31/7/07

Un dels futurs de la ràdio: 'icatitzar'

Al darrer post exposava una visió del possible futur de la televisió. Avui, i no sols per equilibrar, he de fer un comentari sobre el futur de la ràdio. He dinat amb el director de les emissores públiques catalanes, Oleguer Sarsanedas, i m'ha reiterat la visió que va exposar no fa gaires dies en una reunió amb prop de 200 comandaments de la CCRTV. En aquella sessió, Sarsanedas va causar impacte entre els directius dels mitjans públics catalans perquè va exhibir una visió de futur i un esperit d'equip que van generar molts comentaris positius. I avui, com no podia ser d'altra manera, hi ha insistit. Les emissores que dirigeix tenen 96 hores cada dia a la FM i 96 + 72 hores a la xarxa Internet. Entendre això i dir-ho així denota una manera de veure les coses molt interessant.

La paraula clau ara mateix a les emissores públiques és "icatització". Tothom que conegui l'experiència d'ICATFM entendrà molt bé de què es tracta. Hi haurà ocasió de parlar-ne més dies però deixo apuntat, com a mínim, aquest terme. "Icatitzar" l'emissora de música clàssica és el primer pas però en vindran més. Ho espero amb molt d'interès i estic convençut que no sóc l'únic.

1 comentari:

Anònim ha dit...

iCAT... mmm... li vaig donar unes quantes voltes al tema fa temps!
He de confessar que vaig seguir amb cert interès la presentació, ara fa més d’un any, del nou canal de ràdio. S’havia anunciat com el projecte més innovador del grup d’emissores de Catalunya Ràdio i, ja que com qualsevol ciutadà d’aquest país en pago una part, volia conèixer-ne el resultat.
Ara, la veritat, m’interessa més aviat poc, no tant per la qualitat del producte (acceptable, el que cal esperar d’uns professionals qualificats) sinó pel fet de trobar-me davant una mostra més, l’enèsima, d’una manera d’entendre el concepte de cultura que impregna fins al fons de l’ànima amplis sectors d’aquest país.
El dossier de presentació de ICAT FM la definia prou bé:
“iCat fm és també un nou concepte de cultura. El de la cultura en el sentit més ampli, més obert, més gran... On hi ha espai per als grans temes i per als temes grans; on la música, la literatura, el teatre, el cinema, la pintura o la dansa es complementen amb els viatges, la recerca cultural, les noves tecnologies. On es fila la unió, la fusió!, de la cultura tradicional amb la cultura emergent. On la qualitat esdevé marca. On s’identifica una societat en constant transformació.”

És a dir, el sentit més ampli i més gran de la cultura que pot encabir-se en un producte audiovisual consisteix avui en una barreja de la música que habitualment no escoltem als “40 principales” amb alguns apunts sobre cine, teatre, dansa, viatges o noves tecnologies, i uns tocs de multiculturalisme.
Aquesta concepció de la cultura, en un moment caracteritzat per l’acumulació exponencial d’informació en tots el àmbits del saber, em sembla força raquítica i, sobretot, rància. Opino que és un tic que encara s’arrossega de la Transició, quan des de la grisor del franquisme uns quans van quedar enlluernats per la visió, provinent de l’exterior, dels últims cops de cua de les avanguardes artístiques, la música juvenil o el jazz. Un plantejament que va servir per a sustentar un cert elitisme basat en el consum de productes minoritaris, suficient per a controlar el monopoli de la intel•lectualitat.
El tema no és anecdòtic, perquè el món canvia profundament i és ple de noves idees i conceptes que han d’ésser divulgats i interpretats. Ara el país és diferent. Tan cultural és un Estopa com un disc de Winton Marsalis, i tan necessari és el teatre, el cine o la dansa com entendre alguna cosa del pensament científic o filosòfic actual, o de ciències socials, tan se val.
Potser mai arribarem a tenir un canal com la Radio 4 de la BBC (ells en diuen “Intelligent speech”), però vull pensar que en la nostra societat existeix avui una capa de població que sabria valorar una aposta més seriosa per part dels organismes públics de difusió audiovisual.
I perdó pel rotllo!