Què li passa al periodisme?

Nou periodisme de taula

Al lloc on treballo des de fa uns quants dies, en unes instal·lacions de Catalunya Ràdio, hi ha la redacció del 3cat24.cat (ens separa un passadís estret).

Treballen en silenci, concentrats per no equivocar-se a l’hora d’enganxar un enllaç o afegir una foto o cercar una dada. Si ho he entès bé, bona part de la seva feina consisteix a estar pendent de les agències i altres fonts, mirar d’escriure o reescriure un text tan de pressa com sigui possible i penjar-lo a la xarxa.

Les redaccions digitals saben que l’actualització és la seva manera de competir.

Com em deia Karma Peiró aquí mateix, a les redaccions digitals potser els fa falta ser més redacció, fer més periodisme o, com a mínim, un periodisme que consisteixi en alguna cosa més que en la selecció de la font i la transcripció en un format comprensible.

Unitats informatives digitals

Cada vegada estic més convençut que a la llarga ens interessarà l’acció d’unitats informatives digitals (unipersonals, tot sovint) que s’agruparan en forma de xarxes d’interès geogràfic o temàtic o qui sap què. És un projecte que tard o d'hora encetaré.

Em sembla que hi ha un periodisme que té a veure amb la proximitat que demana estar al carrer i anar amb l’ordinador portàtil i altres eines... mentre que hi ha un 'periodisme de taula' (abans se’n deia així) que ara haurà de ser de xarxa i on es valorarà la capacitat de fer cerques, de combinar les fonts i d’encertar els enllaços (quan se’n posen, perquè a la majoria de mitjans digitals no aporten mai vies cap a altres llocs que no siguin el seu).

Per un costat, trobo estrany que a la CCMA hi hagi tantes redaccions d’informatius en comptes d’unir els esforços i, per un altre, m’adono que ara com ara la crisi del periodisme encara no se centra en el canvi de model (dic encara) i que té molt a veure amb els diners (el negoci trontolla però no se sap veure una sortida).

S’acaba el paper dels diaris?

Els mitjans, a poc a poc, obliden el paper, obren els seus arxius. Les notícies sobre aquest procés ens acompanyen des de fa temps. Les publicacions especialitzades potser ho tenen més clar però la sensació de crisi als mitjans és molt estesa. 

Algunes veus amb experiència asseguren que el periodisme no s’acaba però que les edicions de paper sí que s’extingiran. De debò que no tenen futur els diaris tal com es fan ara? És ben probable. 

Què diuen que passarà

Els més combatius no es conformen a pronosticar el final del model, gairebé ens conviden a accelerar la desfeta, com en la presentació que he enllaçat de Mario Tascón (per saber millor qui és). 

Aquest apunt no busca afirmacions vàlides per sempre ni, encara, una anàlisi exhaustiva de la situació. Proposa que emprenguem una reflexió més aguda de la que fins ara s'ha insinuat a la majoria de mitjans. De moment, pretenc acumular materials i participar en el debat. 

Un dels blogs sobre periodisme que m’agrada seguir és Lolacomomola. Sota aquest nom d’aparença frívola hi ha una jove periodista molt competent que s’interessa pel futur dels mitjans. Va ser al congrés de nou periodisme que es va fer a Càceres i ha volgut compartir el que hi va aprendre.

Voldria continuar aquesta reflexió amb un apunt sobre la televisió. Confio que el sabré escriure per dir el que penso. Però em cal una mica de temps. Per ara, suggereixo a qui li interessi que faci una ullada als enllaços que he anat deixant per aquí. Hi ha teca per començar-ne a parlar.

ACTUALITZACIÓ: Acabo de llegir un altre apunt de Juan Varela on insisteix en aquesta idea del periodisme actiu, que les noves eines faciliten, encara    que més aviat sembli que les redaccions se sentin convidades a fer més taula que mai.