'actuals o futurs lectors.

És prudent conduir amb casc. Fins i tot hi ha vies on és obligatori sigui quina sigui la velocitat a la que es circula.

jnqm ha dit...

Ets un crac Genís, gràcies de ser aquí, la teva companyia fa d'aquest bloc un espai molt especial per a mi.

I gràcies de les teves recomanacions que segur que són encertades.

Una abraçada

einestzara ha dit...

No és necessari que diguis tot el que penses per mantenir l'interés i la qualitat del teu blog. I no dir tot el que un voldria no és manca de coratge sinó prudència molt saludable. Tens moltes coses a dir, com quan parles dels barrufets, de Tintin, d'artilugis innovadors... o de David Bowie!

Lluís K. ha dit...

Deixa't anar Janquim!
Jo ho he fet i no és ni bo ni dolent...
De fet, aquí ni es premia el talent ni es castiga la imbecilitat la qual cosa és una putada i un avantatge a l'hora!
Alguns em van dir que me la jugava... potser sí, i què?
Per altra banda, el que seguim el teu espai, encara que tinguis la boca tancada, ja hem aprés a saber i sense masses mots, que opines políticament, professionalment, socialment, laboralment, tecnológicament, etc... etc...
I et respectem i et valorem així, tal i com et mostres (tot i que no sempre coincidim!)