25/9/07

Confluència d'informatius: els bascos ja hi són

A la CCRTV es prepara la confluència dels serveis informatius, que ara mateix estan organitzats en funció de l'electrodomèstic que l'usuari fa servir (ràdio, televisió, ordinador). Jaume Masdeu, que n'és el màxim responsable, va acceptar de contestar algunes preguntes sobre el projecte.

Doncs bé, ja disposem d'un model previ en l'àmbit espanyol que funciona des d'avui. Els bascos, que es van anticipar a la CCRTV en l'aplicació del model europeu de qualitat EFQM, estrenen ara uns serveis que ja han fet la seva confluència. Una redacció única s'encarrega d'elaborar continguts que es distribueixen per diferents canals.

De moment, el portal d'informatius de la CCRTV manté el nom de 'telenoticies.cat' però ja incorpora programes informatius de ràdio i televisió. Tot és començar.

24/9/07

Els vídeos de les metàfores del coneixement

No fa gaire, vaig referir una aproximació a la gestió del coneixement que observa com la metàfora elegida defineix la perspectiva. Ho havia sentit a la trobada acadèmica que es feia a Barcelona. Aquells dies, David Gurteen va demanar a uns quants assistents que proposessin la seva metàfora i els enregistrava en vídeo. Ara ja se'n poden veure els resultats.

Un exemple; es proposa entendre el coneixement com el vi. El mateix vi, segons la persona i el context, pot canviar de gust. I en excés pot resultar com a mínim incòmode. N'hi ha més.

20/9/07

És a dir barco

He sentit a la ràdio una falca de la campanya que fa El Periódico de la seva promoció de diccionaris. Els publicistes han triat un camí arriscat i pregunten coses com ara: “Com es diu ‘bogavante’ en català?”. Al lloc de ‘bogavante’ poseu-hi ‘llover a cántaros’ i altres expressions. A la falca que he sentit avui, l’exemple era aquest: “Com es diu ‘barco’ en català?”.

És curiós, perquè la primera resposta que se m’acudeix és que, tot sovint, ‘barco’ es pot dir ‘barco’. Fàcil, oi?

El debat sobre el model de la llengua adequat pels mitjans de comunicació massius va tenir el seu punt àlgid a finals dels vuitanta i a principis dels noranta i es va centrar en una falsa alternativa entre un suposat català light i un suposat català heavy. Els termes van fer fortuna i es van publicar molts articles que els feien servir.

Per sort, sembla que hem entrat en una etapa de més normalitat. Però l’elecció d’aquest exemple per la campanya m’ha sorprès.

En primer lloc, perquè la paraula ‘barco’ va ser una de les banderes que es van alçar en aquella batalla de fa quinze anys. Fins i tot, un grup de lingüistes va publicar un llibre que es titulava “El barco fantasma” i que va suscitar una certa polèmica. No sembla gaire sensat reobrir aquell debat.

També m’ha sorprès perquè la campanya és d’un diari que basa el seu èxit (el 40% de les vendes corresponen a l’edició catalana) en un català correcte però de registre periodístic i, per tant, més light que heavy, si haguéssim de simplificar-ho. El seu màxim responsable és Ricard Fité, un amic amb qui he treballat ja fa anys, i un dels autors d’aquell ‘barco fantasma’.

M’he decidit a consultar el terme ‘barco’ a l’ésadir, un servei lingüístic de consulta oberta. Es basa en l’experiència diària dels lingüistes de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio i representa, per tant, una acció de servei públic per part de la CCRTV.

No fa gaire, l’Oriol Camps, que n’és el director, m’explicava que el portal té un èxit considerable. El maig va arribar a gairebé 23.000 visites i té una mitjana de quinze mil visites mensuals. Creix un 50% respecte de l’any passat i el temps de visita s’amplia cap als vuit minuts. Això vol dir que a més de les persones que volen saber què és l'ésadir també hi molts visitants que busquen solucions clares a les seves consultes concretes.

Camps també firmava “El barco fantasma” i això donava més interès a la meva cerca. El resultat és que ‘barco’ sí que apareix a l'ésadir. Es deixa clar que el terme no s’ha recollit al DIEC però, dit això, ells l’han entrat i donen moltes opcions per enriquir vocabulari.

Tot això mentre el corrector del Blogger em marca 'barco' amb un vermell estrident. Quina broma. Segur que al publicista enginyós que ha fet la campanya no se li han passat pel cap tots els records que la paraula ‘barco’ porta a bord.

14/9/07

Els teus enllaços i els meus



Aquest vídeo i uns quants de semblants fa uns mesos que circulen i no són cap novetat pels "experts". Però si algú ha vist en aquest bloc un espai de contribució ara toca demostrar-ho. A la meva feina, impulso un projecte de gestió del coneixement. I hem d'evangelitzar sobre les possibilitats de les eines més aptes. L'empresa 2.0 és un concepte que m'interessa molt més que el seu nom.

Es tracta d'aprendre i compartir. Buscar, descobrir i compartir. En això consisteix el que es coneix com a social bookmarking. Lee LeFever ha aconseguit explicar de què es tracta això amb un vídeo senzill i fàcil de difondre. Estic rumiant la possibilitat de fer servir en algunes sessions professionals els vídeos que des de CommonCraft ha posat a disposició de tothom.

Cada vegada que vull explicar a algú que val la pena activar un compte a mydelicious miro de sortir-me'n millor però amb aquest vídeo tinc més confiança.

No ens enganyem. En una xarxa el "jo" es converteix en "nosaltres" però continua sent un "jo"... molt necessitat dels altres. I el meu jo em fa veure que per aprofitar el social bookmarking necessito que més i més gent del meu entorn hi entri.

Cada vegada que trobo algú interessant li pregunto si em vol dir el seu 'delicious'. És la meva manera de dir-li que és una persona que m'interessa. I a canvi oferim els nostres enllaços.

Per exemple: he "descobert" Jordi Adell, de Castelló, a partir de les cerques sobre LeFever. I ara m'agradaria veure els seus enllaços.

Però això em passa amb moltes persones. Per això evangelitzo. Perquè necessito el que ells saben. I a canvi només puc oferir el poc que tinc.

La col·lecció de vídeos LeFever inclou explicacions clares sobre RSS, xarxes socials i wikis.

13/9/07

Què es diu pels carrers


Vaig acabar el llibre Planeta Web 2.0, ahir al vespre, amb la sensació que hi hauré de tornar més cops, per consultar bibliografia, per seguir uns quants dels enllaços que ofereixen. La manera com Cristóbal Cobo i Hugo Pardo exposen la seva visió sobre aquest pas endavant de la xarxa fa que tot sigui comprensible i ben argumentat. M’ha semblat un bon complement a l’altra lectura recent d'introducció a aquests conceptes: Web 2.0 de Antonio Fumero i Genís Roca.

El primer capítol del llibre de Cobo i Pardo posa el focus en les opinions col•lectives i en aquesta idea per enllaçar empreses i clients: el crowdsourcing.

Escoltar què diu le gent es pot fer de moltes maneres. A Barcelona hi ha un exemple que vull destacar. L’Enric Gomà ja fa vuit anys que recull els comentaris que els seus ‘agents’ escolten al carrer, al metro, a on sigui i arreu del món.

Compta amb més de 300 informants que li envien el que han sentit i ell envia, cada dia, un o dos comentaris escollits per correu electrònic als subscriptors del servei "Alcarrer". Una selecció de tot el material que ha acumulat ja ha aparegut en dos volums a Ara llibres, l’últim fa pocs mesos. Acompanyo aquest post amb la coberta del llibre i qui vulgui conèixer més bé l'Enric i el seu projecte, el pot veure en aquest vídeo.

El mateix Enric m’explica que als Estats Units s'ha editat un llibre semblant, Overheard in New York. M'assegura que van començar més tard que el seu grup.

Potser a algú li interessa saber què es diu pels carrers. Pot tenir utilitats de negoci o resultar només un entreteniment. Em sembla una idea que val la pena i no s'hauria d'oblidar el fet que l'Enric Gomà ja tingui més de 300 persones que l'ajuden. Qui més té una xarxa com aquesta?

L’única pega que sempre hi he trobat és que l’Enric encara faci servir el correu electrònic. Un projecte com el seu “Alcarrer” demana un bloc amb urgència.

7/9/07

Quan hi ha massa distància

Segona jornada a la ECKM. M’he perdut una convocatòria de David Gurteen, que recull metàfores sobre la gestió del coneixement. A canvi, he escoltat com Agustí Canals, de la UOC, presentava una recerca que encara continua sobre l'alta direcció de les empreses espanyoles. Els resultats preliminars, amb una vuitantena de respostes, indiquen que a la majoria de les empreses la direcció general coneix la rellevància de la gestió del coneixement, amb clara distinció entre el coneixement no competitiu (perquè esdevé un estàndard) i l'específic de la seva empresa o també entre el coneixement explícit i el tàcit. Però això no concorda amb l’aplicació de mesures, que són insuficients i no prou efectives. Per tant, hi ha massa distància entre el que se sap que caldria fer i el que al final és possible de fer. Caldrà estar atents als resultats finals perquè avaluen què passa a l'empresa de debò, sense especulació.

Jan Annerstedt, de la Copenhagen Business School, ha exposat en la sessió que obria el matí la convicció que les ciutats del coneixement són possibles si es crea un entorn físic, corporatiu i personal. Ha fet múltiples referencies a Barcelona i a l’àrea del 22@.

Pocs minuts després que Annerstedt ho pintés de colors, he parlat amb Toni Bejar, el cap de la biblioteca de l’EUETB, que em confirmava amb il•lusió el trasllat previst al Forum. Però li sembla que triguen massa. Potser és un altre cas de distància excessiva.

De contrapunt positiu, una altra acció empresa al departament de Justícia: el blog que hi manté Jordi Graells es referia a la mateixa conferència. Hi han posat fotos.

6/9/07

Les metàfores del coneixement a la 8a ECKM (Barcelona)

He assistit a la primera jornada de la 8th European Conference on Knowledge Management, que té lloc a l’Escola Industrial de Barcelona. Una trobada una mica massa acadèmica per professionals i, em pregunto, potser també massa poc professional pels acadèmics? M’ha semblat observar una certa distància entre els principals papers que es presenten a l’encontre i els debats més recents sobre la noció d’empresa 2.0. Una prova d’això és que la intervenció del professor i consultor Kevin Johnston sobre folksonomies ha tingut un caràcter introductori, encara que ha sigut d’interès i ha citat bibliografia que hauré d’observar amb més deteniment.

Aigua, recurs, actiu...

M’ha interessat l’arrencada del dia amb el professor Daniel Andriessen, de la universitat Inholland sobre les metàfores que emprem per referir-nos al coneixement i de quina manera aquesta elecció caracteritza les accions. Es pot ampliar la qüestió llegint la presentació que en va fer a Cambridge el 2005. En síntesi, ha observat com el coneixement ha sigut vist de formes diverses.

El coneixement vist com una substància (des d’una llavor fins a l’aigua i vet aquí que algú pensa de seguida en la construcció de canals, fonts, canonades i aixetes). Si és vist com a objecte, hi ha la convicció que es pot manipular, moure, acumular. Si és percebut com un recurs, de seguida es busquen les fonts, es pensa a emmagatzemar i a distribuir.

Materialisme occidental i espiritualisme oriental

Un altre fenomen que ha detectat té a veure amb les perspectives. Segons la seva recerca, a la literatura occidental sobre la matèria hi ha un predomini indiscutible de les metàfores que tracten el coneixement com alguna cosa física. Mentre que en la literatura japonesa, el percentatge més gran se l’enduen els termes que remeten a pensaments i sentiments.

Se m’acudeixen altres metàfores arriscades. La llum faria actuar algun responsable de RRHH a la captura de cables i bombetes metafòriques i l’aire potser els donaria la idea d’aplicar màscares d’oxigen.

Una altra metàfora

En canvi, potser serviria la metàfora de l’ànima. Des d’aquesta metàfora, no es tracta de tenir més o menys instruments sinó d’actuar sobre les persones.

En l’ànima s’hi ha de creure i qui vol creients no pot imposar procediments. Només es pot evangelitzar. No sobre les eines sinó sobre els beneficis de les noves actituds.
Això ens acosta a l’enfocament oriental i em sembla interessant, perquè recull a la vegada una tradició instal•lada també a l’occident. És universal.

Algunes qualitats d’aquesta metàfora podrien ser:

- L`ànima no es pot entendre deslligada de les persones
- L’ànima té vida més enllà de les persones (de la seva relació amb l’empresa)
- La seva existència es basa en creences i no necessita proves sinó recompenses

La idea clau és que les persones no ens involucrem en la producció de béns i serveis només per aconseguir un salari (o aquest és el desig) sinó per obtenir una experiència personal que ens gratifiqui. I no hi ha cap millor recompensa que aprendre i compartir. La gestió del coneixement té més a veure amb aquesta actitud i la capacitat que aquesta ànima formi part de la cultura d’una empresa que no amb el nombre d’eines disponibles, sense que vulgui dir que no necessitem instruments. És clar que sí. I n’hi ha de nous que són extraordinaris. Però no ho són per ells mateixos sinó perquè ens ofereixen aquesta possibilitat.

5/9/07

Confluència d'informatius a la CCRTV: preguntes a Jaume Masdeu

El Director General de la CCRTV va informar ahir el Consell d’Administració de les mesures que s’emprenen per fer avançar el pla de confluència dels serveis informatius, tal com refereixen avui alguns diaris i com s’exposava en aquesta nota de premsa.

L’autor del projecte és el director corporatiu de Canals Informatius, Jaume Masdeu, que ho pot explicar de primera mà. Per això li he fet algunes preguntes que ha acceptat de contestar per aquest bloc.

P. Els darrers mesos has estudiat i analitzat la confluència de mitjans a diverses empreses. Quina t'ha impressionat més i per què?

R. Dos models m'han interessat molt. La BBC i el grup Media General Communications de Tampa (Florida). La BBC gairebé sempre és un model per als mitjans públics, i en aquest cas també. Porten anys treballant-hi. Primer dissenyant el futur, i enfocant tot el grup cap a una nova realitat: el diàleg amb les audiències al centre de la seva estratègia. No parlem de "tot per l'audiència", ni d'"oferir allò que la gent vol", però sí de saber-ho i dialogar-hi. I a partir d'aquí, estan en un procés de confluència de les redaccions en període d'aplicació.

El cas de Tampa és el model emblemàtic dels processos de confluència/convergència. Són 3 mitjans del mateix grup (Tampa tribune, WFLA, i tbo.com), un diari, una televisió i una web, que fins fa 5 anys es feien la competència i ara són els pioners en el terreny de la cooperació entre redaccions.

P. I quina és la que et sembla que és més referent per la CCRTV ?

R. A nivell d'estructura de grup audiovisual la BBC. BBC i CCRTV ens movem en contextos similars: grups públics amb voluntat de servei públic, amb una reputació a conservar però alhora pressionats per aconseguir una gestió més eficient, que afronten un clima general de qüestionament del servei públic. En aquest sentit l'objectiu final és comú, cada grup ha de triar els camins i els temps per arribar-hi.

Però també són molt interessants les mecàniques de funcionament que han establert el grup de Tampa, basades en un diàleg continu entre les 3 redaccions, i amb autonomia de decisió de cada mitjà. Se sintetitza en una frase: la cooperació entre plataformes s'espera, no s'imposa.

P. A la nota llegim que "caldrà una revisió estructural de la CCRTV per configurar-la, cada vegada més per continguts temàtics, i no per plataformes d’emissió". Quin et sembla que ha de ser l'abast d'aquesta idea?

R. Ens va impressionar l'estructura de la televisió pública finlandesa, YLE, ja totalment estructurada per continguts. Aquest és clarament un model de futur. No té sentit que mantinguem en el procés de producció unes fronteres que l'usuari/lector/espectador/oient ja ha esborrat. Sabem què volem, ara hem de continuar dissenyant com anar-hi.

P. La nota interna finalitza dient que “el procés que s’engega serà pausat i progressiu (...) però ha d’anar avançant per fases de manera immediata i irreversible”. Fa l'efecte que hi ha dues actituds. I que es tria la del mig. Ni blanc ni negre ni or ni plata ni mongeta ni cigró. Va, digues què en penses...

R. Que la CCRTV és un transatlàntic de la comunicació audiovisual, i que quan ha de virar ho ha de fer amb fermesa, però suaument.

Jaume Masdeu no vol fer pública encara la marca única que es farà visible al portal de notícies però des d’aquí aposto perquè sigui una de sola i que tothom vinculi a la informació continuada. Una marca que expressi que hi ha accés de 24 hores al dia per 3 canals: televisió, ràdio i internet.

Si algú té interès a seguir els enllaços de Jaume Masdeu o d’aportar-n’hi, el troba a mydelicious com a deumas. Ha acceptat de gust que ho esmenti: “La transparència és clau”, assegura.

Val la pena mirar-se l'organigrama de la BBC (sembla un mandala, em va dir una vegada Oleguer Sarsanedas emocionat) i el model de confluència de Tampa.

Mentre comento una notícia d'ahir, avui s'ha conegut un canvi dins l'equip directiu. Però aquest bloc no es dedica al safareig. Ho esmento només perquè em costava acabar el post sense recollir l'última actualització.

3/9/07

Blocs a la televisió pública

La 2 ha obert no fa gaire un bloc (a més d’altres serveis que permeten enviar-hi vídeos i notícies). Caldrà veure com progressa però de moment la novetat contrasta amb el Canal 33, que va tancar el seu bloc fa uns mesos i que aleshores era l'únic d'una cadena on es parlava de programació.

En vaig parlar al primer post i ho hauré de fer més cops, perquè l’eina del bloc corporatiu a poc a poc va adquirint cert relleu en la televisió pública, on es fa evident que s’han de trobar altres maneres, més enllà de la mateixa pantalla, de comunicar-se amb els ciutadans.

Actualització (9 novembre 2007):
L'enllaç al bloc esmentat ja no funciona. El mantinc per no desvirturar el text tal com es va escriure però me n'adono avui, mentre redacto un altre post sobre aquest canal. Potser el bloc ha desaparegut conjuntament amb la secció que per fi ha donat lloc a un altre programa. També he de puntualitzar que es va presentar com a bloc de la cadena (això era en part novedós) però que actuava més com a secció (i això ja no és tan novedós).