26/6/08

Valoració d'un cas real: acció d'intercanvi d'experiència a la CCMA

Quan vaig comentar la meva conversa amb Boris Mir vaig anunciar que aviat em referiria a una experiència interna de la CCMA. Doncs bé, avui hem donat per acabada una acció que voldria compartir amb els lectors d’aquest espai.

Acció de 'gestió del coneixement'

A principis de febrer vam engegar una acció que havíem batejat com a “JOQUESÉ” i que consistia en una trobada setmanal, de mitja hora de durada, on algú exposava una experiència professional i la compartia amb els altres companys. Es tracta d’una típica acció de “gestió del coneixement”, que no anava enfocada a la tecnologia sinó a les persones i en vaig parlar una altra vegada.

S’han fet una vintena de sessions amb ponències molt diverses: com es va fer per decidir el nom d’IcatFM, com funciona la Comissió de la Diversitat que hi ha a TVC i com ha participat en l’elaboració d’un “manual de bones pràctiques”, com el departament de Coproduccions es relaciona amb els seus col·laboradors mitjançant una newsletter que té centenars de subscriptors o com es mesuren les audiències a la ràdio. En fi, una llista de qüestions d’interès pels professionals de la CCMA que, a més, quedaven consignades en un bloc intern que tothom de l’empresa pot consultar.

Interessant però no interessa

El balanç és doble. Positiu per l’interès de les ponències, per la intel·ligència de les preguntes que formulaven els assistents i en general pel clima d’intercanvi que es volia afavorir. Però hi ha un aspecte que no ha anat tan bé. L’assistència ha sigut minoritària i, encara que no es pretenia convocar a moltes persones, quan hem estat per sota de la desena sí que ens ha semblat que no anàvem prou bé. Tot sovint hem sigut molt pocs. És significatiu, també, que a TVC l’assistència ha sigut molt més baixa que a Catalunya Ràdio.

Algú podria concloure que a TVC no hi ha interès per compartir el que s’aprèn o que la majoria dels seus professionals no tenen gaire interès a escoltar els altres. O també podria trobar com a excusa ideal el fet que tot això s’ha desenvolupat en un període de transició, mentre la gent estava més pendent de saber qui serien els nous responsables de l’empresa que no d’entendre què passava al departament del costat.

Però prefereixo fer les valoracions d’una altra manera més radical: no hem sabut atraure aquestes persones.La responsabilitat no és dels altres sinó d'aquells que vam dissenyar i posar en marxa aquesta activitat.

No atenguis les demandes sinó les necessitats

Per això hi pensava quan Boris Mir em parlava de la importància d’atendre necessitats. No ha discutit ningú que el que hem ofert no fos interessant. Però no ho necessitaven. Almenys, no era una clara necessitat directa d’ara mateix.

Vet aquí per què em sembla que val la pena explicar-ho en aquest bloc: per compartir l’experiència amb altres persones que puguin desenvolupar activitats semblants en altres organitzacions.

Encara que siguin productes elaborats, amb un bon disseny i amb una comunicació excel·lent, si no responen a una necessitat concreta (no he dit a una demanda, sinó a una necessitat) és molt difícil que trobin bona acollida.

Si puc transmetre alguna idea a qui vulgui emprendre activitats del mateix caire que sigui aquesta: no et fixis només en la qualitat del producte que presentes ni donis per descomptat que tot allò interessant acaba per interessar. Ha de respondre a una necessitat i, en tot cas, has de fer notar a la majoria que hi ha aquesta necessitat d’aprendre i compartir.

Com a comentari final sols hi vull afegir un element. Mentre discutim si adquirim eines corporatives que facilitin els intercanvis, potser no hem parat prou atenció a l’estat d’ànim. Les eines poden ser de gran ajuda però si no hi ha un clima de predisposició, si no hi ha ganes d’aprendre junts i compartir-ho, el debat sobre les eines no tindrà gaire sentit.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Sigui dit per endavant, felicitar a un directiu que assumeix les seves responsabilitats, i no tira pilotes fora.

Dius que l'assistència ha estat minoritària. Potser la clau del problema està en el disseny de l'activitat d'acord amb les necessitats dels potencials assistents. Si l'activitat ha estat presencial requeriex coincidència espai / temps. Amb un disseny de forma diferent, no pas de contingut diferent, ni de qualitat diferent, ajustat a més flexibilitat en la disponibilitat d'accedir/participar potser haguera tingut un resultat diferent.

No veig que s'hagi de renunciar a una bona ideia, cal trobar la forma.

einestzara ha dit...

Et felicito per la reflexió autocrítica que fas. Tots n'hauríem de prendre exemple.
Això no obstant, crec que el plantejament del JOQUESÉ no va ser equivocat, encara que no s'hagi assolit la xifra d'assistència que us vau marcar. La nostra organització necessita canviar urgentment la seva cultura, i mentre el cost sigui raonable, és encertat engegar qualsevol iniciativa que contribueixi al canvi. El clima de predisposició es genera creant la necessitat, i aquesta necessitat es genera amb la difusió d'activitats com ara el JOQUESÉ (jo crec en la força de la publicitat).

jnqm ha dit...

gràcies a tots dos
de tota manera, quedi clar que no era un apunt per fer "el ploricó" sinó per compartir una idea que en Boris em va fer veure molt clara. I per explicar que els projectes que emprenem en grans empreses de vegades tenen elements menys positius del que voldríem.

em sembla rellevant que sigui possible tenir aquest tipus de conversa a la xarxa i això sol ja em sembla un pas significatiu

gràcies anònim i einestzara per venir aquí i participar a la conversa

Núria ha dit...

Gràcies per compartir-ho!!

bmir ha dit...

Benvolgut Janquim i companys,

vist des de fora, dóna la impressió que la primera necessitat a la qual cal donar suport és la creació d’un espai de trobada que identifiqui tots els agents del canvi que hi ha dins de la vostra organització. Una mena de meeting point, presencial o digital, que us mantingui en contacte i que sigui alhora molt visible i molt permeable a altres persones de l'organització per tal de no posar barreres d’entrada i sortida i no crear “capelles d’innovadors”...

Posar-nos en contacte abans de posar-nos a caminar. Un espai que encarnés la pregunta “Què podríem fer junts per a millorar?” Potser seria compartir allò que sabem o potser seria alguna altra proposta.

Per la meva experiència personal, les persones innovadores (=inquietes) necessiten redefinir els projectes per a fer-los una mica més seus i participar-hi de forma compromesa. No són persones que volen “pujar al tren”, són persones a qui els agrada estar a la “sala de màquines”.


Perdoneu la intromissió, però m’hi he atrevit per al•lusions...

Cordialment,

Boris

P.S. Crec que hi ha un espai indefinit entre l'estar dins i l'estar fora de les organitzacions que és determinant per a la permeabilitat (o no!) de les idees, un no man’s land que permet el contacte sense obligar a res. Però això ja és tema per a una altra ocasió!

jnqm ha dit...

Núria, gràcies a tu per venir i deixar-hi empremta

Boris, res a perdonar, no és cap intromissió, benvingut i gràcies.

Sobre el que dius, estic del tot d'acord amb la idea de la sala de màquines. De tota manera, el projecte que comentava no era exigent, sols calia deixar-se temptar i acudir "alguna vegada" a escoltar un company o a interrogar-lo...

La idea del lloc de trobada em sembla interessant. Crec que en certa manera ens ha servit (potser ara ja no ho farà, qui sap) la Comissió de la Innovació que ha dirigit Josep M. Ferrer Arpi (alguna vegada n'he parlat). I trobo encara més interessant aquest espai de confluència entre els de dins i els de fora. Vols dir que aquest bloc, algun cop, sense pretendre-ho, no ha acxtuat com aquesta "terra de ningú" que tu esmentes?

Gràcies pels comentaris encertats, per deixar que "t'al·ludim" i per voler llegir i participar.

Lluís K. ha dit...

Janquim,
Potser sí que respon a una necessitat de la organització no detectada pels individus (un problema tan habitual com real).
Tu, jo, o qualsevol altre, pot detectar una necessitat en la seva organització, a partir de la seva especialització, i fruit d'un anàlisi personal que ningú altre (potser) ha realitzat...
El fet d'exposar la necessitat i no ser atés o no aconseguir trobar les complicitats necessàries per posar-hi remei, eliminen "la necessitat" com a tal?
Ni molt menys!

En una altre àmbit de reflexió, es confon massa els termes "necessitat" i "desitg", però aquest, insisteixo, és un altre tema.
Felicitats per la feina feta. (tot i que hagi arribat a pocs)

Binot ha dit...

Hola,

Una opinio una mica "crua": crec que tots els que tenim interes per "aquests temes" formem, en certa forma, una mena de "secta". Ho trobem tan interessant i amb tantes potencialitats que ens oblidem que per a molta gent els la porta relativament fluixa. La comunicacio permanent, els blogs, els mails,... ens situen en una mena de mon virtual en el qual, en realitat, nomes hi som nosaltres. Jo en dic "comunitarisme autista"... i perdoneu tanta "cometa", pero es que tot admet molta matitzacio.
En qualsevol cas, anim, el mon es dels valents!
Slts

jnqm ha dit...

Lluis K i binot, gràcies de nou per ser aquí i dir-hi la vostra

Només dues reflexions a partir del que dieu

Lluís K, quan parlava de necessitat no em referia al fet que algú decideixi què és necessari sinó a la necessitat immediata d'un grup de persones. Si tu no necessites anar a comprar el pa amb bicicleta ni necessites aprendre a anar amb bicicleta.

Sobre això del comunitarisme autista potser tens una mica de raó però jo tendeixo més a creure que de vegades el que ens fa falta és que algú ens obri la porta i ens acompanyi. De tota manera, l'experiència que comentava en aquest apunt no estava lligada a la tecnologia sinó que eren trobades presencials, moments de contacte qu potser no hem sabut aconseguir que fossin percebuts com a punts d'interès.

Ara bé, sí que crec com dieu que es tracta de ser valent i provar coses i seguir insistint. Gràcies per l'empenta i pels comentaris!

Xavier ha dit...

No estic segur de que es tracti de necessitats/no necessitats. Em sembla que aquesta mena de coses tenen molt a veure amb les audiències, amb competir per l'atenció de la gent. Una competició cada dia més dura, sigui a la tele, a la radio, a internet o *a la feina*.

A vegades, idees tan tontes com anunciar que hi haurà donuts poden ser la gota que acaba d'animar a la gent a anar-hi.

Xavier ha dit...

Ah! M'ha encantat això de "comunitarisme autista"!!!

Binot ha dit...

Xavier,
El concepte "comunitarisme autista" el tinc llargament desenvolupat, forma part d'un assaig que he escrit, tot i que encara no esta publicat (espero que ho estigui en breu). Informaré.

Janquim,
tu el podras llegir d'aqui a ben poc (si et ve de gust, es clar!)

Slts

Boris ha dit...

Benvolguts amics,

En aquest petit debat hi ha una mica d’aiguabarreig sobre el terme “necessitats”. Em sembla que tot aquest tema potser es clarifica una mica si s’enfoca des del punt de vista formatiu.

Si ens ho mirem des de la pedagogia, les necessitats són les mancances. Simplificant una mica: els interessos són el punt de partida i les necessitats són el punt d’arribada. Per a trobar un punt de connexió, cal partir dels interessos dels altres. Però no s’han de confondre amb el punt d’arribada. Cal recordar que els aprenents NO són conscients de les seves mancances! Si ho fossin, ja les haurien tractat de resoldre. No necessitarien cap ajuda per a canviar: ho farien ells solets, que ja són grans. Aventuro que és el cas de tots nosaltres: hem sentit la necessitat d’aprendre perquè hem pres consciència de les nostres mancances. Quan passa això demanem que algú ens obri la porta i ens acompanyi, com bé dius. Però no és així quan no ens en adonem de les mancances!

Partir de les necessitats és el que ha de fer la persona que es proposa ajudar als altres a aprendre, és el que ha de tenir clar el formador. Però NO és el punt de partida per aconseguir implicar als altres... Anar dels interessos a les necessitats és el gran repte pedagògic. :-)

No sé si m’explico gaire, però és un tema central de la formació en general.

Sobre el "comunitarisme autista" també diria que tots el frikis de les TIC tenen seriosos problemes ELLS per a difondre les TICS. Confonen posar-se a l’abast dels no iniciats amb posar-se a la seva alçada. I, clar, és un diàleg de sords. El problema també és un clàssic de la pedagogia!

Una abraçada i perdoneu el discurs pedagògic...

Boris