Les metàfores del coneixement a la 8a ECKM (Barcelona)

He assistit a la primera jornada de la 8th European Conference on Knowledge Management, que té lloc a l’Escola Industrial de Barcelona. Una trobada una mica massa acadèmica per professionals i, em pregunto, potser també massa poc professional pels acadèmics? M’ha semblat observar una certa distància entre els principals papers que es presenten a l’encontre i els debats més recents sobre la noció d’empresa 2.0. Una prova d’això és que la intervenció del professor i consultor Kevin Johnston sobre folksonomies ha tingut un caràcter introductori, encara que ha sigut d’interès i ha citat bibliografia que hauré d’observar amb més deteniment.

Aigua, recurs, actiu...

M’ha interessat l’arrencada del dia amb el professor Daniel Andriessen, de la universitat Inholland sobre les metàfores que emprem per referir-nos al coneixement i de quina manera aquesta elecció caracteritza les accions. Es pot ampliar la qüestió llegint la presentació que en va fer a Cambridge el 2005. En síntesi, ha observat com el coneixement ha sigut vist de formes diverses.

El coneixement vist com una substància (des d’una llavor fins a l’aigua i vet aquí que algú pensa de seguida en la construcció de canals, fonts, canonades i aixetes). Si és vist com a objecte, hi ha la convicció que es pot manipular, moure, acumular. Si és percebut com un recurs, de seguida es busquen les fonts, es pensa a emmagatzemar i a distribuir.

Materialisme occidental i espiritualisme oriental

Un altre fenomen que ha detectat té a veure amb les perspectives. Segons la seva recerca, a la literatura occidental sobre la matèria hi ha un predomini indiscutible de les metàfores que tracten el coneixement com alguna cosa física. Mentre que en la literatura japonesa, el percentatge més gran se l’enduen els termes que remeten a pensaments i sentiments.

Se m’acudeixen altres metàfores arriscades. La llum faria actuar algun responsable de RRHH a la captura de cables i bombetes metafòriques i l’aire potser els donaria la idea d’aplicar màscares d’oxigen.

Una altra metàfora

En canvi, potser serviria la metàfora de l’ànima. Des d’aquesta metàfora, no es tracta de tenir més o menys instruments sinó d’actuar sobre les persones.

En l’ànima s’hi ha de creure i qui vol creients no pot imposar procediments. Només es pot evangelitzar. No sobre les eines sinó sobre els beneficis de les noves actituds.
Això ens acosta a l’enfocament oriental i em sembla interessant, perquè recull a la vegada una tradició instal•lada també a l’occident. És universal.

Algunes qualitats d’aquesta metàfora podrien ser:

- L`ànima no es pot entendre deslligada de les persones
- L’ànima té vida més enllà de les persones (de la seva relació amb l’empresa)
- La seva existència es basa en creences i no necessita proves sinó recompenses

La idea clau és que les persones no ens involucrem en la producció de béns i serveis només per aconseguir un salari (o aquest és el desig) sinó per obtenir una experiència personal que ens gratifiqui. I no hi ha cap millor recompensa que aprendre i compartir. La gestió del coneixement té més a veure amb aquesta actitud i la capacitat que aquesta ànima formi part de la cultura d’una empresa que no amb el nombre d’eines disponibles, sense que vulgui dir que no necessitem instruments. És clar que sí. I n’hi ha de nous que són extraordinaris. Però no ho són per ells mateixos sinó perquè ens ofereixen aquesta possibilitat.