Periodista o periodisme, dins i fora

A l'apunt anterior vaig provar de resumir el que vaig poder dir quan vaig participar en un debat sobre mitjans de comunicació.

En aquest, intentaré explicar tres coses que no vaig poder dir, per falta de temps, i que em sembla que completen la reflexió que proposava.

La primera és una resposta.

Foc sagrat

Nacho Escolar, quan la conversa ja arribava al final, va proclamar que una notícia és allò que algú no vol que se sàpiga.

No és que en discrepi. És que és rotundament fals i ell ho sap.

Si fos com ell diu, els diaris durien una pàgina o mitja i només un dia a la setmana.

Les rodes de premsa, els estudis que es presenten, les cròniques dels fets, els actes diversos que són públics i oberts als informadors, les entrevistes... en fi, la majoria de la informació de què disposem és alguna cosa que algú vol que se sàpiga. I tant que ho vol. 

La seva definició només serveix per a un tipus concret d'informació, aquella que apareix gràcies a un treball d'investigació. El periodisme no és tot fet d'investigació.

La segona cosa que tenia al pap és una conseqüència de la primera.

Si ens preguntem per quina raó Escolar va dir això, de seguida ens adonem que té una certa tradició. 

Vull aclarir, abans que algú pugui malinterpretar res i fer-ne un ús esbiaixat, que fa temps que segueixo Escolar, que no sols el respecto sinó que admiro en general la seva feina i que en comparació amb la seva experiència jo sóc una criatura de bolquers que porta el xumet als llavis. 

Tot i això, si ho veig d'una altra manera, trobo raonable intentar explicar-ho, des d'aquest respecte i amb la consciència que és gairebé segur que m'equivoco. Però jo només sé aprendre dels errors. 

Herois mitològics

Per tant, si reprenc el fil, entenc que el periodisme que pretén dir la veritat dels fets és en ell mateix una idea una mica tramposa. Ni els jutges són sempre capaços d'establir "els fets".

És veritat que hi ha molts periodistes que fan investigació i que n'hi ha molts que es juguen la vida i que n'hi ha que són assassinats o moren de manera estranya. I tant que sí.

Però això representa una part minsa de l'ofici. Agafar-se a aquesta part per presentar el periodista amb trets mitològics, com algú que va més enllà de la resta de la humanitat, és una falsificació interessada que situa el "periodista" per damunt del "periodisme".

L'intent té una causa: blindar l'ofici. Protegir-lo perquè som conscients que en realitat no n'hi ha per tant i que està a l'abast de moltes persones.

A molts llocs, el periodista és algú amb una altra formació (advocat, enginyer, metge, filòsof...) que, a més, té habilitats comunicatives, que sap explicar bé les coses. 

Si algú sap comunicar, cita les fonts i quan cal (que no és sempre) contrasta la informació, està fent "periodisme".

Com que això fa una mica de por, la resposta és la mitificació.

Sóc un intrús

Avui mateix m'ha entristit comprovar que algú que és reconegut com un ciberactivista amb idees rotundes però amb capacitat de diàleg, algú de qui sovint dissenteixo però a qui respecto i amb qui mantinc bones relacions per raons de feina, ha volgut atacar a Saül Gordillo perquè és director de l'Agència Catalana de Notícies i, segons l'acusació, no té aquesta llicenciatura (un atac que no m'ha agradat, més enllà que entre ells hi hagi hagut una polèmica pujada de to)

Jo no tinc tampoc aquesta llicenciatura.

Jo també sóc un "intrús".

Vaig començar a escriure informació en una revista de l'institut on estudiava. Després, vaig aprendre en una revista de barri. Tenia 17 anys. No era "periodista". Feia feina de periodista, però no cobrava. Durant bastants anys. Hi vaig conèixer moltes persones que després van seguir exercint el periodisme. 

Després, amb una mica més de vint anys, vaig cobrar per fer feina de periodista. Primer, com a aprenent, després com a interí i més tard amb un contracte. Al cap d'uns anys em van permetre col·legiar-me. En deien ser "periodista d'ofici". Sense títol.

Siguem sincers. Si un "periodista" fa de cap de premsa, fa de periodista? Elabora peces informatives i les redistribueix però no les adreça a l'usuari final sinó als informadors. No em sembla ben bé periodisme i sí que és una feina del sector de la comunicació.

I si un periodista fa política? I si fa de gerent?

De debò, crec que no s'és "periodista". Es fa de periodista. Es fa "periodisme".

Sempre, durant un temps o a ratxes, com m'ha passat a mi.

Durant molts anys no he fet feina de periodista. Era periodista? No. Ni en sóc sóc ara. No sóc res. Faig coses.

Però la idea del ser mític permet blindar l'ofici i això ens porta a una darrera qüestió. La tercera que volia comentar.  

La ditxosa pregunta dels blogs

Quan es fa la pregunta sobre si els blogs són periodisme o no, tendeixo a sospitar que hi ha algun interès per formular tan malament l'interrogant.

La resposta a una mala pregunta és breu: "Depèn".

Depèn de la intenció i del resultat.

Si algú escriu un dietari quotidià i el publica per entretenir els amics, no fa periodisme. Si algú escriu xafarderies del seu poble, no fa periodisme, fa safareig. Si algú col·lecciona cromos i els posa en un fotolog, fa col·leccionisme.

Ara bé, si algú elabora peces informatives, si contrasta les dades, si cita les fonts, si explica històries ben explicades, si té la intenció de dirigir-se a una comunitat, a un segment de la població, a un tipus de públic, per proporcionar aquesta informació fiable i pretén guanyar credibilitat, qui dirà que no fa periodisme? 

Per què no? Per una llicenciatura?

És igual si això es fa des d'una eina blog o des d'una eina web (com ho fem al 3cat24) o des d'una eina audiovisual o des de...

Tant és.

No és l'eina el que ho defineix sinó la vocació, els procediments i el resultat.

Els paparazzi diuen que fan periodisme. Els tertulians que parlen de la vida privada dels famosos als programes de tele diuen que fan periodisme. Quan un "periodista" condueix la versió espanyola de 'Big brother', fa "periodisme"?

De vegades només s'accepta que el blog és periodístic si el manté un "periodista". 

És absurd, perquè ja he dit que no hi ha periodistes sinó periodisme. Però és que, a sobre, hi ha persones que sí que fan feina de periodistes però que tenen un blog personal on no fan periodisme sinó una altra cosa: col·leccionisme, safareig o dietaris. 

Altres vegades escriuen una columna d'opinió, no sempre bona i encara més sovint sense fonts ni enllaços. 

Les amígdales, el judici i els lleons

Ara algú em podrà esgrimir una pregunta: com pots dir que no hi ha periodistes? Que no hi ha metges? Que no hi ha advocats?

Sí. Hi ha metges. I hi ha advocats.

Però un metge que fa de gerent, fa de metge? Un advocat que és diputat, no fa de polític?

I sobretot: la gran diferència és que el periodisme és molt més senzill. Ara sí que em llançaran als lleons i algú aplaudirà mentre se'm cruspeixen. M'ho he buscat, per incaut.

Però saben que tinc almenys una mica de raó.

El periodisme no és tan complicat.

Defensar algú en un judici o extirpar les amígdales és molt més rellevant i sofisticat.

Saber explicar coses, provar de fer-ho entenedor, dominar una mica alguns recursos de la comunicació, tenir certes habilitats per elaborar peces informatives... siguem sincers, això no és tan i tan difícil. 

Es pot aprendre bastant de pressa. Si l'eina és audiovisual, es necesita més temps i s'han d'adquirir uns coneixements determinats. Però fins i tot això està cada vegada més a l'abast de tothom, com ho ha estat l'escriptura a partir de la instrucció generalitzada. Quan la generació dels nens que ara tenen entre cinc i deu anys arribi a la joventut, el domini de l'audiovisual no serà tampoc una exclusiva dels "periodistes". 

La resta, més enllà del domini de les eines, és això que en diuen "background" i que s'adquireix amb els anys. I amb estudis, per descomptat. Qualsevol carrera t'ho dóna. I, molts cops, sense cap carrera.

No ho mitifiquem per defensar llocs de treball.

Taylor i Prometeu 

Després de tot, una bona part dels que treballem en mitjans digitals, en això que s'ha anomenat "producció taylorista de la informació", hem de saber resumir textos pre-estructurats, titular els resums que fem o traduir del castellà i l'anglès. No hi sé veure gaire mitologia, amb franquesa.

I sí que hi veig un ofici molt interessant, a vegades formidable. Però no fa falta convertir-ho en un gest prometeic en què l'informador roba el foc dels déus per lliurar la veritat als homes, pobres mortals.

M'agrada molt aquesta feina i em sembla que mereix molt de respecte. Però sense farcir el gall.

Sense els trucs que serveixen per mantenir una posició blindada: "Que no entri ningú. Els blogs són a fora i nosaltres a dins". 

A dins d'on?

Qui diu que hi ha dins i fora?